archivos

Independència

Esta categoría contiene 13 entradas

Inauguracio de la política killer a Catalunya: contra ridícul, vitriol

Mas Puigdemont

El 9 de gener de 2016 marca un abans i un després en la política catalana: el pas de la política de gestos a la política de viertat, és a dir la que deixa cadàvers pel camí i que busca, no necessàriament de manera cínica, el millor per a la col.lectivitat a partir d’accions que no voldriem que els nostres fills fessin. No és que no hi hagi cadàvers en el camí de l’evolució de la Catalunya democràtica: el de Pasqual Maragall, per exemple, però també els de Josep-Lluís Carod-Rovira, Raimon Obiols, Joan Reventós i Antoni Gutiérrez Díaz, en els seus moments. Sobre la inesperada solució d’Artur Mas al trencacolls del procés hi planen tres ombres històriques: la solució d’Alexandre al problema del nus gordià, la solució de l’alternança Putin-Medvedev al problema de la reconstrucció de l’estat soviètic sense soviets ni socialisme i la solució de Tamayo i Aguirre al problema de la consolidació de l’aznarisme pivotant sobre la comunitat de Madrid. Arran d’alguns comentaris informals que vaig fer ahir, d’urgència, hi ha que ha cregut exagerat i injust que jo hagi parlat de tamayazo. No cal, si ho voleu així, hi ha prou amb observar amb mirada entomològica aquesta col.lusió entre grups parlamentaris  i amb esperar a veure si l’oferta que un d’ells ha rebut era d’aquelles que no es poden rebutjar, en el sentit que va donar a l’expressió el gran Mario Puzo. Personalment no crec que hi hagi hagut coacció ni compra i venda, senzillament, Artur Mas s’ha revelat com a un veritable killer polític i ha mostrat als quatre vents com és de fàcil veure’s obligat a prendre la pròpia medecina quan un penja exclusivament d’un discurs i no d’una estratègia política pròpia del segle XX i en lloc del XXI. El tamayazo, si s’ha esdevingut, ha estat pactat, tot i que els camins que duen als pactes poden ser tortuosos i de vegades recorreguts a contracor.

L’abans i el després representa, i no és poca cosa, la necessitat d’allunyar-se d’un discurs i una cultura política propis del tardofranquisme i la transició. Aquesta cultura està basada en un mite i una gesticulació corresponent. El mite és “entre tots ho farem tot”, sorgit de la força de l’evolució democràtica de la societat catalana durant els últims anys de vida de Franco, quan es va produïr la veritable “desconnexió”: les formes quotidianes i culturals de la vida catalana van fer abstracció del règim i les seves institucions i obligacions, tot considerant-ho una molèstia passatgera; el nucli de la cosa era la visualització progressiva d’un “nosaltres” que esclata amb les manifestacions per l’amnistia de febrer de 1976 i el primer onze de setembre legal a Sant Boi de Llobregat. Les grans manifestacions dels darrers onzes de setembre han estat filles d’aquella mentalitat, però en aquests darrers mesos els ciutadans han descobert que no hi ha prou amb ser bons i valents per a aconseguir el que es vol. El pansiment emocional col.lectiu al voltant del procés és signe que aquest descobriment ha anat obrint-se pas entre la gent, i la concentració dual del darrer cap de setmana a la plaça de Sant Jaume i a la de la Catedral han estat la caricatura enfebrida de la malura que precedeix la revifalla.

La revifalla l’ha aplicat el president en funcions amb dosi de cavall. Un espectacle de política maquiavèlica practicat a cor obert sobre la taula d’operacions. Personalment, crec que l’habilitat de Mas supera la de Putin. Medvedev era un quasi enemic que ha acabat fet ostatge i obligat a aplicar la política putiniana amb més èmfasi que el seu autor. Puigdemont, en canvi, no és un titella ni un substitut de temporada. El nou president de la Generalitat de Catalunya és la gran esperança blanca de l’independentisme moderat, un home de coratge, imaginatiu, visionari i amb fam de futur; és un president 2.0 amb mentalitat de cultura de xarxa (per la qual cosa aquest modest blog li dóna una benvinguda afectuosa). Però el president sortint ha fet una advertiment: el pas que fa és, certament, al costat però no enrere, doncs, per si algún no se’n havia adonat, el procés independentista inclou la refundació de CDC sine qua non. Alguns ens preguntem, val a dir, si vist el que hem vist fins ara, el procés és, en el fons, alguna cosa més que aquesta refundació –amb un moviment social transversal sincerament interessat per la independència com a comparsa– amb un objecte estratègic ultrapartidari: reformular les relacions entre els grups hegemònics del diner i el poder a Catalunya i, en el marc d’aquesta reformulació i redefinició de forces, garantir que el que és i el que representa històricament el pujolisme segueixi essent qui gestiona la centralitat política, l’administració i la propaganda.

