GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

Inauguracio de la política killer a Catalunya: contra ridícul, vitriol

Mas Puigdemont

El 9 de gener de 2016 marca un abans i un després en la política catalana: el pas de la política de gestos a la política de viertat, és a dir la que deixa cadàvers pel camí i que busca, no necessàriament de manera cínica, el millor per a la col.lectivitat a partir d’accions que no voldriem que els nostres fills fessin. No és que no hi hagi cadàvers en el camí de l’evolució de la Catalunya democràtica: el de Pasqual Maragall, per exemple, però també els de Josep-Lluís Carod-Rovira, Raimon Obiols, Joan Reventós i Antoni Gutiérrez Díaz, en els seus moments. Sobre la inesperada solució d’Artur Mas al trencacolls del procés hi planen tres ombres històriques: la solució d’Alexandre al problema del nus gordià, la solució de l’alternança Putin-Medvedev al problema de la reconstrucció de l’estat soviètic sense soviets ni socialisme i la solució de Tamayo i Aguirre al problema de la consolidació de l’aznarisme pivotant sobre la comunitat de Madrid. Arran d’alguns comentaris informals que vaig fer ahir, d’urgència, hi ha que ha cregut exagerat i injust que jo hagi parlat de tamayazo. No cal, si ho voleu així, hi ha prou amb observar amb mirada entomològica aquesta col.lusió entre grups parlamentaris  i amb esperar a veure si l’oferta que un d’ells ha rebut era d’aquelles que no es poden rebutjar, en el sentit que va donar a l’expressió el gran Mario Puzo. Personalment no crec que hi hagi hagut coacció ni compra i venda, senzillament, Artur Mas s’ha revelat com a un veritable killer polític i ha mostrat als quatre vents com és de fàcil veure’s obligat a prendre la pròpia medecina quan un penja exclusivament d’un discurs i no d’una estratègia política pròpia del segle XX i en lloc del XXI. El tamayazo, si s’ha esdevingut, ha estat pactat, tot i que els camins que duen als pactes poden ser tortuosos i de vegades recorreguts a contracor.

L’abans i el després representa, i no és poca cosa, la necessitat d’allunyar-se d’un discurs i una cultura política propis del tardofranquisme i la transició. Aquesta cultura està basada en un mite i una gesticulació corresponent. El mite és “entre tots ho farem tot”, sorgit de la força de l’evolució democràtica de la societat catalana durant els últims anys de vida de Franco, quan es va produïr la veritable “desconnexió”: les formes quotidianes i culturals de la vida catalana van fer abstracció del règim i les seves institucions i obligacions, tot considerant-ho una molèstia passatgera; el nucli de la cosa era la visualització progressiva d’un “nosaltres” que esclata amb les manifestacions per l’amnistia de febrer de 1976 i el primer onze de setembre legal a Sant Boi de Llobregat. Les grans manifestacions dels darrers onzes de setembre han estat filles d’aquella mentalitat, però en aquests darrers mesos els ciutadans han descobert que no hi ha prou amb ser bons i valents per a aconseguir el que es vol. El pansiment emocional col.lectiu al voltant del procés és signe que aquest descobriment ha anat obrint-se pas entre la gent, i la concentració dual del darrer cap de setmana a la plaça de Sant Jaume i a la de la Catedral han estat la caricatura enfebrida de la malura que precedeix la revifalla.

La revifalla l’ha aplicat el president en funcions amb dosi de cavall. Un espectacle de política maquiavèlica practicat a cor obert sobre la taula d’operacions. Personalment, crec que l’habilitat de Mas supera la de Putin. Medvedev era un quasi enemic que ha acabat fet ostatge i obligat a aplicar la política putiniana amb més èmfasi que el seu autor. Puigdemont, en canvi, no és un titella ni un substitut de temporada. El nou president de la Generalitat de Catalunya és la gran esperança blanca de l’independentisme moderat, un home de coratge, imaginatiu, visionari i amb fam de futur; és un president 2.0 amb mentalitat de cultura de xarxa (per la qual cosa aquest modest blog li dóna una benvinguda afectuosa). Però el president sortint ha fet una advertiment: el pas que fa és, certament, al costat però no enrere, doncs, per si algún no se’n havia adonat, el procés independentista inclou la refundació de CDC sine qua non. Alguns ens preguntem, val a dir, si vist el que hem vist fins ara, el procés és, en el fons, alguna cosa més que aquesta refundació –amb un moviment social transversal sincerament interessat per la independència com a comparsa– amb un objecte estratègic ultrapartidari: reformular les relacions entre els grups hegemònics del diner i el poder a Catalunya i, en el marc d’aquesta reformulació i redefinició de forces, garantir que el que és i el que representa històricament el pujolisme segueixi essent qui gestiona la centralitat política, l’administració i la propaganda.

La cirurgia d’urgència ha estat aplicada sense gaire miraments a certes formalitats parlamentàries. Però l’esquarterament de la CUP en un tres i no res és especialment cruel quan té de rerafons l’espectacle de les seves darreres assemblees (en les quals es combinaven diversos mites que a partir d’ara s’esvaïran progressivament: l’esmentat mite del civisme benefactor col.lectiu dels catalans, el del poder assembleari com a forma superior de la democràcia, el de la fracció pura de l’esquerra que fa guàrdia per salvar l’essència dels probables traïdors). La sofisticació malèvola del text de l’acord i el seu contingut no amaga cap interés espuri, de diner o de poder, sinó que mostra clarament l’abast de la nova política de veritat: contra discurs i gestos basats en la irrealitat i l’autocomplaença narcisista, humiliació infligida davant tothom i encadenament a la política dominant si et plau o per força (“oi que dius que ets independentista? Doncs ara ho seràs de debó”). Tant fa si el vitriol vessat sobre la petulància de la CUP la dissoldrà ara o demà, el mal ja està fet i des d’ara tota agrupació política farà bé de no creure’s la pròpia propaganda. I això val també per a ICV, EUiA, els Comuns i Forcades (que ja ha tastat la diferència que hi ha entre fer política amb hàbit o sense).

