GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

La innovación en los informativos de televisión

oi2-rtve

 

A finales de 2016 comencé a colaborar con el Observatorio para la Innovación de los Informativos en la Sociedad Digiral OI2, una iniciativa conjunta de Radiotelevisión Española, la Universidad Autónoma de Barcelona y CEU Universidad San Pablo, con una ponencia en las jornadas que este organismo celebró en el Rectorado de la UAB.

El objetivo de OI2 es  dar visibilidad a las últimas tendencias en el ámbito de los informativos y la televisión y mostrar cómo estas iniciativas son desarrolladas de una manera sostenible, con modelos de negocio acordes a la economía de hoy.

Ahora publico en su web una aportación al tema reflexionada y estructurada sobre las oportunidades y riesgos en la innovación en los informativos de televisión, que resume mi punto de vista sobre este asunto.

Más abajo se encuentra el enlace al texto completo del trabajo, y aquí extraigo y resumo algunos de los párrafos que me parecen más significativos.

  • Si la prensa impresa se enfrenta a su propia supervivencia como medio que se expresa en un soporte de papel, en el caso de la televisión el reto no es menor: cómo va a transformarse y subsistir en un universo multiplataforma en el que no solamente se va a luchar por porciones de audiencia y cuota cada vez más pequeñas sino por la propia relevancia de la televisión informativa. Este es el alcance de la partida en juego: innovación para operar en la centralidad comunicacional u obsolescencia a través de la irrelevancia.
  • Lo que ha de marcar la diferencia no es la adoración a los gadgets sino los contenidos y su relevancia en términos de centros de interés real para públicos realmente existentes. No se trata de lo más impactante, más moderno o vistoso, se trata de lo que realmente interesa a la gente real y concreta.
  • El interés lo suscitan los contenidos y la capacidad de proponerlos mediante lenguajes capaces de comunicar y de mediaciones capaces de sintonizar lo necesario con lo oportuno.
  • La tarea de buscar, hallar y servir contenidos de interés en la televisión informativa del siglo XXI corresponde a los periodistas. Asistidos por expertos en guión, creadores de narrativas transmedia, operadores de cámara, realizadores, editores. Que deben hacer lo que saben hacer: ir a donde está la gente, enterarse de lo que le pasa a la gente y contárselo a la gente. Otros profesionales podrán ayudarles en la tarea, incluso enseñarles a actualizarse, pero no sustituirles. Hace demasiado tiempo que las empresas informativas sueñan con poder hacer periodismo sin periodistas y los resultados están a la vista de todos con sólo asomarse a los quioscos.
  • La televisión no  puede contentarse con pseudonoticias sino que tiene que ofrecer imágenes vivas de cosas que están pasando ahora mismo en la vida. Esa es su ventaja sobre los otros medios.
  • La regla de oro de la comunicación: ¿qué le interesa a la gente? Lo que hace la otra gente. La tecnología no es interesante por sí misma; a nadie se le ha visto extasiado ante una lavadora o un frigorífico de última generación en la sexta planta de El Corte Inglés. La tecnología que nos interesa es la que nos pone en contacto con otros seres humanos, con realidades humanas. No son las maquinitas ni las pantallitas lo que centra el interés, lo son las personas. La tecnología que nos llama la atención es la tecnología de la comunicación que permite poner en contacto entre sí a los seres humanos, a sus mentes y a lo que dimana de sus vidas. La cosa no va de chips sino de neuronas.
  • La tecnología no aísla a las personas sino que las vincula más estrechamente entre sí. El aislamiento surge cuando se hace un mal uso de la tecnología de la comunicación utilizándola para fines distintos al de comunicar. A mayor potencial y complejidad de la tecnología comunicativa mayor potencial y complejidad de comunicación humana. Y por tanto mayor complejidad y poder de las situaciones humanas en que desemboca el uso de la tecnología. Las tecnologías no son nada sin las decisiones humanas que las animan e implementan.
  • No se trata solamente de implementar unas nuevas rutinas de producción sino de construir un ecosistema entero de producción y difusión de información que engloba tanto a la redacción como a las propias realidades sociales en las que se introducen sus periodistas y a sus protagonistas, tanto como objeto de información como en tanto que público. Un nuevo ecosistema semejante trastoca las relaciones verticales de asignación de coberturas y de supervisión de contenidos. Hace replantearse el papel de los periodistas no sólo como agentes de captación de información sino como dinamizadores del ecosistema del cual han de surgir los productos informativos.
  • La televisión deberá hallar de una vez el modo de hacer lo que en su día consiguió la radio en directo mediante las líneas telefónicas abiertas: vincular estrechamente emisores y receptores en torno a la construcción de una narración informativa viva que se desarrolla sobre la marcha y cuya tensión en directo configura los lenguajes, los formatos y las orientaciones de los programas.
  • La suma de tecnologías móviles, redes sociales y ecosistemas informativos amplios, dinámicos e inclusivos conducen a la televisión hacia una nueva dimensión: convertirse en un medio total. Si internet se presenta bajo la vocación de convertirse en la plataforma centralizadora del consumo de información, entretenimiento y formación, la televisión puede devenir el eje articulador de los contenidos audiovisuales y las interacciones correspondientes que se puedan dar en esa plataforma global. Una nueva televisión informativa integral, dinámica e interactiva, solamente se puede dar en el seno de esa plataforma global que, de momento, aún está demasiado fragmentada. Es la fuerza de la televisión la que le puede ayudar a dar el salto definitivo en esa dirección. Hay muchas pantallitas en ese ámbito pero el poder de la pantalla televisiva sigue ejerciendo un rol de polarización nada desdeñable. La televisión crea tendencias, lidera inclinaciones, propone modelos y acaba por establecer elementos hegemónicos en la comunicación y en la vida social. Ese patrimonio no debe ser echado por la borda sino puesto a liderar la dinámica multipantalla de la comunicación integral y a hacerlo mediante la apertura al diálogo y la interacción con el público.
  • En esa concepción de la información total en una sociedad abierta no hay lugar para esconderse. No se pueden disimular las agendas ocultas, que serán fuertemente cuestionadas por las realidades sociales que el público venga a poner de relieve; no se pueden encubrir las dinámicas autoritarias, que quedarán cuestionadas por las necesidades impuestas por una producción ágil y rápida; no pueden quedar impunes los tratamientos superficiales y oportunistas, que serán puestos en evidencia ante una corriente informativa fiel a la realidad.  Y si se puede hacer todo eso, entonces las consecuencias serán más evidentes, porque en un ecosistema dinámico, inclusivo y transparente todo lo que contradiga estas características esenciales redundará en perjuicio de la calidad de los contenidos.
  • La tecnología y sus dispositivos no son lo prioritario, lo es la conexión que permiten mantener con las personas; lo es su potencial de recoger, formatear y servir mejor los contenidos que las atañen. En no más de cinco años los dispositivos que hoy conocemos y sus funciones se habrán transformado profundamente y continuarán haciéndolo. Solamente podremos descubrir su empleo en un mejor periodismo televisivo si tratamos de deducir de ellas lenguajes y formatos posibles, que se desprendan lógicamente no sólo de su determinación tecnológica sino del modo como se produce su recepción por parte del público y que lenguajes y formas de comunicación desarrolla la gente a partir de la tecnología.
  • En suma: contenidos informativos quiere decir periodismo. Innovación en contenidos informativos implica hacer más y mejor periodismo. Por tanto, se trata de crear y producir contenidos que contengan noticias y no pseudonoticias, acontecimientos y no meros sucesos, asuntos que interesen a la mayoría y no sólo a sus implicados, que promuevan la creación de opinión pública y no la satisfacción del interés particular.