La cirurgia d’urgència ha estat aplicada sense gaire miraments a certes formalitats parlamentàries. Però l’esquarterament de la CUP en un tres i no res és especialment cruel quan té de rerafons l’espectacle de les seves darreres assemblees (en les quals es combinaven diversos mites que a partir d’ara s’esvaïran progressivament: l’esmentat mite del civisme benefactor col.lectiu dels catalans, el del poder assembleari com a forma superior de la democràcia, el de la fracció pura de l’esquerra que fa guàrdia per salvar l’essència dels probables traïdors). La sofisticació malèvola del text de l’acord i el seu contingut no amaga cap interés espuri, de diner o de poder, sinó que mostra clarament l’abast de la nova política de veritat: contra discurs i gestos basats en la irrealitat i l’autocomplaença narcisista, humiliació infligida davant tothom i encadenament a la política dominant si et plau o per força (“oi que dius que ets independentista? Doncs ara ho seràs de debó”). Tant fa si el vitriol vessat sobre la petulància de la CUP la dissoldrà ara o demà, el mal ja està fet i des d’ara tota agrupació política farà bé de no creure’s la pròpia propaganda. I això val també per a ICV, EUiA, els Comuns i Forcades (que ja ha tastat la diferència que hi ha entre fer política amb hàbit o sense).

Com va dir Franco quan es va assabentar de l’atemptat que va acabar amb la vida de Carrero Blanco, “no hay mal que por bien no venga”. Carles Puigdemont, com he dit, és el president que als ciutadans dospuntzero ens encanta. En les seves mans, la transversalitat necessària per al procés adoptara matisos nous. ERC haurà d’anar amb compte perquè la seva figura és molt més difícil d’apunyalar en l’ombra que d’altres. I tots plegats ens podem veure sorpresos per algú que sap com passar pantalla de veritat i crear escenaris molt més creatius que els basats en els relats polsegosos del tardofranquisme i la transició.  Aquests escenaris exigiran a les esquerres abandonar igualment el vell relat i filar molt prim si volen abastar l’esperança que han albirat en les últimes setmanes. I això passa per una reformulació radical, ambiciosa, valent, generosa i imaginativa d’allò que fou Catalunya si que es pot i que ja no és pero segueix podent i potser encara més.

Karma Peiró, a Nació Digital: un president activista de la internet catalana.

Foto: Artur Mas i Carles Puigdemont (Efe).

CUP + JxS: un obscé espectacle antidemocràtic d’opacitat, com una història de kremlinologia barata i demodé

lecarre

L’escandalós no és que una nació moderna com Catalunya, que aspira a ser un estat més d’Europa, estigui tres mesos sense govern perquè els qui haurien de votar la investidura del president no es posen d’acord. L’escandalós no és que el partit majoritari hagi de transigir amb propostes de govern que no són seves –ni dels qui els han votat– si volen propiciar el pacte. El que és veritablement escandalós i socialment intol.lerable és que tot aquest procés –el veritable “procés”?– que dura un trimestre consisteixi en unes negociacions secretes de les quals no es filtra ni tan sols una micona que pugui alimentar ni tan sols la morbositat dels observadors.

Hores i hores de conversació sobre les diferències entre nova i vella política, centenars de pàgines escrites per politòlegs sobre les tendències renovadores en la política democràtica, tot plegat per això: per acabar convertint Catalunya en un nou Kremlin. Us enrecordeu dels kremlinòlegs? Eren aquells observadors avesats a escrutar la impenetrabilitat del règim soviètic durant la guerra freda, veritables especialistes en inferir d’un gest d’un dirigent del politburó, una caiguda en desgràcia d’un funcionari, una inesperada ascensió en l’escalafó de la nomenklatura un gir previsible en les postures de la Unió Soviètica en el tauler d’escacs de la política internacional o una  probable escletxa en un sistema monolític. Aquesta disciplina a cavall entre la politologia, la comunicologia i la diplomàcia ara ens fa riure, però en els anys 50, 60 i fins i tot 60 ocupava la centralitat en la manera de mirar el món de les grans potències. Amb Khruixtxhov, amb Brezhnev, amb Andropov, amb Chernenko. De fons, l’ambient seductor, inquietant i enrarit de les novel.les de John LeCarré.

Simpatitzo amb el caràcter de moviment popular i de base de la CUP, les seves preocupacions i la voluntat revolucionària. Aprecio l’esperit de lideratge d’Artur Mas, insòlit en un país que, com hem vist, estem veient i continuarem contemplant, abomina de l’excel.lencia, desconfia de la vàlua personal i és especialista en desmuntar el que funciona i abatre el que destaca. Però em sembla obscé assistir a aquest espectacle, no ja de vella, vellíssima política, sinó d’una opacitat antidemocràtica intol.lerable, insufrible i imperdonable en el temps actual. No m’impressionen les assemblees: qualsevol militant mínimament expert sap com són de manipul.lables i quina relació s’hi estableix amb l’avantguarda dirigent. De fet, el xou de Manresa i els que estiguin per venir no valen ni per atenuar ni un bri l’ominosa opacitat regnant. Només faltava treure a passejar l’assassí de Bultó per demanar seny (!) per a que l’obscenitat assolís un nivell mai no vist. Ni Julian Assange –tan lloat– ni el seu Wikileaks en pes seria capaç de llençar ni una mica de llum sobre aquestes tenebres en que ens mantenen els que es suposa que han de dirigir, ai, el país. La condescendència d’actors no electes com Muriel Casals, Jordi Sànchez i el nou president d’Òmnium augmenten encara més la sensació de pena, tristesa i mediocritat.

Els governs tripartits ens van deixar tips de l’espectacle del tacticisme de vol curt i ras de les forces polítiques catalanes. El pitjor de la xerrameca políticament correcta va servir de cortina de fum per als equilibris entre impotències governatives diverses. Però això ho supera tot: tant parlar d’antipolítica i aquí teniu totes les forces polítiques catalanes enganxades en una no política no democràtica basada en l’opacitat, el despreci al vot dels ciutadans i al seu dret a saber el que en fan els seus dipositaris i el menysteniment miserable de l’opinió pública i la dignitat de la ciutadania.