Com va dir Franco quan es va assabentar de l’atemptat que va acabar amb la vida de Carrero Blanco, “no hay mal que por bien no venga”. Carles Puigdemont, com he dit, és el president que als ciutadans dospuntzero ens encanta. En les seves mans, la transversalitat necessària per al procés adoptara matisos nous. ERC haurà d’anar amb compte perquè la seva figura és molt més difícil d’apunyalar en l’ombra que d’altres. I tots plegats ens podem veure sorpresos per algú que sap com passar pantalla de veritat i crear escenaris molt més creatius que els basats en els relats polsegosos del tardofranquisme i la transició.  Aquests escenaris exigiran a les esquerres abandonar igualment el vell relat i filar molt prim si volen abastar l’esperança que han albirat en les últimes setmanes. I això passa per una reformulació radical, ambiciosa, valent, generosa i imaginativa d’allò que fou Catalunya si que es pot i que ja no és pero segueix podent i potser encara més.

Karma Peiró, a Nació Digital: un president activista de la internet catalana.

Foto: Artur Mas i Carles Puigdemont (Efe).

Archivado en: Independència, Política

CUP + JxS: un obscé espectacle antidemocràtic d’opacitat, com una història de kremlinologia barata i demodé

lecarre

L’escandalós no és que una nació moderna com Catalunya, que aspira a ser un estat més d’Europa, estigui tres mesos sense govern perquè els qui haurien de votar la investidura del president no es posen d’acord. L’escandalós no és que el partit majoritari hagi de transigir amb propostes de govern que no són seves –ni dels qui els han votat– si volen propiciar el pacte. El que és veritablement escandalós i socialment intol.lerable és que tot aquest procés –el veritable “procés”?– que dura un trimestre consisteixi en unes negociacions secretes de les quals no es filtra ni tan sols una micona que pugui alimentar ni tan sols la morbositat dels observadors.

Hores i hores de conversació sobre les diferències entre nova i vella política, centenars de pàgines escrites per politòlegs sobre les tendències renovadores en la política democràtica, tot plegat per això: per acabar convertint Catalunya en un nou Kremlin. Us enrecordeu dels kremlinòlegs? Eren aquells observadors avesats a escrutar la impenetrabilitat del règim soviètic durant la guerra freda, veritables especialistes en inferir d’un gest d’un dirigent del politburó, una caiguda en desgràcia d’un funcionari, una inesperada ascensió en l’escalafó de la nomenklatura un gir previsible en les postures de la Unió Soviètica en el tauler d’escacs de la política internacional o una  probable escletxa en un sistema monolític. Aquesta disciplina a cavall entre la politologia, la comunicologia i la diplomàcia ara ens fa riure, però en els anys 50, 60 i fins i tot 60 ocupava la centralitat en la manera de mirar el món de les grans potències. Amb Khruixtxhov, amb Brezhnev, amb Andropov, amb Chernenko. De fons, l’ambient seductor, inquietant i enrarit de les novel.les de John LeCarré.

Simpatitzo amb el caràcter de moviment popular i de base de la CUP, les seves preocupacions i la voluntat revolucionària. Aprecio l’esperit de lideratge d’Artur Mas, insòlit en un país que, com hem vist, estem veient i continuarem contemplant, abomina de l’excel.lencia, desconfia de la vàlua personal i és especialista en desmuntar el que funciona i abatre el que destaca. Però em sembla obscé assistir a aquest espectacle, no ja de vella, vellíssima política, sinó d’una opacitat antidemocràtica intol.lerable, insufrible i imperdonable en el temps actual. No m’impressionen les assemblees: qualsevol militant mínimament expert sap com són de manipul.lables i quina relació s’hi estableix amb l’avantguarda dirigent. De fet, el xou de Manresa i els que estiguin per venir no valen ni per atenuar ni un bri l’ominosa opacitat regnant. Només faltava treure a passejar l’assassí de Bultó per demanar seny (!) per a que l’obscenitat assolís un nivell mai no vist. Ni Julian Assange –tan lloat– ni el seu Wikileaks en pes seria capaç de llençar ni una mica de llum sobre aquestes tenebres en que ens mantenen els que es suposa que han de dirigir, ai, el país. La condescendència d’actors no electes com Muriel Casals, Jordi Sànchez i el nou president d’Òmnium augmenten encara més la sensació de pena, tristesa i mediocritat.

Els governs tripartits ens van deixar tips de l’espectacle del tacticisme de vol curt i ras de les forces polítiques catalanes. El pitjor de la xerrameca políticament correcta va servir de cortina de fum per als equilibris entre impotències governatives diverses. Però això ho supera tot: tant parlar d’antipolítica i aquí teniu totes les forces polítiques catalanes enganxades en una no política no democràtica basada en l’opacitat, el despreci al vot dels ciutadans i al seu dret a saber el que en fan els seus dipositaris i el menysteniment miserable de l’opinió pública i la dignitat de la ciutadania.

Tant em fa el que pugui sortir d’aquestes maniobres ademocràtiques. La víctima ja està exposada davant tothom i es diu democràcia. Pitjor encara: es diu Catalunya. Un país que no mereix ser rebregat d’aquesta manera. Fora màscares, dimissions en general i eleccions ara mateix. Quan hi ha kremlinologia no hi ha democràcia. Tota la resta són excuses.

Fotografia: John LeCarré.

Archivado en: Independència

L’estel.lada és la bandera de les senyores Maries: ja hem guanyat

estelada

L’ABAST D’UNA TRADICIÓ. La pregunta pertinent amb perspectiva histórica és: la tradició catalana de civisme mobilitzador, desenvolupada durant dècades si no segles, acabarà per produïr efectes polítics? Amb efectes polítics vull dir transformacions del status quo positives, concordants amb les intencions dels mobilitzats. La resistència catalana i el redreçament del poble passen, una i altra vegada, per una capacitat cada cop més sofisticada i àmplia de mobilització cívica: el dol popular a l’enterrament de mossèn Cinto, el tancament de caixes, les protestes contra les lleves obligatòries per la guerra del Marroc, l’estatut de 1932, l’Assemblea de Catalunya, el “volem l’estatut” del 1978, la rebuda a Tarradellas, les protestes contra la guerra del Golf. És la “marca Barcelona”, segellada internacionalment per una frase de George Bush pare en unes declaracions. No són exagerats els punts de vista que assimilen les jornades olímpiques de 1992 a aquesta tradició ciutadana: els catalans sempre han volgut, en una o altra circumstància, mostrar-se al món com a col.lectiu. “Som una nació”: el lema era la declaració que concreta aquesta cultura col.lectiva de mostrar-se al món com dient “no ens reconeixen com a nació pero vet-nos aquí com a poble: la nostra presencia ara i aquí ho diu tot”. “Entre tots ho farem tot” va ser el feliç lema ideat per Joan Ballester i Canals, que resum perfectament aquest esperit.