    Leer el texto completo del trabajo:

Innovación en los informativos de TV, por Gabriel Jaraba

Todo sobre el seminario 0I2 Media de noviembre de 2016, en el que participé.

Vídeo de la mesa redonda sobre innovación en informativos, con Gabriel Jaraba, Luis Miguel Pedrero, Teresa Barceló, Urbano García Alonso y José Juan Ruiz.

 

 

Archivado en: Medios, Televisión,

Participació al Seminari OI2 d’experiències en innovació a France 24, RAI News i ZDF

El Seminari OI2 acull la presentació d'experiències de France 24, RAI News i ZDF

Els dies 3 i 4 de novembre participaré al Seminari OI2 sobre experiències innovadores en la producció i distribució de continguts informatius en televisió. Les jornades tindran lloc a les instal.lacions de Radiotelevisión Española a Sant Cugat del Vallès i al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El seminari acull les experiències de France 24, RAI News i ZDF, que presentaran els seus treballs innovadors en la producció i distribució de continguts informatius en el seminari que tindrà lloc el proper 3 de novembre.

Aquest seminari està organitzat per l’Observatori per a la Innovació dels Informatius a la Societat Digital OI2, per tal de reflexionar sobre l’evolució dels formats i les narratives informatives a la televisió, així com sobre les possibles implicacions socials i econòmiques d’aquests canvis.

Ràdio Televisió Espanyola (RTVE), al costat del Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Universitat CEU San Pablo i l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses (ESADE), propicien aquest punt de trobada entre els actors que estan impulsant la innovació en els formats informatius: televisions, universitats, empreses tecnològiques, escoles de negoci, entre d’altres.

El seminari es proposa, en última instància, traslladar aquestes reflexions als mitjans i la societat així com impulsar la innovació a RTVE. Aquesta trobada tindrà lloc en els estudis de RTVE a Sant Cugat del Vallès, Barcelona.

Estic molt agraït al Gabinete de Comunicació i Educació de la UAB per haver-me permès participar en les sessions preparatòries en que vam començar a donar forma a aquesta idea.

Archivado en: Televisión, ,

Les noves direccions de TV3 i Catalunya Ràdio vistes per Salvador Alsius

Em costa escriure sobre els canvis de direcció a TV3 i Catalunya Ràdio. Hi ha lloances als que se’n van i recels envers els que arriben que, tot i semblar-me justificats, contenen elements que m’impedeixen afegir-m’hi. Mònica Terribas va ser una gran directora, amb el coratge que li va faltar a Francesc Escribano, però perquè sentia darrera seu un suport polític que em temo que el segon no va tenir (el PSC i ICV no tenen ni la més mínima idea de què fer amb els mitjans de comunicació, a part d’instrumentalitzar-los i xulejar-los). I als que arriben. cal concedir-los credibilitat, però en un marc molt concret: la seva assumpció del càrrec després d’una reforma legal que fa de la CCMA un ens subjecte al diktat governamental.

Salvador Alsius, una de les figures pioneres de TV3, que la va deixar (o el van fer deixar-la) per incorporar-se a la Universitat Pompeu Fabra, ha escrit un article a El Periódico prou moderat, que expressa gran part del que penso (tinc maldats a la recàmera, però) i que reprodueixo tret del blog tv3teva.cat.

VEGEM QUÈ FAN, per Salvador Alsius

L’ any 2000 hi va haver a Praga una manifestació gegantina de ciutadans que protestaven contra el nomenament d’un nou directiu a la televisió nacional txeca. Consideraven que les característiques d’aquella persona i les circumstàncies en què s’havia produït la seva designació per al càrrec posaven en perill la independència d’aquell mitjà de comunicació i el servei públic que se’n podia esperar.

No és fàcil imaginar que un fenomen semblant pugui produir-se aquí. Però sí que hi ha hagut indicis clars que els recents nomenaments de nous directors a TV-3 i a Catalunya Ràdio no han estat vistos amb indiferència per sectors més o menys amplis. Les xarxes socials, especialment Twitter, n’han anat plenes. I hi ha hagut respostes no precisament entusiàstiques per part dels comitès professionals de les respectives empreses i, en un dels casos, fins i tot del Col·legi de Periodistes.

Ja hi va haver clars motius de preocupació quan el nou corró parlamentari va imposar una reforma (contrarreforma, se’n va dir) de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I això es va fer passant per alt totes les opinions crítiques procedents de sectors professionals i d’autoritats acadèmiques. Però a això, per desgràcia, ja hi estem massa acostumats. Tampoc a l’anterior etapa, ni a les precedents, aquí no s’ha vist mai res que s’assembli ni una mica al marc amb què funciona la BBC, per dir-ho de pressa i emprant un tòpic entenedor. Aquesta ja no és una qüestió que es pugui retreure a uns determinats partits polítics. Tots ells, es podria dir que sense excepció, mostren una voracitat gairebé impúdica a l’hora d’exercir controls sobre els mitjans de comunicació.