Tant em fa el que pugui sortir d’aquestes maniobres ademocràtiques. La víctima ja està exposada davant tothom i es diu democràcia. Pitjor encara: es diu Catalunya. Un país que no mereix ser rebregat d’aquesta manera. Fora màscares, dimissions en general i eleccions ara mateix. Quan hi ha kremlinologia no hi ha democràcia. Tota la resta són excuses.

Fotografia: John LeCarré.

L’estel.lada és la bandera de les senyores Maries: ja hem guanyat

estelada

L’ABAST D’UNA TRADICIÓ. La pregunta pertinent amb perspectiva histórica és: la tradició catalana de civisme mobilitzador, desenvolupada durant dècades si no segles, acabarà per produïr efectes polítics? Amb efectes polítics vull dir transformacions del status quo positives, concordants amb les intencions dels mobilitzats. La resistència catalana i el redreçament del poble passen, una i altra vegada, per una capacitat cada cop més sofisticada i àmplia de mobilització cívica: el dol popular a l’enterrament de mossèn Cinto, el tancament de caixes, les protestes contra les lleves obligatòries per la guerra del Marroc, l’estatut de 1932, l’Assemblea de Catalunya, el “volem l’estatut” del 1978, la rebuda a Tarradellas, les protestes contra la guerra del Golf. És la “marca Barcelona”, segellada internacionalment per una frase de George Bush pare en unes declaracions. No són exagerats els punts de vista que assimilen les jornades olímpiques de 1992 a aquesta tradició ciutadana: els catalans sempre han volgut, en una o altra circumstància, mostrar-se al món com a col.lectiu. “Som una nació”: el lema era la declaració que concreta aquesta cultura col.lectiva de mostrar-se al món com dient “no ens reconeixen com a nació pero vet-nos aquí com a poble: la nostra presencia ara i aquí ho diu tot”. “Entre tots ho farem tot” va ser el feliç lema ideat per Joan Ballester i Canals, que resum perfectament aquest esperit.

Els ciutadans espanyols han vist, després de l’11 de setembre de 2014, que aquesta presencia és un fet. Els ha costat tres anys adonar-se’n però finalment ho han fet. L’impacte a Madrid ha estat gran, i n’és prova la relativa moderació de la reacció governamental. Mentre la gent mira cap a la capital d’Espanya, jo em pregunto sobre l’efecte a Catalunya. Tenen els dirigents del nostre país una estrategia a l’alçada d’aquesta gegantina onada popular, que no acabi per abocar-la a la frustració? Seran capaços d’abandonar la temptació constant del tacticisme de vol curt que és la contrapart tradicional per part institucional a la tradició del moviment cívic de la ciutadania? “Entre tots ho farem tot”: això encara està per veure pel que fa a les èlits i la dirigencia.

UN CANVI DE PARADIGMA EN LES MANIFESTACIONS. A una persona com jo, antic antifranquista obligat a moure’s en la il.legalitat, i per tant acostumat a manifestacions animades per “especialistes” i protagonitzades per militants, una manifestació com la de l’11.9.2014 el sorprén moltíssim. Això no ha estat una mani sinó una enorme festa familiar. L’onada independentista ha transformat les maneres de fer del movimentisme cívic català i l’ha fet transversal, festiu, familiar. Les imatges d’adolescents cremant fotos del rei a Girona semblen un anacronisme. La de dijous va ser una manifestació de senyores maries, i quan les senyores maries defensen una causa –en la qual no es trenca ni un vidre– la causa està guanyada. La moral dels barcelonins durant els bombardejos de l’aviació italiana quan la guerra va ser mantinguda per les mares de familia, la solidaritat en la construcció dels refugis als barris –pagats per la gent que comprava cupons per finançarlos, en un Verkami avant la lettre—i la complicitat entre les famílies i la veu del locutor de Ràdio Associació Teodor Garriga. El movimentisme cívic català en temps de guerra; el record del president mártir com a estampa sentimental de la ferida deixada per la derrota d’aquest civisme.

NOSALTRES SOLS. Hi ha quelcom de patètic en aquesta profusió de portades de la premsa internacional que informen de la gegantina demostració independentista i el silenci de les cancelleries dels estats. No només d’elles: el silenci dels altres pobles. On són les grans organitzacions, on són els sindicats? No hi ha cap partit socialista, comunista, obrer, cap organització cívicopolítica de cap país que sigui capaç ni de fer un comunicat lloant el civisme català, demostrat en una manifestació democrática i pacífica que ha estat la més gran haguda mai en la historia d’Europa? És clar que certa solidaritat internacional només es mobilitza quan hi ha víctimes; més encara, quan les víctimes s’ajusten al model mental i emocional dels solidaritzants. Però, en un moment que Europa i el món democràtic s’interroguen sobre l’avenir de la democracia i de la qualitat de la mateixa, no hi ha cap organització que cregui oportú fixar-se en la més gran manifestació democrática que ha tingut mai lloc a la historia d’Europa? Una manifestació que demana el dret a votar, formada per senyores maries, pares de familia, adolescents, infants i iaios, i adults de totes les classes socials? Sí, estem sols, però aquestes organitzacions, grups, partits, institucions, sense nosaltres també estan sols. En evidència. El món ens mira bocabadat mentre que les formes d’organització del progressisme democràtic es queden col.lapsades.