Els ciutadans espanyols han vist, després de l’11 de setembre de 2014, que aquesta presencia és un fet. Els ha costat tres anys adonar-se’n però finalment ho han fet. L’impacte a Madrid ha estat gran, i n’és prova la relativa moderació de la reacció governamental. Mentre la gent mira cap a la capital d’Espanya, jo em pregunto sobre l’efecte a Catalunya. Tenen els dirigents del nostre país una estrategia a l’alçada d’aquesta gegantina onada popular, que no acabi per abocar-la a la frustració? Seran capaços d’abandonar la temptació constant del tacticisme de vol curt que és la contrapart tradicional per part institucional a la tradició del moviment cívic de la ciutadania? “Entre tots ho farem tot”: això encara està per veure pel que fa a les èlits i la dirigencia.

UN CANVI DE PARADIGMA EN LES MANIFESTACIONS. A una persona com jo, antic antifranquista obligat a moure’s en la il.legalitat, i per tant acostumat a manifestacions animades per “especialistes” i protagonitzades per militants, una manifestació com la de l’11.9.2014 el sorprén moltíssim. Això no ha estat una mani sinó una enorme festa familiar. L’onada independentista ha transformat les maneres de fer del movimentisme cívic català i l’ha fet transversal, festiu, familiar. Les imatges d’adolescents cremant fotos del rei a Girona semblen un anacronisme. La de dijous va ser una manifestació de senyores maries, i quan les senyores maries defensen una causa –en la qual no es trenca ni un vidre– la causa està guanyada. La moral dels barcelonins durant els bombardejos de l’aviació italiana quan la guerra va ser mantinguda per les mares de familia, la solidaritat en la construcció dels refugis als barris –pagats per la gent que comprava cupons per finançarlos, en un Verkami avant la lettre—i la complicitat entre les famílies i la veu del locutor de Ràdio Associació Teodor Garriga. El movimentisme cívic català en temps de guerra; el record del president mártir com a estampa sentimental de la ferida deixada per la derrota d’aquest civisme.

NOSALTRES SOLS. Hi ha quelcom de patètic en aquesta profusió de portades de la premsa internacional que informen de la gegantina demostració independentista i el silenci de les cancelleries dels estats. No només d’elles: el silenci dels altres pobles. On són les grans organitzacions, on són els sindicats? No hi ha cap partit socialista, comunista, obrer, cap organització cívicopolítica de cap país que sigui capaç ni de fer un comunicat lloant el civisme català, demostrat en una manifestació democrática i pacífica que ha estat la més gran haguda mai en la historia d’Europa? És clar que certa solidaritat internacional només es mobilitza quan hi ha víctimes; més encara, quan les víctimes s’ajusten al model mental i emocional dels solidaritzants. Però, en un moment que Europa i el món democràtic s’interroguen sobre l’avenir de la democracia i de la qualitat de la mateixa, no hi ha cap organització que cregui oportú fixar-se en la més gran manifestació democrática que ha tingut mai lloc a la historia d’Europa? Una manifestació que demana el dret a votar, formada per senyores maries, pares de familia, adolescents, infants i iaios, i adults de totes les classes socials? Sí, estem sols, però aquestes organitzacions, grups, partits, institucions, sense nosaltres també estan sols. En evidència. El món ens mira bocabadat mentre que les formes d’organització del progressisme democràtic es queden col.lapsades.

L’UNIONISME S’ENFONSA. Al coliseu de Tarragona no hi havia més de 200 persones, segons artistes que hi han actuat i saben quin aforament té quan és ple. Els organitzadors de l’acte han mostrat la capacitat de mobilització de les seves posicions. No era, però, una contraposició entre una mobilització i altra (en contra del que El País, amb la compaginació de la portada de la seva edició de Catalunya pretenia insinuar). L’absencia d’idees és esfereïdora en aquest grup. Seran molts més els que votin no en la consulta que els qui s’apleguen en torn d’aquestes iniciatives parainstitucionals. I jo no arribo a concebre com una persona tan ben informada i preparada com Carme Chacón, tan ben connectada amb tot el que és significatiu a la política i l’economia hagi estat capaç de cometre aquest error. Només s’explica per una raó una mica terrible: el tacticisme continuat, sense ideología, sense cap altre rumb que l’antipujolisme en que es resum el PSC com a organització ha acabat sent kryptonita per als seus propis dirigents. El PSC estava desaparegut l’11.9.2014, tot i que molts dels seus militants eren a la mani (però no hi diuen). Tan gran és aquest enfonsament que els temptats pel seguidisme d’aquest corrent han baixat veles (tret potser de Joan Boada) i no volen condicionar o matisar el corrent principal. La posició d’EUiA i el PCC ha estat elegant, intel.ligent i meritòria: han posat l’accent en que no hi ha democracia nacional sense democracia social.

L’ESTEL.LADA, BANDERA MAINSTREAM. Sí, l’ensenya nacional de Catalunya és la bandera quadribarrada. Seria trist que, gràcies a la matusseria unionista, anés essent assimilada a un signe merament institucional o que denota l’status quo. Un servidor mai hagués arribat ni a imaginar que la quadribarrada estelada seria la bandera de les senyores maries. Si l’estelada és un pendó de combat, ho és ara d’un combat transversal, multiclassista i familiar. Allò de “la force tranquille” que deia François Mitterrand. La força tranquila de Catalunya du l’estelada com a ensenya. (Com m’agradaria que ho poguéssin veure Joan Ballester i Canals, Xavier Romeu, Joan Cornudella i tants companys del Front Nacional de Catalunya).

Estem sols però hem guanyat. Fins i tot si perdem haurem guanyat. Fins i tot sense poder votar haurem guanyat. Perquè aquesta transformació profunda dels pobles no és passatgera sinó que indica mutacions històriques. Mutacions que demanen que els marxistes seriosos, sisplau, deixin de banda prejudicis i clixés i s’hi apliquin a l’estudi. Perquè, per una vegada, el poble de Catalunya ha guanyat.

Archivado en: Independència, ,

11 de setembre de 2014, República Catalana

11setembre2014-2

Archivado en: Independència, ,

Una hora menos en España

congresoEl escritor Francesc Serés publicó el pasado 17 de abril en El País un artículo que explica muy bien la actitud de quienes sin ser nacionalistas nos hemos convertido en independentistas. Lo reproduzco en este blog personal porque dice lo que dice mejor que lo hubiera dicho yo.