Així les coses, és lògic que la controvèrsia reaparegui quan del que es tracta és dels nomenaments concrets de les persones a qui els tocarà exercir aquell cobejat control. Dues coses s’han retret als perfils dels elegits. Una d’elles és el fet que no siguin periodistes. En el cas de Catalunya Ràdio, és cert que s’ha trencat en això la tònica existent fins ara. No és així en el cas de TV-3, on han ocupat la direcció persones procedents d’altres àmbits professionals. Val a dir que no està escrit enlloc que els directors d’aquests mitjans hagin de ser periodistes. I, en la situació present, en què els nomenats hauran de capejar els embats de la crisi, cal reconèixer que hi ha una excel·lent coartada per anar a buscar persones que atresorin una certa fama de bons gestors. Com succeeix, certament, en els casos presents.

Tots dos són persones amb prou capacitat per ser ben conscients que assumeixen una tasca delicada. El sector de la comunicació està en ple procés de canvis (¿que potser ha deixat mai d’estar-ho?) i un pilotatge erroni o erràtic de les grans naus que són TV-3 i Catalunya Ràdio podria tenir conseqüències nefastes per a aquests mitjans i, de retruc, per a la nació catalana. Amb un parell de falses maniobres es pot fer anar en orris tot allò que s’ha estat construint amb molt d’esforç des de l’any 1983. I ja hi ha hagut, tant en una casa com en l’altra, èpoques en què la mediocritat dels seus dirigents ho ha fet anar tot una mica de gairell.

L’altra gran qüestió és si els llocs de procedència de les dues persones les inhabiliten per als respectius càrrecs. En un cas l’origen és el grup Godó. Aquests dies s’ha fet anar molt una mena de teoria del tipus cavall de Troia, segons la qual el nou director de TV-3 hi hauria arr bat amb la missió més o menys explícita de fer minvar la implantació de la televisió pública en favor dels interessos privats als quals fins ara ha servit. És una hipòtesi que s’hauria de demostrar. I a la qual se li pot donar perfectament la volta. Més difícil de justificar, sobre el paper, és la procedència de la persona que ha passat a ocupar la direcció de Catalunya Ràdio: el comitè de govern d’Unió Democràtica de Catalunya. La veritat és que estètic, allò que es diu estètic, això no ho és. En la seves primeres declaracions el nou director ha dit que això no ha de ser un impediment perquè ell mantingui a l’antena el degut pluralisme. On verra.

En qualsevol cas, ben aviat hi haurà maneres de comprovar les intencions dels nouvinguts. La primera d’elles, la manera com enfoquin el nomenament dels corresponents caps dels Serveis Informatius. Caldrà veure si compten amb professionals de les pròpies cases o si, al contrari, necessiten portar gent de fora. I, sobretot, caldrà veure si en aquests càrrecs hi situen persones que estiguin marcades en un sentit o en un altre. I, de tota manera, hi ha encara una garantia que assegura el caràcter i la vocació de servei públic dels dos mitjans de comunicació. Aquesta no és cap altra que la convicció i el coratge dels seus professionals, que ja n’han vist de tots els colors i que no semblen disposats a admetre derives que posin en perill el bon rumb seguit fins ara.

Archivado en: Televisión, , , , ,

Eugeni Sallent, un Boi Ruiz per a TV3?

S’ho pregunta Media.cat, observatori crític dels mitjans: “Si no hi torna a haver una sorpresa com la que a última hora va evitar el nomenament de Ramon Rovira, la reunió de demà del Consell d’Administració de la CCMA nomenarà Eugeni Sallent, director de RAC1 i RAC 105, com a nou director de TV3 en substitució de Mònica Terribas.

I si la primera opció ja va alçar malestar, per l’alt grau de suport que té Terribas, no sols entre la plantilla de TV3 i els professionals de la comunicació en general, sinó entre àmplies capes de la societat civil –només cal mencionar l’insòlitcomunicat del cantant Lluís Llach-, el pla B no ha millorat gaire les coses.

Al seu favor, Sallent hi té el seu èxit al capdavant de RAC1, que ha dirigit des de la seva creació del, gairebé, no res fins a ser l’emissora líder en audiència a Catalunya, convertint-la en el primer mitjà de comunicació privat en català líder d’audiència en el seu sector i, a més, mantenir una línia editorial relativament independent de La Vanguardia –només cal recordar que l’emissora va acollir durant anys el programa Minoria Absoluta, fins i tot durant molt de temps en que aquest tenia una audiència més aviat modesta-.

Però a l’altra banda de la balança hi comptarà, i molt, les constants declaracions de Sallent molt crítiques amb els mitjans públics, tan a nivell personal com en la seva part de responsabilitat pel seu càrrec de vice-president de l’Associació Catalana de Ràdio (ACR), l’entitat que agrupa les empreses privades del sector. Sallent ha declarat, tan en conferències com en entrevistes, que “el finançament mixt de la ràdio pública és una dificultat afegida als negocis de la privada. Però hi ha altres problemes que van més enllà de la publicitat (…) per exemple en el que es refereix a l’accés de l’espai radioelèctric”.

Unes opinions coincidents amb la pressió constant que ha exercit l’ACR per tal d’aconseguir la llei que regula la supressió gradual de la publicitat a Catalunya Ràdio i –de moment amb menys èxit- la reducció de freqüències per a les emissores municipals, arribant a proposar l’eliminació de COMRàdio.

Aquest perfil ve sumat a que Sallent entra amb el mandat exprés de “realitzar un pla d’ajustos i redimensionar la plantilla” de TV3, objectius amb els que coincidia recentment en unes declaracions a l’Ara, on afirmava que “Els mitjans públics, però sobretot TV3, han de seguir defensant la seva posició de referència a Catalunya protegint el model. Però també s’han d’adaptar a les exigències actuals aplicant criteris de gestió que optimitzin els recursos”.