L’UNIONISME S’ENFONSA. Al coliseu de Tarragona no hi havia més de 200 persones, segons artistes que hi han actuat i saben quin aforament té quan és ple. Els organitzadors de l’acte han mostrat la capacitat de mobilització de les seves posicions. No era, però, una contraposició entre una mobilització i altra (en contra del que El País, amb la compaginació de la portada de la seva edició de Catalunya pretenia insinuar). L’absencia d’idees és esfereïdora en aquest grup. Seran molts més els que votin no en la consulta que els qui s’apleguen en torn d’aquestes iniciatives parainstitucionals. I jo no arribo a concebre com una persona tan ben informada i preparada com Carme Chacón, tan ben connectada amb tot el que és significatiu a la política i l’economia hagi estat capaç de cometre aquest error. Només s’explica per una raó una mica terrible: el tacticisme continuat, sense ideología, sense cap altre rumb que l’antipujolisme en que es resum el PSC com a organització ha acabat sent kryptonita per als seus propis dirigents. El PSC estava desaparegut l’11.9.2014, tot i que molts dels seus militants eren a la mani (però no hi diuen). Tan gran és aquest enfonsament que els temptats pel seguidisme d’aquest corrent han baixat veles (tret potser de Joan Boada) i no volen condicionar o matisar el corrent principal. La posició d’EUiA i el PCC ha estat elegant, intel.ligent i meritòria: han posat l’accent en que no hi ha democracia nacional sense democracia social.

L’ESTEL.LADA, BANDERA MAINSTREAM. Sí, l’ensenya nacional de Catalunya és la bandera quadribarrada. Seria trist que, gràcies a la matusseria unionista, anés essent assimilada a un signe merament institucional o que denota l’status quo. Un servidor mai hagués arribat ni a imaginar que la quadribarrada estelada seria la bandera de les senyores maries. Si l’estelada és un pendó de combat, ho és ara d’un combat transversal, multiclassista i familiar. Allò de “la force tranquille” que deia François Mitterrand. La força tranquila de Catalunya du l’estelada com a ensenya. (Com m’agradaria que ho poguéssin veure Joan Ballester i Canals, Xavier Romeu, Joan Cornudella i tants companys del Front Nacional de Catalunya).

Estem sols però hem guanyat. Fins i tot si perdem haurem guanyat. Fins i tot sense poder votar haurem guanyat. Perquè aquesta transformació profunda dels pobles no és passatgera sinó que indica mutacions històriques. Mutacions que demanen que els marxistes seriosos, sisplau, deixin de banda prejudicis i clixés i s’hi apliquin a l’estudi. Perquè, per una vegada, el poble de Catalunya ha guanyat.

11 de setembre de 2014, República Catalana

11setembre2014-2

Una hora menos en España

congresoEl escritor Francesc Serés publicó el pasado 17 de abril en El País un artículo que explica muy bien la actitud de quienes sin ser nacionalistas nos hemos convertido en independentistas. Lo reproduzco en este blog personal porque dice lo que dice mejor que lo hubiera dicho yo.

Por FRANCESC SERÉS

El Gobierno español está escribiendo la declaración unilateral de independencia. Lo hace sin querer y puede que la redacte sin tan siquiera saber que no puede evitarlo. Repite el error que más le gusta y que más réditos le da a corto plazo: dar una respuesta vieja a un problema nuevo. Demuestra una vez más que no ha entendido que los tiempos le sobrepasan y que los ritmos de los acontecimientos escapan a su comprensión. Los poderes españoles se han especializado en intentar detener el tiempo para ponerlo a su favor, es un error en el que se encuentran la mar de cómodos. Hablan todavía de partidos nacionalistas y aplican categorías de los ochenta para definir lo que está sucediendo en Cataluña que, en el fondo, tendría más que ver con el nacionalismo español que con el catalán.

Sigue leyendo

Per la República Catalana, pel socialisme

republica catalanaQuan jo tenia 5 o 6 anys, era un nen que parlava en castellà i llegia i escrivia en català. Vaig aprendre’n a casa amb l’ajut d’una relíquia: un munt d’exemplars de la revista infantil En Patufet, que la meva mare havia recuperat d’una llibreria de vell del carrer Blasco de Garay, al Poble-sec barceloní, el nostre barri. El descobriment que aquell “prototebeo” em va dur va ser inesperat: la llengua que sentia parlar al meu veïnat i que jo no m’atrevia a pronunciar es podia escriure i imprimir. Jo llegia en castellà històries adaptades de Jules Verne, Emilio Salgari, Joana Spiri, Mark Twain, però mai havia vist cap llibre fet en català. Aquells Patufets van ser per a mi com un missatge extraterrestre, un testimoni dut per la màquina del temps des d’una època llunyana: havia existit una altra Catalunya, que s’escrivia amb ny, i no la Cataluña el nom de la qual era pronunciat com a reny o amenaça pels homes amb camisa blava que de tant en tant apareixien d’entre les ombres. Era una Catalunya dibuixada per Lola Anglada, Junceda i Batllori Jofre, escrita per Folch i Torres i poblada per senyors grassonets i riallers, vailets espavilats i, en els exemplars de data més recent –encara no feia vint anys– milicians amb granota i fusell a l’espatlla, i un vailet amb gorra frígia, pas decidit i puny enlaire. Jo me’l mirava i, transportat a aquella Catalunya ideal, em sentia com ell, el més petit de tots.