Por FRANCESC SERÉS

El Gobierno español está escribiendo la declaración unilateral de independencia. Lo hace sin querer y puede que la redacte sin tan siquiera saber que no puede evitarlo. Repite el error que más le gusta y que más réditos le da a corto plazo: dar una respuesta vieja a un problema nuevo. Demuestra una vez más que no ha entendido que los tiempos le sobrepasan y que los ritmos de los acontecimientos escapan a su comprensión. Los poderes españoles se han especializado en intentar detener el tiempo para ponerlo a su favor, es un error en el que se encuentran la mar de cómodos. Hablan todavía de partidos nacionalistas y aplican categorías de los ochenta para definir lo que está sucediendo en Cataluña que, en el fondo, tendría más que ver con el nacionalismo español que con el catalán.

Leer el resto de esta entrada »

Archivado en: Independència

Per la República Catalana, pel socialisme

republica catalanaQuan jo tenia 5 o 6 anys, era un nen que parlava en castellà i llegia i escrivia en català. Vaig aprendre’n a casa amb l’ajut d’una relíquia: un munt d’exemplars de la revista infantil En Patufet, que la meva mare havia recuperat d’una llibreria de vell del carrer Blasco de Garay, al Poble-sec barceloní, el nostre barri. El descobriment que aquell “prototebeo” em va dur va ser inesperat: la llengua que sentia parlar al meu veïnat i que jo no m’atrevia a pronunciar es podia escriure i imprimir. Jo llegia en castellà històries adaptades de Jules Verne, Emilio Salgari, Joana Spiri, Mark Twain, però mai havia vist cap llibre fet en català. Aquells Patufets van ser per a mi com un missatge extraterrestre, un testimoni dut per la màquina del temps des d’una època llunyana: havia existit una altra Catalunya, que s’escrivia amb ny, i no la Cataluña el nom de la qual era pronunciat com a reny o amenaça pels homes amb camisa blava que de tant en tant apareixien d’entre les ombres. Era una Catalunya dibuixada per Lola Anglada, Junceda i Batllori Jofre, escrita per Folch i Torres i poblada per senyors grassonets i riallers, vailets espavilats i, en els exemplars de data més recent –encara no feia vint anys– milicians amb granota i fusell a l’espatlla, i un vailet amb gorra frígia, pas decidit i puny enlaire. Jo me’l mirava i, transportat a aquella Catalunya ideal, em sentia com ell, el més petit de tots.

Sento o llegeixo que parlen de la República persones de la meva edat o una mica més joves i entenc que en parlen com d’una cosa llunyana, apresa intel.lectualment, però sense referències personals, familiars. La derrota –militar, nacional, social, política– va fer de Catalunya un país en altre temps republicà en el qual no es parlava d’aquella època, com si mai hagués existit, per dos motius: un, perquè es formava part dels vencedors o hom s’hi havia adherit; o dos, perquè la tragèdia de la derrota els havia submergit en un silenci que era o bé amargor, o bé rebel.lia muda. Potser totes dues coses alhora. De vegades em sembla percebre, en certs intel.lectuals o periodistes, que van haver de descobrir la existència d’una insospitada república catalana en la joventut o fins i tot adultesa, i en ambients llunyans per la de casa seva.

A casa es parlava de la guerra. Un dia vaig preguntar: “Papá, ¿quienes son los rojos?”. I em va respondre: “Los rojos somos nosotros”. De sobte ho vaig entendre: la meva família érem els supervivents d’una altra època, amb una altra manera de viure, amb uns horitzons més clars on un dia va irrompre una guerra terrible que els va exiliar a tots no en l’espai sinó en el temps. Hi havia dos mons davant meu en el meu entorn infantil: el món dels tebeos de Bruguera, plens de patacades amb un rerafons d’amargor, d’ironies agres, de gent pobre com Carpanta, violenta com Don Berrinche o amargada com Doña Tula. I en canvi, el Patufet estava poblat per paisatges alegres i lluminosos, avions a la descoberta d’un món, en una època que l’aviació era el paradigma del progrés, on la Catalunya somiada era descrita com a escenari de concòrdia en les Pàgines viscudes i on el milicià era un defensor del poble. Fins i tot imprés en un paper fosc de mala qualitat per exigència de la guerra, el Patufet era, en cada exemplar, un testimoni d’optimisme i un crit de confiança en el futur i els valors d’aquella república. L’amargor esbojarrada de les historietes del Pulgarcito era el reflex de la societat a que la derrota d’aquell somni va donar pas. Per aquest motiu, amb 6 anys de vida, jo conservava com un tresor aquell missatge arribat pel túnel del temps.

Els joves o no tan joves que reclamen avui dia la república em porten, en un altre salt en el temps, a aquell 1956 tan llunyà, quan es parlava en xiuxiueigs de Companys, Macià, Azaña i Negrín. Enlairen la tricolor en senyal de donar per acabat un règim, en actitud de protesta social i com a expressió de la recerca d’una alternativa radical. A manera de traçar una línia vermella entre el temps actual i el de la transició, perquè l’esperit de concòrdia que més o menys maldestrament aquesta proposava ha estat traït. Avui, 14 d’abril de 2014, per la República Catalana. No per que torni aquell passat idealitzat sinó per poder guanyar un futur lluny de l’única dreta governant a Europa que no s’ha desmarcat del nazifeixisme.

Archivado en: Independència,

Canción triste para Adolfo Suárez

Mientras el Madrid centralmente institucional vela a Adolfo Suárez de alma presente, que no de cuerpo ni de memoria, una juez de Canarias niega a una madre la custodia de su hija por  vivir en Catalunya y por tanto, según su entender, porque el aprendizaje de la lengua catalana podría representar una traba para su integración social. Qué lejos nos hallamos, 36 años después de la promulgación de la Constitución Española, del espíritu que animó a Suárez en su tarea institucional y legisladora: “Elevar a la categoría de normal lo que a nivel de calle es plenamente normal”. Lo que a nivel de calle es plenamente normal hoy día es la reacción en Twitter de más de uno y más de dos fans españoles de Shakira al saber que la artista cantará en catalán: “Subnormal, asquerosa y retrasada”. La judicatura ha sido un poco más comedida y se ha limitado a invertir términos y valores consolidados en la educación democrática de los infantes: estimular a un niño para que aprenda un idioma nuevo y se integre en su entorno social era, hasta hace poco, altamente recomendable. Debe de ser que la pedagogía políticamente correcta llega a amparar incluso comportamientos sobre los cuales debería de entender el Tribunal de Estrasburgo.

Leer el resto de esta entrada »

Archivado en: Independència, , , ,

Por qué Catalunya será independiente

????????????????