Per això és força probable que els gestos de rebuig i malestar dins i fora de la CCMA siguin encara més grans que quan es va proposar Rovira per al càrrec. N’hi ha, fins i tot, que ja comparen Sallent amb Boi Ruiz, pel seu perfil de gestor privat que ha entrat al sector públic amb una clara voluntat de desmantellar-lo. Oficialment per “adaptar-lo a les exigències actuals” però –segons pensen molts- per afavorir interessos concrets d’empreses privades. En aquest cas el Grup Godó, acusat en nombroses ocasions de voler reduir el pes de TV3 per afavorir 8TV”.

Archivado en: Televisión, ,

Estratègia d’afebliment de Catalunya Ràdio i TV3: anar provant fins on aguanten els atacs

Fa algunes setmanes vaig escriure un article en aquest blog en el que afirmava que la política de la CiU actual per als mitjans de comunicació era la del PP. A algun company de professió li va semblar una afirmació exagerada, coneixedor de la meva manera apassionada d’expressar-me. Bé, doncs aquest dimecres 1 de febrer s’ha reunit la ponència del projecte de llei de modificació de diverses lleis en l’àmbit de l’audiovisual  i, acceptant una esmena del PPC, CiU ha pactat amb els populars adoptar el compromís de reduir “de manera progressiva” la publicitat a Catalunya Ràdio fins a fer-la desaparèixer, i també mantenir la disminució dels anuncis a TV3. Tot i això, Francesc Homs, portaveu del Govern, ha declarat l’endemà que és “impensable” retirar la publicitat de TV3 i de Catalunya Ràdio “en aquest context” i ha defensat que els mitjans públics catalans mantinguin, si més no mentre duri la crisi, la doble font de finançament actual, a través d’anuncis i de les aportacions de la Generalitat.

Aquesta dualitat és comprensible. Hi ha una part de CiU que vol traslladar el pes de la comunicació audiovisual en català als mitjans privats del grup Godó, i una altra que creu en la tasca del sector públic com a impulsor de la normalització de la llengua als mitjans. Els primers han transvassat el know how de Josep Cuní i la seva gent a 8TV, per tal d’enfortir-lo i dotar-lo d’una programació pròpia de flux que fins ara només estava molt dignament representada per Alfons Arús. I els segons han observat com aquesta operació no ha aportat al canal privat més audiència, com els matins de TV3 aguanten perfectament en audiència i en ressó, i com el magnífic comunicador de Tiana no obté la mateixa influència en l’opinió pública en un petit canal privat que en la primera cadena pública nacional.

Hi ha, com a remor de fons, unes ganes d’aprimar els mitjans de comunicació públics. No només per les suicides polítiques d’austeritat sinó perquè als sectors sociopolítics que es corresponen amb el partit del govern hi ha la sensació que la “joguina” ja no és tan dòcil com abans. Així com els socialistes mai no es van arribar a sentir seva TV3 durant tot el temps que van governar (per anomenar pietosament el que van fer en el seu pas pel Govern) ara els convergents s’hi senten igualment incòmodes en comprovar que les “palanques” ja no responen com dues dècades abans. Prova d’aquesta nostàlgia és el nomenament de Rafael de Ribot a la direcció general de COM Ràdio, per exemple.

En tot cas, no cal, ara com ara, que la radiotelevisió pública disminueixi la publicitat; les insercions ja han baixat soles, i de quina manera, durant els últims anys. Però és trist comprovar com ningú entén o vol entendre que la radiotelevisió pública no pot prescindir de la publicitat si abans l’estat no ha implantat el pagament directe d’una taxa de tinença de receptors per part dels ciutadans, tal com passa als països europeus amb RTV sense anuncis. I els dirigents no ho volen entendre perquè el públic en general no vol ni sentir-ne parlar, acostumats durant el franquisme a creure que la tele i la ràdio són de franc.

Com s’entèn, doncs, aquest acord entre CiU i PP? Com a part d’una estratègia de guerra de nervis en el procès d’afebliment de Catalunya Ràdio i TV3: a veure fins on aguanten.

Plataforma en defensa del servei públic de ràdio i TV de Catalunya

Archivado en: Televisión,

Un error de una magnitud tremenda

Lo ha dicho Patricia Abril, directora general de McDonald’s en España: suprimir la publicidad de TVE fue “un error de una magnitud tremenda”. Lo mismo pensamos quienes hemos trabajado en televisión pública, al ver que el gobierno de Zapatero, en sus últimos tiempos, se sacó de la manga este colofón a su errática política (por llamarle de algún modo) comunicacional. El anterior presidente entregó en bandeja a las cadenas privadas el grueso del pastel publicitario televisivo mientras los profesionales de TVE luchaban con uñas y dientes compitiendo con ellas y para conseguir –y lograr– una televisión pública estatal más independiente que nunca. Lo hizo después de un proceso de implementación de la TDT –cuando esta tecnología era ya casi obsoleta– que abrió la puerta a la televisión generalista de difusión estatal a la extrema derecha y a la baja calidad en contenidos y programación. Zapatero había sido abandonado por Prisa y buscó acomodo en un empresario simpatizante que obtuvo de él algunas licencias de TDT a cambio de proporcionarle “apoyo” con un periódico que en lugar de ampliar el registro cultural socialdemócrata nos obsequió a todos con una concepción de la izquierda que hace las delicias de quienes sueñan con la reencarnación de Bullejos, Trilla y Adame en la secretaría general del PCE y con la elevación al olimpo del reciclador de discursos de Fidel.

La revista humorística La Codorniz publicaba una sección titulada Donde no hay publicidad resplandece la verdad, y vive Dios que los españolitos han interiorizado esa barbaridad. El comercio, que produce trabajo, prosperidad y paz, ha sido siempre despreciado por la hidalguía, también por ese remanente de hidalguía que pasa por progresía española y que abomina de los “fenicios”, cosa que explicaría en cierto modo ese substrato de antisemitismo y anticatalanismo en la izquierda sectaria española. (Para detectar indicios de esa nueva hidalguía “proletaria” préstese atención al uso de la palabra “coherencia”). Pero resulta ser todo lo contrario: donde no hay publicidad resplandece la miseria. La ausencia de publicidad en las calles y en los medios es un indicador seguro de ausencia de libertades democráticas. Punto pelota.