Sento o llegeixo que parlen de la República persones de la meva edat o una mica més joves i entenc que en parlen com d’una cosa llunyana, apresa intel.lectualment, però sense referències personals, familiars. La derrota –militar, nacional, social, política– va fer de Catalunya un país en altre temps republicà en el qual no es parlava d’aquella època, com si mai hagués existit, per dos motius: un, perquè es formava part dels vencedors o hom s’hi havia adherit; o dos, perquè la tragèdia de la derrota els havia submergit en un silenci que era o bé amargor, o bé rebel.lia muda. Potser totes dues coses alhora. De vegades em sembla percebre, en certs intel.lectuals o periodistes, que van haver de descobrir la existència d’una insospitada república catalana en la joventut o fins i tot adultesa, i en ambients llunyans per la de casa seva.

A casa es parlava de la guerra. Un dia vaig preguntar: “Papá, ¿quienes son los rojos?”. I em va respondre: “Los rojos somos nosotros”. De sobte ho vaig entendre: la meva família érem els supervivents d’una altra època, amb una altra manera de viure, amb uns horitzons més clars on un dia va irrompre una guerra terrible que els va exiliar a tots no en l’espai sinó en el temps. Hi havia dos mons davant meu en el meu entorn infantil: el món dels tebeos de Bruguera, plens de patacades amb un rerafons d’amargor, d’ironies agres, de gent pobre com Carpanta, violenta com Don Berrinche o amargada com Doña Tula. I en canvi, el Patufet estava poblat per paisatges alegres i lluminosos, avions a la descoberta d’un món, en una època que l’aviació era el paradigma del progrés, on la Catalunya somiada era descrita com a escenari de concòrdia en les Pàgines viscudes i on el milicià era un defensor del poble. Fins i tot imprés en un paper fosc de mala qualitat per exigència de la guerra, el Patufet era, en cada exemplar, un testimoni d’optimisme i un crit de confiança en el futur i els valors d’aquella república. L’amargor esbojarrada de les historietes del Pulgarcito era el reflex de la societat a que la derrota d’aquell somni va donar pas. Per aquest motiu, amb 6 anys de vida, jo conservava com un tresor aquell missatge arribat pel túnel del temps.

Els joves o no tan joves que reclamen avui dia la república em porten, en un altre salt en el temps, a aquell 1956 tan llunyà, quan es parlava en xiuxiueigs de Companys, Macià, Azaña i Negrín. Enlairen la tricolor en senyal de donar per acabat un règim, en actitud de protesta social i com a expressió de la recerca d’una alternativa radical. A manera de traçar una línia vermella entre el temps actual i el de la transició, perquè l’esperit de concòrdia que més o menys maldestrament aquesta proposava ha estat traït. Avui, 14 d’abril de 2014, per la República Catalana. No per que torni aquell passat idealitzat sinó per poder guanyar un futur lluny de l’única dreta governant a Europa que no s’ha desmarcat del nazifeixisme.

Canción triste para Adolfo Suárez

Mientras el Madrid centralmente institucional vela a Adolfo Suárez de alma presente, que no de cuerpo ni de memoria, una juez de Canarias niega a una madre la custodia de su hija por  vivir en Catalunya y por tanto, según su entender, porque el aprendizaje de la lengua catalana podría representar una traba para su integración social. Qué lejos nos hallamos, 36 años después de la promulgación de la Constitución Española, del espíritu que animó a Suárez en su tarea institucional y legisladora: “Elevar a la categoría de normal lo que a nivel de calle es plenamente normal”. Lo que a nivel de calle es plenamente normal hoy día es la reacción en Twitter de más de uno y más de dos fans españoles de Shakira al saber que la artista cantará en catalán: “Subnormal, asquerosa y retrasada”. La judicatura ha sido un poco más comedida y se ha limitado a invertir términos y valores consolidados en la educación democrática de los infantes: estimular a un niño para que aprenda un idioma nuevo y se integre en su entorno social era, hasta hace poco, altamente recomendable. Debe de ser que la pedagogía políticamente correcta llega a amparar incluso comportamientos sobre los cuales debería de entender el Tribunal de Estrasburgo.

Sigue leyendo

Por qué Catalunya será independiente

????????????????

Hace mucho tiempo que le sigo la pista a José Antonio Donaire, una de las primeras personas vinculadas a la política que entendieron Interent,  a diferencia de lo que suele ser moneda corriente en el gremio, con ejemplos tan clamorosos como el de Pere Navarro y excepciones tan honrosas como Miquel Iceta. Donaire, ex diputado en el Parlament, ex concejal de Sant Feliu de Guíxols y profesor en la Universitat de Girona, ha publicado un post en su blog en el que da diez razones por las que Catalunya será independiente. Cada una de ellas merece una reflexión profunda y un desarrollo de las razones que se desprenden, pero se pueden resumir en un solo argumento: la acción política es sobre todo un relato. Sin un relato no hay avance en el campo político y social. El desarbolamiento de las izquierdas arranca de la pérdida de un relato con vocación de hegemonía. Vocación de hegemonía no quiere decir insistencia en una idea fija sino capacidad de detectar las corrientes sociales de fondo y articular un discurso propio que las incluya, las trascienda y las oriente hacia un fin. La socialdemocracia en Europa retrocede porque ha perdido el relato y la percepción de las corrientes de fondo, las fuerzas que se pretenden a su izquierda creen que basta con martillear la idea, el ecologismo político cree percibir las corrientes cuando estas ya han cambiado.