Hace mucho tiempo que le sigo la pista a José Antonio Donaire, una de las primeras personas vinculadas a la política que entendieron Interent,  a diferencia de lo que suele ser moneda corriente en el gremio, con ejemplos tan clamorosos como el de Pere Navarro y excepciones tan honrosas como Miquel Iceta. Donaire, ex diputado en el Parlament, ex concejal de Sant Feliu de Guíxols y profesor en la Universitat de Girona, ha publicado un post en su blog en el que da diez razones por las que Catalunya será independiente. Cada una de ellas merece una reflexión profunda y un desarrollo de las razones que se desprenden, pero se pueden resumir en un solo argumento: la acción política es sobre todo un relato. Sin un relato no hay avance en el campo político y social. El desarbolamiento de las izquierdas arranca de la pérdida de un relato con vocación de hegemonía. Vocación de hegemonía no quiere decir insistencia en una idea fija sino capacidad de detectar las corrientes sociales de fondo y articular un discurso propio que las incluya, las trascienda y las oriente hacia un fin. La socialdemocracia en Europa retrocede porque ha perdido el relato y la percepción de las corrientes de fondo, las fuerzas que se pretenden a su izquierda creen que basta con martillear la idea, el ecologismo político cree percibir las corrientes cuando estas ya han cambiado.

Las razones de Donaire:

1. Hace unos años, los independentistas dudaban y los unionistas no. Los primeros soñaban un escenario que veían improbable (e incluso impracticable) y los segundos estaban instalados en la seguridad y la certeza que su vía era la única posible. Hoy los independentistas no dudan y los unionistas vacilan. Hasta el más acérrimo defensor del status quo sospecha que las cosas no pueden mantenerse como hasta ahora.
2. El independentismo ha atraído la inteligencia del país. Los profesores universitarios, los economistas, los periodistas, las profesiones liberales, las clases medias urbanas son abiertamente independentistas. No es un reducto friki, sino un think tank que elabora escenarios, proyectos, argumentos. Que fabrica ideas. De hecho, la mayor parte del talento catalán es partidario de la independencia.
3. Contrariamente a la visión externa, el proceso ha sido claramente bottom – up. No es un plan urdido en el Palau de la Generalitat, sino un movimiento ciudadano que ha eclosionado después de un estado latente. Una parte muy importante de la sociedad se ha organizado, ha trabajado y ha forzado al Gobierno a dar un paso que no deseaba dar. No es la apuesta de unos partidos, sino de una sociedad.
4. El independentismo ha usado las redes sociales de forma muy hábil. Ocupan la red de forma natural, crean vínculos muy tupidos, densas conexiones de intereses comunes y comparten virales, argumentarios y críticas. Creo que la independencia es un proceso esencialmente 2.0, porque esta lógica bottom – up sería mucho más complicada sin una estructura en red. Los trending topic, los hashtag que triunfan y los vídeos virales son siempre independentistas. De hecho, la principal sorpresa es el absoluto silencio de la otra orilla, el vacío en la red del no.
5. El catalanismo es un proceso transversal. Campesinos, clases medias, botiguers, personas en paro, Pérez, Pujol, Martínez, Puig, Hassan, radicales antisistema, neoliberales conservadores, socialdemócratas, democristianos… Tal vez ésta sea una de las debilidades más evidentes, porque no es posible articular un proyecto compartido más allá de la proclamación de un nuevo estado. Pero se ha creado un compromiso tácito de prioridades: Primero, el estado y luego, todo lo demás.
6. La televisión y la escuela sí han participado en este proceso. Ambas están alineadas desde hace tiempo en esta dirección. Como todas las escuelas y todas las televisiones del mundo tienen un relato. Todas las televisiones optan por una determinada visión ideológica y todas las escuelas deciden unas opciones y por tanto renuncian a otras. En algunas ocasiones, me ha molestado un determinado discurso en un programa de radio pública o podría poner alguna enmienda a un texto puntual de un libro escolar  de historia.
Pero son notas a pie de página. Es absurdo considerar que hemos llegado a este punto porque ha habido un lavado de cerebro colectivo. Y no solo porque la cuota de pantalla de TV3 no llega al 20%. Si esta hipótesis fuese cierta, los 40 años de manipulación fascista habrían borrado cualquier rastro de catalanidad.
7. Una parte de los independentistas aceptan la versión del Dorado: Todo va a ir bien después del 9 de noviembre. Pero la mayoría de ellos son conscientes de los obstáculos. Hasta el más militante admite que habrá una transición convulsa y no son pocos los que admiten que Cataluña no entrará en la Unión Europea. Y este escenario no disuade a casi nadie. Lo que creo que se ignora “desde fuera” es que la mayor parte de los catalanes están dispuestos a tirar adelante contra viento y marea.
En este juego de póquer entre Gobierno y Govern, el equipo de Rajoy espera pacientemente que se desmonte el castillo de naipes cuando lleguen las primeras malas noticias. Ignoran que el porcentaje de catalanes que están dispuestos a pagar el peaje es inmenso. Tal vez por su práctica en este hábito.
8. El plan B es imposible. La presión de las otras comunidades, la ausencia de un pacto de estado, el rédito electoral del anti-catalanismo y el coste electoral del pro-catalanismo hacen inviable la única solución posible, una respuesta Cameron. No habrá una tercera vía porque el coste electoral de un gesto no compensa la probabilidad de una secesión según los (creo) equivocados cálculos de Madrid. “No hagamos nada porque al final no pasará nada”.
9. España es una marca quemada. Es la Power Balance, el Windows, el Monsanto, el Lehman Brothers, el dentista que recomienda chicle con azúcar, el relaxing café con leche y el “Ma-to” de Belén Esteban. España no seduce a los españoles, no es una marca paraguas de futuros y de iniciativas. Y no hay un proyecto alternativo de España al que aferrarse, y ya es vista más como un lastre que como una ilusión.
10. Soy muy malo haciendo predicciones. Y casi siempre me equivoco. Pero no veo el más mínimo síntoma de alteración de una crónica anunciada: Consulta prohibida – elecciones plebiscitarias – contundente victoria de la coalición del sí – proclamación unilateral de la independencia. Y sí, el Estado activará el 155 e inhabilitará al President. Pero la presión internacional y la presión popular harán insostenible ese escenario. Y mientras el tren se acerca, el Gobierno mira confiado en medio de la vía, con los ojos como platos y una digestión rumiante.
Llegados a este punto, tal vez lo más sensato es asumir el proceso y empezar a gestionar la secesión y el país resultante, y las necesarias relaciones entre los dos nuevos estados. Tanto España como Cataluña tendrán entonces mucho trabajo: Decidir qué clase de futuro quieren construir, conjuntamente y por separado.