En estos momentos, las empresas comunicacionales asisten a un cambio de era en el que ven decaer lo que ha sido el centro de su negocio durante los últimos 150 años: los ingresos por inserción de publicidad. Muchos observadores achacan a cierta nueva “cultura de la gratuidad” la crisis de medios e industrias culturales en lugar de hacerlo a su incapacidad de inventar nuevos modelos de negocios adecuados a la nueva realidad del mercado y a la satisfacción de sus clientes mediante valor añadido al producto. Pero la cultura de la gratuidad en televisón no es nueva. Fue el propio Francisco Franco quien la propició en el nacimiento de TVE, cuando rechazó que la naciente televisión oficial se financiase mediante el pago de licencias, como en el resto de Europa, y decidió que su funcionamiento iría directamente a cargo de los presupuestos.

Hasta la fecha, los ciudadanos han vivido con la engañosa sensación de que la televisión pública les sale gratis. En Catalunya, donde desde 1983 TV3 ofrece un servicio de televisión pública de altísima calidad, a la altura de las grandes cadenas públicas europeas (demostrado por la infinidad de premios internacionales que han obtenido sus producciones) las sucesivas direcciones generales de la corporación pública se han encontrado con la renuencia de los ciudadanos a pagar una license fee cada vez que han sido sondeados al respecto. Y a la vez, muchos de esos mismos ciudadanos han considerado que los poco más de 40 euros anuales que la televisión pública catalana recibe de sus impuestos eran demasiado dinero, cuando apenas llegan a cubrir el 30% de su funcionamiento total.

Con semejante falsa conciencia, que diríamos en marxista, no es de extrañar que los televidentes españoles acogieran con albricias y zapatetas el anuncio de la eliminación de la publicidad en TVE. Álvaro de la Iglesia vencía después de muerto, pero unos cuantos meses después, ahora mismo, el consejo de administración del ente público se plantea recuperar las inserciones publicitarias porque el recorde de 200 millones en el presupuesto pone a la televisión pública al borde del colapso.

Me temo que ni con publicidad ni sin ella tienen remedio los males de las televisiones públicas. Los gobiernos derechistas de Madrid y Barcelona saben que la nueva hidalguía populachera considera a los profesionales de la televisión unos privilegiados y se complace en verles morder el polvo a manera de pobre consuelo cuando a ellos les acechan contratos basura. No es una neura mía: la propia Casa del Rey es consciente de esa mentalidad cuando difunde que Juan Carlos cobra un sueldo medio neto mensual de 12.000 euros; uno hubiera esperado de esa augusta institución, si no transparencia total, algo más que dar penita a los tontos. En  Catalunya, el equivalente de ese populismo se complace en la maledicencia en torno a la televisión pública nacional catalana, de modo que a veces parece que se es más catalanista cuando más se desea ver por los suelos al mayor logro cultural del catalanismo contemporáneo.

Creo que fue Einstein quien dijo que había dos cosas infinitas, el universo y la estupidez humana, y de lo primero no se sentía del todo seguro. El espectáculo de ver cerrada la televisión pública de l’Hospitalet por un gobierno municipal de izquierdas, pese a una fallida resistencia de ICV-EUiA, nos indica que quizás sea verdad que los pueblos tienen las televisiones que se merecen. De momento ya cuentan con los gobiernos que ellos mismos han votado.

Archivado en: Televisión, , , ,

TV l’Hospitalet: Quan el PSC fa de CiU

Quan vaig escriure el post TV3, la televisió que tothom desitja i ningú vol vaig advertir que si la televisió pública catalana perillava, no calia esperar de l’oposició cap esforç per al salvament. El tancament de Televisió de l’Hospitalet m’ha donat la raó. Quan el tancament va ser anunciat pel govern municipal, ICV-EUiA s’hi van resistir però han acabat cedint. I al final, mortus est qui non respira i qui la pota estira. L’esquerra té una concepció merament instrumental de la comunicació, oblidant que, amb Gramsci, no es pot aspirar a l’hegemonia política sense l’hegemonia cultural. Per això el govern tripartit d’esquerres ha estat una anècdota exòtica en la història de Catalunya, sense voluntat real d’impulsar una cultura d’esquerres que en la societat actual passa per la comunicació. Van confondre aquesta acció política amb gestos patètics que volien ser “pedagògics” i l’experiència els ha destruït, tret d’ICV-EUiA, on encara hi ha qui no ha perdut el seny. Ara, l’alcaldessa de l’Hospitalet creu que pot utilitzar internet per a una “comunicació” institucional vertical i leninista, i que amb això pot prescindir de la TV local. Ai, senyor.

Archivado en: Televisión, , , ,

TV3, la televisió que tothom desitja i ningú vol

Ves qui ho havia de dir, el model de televisió pública al qual aspiren Convergència i Unió és el model del PP, sense llengua castellana. Una televisió modesteta, per anar tirant, subsidiària en quant a impacte i influencia de les cadenes privades. Sense futbol ni fórmula 1, cosa que será molt aplaudida per intel.lectuals i benpensants, però que l’allunyarà dels amplis públics populars  entre els quals es troben, precisament, els ciutadans que s’han d’anar incorporant a l’ús normal i regular de mitjans de comunicació i elements culturals en llengua catalana. Això sí, que tingui “més sinèrgies” amb les televisions locals i comarcals, cosa que, amb tots els respectes per a tanta gent valuosa que treballa en aquest sector, pot representar encaminar-la cap a aquell model proposat un dia per Alfonso Guerra, que hauria acabat emmarcant la televisió catalana en un redós costumitzant i no en el paper de televisió nacional de Catalunya que li pertoca i que fins ara ha exercit.

No només será el PP i la seva marca blanca Ciudadanos qui aplaudirà aquesta deriva imposada pel Govern; l’esquerra a l’oposició denuncia ara que la maniobra proclamada per Francesc Homs té com a objectiu afavorir interessos comunicacionals privats, però aquesta tensió no durarà gaire. I d’entre el públic hi haurà molt i molt babau que se sentirà reconfortat en imaginar que uns treballadors  que considera privilegiats veuen abaixat el seu sou, sou que li costa 40 euros a l’any, menys que una ronda de cubates.