Las razones de Donaire:

1. Hace unos años, los independentistas dudaban y los unionistas no. Los primeros soñaban un escenario que veían improbable (e incluso impracticable) y los segundos estaban instalados en la seguridad y la certeza que su vía era la única posible. Hoy los independentistas no dudan y los unionistas vacilan. Hasta el más acérrimo defensor del status quo sospecha que las cosas no pueden mantenerse como hasta ahora.
2. El independentismo ha atraído la inteligencia del país. Los profesores universitarios, los economistas, los periodistas, las profesiones liberales, las clases medias urbanas son abiertamente independentistas. No es un reducto friki, sino un think tank que elabora escenarios, proyectos, argumentos. Que fabrica ideas. De hecho, la mayor parte del talento catalán es partidario de la independencia.
3. Contrariamente a la visión externa, el proceso ha sido claramente bottom – up. No es un plan urdido en el Palau de la Generalitat, sino un movimiento ciudadano que ha eclosionado después de un estado latente. Una parte muy importante de la sociedad se ha organizado, ha trabajado y ha forzado al Gobierno a dar un paso que no deseaba dar. No es la apuesta de unos partidos, sino de una sociedad.
4. El independentismo ha usado las redes sociales de forma muy hábil. Ocupan la red de forma natural, crean vínculos muy tupidos, densas conexiones de intereses comunes y comparten virales, argumentarios y críticas. Creo que la independencia es un proceso esencialmente 2.0, porque esta lógica bottom – up sería mucho más complicada sin una estructura en red. Los trending topic, los hashtag que triunfan y los vídeos virales son siempre independentistas. De hecho, la principal sorpresa es el absoluto silencio de la otra orilla, el vacío en la red del no.
5. El catalanismo es un proceso transversal. Campesinos, clases medias, botiguers, personas en paro, Pérez, Pujol, Martínez, Puig, Hassan, radicales antisistema, neoliberales conservadores, socialdemócratas, democristianos… Tal vez ésta sea una de las debilidades más evidentes, porque no es posible articular un proyecto compartido más allá de la proclamación de un nuevo estado. Pero se ha creado un compromiso tácito de prioridades: Primero, el estado y luego, todo lo demás.
6. La televisión y la escuela sí han participado en este proceso. Ambas están alineadas desde hace tiempo en esta dirección. Como todas las escuelas y todas las televisiones del mundo tienen un relato. Todas las televisiones optan por una determinada visión ideológica y todas las escuelas deciden unas opciones y por tanto renuncian a otras. En algunas ocasiones, me ha molestado un determinado discurso en un programa de radio pública o podría poner alguna enmienda a un texto puntual de un libro escolar  de historia.
Pero son notas a pie de página. Es absurdo considerar que hemos llegado a este punto porque ha habido un lavado de cerebro colectivo. Y no solo porque la cuota de pantalla de TV3 no llega al 20%. Si esta hipótesis fuese cierta, los 40 años de manipulación fascista habrían borrado cualquier rastro de catalanidad.
7. Una parte de los independentistas aceptan la versión del Dorado: Todo va a ir bien después del 9 de noviembre. Pero la mayoría de ellos son conscientes de los obstáculos. Hasta el más militante admite que habrá una transición convulsa y no son pocos los que admiten que Cataluña no entrará en la Unión Europea. Y este escenario no disuade a casi nadie. Lo que creo que se ignora “desde fuera” es que la mayor parte de los catalanes están dispuestos a tirar adelante contra viento y marea.
En este juego de póquer entre Gobierno y Govern, el equipo de Rajoy espera pacientemente que se desmonte el castillo de naipes cuando lleguen las primeras malas noticias. Ignoran que el porcentaje de catalanes que están dispuestos a pagar el peaje es inmenso. Tal vez por su práctica en este hábito.
8. El plan B es imposible. La presión de las otras comunidades, la ausencia de un pacto de estado, el rédito electoral del anti-catalanismo y el coste electoral del pro-catalanismo hacen inviable la única solución posible, una respuesta Cameron. No habrá una tercera vía porque el coste electoral de un gesto no compensa la probabilidad de una secesión según los (creo) equivocados cálculos de Madrid. “No hagamos nada porque al final no pasará nada”.
9. España es una marca quemada. Es la Power Balance, el Windows, el Monsanto, el Lehman Brothers, el dentista que recomienda chicle con azúcar, el relaxing café con leche y el “Ma-to” de Belén Esteban. España no seduce a los españoles, no es una marca paraguas de futuros y de iniciativas. Y no hay un proyecto alternativo de España al que aferrarse, y ya es vista más como un lastre que como una ilusión.
10. Soy muy malo haciendo predicciones. Y casi siempre me equivoco. Pero no veo el más mínimo síntoma de alteración de una crónica anunciada: Consulta prohibida – elecciones plebiscitarias – contundente victoria de la coalición del sí – proclamación unilateral de la independencia. Y sí, el Estado activará el 155 e inhabilitará al President. Pero la presión internacional y la presión popular harán insostenible ese escenario. Y mientras el tren se acerca, el Gobierno mira confiado en medio de la vía, con los ojos como platos y una digestión rumiante.
Llegados a este punto, tal vez lo más sensato es asumir el proceso y empezar a gestionar la secesión y el país resultante, y las necesarias relaciones entre los dos nuevos estados. Tanto España como Cataluña tendrán entonces mucho trabajo: Decidir qué clase de futuro quieren construir, conjuntamente y por separado.