Asiento a los diez argumentos y aporto el mío. La consecuencia de esa situación obliga a la izquierda a redefinirse, reformularse y reproponerse. Y ello solamente se puede hacer en una reelaboración paulatina del campo organizativo de las izquierdas, que pasa no por un filtraje de purezas ideológicas o de búsqueda de referentes supuestamente sólidos sino por la disposición a encontrarse grupos diversos en campos comunes o por lo menos próximos.

Y a hacer frente algo de lo que no se habla pero que aparecerá con fuerza: el lerrouxismo, que no es el españolismo de ciertos sectores de derecha e izquierda durante la transición sino algo muy parecido a lo que fue la corriente que siguió a Alejandro Lerroux en la república: gentes que se presentan como progresistas –y que se sienten como tales– que se posicionan al margen de la cuestión nacional argumentando que es asunto de “la burguesía” y que pretenden confundir el internacionalismo con el apatridismo que juega a favor del nacionalismo dominante.

Personalmente, un servidor votará por la independencia, con vistas a la consecución de una República de Catalunya futura. Precisamente porque, como se dijo una vez, “el marco nacional es el marco de la lucha de clases”. Para combatir mejor a los Millet y Montull y sus aliados y para acabar de una vez con esta pesadilla de la hegemonía del franquismo sociopolítico redivivo que tiene bloqueadas y secuestradas las energías de nuestro(s) país(es). Los patriotas españoles deberían apoyarnos para poder liberarse ellos también.

Sectores en los que confío, de cara a esta perspectiva:

Sumant.cat, corriente de Esquerra Unida i Alternativa, liderada por Jordi Miralles, Mercè Civit y Fèlix Alonso.

Societat.cat, revista digital de izquierdas.

Avancem.cat, corriente del PSC liderada por Joan Ignasi Elena.

Nova Esquerra Catalana

Socialistes pel dret a decidir, corrent liderada per Toni Comín

Nou Cicle,i sobre tot, Raimon Obiols.

Archivado en: Independència

L’any de l’estat i de la nació

“L’any 2014, que ha de ser l’any de l’estat, ha de ser també l’any de la nació. Allò que deia Sanpere: un poble viu si la seva llengua viu. La llengua com a símbol més visible. Però la nació és més coses. És la llengua, la cultura, la història, la tradició, el dret. L’herència. Però és també el projecte de convivència, la cohesió social, tot allò que fa que una gent que viuen uns al costat dels altres esdevinguin una comunitat. La llengua -i més en el nostre cas, precisament perquè hem vingut de llocs molt diferents- però també l’urbanisme, la comunicació, l’economia, la mentalitat productiva, els valors compartits, la justícia social. L’any 2014 és també l’any de tot això. Que no és només l’estat. Que és central i demana esforços tant si tens estat com si no en tens”. Vicenç Villatoro, a Ara.

Archivado en: Independència,

Tres estampas post Diada: la misiva, el error y el tonillo

petra

1. LA RESPUESTA. La respuesta de Rajoy a la carta del presidente de la Generalitat de Catalunya está pensada para  dar juego, bajo el aspecto de un ni por esas. Juego, en el juego, significa jugar a favor de los propios intereses. Pero sin dejar de abrir terreno para que el juego del otro los pueda poner en peligro. A primera vista, parece un desplante desganado de un burócrata central desconocedor de la realidad catalana, pero eso es únicamente una cortina de humo, tendida ante los de la camada propia (uno, malo que es, llega a pensar que el garrafal error de “Pina de Sant Jaume” es intencionado a ese respecto). Pero vista con perspectiva, la misiva no es un si ni un no sino todo lo contrario: una apertura de juego. De juego, y no la negación de él. Los maximalistas del lado independentista se echarán las manos a la cabeza pero lo que se ha producido aquí, con todas las reservas y limitaciones que se quiera, es una apertura al diálogo. Y haremos bien en no despreciarlo los que deseamos transcurrir por él hacia la independencia de nuestra nación.

Pero… como el bosque no deja ver los árboles, parece haber pasado inadvertido algo que me parece muy significativo: en ningún momento se menciona en la carta la actual condición autónoma de Cataluña, garantizada por su estatuto vigente. Es como si el presidente del gobierno de España hablase con cualquier otro representante institucional del estado, mientras que lo hace con el presidente de una nación autónoma. Es algo que denota una cruda realidad: Cataluña aspira a la independencia y, desde el derecho, lo hace a partir de su condición autónoma y estatutaria. Lo que los ciudadanos perciben es que  la condición diferenciada de su país es obviada sisemáticamente por el poder estatal español. El mundo mediático autista central se frota los ojos al ver que en el nordeste de España la gente es distinta y se comporta de modo distinto. En realidad, toda España, ciudadanos y poderes, se han venido comportando como si Cataluña fuera lo mismo que una comarca de cualquier región. Rajoy es, así, sibilinamente crudo: ni una sola mención al autonomía estatutaria catalana. Para mal… y para bien.

2. COMO EQUIVOCARSE TENIENDO RAZÓN. La izquierda transformadora catalana fue invisible el 11 de Setembre. Fue la triste consecuencia de jugar a la puta y la ramoneta, ese vicio que atribuyen a otros, el mismo día de la fiesta nacional de nuestro país. Unos líderes de ICV-EUiA estaban un ratito aquí, otro allá, y en todo caso, haciendo hincapié en la participación de una acción paralela –concomitante, si se quiere– organizada por otra fuerza, más minoritaria que ellos y no votada en las urnas como ellos. Fueron Jordi Miralles, Mercè Civit, Fèlix Alonso y otros representantes de Sumant.cat, la nueva corriente de Esquerra Unida i Alternativa, quienes se hicieron presentes, en cuerpo y palabra, en la Via Catalana. Pero lo terrible fue la invisibilidad de los sindicatos: las fuerzas sociopolíticas que incorporan más ciudadanos entre todas las organizaciones de nuestro país, estuvieron ausentes al menos nominalmente en la mayor movilización sociopolítica protagonizada por el pueblo de Cataluña en su historia.

Las críticas políticas de la izquierda transformadora a la Via Catalana y a las intenciones de su organización y las de sus muñidores eran certeras. Pero el movimiento táctico tuvo en este caso una significación estratégica fatal. Resulta muy duro haber vivido liderando los movimientos sociopolíticos desde que se tiene memoria y encontrarse ahora con que se ha perdido esa capacidad de liderazgo. Y lo que es peor, capacidad de interpretación de los movimientos de fondo de la sociedad, más cuando adoptan formas masivas como la de una verdadera rebelión democrática.