Heus aquí, doncs, que 28 anys de treball de qualitat, d’esforç mantingut, de convertir una televisió “autonómica” en una de les cadenes publiques de més qualitat d’Europa, que parla de tu a tu i amb el cap ben alt a qualsevol altra tele, sigui la BBC o la Deutsche Welle, pot acabar ben tristament. No només en tant que televisió pública de referencia, sinò, sobre tot, en tant que eina fonamental de normalització lingüística i mitjà de fer present Catalunya davant ella mateixa. Al segle XX ja era així, però al segle XXI encara ho és més: una nació petita, amb una cultura i llengua minoritzades per l’enorme influencia de les cultures que l’envolten només compta amb una eina com TV3 per ser present al món de la comunicació, que és el món ras i curt. I els puristes als qui costi païr això, que pensin que l’alternativa és l’estat de la llengua i la cultura a la Catalunya del nord.

Que la minorització de la principal eina de nacionalització de Catalunya sigui obra d’un govern que es diu nacionalista i que fa gestos que pretenen ser sobiranistes és significatiu de que Catalunya està dirigida per un consell executiu de comptables mediocres. I, paradoxalment, aquesta acció suicida és motivada pel mateix èxit de l’empresa engegada amb la fundació de TV3 el 1983 i el camí recorregut fins ara. TV3 s’ha desenvolupat durant tots aquests anys fins assolir un nivel d’independència insòlit en qualsevol altre mitjà de comunicació, públic i privat. Va ser concebuda com a una iniciativa convergent i ha arribat a situar-se per sobre de qualsevol vicissitud partidista. Aquest és el problema: TV3 no és manipulable com es pensen els polítics –del govern i de l’oposició—que tenen una concepció de la comunicació instrumental, basada en la ignorancia i antiga. L’excel.lència de TV3 –independència, qualitat, influencia, popularitat, lideratge—ha acabat per esdevenir la seva desgracia. Estem novament davant un fet que es repeteix, dolorosament, década rere década: Catalunya no tolera l’excel.lència, cuita a destruïr allò que destaca, té èxit o és brillant. Les lloances a Guardiola i el seu estil de liderat són hipòcrites. Són falses perquè surten de franc i no comprometen ningú, només donen material per a converses que no duen enlloc i per a emmirallar-s’hi sense aportar-hi coherencia en la part que pertoca.

Per això mateix, a TV3 no la salvarà ni l’oposició actual ni el públic. Quan aquesta oposició governava, tampoc se la sentia seva i al capdavall no va saber què fer-ne. Els socialistes estaven acostumats a un joc més fácil: pujar-se a la gepa d’una empresa privada – El Periódico, Cadena Ser, El País—i fer-la jugar a favor dels interessos propis, cosa que no costa un duro i permet exercir l’instrumentalisme “resultadista”. Comprovar que a TV3 no només les “palanques” no responen sinó que no n’hi ha de palanques no ho han paït mai, estorats en veure com posar al davant de la Corpo una directora general simpatitzant no obrava el miracle. Iniciativa ha passat pel Govern convençuda que TV3 era un niu de nacionalistes dretans, cosa meravellosa i estranyament compatible amb un altre miratge simultani per part dels convergents, convençuts al seu torn de que la criatura gestada per Pujol i Prenafeta havia quedat en mans d’un “escamot leninista”.  Esquerra va entendre la complexitat de la qüestió perquè Joan Manuel Tresserres, Albert Sàez i Enric Marín són tres destacats científics de la comunicació. I sobre tot perquè, d’entre ells, algú va saber fer una lectura gramsciana de la qüestió –lluitar per l’hegemonia cultural per tal de guanyar-ne la política– mentre que cap dels posteurocomunistes que hi ha a Iniciativa i al PSC van saber apreciar el que els havia caigut a les mans. Algun dia caldrà estudiar el paper que han tingut els antics militants de l’extrema esquerra dogmàtica i autoritària reconvertits en socialdemòcrates en el dogmatisme, l’oportunisme i la incapacitat de llegir realitats complexes que ha fet del gran partit socialista català una despulla ideològica. Però, al final, la realitat s’ha imposat: TV3 ha estat desitjada per tothom però mai ningú no l’ha estimat.

Els telespectadors que han format el gruix de la seva audiencia han gaudit durant tot aquest temps d’una de les millors televisions, si no de la millor, d’Europa. Ara, el desori de l’oferta de canals de TDT els porta un tastet de realitat, però no són ni de bon tros conscients que la televisió europea és avorrida i mediocre, i que els productes de qualitat de la BBC o Channel 4 són excepcions. Al continent no hi ha televisions divertides, amb les quals et puguis sentir identificat, que exerceixin un efecte de proximitat i que pensin en tu no com a un resultat d’audímetre o com el client d’un producte comercial. La supervivencia de Catalunya com a nació, amb la seva llengua i cultura, és una excepció europea; l’existència de TV3 com a televisió pública nacional és l’excepció coherent amb aquesta realitat. Fins ara.

Em temo que els telespectadors no seran capaços de defensar i salvar TV3. En primer lloc, perquè les formacions polítiques que podrien liderar aquest procés no són capaces de fer-ho, analfabetes comunicacionals com són i amarades d’instrumentalisme tacticista. Molta gent pensarà, de bona fe, que si cal reduïr despeses també cal fer-ho en la televisió pública. Però la televisió pública no és una conselleria, un departament de l’administració o un servei qualsevol. A diferencia d’altres serveis públics, TV3 manté una competencia, molt dura, amb l’oferta privada, una oferta que és en castellà tret d’excepcions encara irrellevants. No oferir programes competitius, massius, que tenen un cost determinat pel mercat, significa renunciar al lideratge en la catalanització del país i quelcom encara pitjor: resignar-se a la subsidiaritat de la llengua catalana en el panorama comunicacional, el panorama on es juga no només el futur sinó el present de les llengues, les cultures i les nacions. Em temo que això és massa sofisticat en uns ambients en els quals hi ha qui pensa que Ramon Pellicer va pel món en limusina i qui ignora que un esdeveniment per a infants excepcional i únic com la Festa dels Súpers es fa a base de força de braços dels treballadors de la casa.