Asiento a los diez argumentos y aporto el mío. La consecuencia de esa situación obliga a la izquierda a redefinirse, reformularse y reproponerse. Y ello solamente se puede hacer en una reelaboración paulatina del campo organizativo de las izquierdas, que pasa no por un filtraje de purezas ideológicas o de búsqueda de referentes supuestamente sólidos sino por la disposición a encontrarse grupos diversos en campos comunes o por lo menos próximos.

Y a hacer frente algo de lo que no se habla pero que aparecerá con fuerza: el lerrouxismo, que no es el españolismo de ciertos sectores de derecha e izquierda durante la transición sino algo muy parecido a lo que fue la corriente que siguió a Alejandro Lerroux en la república: gentes que se presentan como progresistas –y que se sienten como tales– que se posicionan al margen de la cuestión nacional argumentando que es asunto de “la burguesía” y que pretenden confundir el internacionalismo con el apatridismo que juega a favor del nacionalismo dominante.

Personalmente, un servidor votará por la independencia, con vistas a la consecución de una República de Catalunya futura. Precisamente porque, como se dijo una vez, “el marco nacional es el marco de la lucha de clases”. Para combatir mejor a los Millet y Montull y sus aliados y para acabar de una vez con esta pesadilla de la hegemonía del franquismo sociopolítico redivivo que tiene bloqueadas y secuestradas las energías de nuestro(s) país(es). Los patriotas españoles deberían apoyarnos para poder liberarse ellos también.

Sectores en los que confío, de cara a esta perspectiva:

Sumant.cat, corriente de Esquerra Unida i Alternativa, liderada por Jordi Miralles, Mercè Civit y Fèlix Alonso.

Societat.cat, revista digital de izquierdas.

Avancem.cat, corriente del PSC liderada por Joan Ignasi Elena.

Nova Esquerra Catalana

Socialistes pel dret a decidir, corrent liderada per Toni Comín

Nou Cicle,i sobre tot, Raimon Obiols.

L’any de l’estat i de la nació

“L’any 2014, que ha de ser l’any de l’estat, ha de ser també l’any de la nació. Allò que deia Sanpere: un poble viu si la seva llengua viu. La llengua com a símbol més visible. Però la nació és més coses. És la llengua, la cultura, la història, la tradició, el dret. L’herència. Però és també el projecte de convivència, la cohesió social, tot allò que fa que una gent que viuen uns al costat dels altres esdevinguin una comunitat. La llengua -i més en el nostre cas, precisament perquè hem vingut de llocs molt diferents- però també l’urbanisme, la comunicació, l’economia, la mentalitat productiva, els valors compartits, la justícia social. L’any 2014 és també l’any de tot això. Que no és només l’estat. Que és central i demana esforços tant si tens estat com si no en tens”. Vicenç Villatoro, a Ara.

Tres estampas post Diada: la misiva, el error y el tonillo

petra

1. LA RESPUESTA. La respuesta de Rajoy a la carta del presidente de la Generalitat de Catalunya está pensada para  dar juego, bajo el aspecto de un ni por esas. Juego, en el juego, significa jugar a favor de los propios intereses. Pero sin dejar de abrir terreno para que el juego del otro los pueda poner en peligro. A primera vista, parece un desplante desganado de un burócrata central desconocedor de la realidad catalana, pero eso es únicamente una cortina de humo, tendida ante los de la camada propia (uno, malo que es, llega a pensar que el garrafal error de “Pina de Sant Jaume” es intencionado a ese respecto). Pero vista con perspectiva, la misiva no es un si ni un no sino todo lo contrario: una apertura de juego. De juego, y no la negación de él. Los maximalistas del lado independentista se echarán las manos a la cabeza pero lo que se ha producido aquí, con todas las reservas y limitaciones que se quiera, es una apertura al diálogo. Y haremos bien en no despreciarlo los que deseamos transcurrir por él hacia la independencia de nuestra nación.

Pero… como el bosque no deja ver los árboles, parece haber pasado inadvertido algo que me parece muy significativo: en ningún momento se menciona en la carta la actual condición autónoma de Cataluña, garantizada por su estatuto vigente. Es como si el presidente del gobierno de España hablase con cualquier otro representante institucional del estado, mientras que lo hace con el presidente de una nación autónoma. Es algo que denota una cruda realidad: Cataluña aspira a la independencia y, desde el derecho, lo hace a partir de su condición autónoma y estatutaria. Lo que los ciudadanos perciben es que  la condición diferenciada de su país es obviada sisemáticamente por el poder estatal español. El mundo mediático autista central se frota los ojos al ver que en el nordeste de España la gente es distinta y se comporta de modo distinto. En realidad, toda España, ciudadanos y poderes, se han venido comportando como si Cataluña fuera lo mismo que una comarca de cualquier región. Rajoy es, así, sibilinamente crudo: ni una sola mención al autonomía estatutaria catalana. Para mal… y para bien.

2. COMO EQUIVOCARSE TENIENDO RAZÓN. La izquierda transformadora catalana fue invisible el 11 de Setembre. Fue la triste consecuencia de jugar a la puta y la ramoneta, ese vicio que atribuyen a otros, el mismo día de la fiesta nacional de nuestro país. Unos líderes de ICV-EUiA estaban un ratito aquí, otro allá, y en todo caso, haciendo hincapié en la participación de una acción paralela –concomitante, si se quiere– organizada por otra fuerza, más minoritaria que ellos y no votada en las urnas como ellos. Fueron Jordi Miralles, Mercè Civit, Fèlix Alonso y otros representantes de Sumant.cat, la nueva corriente de Esquerra Unida i Alternativa, quienes se hicieron presentes, en cuerpo y palabra, en la Via Catalana. Pero lo terrible fue la invisibilidad de los sindicatos: las fuerzas sociopolíticas que incorporan más ciudadanos entre todas las organizaciones de nuestro país, estuvieron ausentes al menos nominalmente en la mayor movilización sociopolítica protagonizada por el pueblo de Cataluña en su historia.