Leer la profunda y jugosa reflexión que hace Marc Andreu a este respecto en La Lamentable: La independència de Gramsci.

3. ESE TONILLO. La gente se chotea del inglés trastabillante de Ana Botella, pero no fue su incompetencia lingüística lo que causó su fracaso sino algo que comparte con el gobierno de España y la dirigencia del Partido Popular: la ausencia de empatía personal. Las damas derechistas de la administración hablan a la gente como se le habla al servicio, trátese de periodistas, diputados o cualquier otra persona: con altivez o con condescendencia. Botella trató a los miembros del CIO como niños, del mismo modo que Sáenz de Santamaría riñe a todos los ciudadanos en cada comparecencia, Ana Pastor perdonó la vida a quienes asistieron a la inauguración del nuevo tramo ferroviario del puerto barcelonés y Fátima Báñez entona el lasciate ogni speranza dantesco cuando advierte a los trabajadores de su progresiva pérdida de derechos. Estas señoras han sido entrenadas desde su más tierna infancia para reñir a las criadas, y actúan en consecuencia. La alcaldesa de Madrid echó mano de la condescendencia en su actuación bonaerense porque, como sus iguales de clase, no es capaz de esgrimir una tercera opción.

Ilustración: Petra, criada para todo, recibiendo órdenes de su señora. Personaje de tebeo dibujado por Josep Escobar.

Archivado en: Independència, , ,

Follow Me on Pinterest

EL MEU DARRER LLIBRE

"¡Hazlo con tu smartphone!" és el darrer llibre que he publicat, un manual que vol descobrir la gran quantitat de possibilitats que té el telèfon mòbil per a sol.lucionar problemes i per a treure'n partit a fons. A la gent gran, que encara li vé cara amunt acostumar-se als estris digitals, l'ajudarà a perdre-hi la por, i als més joves els mostrarà que el mòbil pot ser una eina de diversió, aprenentatge i descoberta del món que va més enllà del petit grup d'amics del Whatsap.
El llibre ens introdueix al concepte de "vida mòbil" amb el qual designo la via d'evolució de l'actual era de la comunicació, per tal que veiem que no es tracta només de gadgets tecnològics sinò de formes de vida cada cop més model.lades per la cultura de la comunicació digital.

ELS LLIBRES QUE HE PUBLICAT

“YouTuber. Cómo crear vídeos de impacto y triunfar con ellos en internet”, de recent publicació, és un manual pràctic de producció, realització i distribució de vídeos en xarxa. Apareix arran el fenòmen dels “youtubers”, els joves creadors que s'han fet famosos amb l'èxit viral dels seuss vídeos, de manera que han esdevingut un fet comunicacional i cultural molt notable i al'hora una forma d'expressió generacional.
Clicant sobre la imatge de la coberta del llibre trobaràs el resum del contingut i l'índex, i molta més informació complementària.
"Twitter para periodistas" és un manual adreçat als professionals de la informació i als estudiants de periodisme, que pretén aplanar-los el camí per a que obtinguin el més gran profit d'aquesta plataforma de comunicació, a benefici d'un periodisme solvent al servei de la ciutadania crítica. Hi ha orientacions sobre com utilitzar Twitter, consells útils, bones pràctiques i propostes estratègiques, en un text didàctic, pràctic i molt estructurat que són immediatament aplicables. La claredat i la graduació de les passes a seguir facilita que qualsevol persona pugui fer-se de seguida amb el domini de Twitter. "Twitter para periodistas" està publicat per Edicions UOC, l'editorial de la Universitat Oberta de Catalunya, en paper i ebook.
Aquest va ser el meu primer llibre, "Periodismo en internet. Cómo escribir y pubicar contenidos de calidad en la red", publicat en la col.lecció Ma non troppo, d'edicions Robinbook. El llibre, que inaugura la sèrie Taller de Comunicación, és un manual pràctic, d'aplicació immediata, pensat per a estudiants de periodisme, joves comunicadors i totes les persones que desitgen tenir un paper proactiu i creatiu a internet.
Periodismo en internet permet comprendre les últimes tendències de la informació a la xarxa i incorporar ràpidament habilitats i eines per a fer-hi un bon paper. S'hi expliquen les bases de l'escriptura periodística, la creació de continguts multimèdia i la manera de construïr i promocionar el propi cibermitjà, així com la gestió de la intervenció en les xarxes socials. És un llibre de nivell universitari pensat i escrit per a que pugui ésser assimilat i dut a la pràctica per tothom.
Continguts i més informació; com adquirir-lo en línia.
"Ideas para aprender a aprender. Manual de innovación educativa y tecnología" és un llibre d'autoria col.lectiva en el qual publico un article, Las herramientas no son útiles, en el qual incorporo alguns punts de vista sobre docència i tecnologia al conjunt dels treballs, orientats a ajudar als professors a incorporar les tasques de la educomunicació a la seva feina. "Ideas para aprender a aprender" és un manual útil que exposa el més nou en la comunicació i educació aplicada a les aules.
El llibre electrònic "Escribir para la red" és una col.lecció d'articles de diversos professors de periodisme d'arreu del món hispanoamericà que representa l'aportació més recent a la teoria i pràctica del ciberperiodisme. En ell publico "Periodismo sólo en tuits, ciberperiodismo esencial", que tracta sobre com fer periodisme amb Twitter i recomana les millors pràctiques. Us podeu descarregar l'exemplar gratuït en PDF clicant sobre la imatge de la coberta.
He estat editor, amb Joan-Francesc Pont Clemente, del nº 20 de la revista Cultura Masónica, un monogràfic dedicat al Rite Escocès Antic i Acceptat de la francmaçoneria, titulat "El corazón cívico y simbólico del Rito Escocés". En ell publico l'article "Las dualidades del Kadosh, el blanco y el negro y las hojas de la escalera". Aquest monogràfic és un volum que aplega un seguit d'autors de gran prestigi maçònic i gran qualitat filosòfica mitjançant la lectura del qual es pot percebre com aquesta tradició maçònica té molt a dir de cara a les preocupacions actuals referents a la democràcia, la pau i la justícia.
Viajar, sentir y pensar es una colección de relatos de viajes, editada por José Manuel Pérez Tornero y Santiago Tejedor, que reúne a destacados escritores dedicados al género viajero y en la que se incluye un trabajo mío, “El odio. ¡Colombia vive!”, en el que refiero mi estancia en Colombia, a inicios de 1990.
El nº 11 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y religión en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Más allá de la creencia: la realidad de una espiritualidad liberal y democrática", en el que se revisa la existencia de una espiritualidad liberal adogmática y sus puntos de encuentro con la francmasonería, desde la teosofía hasta el movimiento transpersonal pasando por el unitarismo universalista. Otros autores: Amando Hurtado, Anna Mir, Brahim Drici, Javier Otaola, Jean-Michel Rénaud, Joan-Francesc Pont Clemente, José Mantero, Parsifal, Pedro Álvarez Lázaro, Vicenç Molina.
El nº 14 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y política en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Doscientos años después: esto no es una crisis, es una contrarrevolución antidemocrática", en el que se propone que los masones combatan los intentos de revertir los logros del estado del bienestar y la reducción de la calidad democrática de las sociedades. Otros autores: Juan Alberdi, Leandro Álvarez Rey, Nicolás Brihuega, Santiago Castellà, María del Carmen Fernández Albéndiz, Juan Gómez Macías, iván Herrera Michel, Amando Hurtado, Elbio Laxalte, Enric Olivé Serret, Javier Otaola, Ricardo Serna, Joaquim Vilalta.