Ara sabrem, els que treballen a TV3 i els qui hem treballat durant gairebé dues decades, si els nostres conciutadans mereixen aquesta feina. De moment, ells han premiat amb el seu vot el desmantellament persistent d’una de les millors sanitats públiques europees i la desmoralització dels seus professionals. Pel que fa als dirigents polítics, ara ja sabem que no.

Vicent Partal ha escrit a Vilaweb: Menys TV3, una decisió que afebleix la catalanitat

ACTUALITZACIÓ. Plataforma en defensa del servei públic de ràdio i televisió de Catalunya.

Archivado en: Televisión, , ,

Follow Me on Pinterest

EL MEU DARRER LLIBRE

"¡Hazlo con tu smartphone!" és el darrer llibre que he publicat, un manual que vol descobrir la gran quantitat de possibilitats que té el telèfon mòbil per a sol.lucionar problemes i per a treure'n partit a fons. A la gent gran, que encara li vé cara amunt acostumar-se als estris digitals, l'ajudarà a perdre-hi la por, i als més joves els mostrarà que el mòbil pot ser una eina de diversió, aprenentatge i descoberta del món que va més enllà del petit grup d'amics del Whatsap.
El llibre ens introdueix al concepte de "vida mòbil" amb el qual designo la via d'evolució de l'actual era de la comunicació, per tal que veiem que no es tracta només de gadgets tecnològics sinò de formes de vida cada cop més model.lades per la cultura de la comunicació digital.

ELS LLIBRES QUE HE PUBLICAT

“YouTuber. Cómo crear vídeos de impacto y triunfar con ellos en internet”, de recent publicació, és un manual pràctic de producció, realització i distribució de vídeos en xarxa. Apareix arran el fenòmen dels “youtubers”, els joves creadors que s'han fet famosos amb l'èxit viral dels seuss vídeos, de manera que han esdevingut un fet comunicacional i cultural molt notable i al'hora una forma d'expressió generacional.
Clicant sobre la imatge de la coberta del llibre trobaràs el resum del contingut i l'índex, i molta més informació complementària.
"Twitter para periodistas" és un manual adreçat als professionals de la informació i als estudiants de periodisme, que pretén aplanar-los el camí per a que obtinguin el més gran profit d'aquesta plataforma de comunicació, a benefici d'un periodisme solvent al servei de la ciutadania crítica. Hi ha orientacions sobre com utilitzar Twitter, consells útils, bones pràctiques i propostes estratègiques, en un text didàctic, pràctic i molt estructurat que són immediatament aplicables. La claredat i la graduació de les passes a seguir facilita que qualsevol persona pugui fer-se de seguida amb el domini de Twitter. "Twitter para periodistas" està publicat per Edicions UOC, l'editorial de la Universitat Oberta de Catalunya, en paper i ebook.
Aquest va ser el meu primer llibre, "Periodismo en internet. Cómo escribir y pubicar contenidos de calidad en la red", publicat en la col.lecció Ma non troppo, d'edicions Robinbook. El llibre, que inaugura la sèrie Taller de Comunicación, és un manual pràctic, d'aplicació immediata, pensat per a estudiants de periodisme, joves comunicadors i totes les persones que desitgen tenir un paper proactiu i creatiu a internet.
Periodismo en internet permet comprendre les últimes tendències de la informació a la xarxa i incorporar ràpidament habilitats i eines per a fer-hi un bon paper. S'hi expliquen les bases de l'escriptura periodística, la creació de continguts multimèdia i la manera de construïr i promocionar el propi cibermitjà, així com la gestió de la intervenció en les xarxes socials. És un llibre de nivell universitari pensat i escrit per a que pugui ésser assimilat i dut a la pràctica per tothom.
Continguts i més informació; com adquirir-lo en línia.
"Ideas para aprender a aprender. Manual de innovación educativa y tecnología" és un llibre d'autoria col.lectiva en el qual publico un article, Las herramientas no son útiles, en el qual incorporo alguns punts de vista sobre docència i tecnologia al conjunt dels treballs, orientats a ajudar als professors a incorporar les tasques de la educomunicació a la seva feina. "Ideas para aprender a aprender" és un manual útil que exposa el més nou en la comunicació i educació aplicada a les aules.
El llibre electrònic "Escribir para la red" és una col.lecció d'articles de diversos professors de periodisme d'arreu del món hispanoamericà que representa l'aportació més recent a la teoria i pràctica del ciberperiodisme. En ell publico "Periodismo sólo en tuits, ciberperiodismo esencial", que tracta sobre com fer periodisme amb Twitter i recomana les millors pràctiques. Us podeu descarregar l'exemplar gratuït en PDF clicant sobre la imatge de la coberta.
He estat editor, amb Joan-Francesc Pont Clemente, del nº 20 de la revista Cultura Masónica, un monogràfic dedicat al Rite Escocès Antic i Acceptat de la francmaçoneria, titulat "El corazón cívico y simbólico del Rito Escocés". En ell publico l'article "Las dualidades del Kadosh, el blanco y el negro y las hojas de la escalera". Aquest monogràfic és un volum que aplega un seguit d'autors de gran prestigi maçònic i gran qualitat filosòfica mitjançant la lectura del qual es pot percebre com aquesta tradició maçònica té molt a dir de cara a les preocupacions actuals referents a la democràcia, la pau i la justícia.
Viajar, sentir y pensar es una colección de relatos de viajes, editada por José Manuel Pérez Tornero y Santiago Tejedor, que reúne a destacados escritores dedicados al género viajero y en la que se incluye un trabajo mío, “El odio. ¡Colombia vive!”, en el que refiero mi estancia en Colombia, a inicios de 1990.
El nº 11 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y religión en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Más allá de la creencia: la realidad de una espiritualidad liberal y democrática", en el que se revisa la existencia de una espiritualidad liberal adogmática y sus puntos de encuentro con la francmasonería, desde la teosofía hasta el movimiento transpersonal pasando por el unitarismo universalista. Otros autores: Amando Hurtado, Anna Mir, Brahim Drici, Javier Otaola, Jean-Michel Rénaud, Joan-Francesc Pont Clemente, José Mantero, Parsifal, Pedro Álvarez Lázaro, Vicenç Molina.
El nº 14 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y política en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Doscientos años después: esto no es una crisis, es una contrarrevolución antidemocrática", en el que se propone que los masones combatan los intentos de revertir los logros del estado del bienestar y la reducción de la calidad democrática de las sociedades. Otros autores: Juan Alberdi, Leandro Álvarez Rey, Nicolás Brihuega, Santiago Castellà, María del Carmen Fernández Albéndiz, Juan Gómez Macías, iván Herrera Michel, Amando Hurtado, Elbio Laxalte, Enric Olivé Serret, Javier Otaola, Ricardo Serna, Joaquim Vilalta.

COL.LABORO A:

AIKA. Diario de Innovación y Tecnología en Educación

FOCUSED Revista sobre educación y medios

FUNDACIÓ L’ALTERNATIVA

LUPA PROTESTANTE

MASONERÍA ESPAÑOLA

SÓC PROFESSOR I INVESTIGADOR A:

CATEDRA INTERNACIONAL UNESCO UNAOC UNITWIN D’ALFABETITZACIÓ MEDIÀTICA I DIVERSITAT CULTURAL

Professor i Secretari Internacional per al Diàleg Intercultural

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

Professor de periodisme i comunicació

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Professor I investigador

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

Professor

MASTER EN GESTION DE LA COMUNICACION POLITICA Y ELECTORAL

Professor

MASTER EN PERIODISMO DE VIAJES

Professor i tutor

CÁTEDRA RTVE-UAB

Investigador

OBSERVATORIO PARA LA INNOVACION DE LOS INFORMATIVOS EN LA SOCIEDAD DIGITAL

Colaborador

MENTOR

Corresponsal a Espanya

INSTITUT DE PSICOLOGIA TRANSPERSONAL DE BARCELONA

Formador i coordinador de la formació

LLIBRES RECOMANATS

La brújula del Zen. Seung Sahn. La Liebre de Marzo.

I Ching Jing Fang. Maite Foulquié, Shú-Yuán Chén. Ed. La Liebre de Marzo

Filosofía inacabada. Marina Garcés. Ed. Galaxia Gutenberg

Yunka Wasi. Historias que cuenta la selva. Santiago Tejedor. Ed. UOC

El viaje del escritor. El cine, el guión y las estructuras míticas para escritores. Christopher Vogler. Robinbook.

El gozo de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

Escritura sexy. Lluís Pastor. Ed. UOC

El rayo y el trueno. Pasión y oficio de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

Mil nombres para el gozo. Byron Katie. La Liebre de Marzo

Diálogos con científicos y sabios. Renée Weber. La Liebre de Marzo.

El camino del Qigong. Kenneth Cohen. La Liebre de Marzo.

Claves del Yoga. Teoría y práctica. Danilo Hernández. La Liebre de Marzo.

LLIBRES DE COMUNICACIÓ GRATIS

The Data Journalism Handbook. Jonathan Grey et al. Edición en línea

Web 2.0. Antonio Fumero y Genís Roca. Fundación Orange. Descarga gratuíta.

Periodismo ciudadano. La evolución positiva de la comunicación. Oscar Espiritusanto, Paula Gonzalo Rodríguez. Ariel Fundación Telefónica. Descarga gratis

Empowerment through media education. J.M. Pérez Tornero, S. Tayie, U. Carlsson, G. Jacquinot-Delaunay.. Clearinghouse. Descarga gratis

Fundaciones y fundamentos del estudio de la comunicación. Raúl Fuentes, Carlos Vidales. CAEIP. Descarga gratis.

Ferramentas para análisi de qualidade no ciberjornalismo. Marcos Palacios (ed.). LabComs. Descarga gratis.

Reflexiones, periodismo y redes sociales. Varios autores. Descarga gratis.

Trabaja diferente. Redes sociales y comunidades profesionales. VV. AA. Generaltat de Catalunya

Tienes 5 segundos. Gestión de contenidos digitales. Juan C. Camus. Descarga gratis

Planeta web 2.0. Cristóbal Cobo Romaní, Hugo Pardo Kuklinsli. Descarga gratis.

La gran guía de los blogs. Rosa Jiménez Cano y Francisco Polo. Descarga gratuíta.

Periodismo 2.0. Una guía de alfabetización digital. Mark Briggs. Knight Citizen News Network. Descarga gratis.

CONNECTAT TOTHORA

Em trobareu en connexió permanent a la xarxa, a més d'a aquest blog. Llegiu en els mòduls adjunts el que publico a Twitter i a Medium i trobeu-me a Facebook, Google+, Linkedin i Quora. I si em necessiteu, contacteu-me a gabrieljaraba at gmail dot com

EL MEU TWITTER

  • El meu article sobre Kilian Jornet @kilianj ja va pels 2.500 lectors. Moltes gràcies a tots! tinyurl.com/kayyxdz 4 days ago
  • Un rey joven y estudiado al que le hacen los discursos tíos que parecen haber hecho prácticas en la prensa del Movimiento. 4 days ago
  • Esos speechwriters viejunos y polvorientos que tiene el rey, ¿son tolerados o asumidos de buen grado? 4 days ago
  • El rey anima a los estudiantes a trabajar por "el bien común". La última vez que leí la expresión fue en la FEN del bachillerato. 4 days ago
  • ... y por eso se niega a reconocer la barbarie descarnada y la amenaza estratégica. Lo pagaremos caro todos, principalmente la izquierda 5 days ago

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 1.020 amb 1.524 tuitaires seguidors i un 47 de quota d’influència a Klout. Veure-ho clicant al logo de SG.
Dades del llistat anterior

EUROPEAN TRANSPERSONAL ASSOCIATION

SUPREMO CONSEJO MASÓNICO DE ESPAÑA

GRAN LOGIA SIMBOLICA ESPAÑOLA

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:
mayo 2017
L M X J V S D
« Abr    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031  

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 61 seguidores