COL.LABORO A:

AIKA. Diario de Innovación y Tecnología en Educación

FOCUSED Revista sobre educación y medios

FUNDACIÓ L’ALTERNATIVA

LUPA PROTESTANTE

MASONERÍA ESPAÑOLA

SÓC PROFESSOR I INVESTIGADOR A:

CATEDRA INTERNACIONAL UNESCO UNAOC UNITWIN D’ALFABETITZACIÓ MEDIÀTICA I DIVERSITAT CULTURAL

Professor i Secretari Internacional per al Diàleg Intercultural

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

Professor de periodisme i comunicació

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Professor I investigador

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

Professor

MASTER EN GESTION DE LA COMUNICACION POLITICA Y ELECTORAL

Professor

MASTER EN PERIODISMO DE VIAJES

Professor i tutor

CÁTEDRA RTVE-UAB

Investigador

OBSERVATORIO PARA LA INNOVACION DE LOS INFORMATIVOS EN LA SOCIEDAD DIGITAL

Colaborador

MENTOR

Corresponsal a Espanya

INSTITUT DE PSICOLOGIA TRANSPERSONAL DE BARCELONA

Formador i coordinador de la formació

LLIBRES RECOMANATS

La brújula del Zen. Seung Sahn. La Liebre de Marzo.

I Ching Jing Fang. Maite Foulquié, Shú-Yuán Chén. Ed. La Liebre de Marzo

Filosofía inacabada. Marina Garcés. Ed. Galaxia Gutenberg

Yunka Wasi. Historias que cuenta la selva. Santiago Tejedor. Ed. UOC

El viaje del escritor. El cine, el guión y las estructuras míticas para escritores. Christopher Vogler. Robinbook.

El gozo de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

Escritura sexy. Lluís Pastor. Ed. UOC

El rayo y el trueno. Pasión y oficio de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

Mil nombres para el gozo. Byron Katie. La Liebre de Marzo

Diálogos con científicos y sabios. Renée Weber. La Liebre de Marzo.

El camino del Qigong. Kenneth Cohen. La Liebre de Marzo.

Claves del Yoga. Teoría y práctica. Danilo Hernández. La Liebre de Marzo.

LLIBRES DE COMUNICACIÓ GRATIS

The Data Journalism Handbook. Jonathan Grey et al. Edición en línea

Web 2.0. Antonio Fumero y Genís Roca. Fundación Orange. Descarga gratuíta.

Periodismo ciudadano. La evolución positiva de la comunicación. Oscar Espiritusanto, Paula Gonzalo Rodríguez. Ariel Fundación Telefónica. Descarga gratis

Empowerment through media education. J.M. Pérez Tornero, S. Tayie, U. Carlsson, G. Jacquinot-Delaunay.. Clearinghouse. Descarga gratis

Fundaciones y fundamentos del estudio de la comunicación. Raúl Fuentes, Carlos Vidales. CAEIP. Descarga gratis.

Ferramentas para análisi de qualidade no ciberjornalismo. Marcos Palacios (ed.). LabComs. Descarga gratis.

Reflexiones, periodismo y redes sociales. Varios autores. Descarga gratis.

Trabaja diferente. Redes sociales y comunidades profesionales. VV. AA. Generaltat de Catalunya

Tienes 5 segundos. Gestión de contenidos digitales. Juan C. Camus. Descarga gratis

Planeta web 2.0. Cristóbal Cobo Romaní, Hugo Pardo Kuklinsli. Descarga gratis.

La gran guía de los blogs. Rosa Jiménez Cano y Francisco Polo. Descarga gratuíta.

Periodismo 2.0. Una guía de alfabetización digital. Mark Briggs. Knight Citizen News Network. Descarga gratis.

CONNECTAT TOTHORA

Em trobareu en connexió permanent a la xarxa, a més d'a aquest blog. Llegiu en els mòduls adjunts el que publico a Twitter i a Medium i trobeu-me a Facebook, Google+, Linkedin i Quora. I si em necessiteu, contacteu-me a gabrieljaraba at gmail dot com

EL MEU TWITTER

  • El meu article sobre Kilian Jornet @kilianj ja va pels 2.500 lectors. Moltes gràcies a tots! tinyurl.com/kayyxdz 4 days ago
  • Un rey joven y estudiado al que le hacen los discursos tíos que parecen haber hecho prácticas en la prensa del Movimiento. 4 days ago
  • Esos speechwriters viejunos y polvorientos que tiene el rey, ¿son tolerados o asumidos de buen grado? 4 days ago
  • El rey anima a los estudiantes a trabajar por "el bien común". La última vez que leí la expresión fue en la FEN del bachillerato. 4 days ago
  • ... y por eso se niega a reconocer la barbarie descarnada y la amenaza estratégica. Lo pagaremos caro todos, principalmente la izquierda 5 days ago

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 1.020 amb 1.524 tuitaires seguidors i un 47 de quota d’influència a Klout. Veure-ho clicant al logo de SG.
Dades del llistat anterior

EUROPEAN TRANSPERSONAL ASSOCIATION

SUPREMO CONSEJO MASÓNICO DE ESPAÑA

GRAN LOGIA SIMBOLICA ESPAÑOLA

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:
mayo 2017
L M X J V S D
« Abr    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031  

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 61 seguidores