Las críticas políticas de la izquierda transformadora a la Via Catalana y a las intenciones de su organización y las de sus muñidores eran certeras. Pero el movimiento táctico tuvo en este caso una significación estratégica fatal. Resulta muy duro haber vivido liderando los movimientos sociopolíticos desde que se tiene memoria y encontrarse ahora con que se ha perdido esa capacidad de liderazgo. Y lo que es peor, capacidad de interpretación de los movimientos de fondo de la sociedad, más cuando adoptan formas masivas como la de una verdadera rebelión democrática.

Leer la profunda y jugosa reflexión que hace Marc Andreu a este respecto en La Lamentable: La independència de Gramsci.

3. ESE TONILLO. La gente se chotea del inglés trastabillante de Ana Botella, pero no fue su incompetencia lingüística lo que causó su fracaso sino algo que comparte con el gobierno de España y la dirigencia del Partido Popular: la ausencia de empatía personal. Las damas derechistas de la administración hablan a la gente como se le habla al servicio, trátese de periodistas, diputados o cualquier otra persona: con altivez o con condescendencia. Botella trató a los miembros del CIO como niños, del mismo modo que Sáenz de Santamaría riñe a todos los ciudadanos en cada comparecencia, Ana Pastor perdonó la vida a quienes asistieron a la inauguración del nuevo tramo ferroviario del puerto barcelonés y Fátima Báñez entona el lasciate ogni speranza dantesco cuando advierte a los trabajadores de su progresiva pérdida de derechos. Estas señoras han sido entrenadas desde su más tierna infancia para reñir a las criadas, y actúan en consecuencia. La alcaldesa de Madrid echó mano de la condescendencia en su actuación bonaerense porque, como sus iguales de clase, no es capaz de esgrimir una tercera opción.

Ilustración: Petra, criada para todo, recibiendo órdenes de su señora. Personaje de tebeo dibujado por Josep Escobar.

Catalunya nova època (3): el PSC i les ànimes perdudes

Els nacionalistes cometen dos errors greus en considerar el PSC: la qüestió de les “dues ànimes” del partit i titllar-lo de sucursal o apèndix del PSOE. Totes dues consideracions són falses. La nova era que emprén Catalunya ho ha demostrat.

El PSC no té dues ànimes: senzillament no en té cap. De la fusió de les organitzacions que va donar origen al PSC (PSC-PSOE) no va resultar un partit dividit en dues comunitats lingüístiques o nacionals. El PSUC tampoc no les va tenir mai en el seu si, tot i la importància dels castellanoparlants en la seva militància i cultura, perquè va executar magistralment una política d’integració nacional gràcies a la qual Catalunya avui no és Euskadi. Ara se li reconeix aquest mèrit, però en el seu moment, el PSUC rebia exactament les mateixes acusacions al respecte que el PSC actual.

Sobre la feina de cohesió nacional feta pel PSUC, el PSC va anar més enllà i va bastir una organització molt extensa i eficient per ajuntaments i diputacions, la qual va voler actual com a contrapoder del pujolisme vencedor en la Generalitat. L’organització de Pujol era molt més minoritària i feble que els partits d’esquerres quan va vèncer, però el líder nacionalista havia aprés quelcom que els socialistes no van saber interioritzar. Pujol va aprendre del PSUC la importància d’una organització centralitzada i sòlida, i de Togliatti i Gramsci la importància de bastir un discurs nacional popular que s’adrecés a tot el país. Els comunistes estaven ensinistrats en fer això, des que Stalin va recomanar l’entrada als sindicats franquistes i la traducció al país de les polítiques de front popular. Durant els 60 i els 70, el PSUC es va batre en el seu front esquerre amb organitzacions tendents al sectarisme que l’acusaven de revisionisme precisament per defensar una política inclusiva que posés en primer pla la recuperació de les llibertats democràtiques alhora que les nacionals i socials. La creació del PSC va atreure alguns membres d’aquestes organitzacions, que es van endur amb ells part del seu discurs anacional i acostumat a l’enfrontament eixut i sense matisos. Mentre que el nucli fundacional del PSC ies basava en persones socialdemòcrates i fins i tot socialcristianes foguejades en la tolerància, l’organització partidària que s’anava estenent incorporava antics militants provinents de cultures menys acostumades a operar amb matisos.

Així, mentre els pujolistes eren conscients de la importància de bastir un discurs i un relat inclusiu i majoritari, podien, mentre ho feien, obrar d’una altra manera, mantenint els seus tics sectaris dins els processos de desplegament de poder (administració, policia, comunicació, etc.). Mentre que el PSC no va aconseguir mai bastir un discurs propi que anés més enllà dels límits de l’organització i la seva àrea d’influència. Quan les lluites fratricides van destruïr el PSUC (i la seva incapacitat d’operar en un context obertament democràtic i en concurrència amb el discurs pujolista) el PSC no va ser capaç de fer l’alquimia necessària d’assimilar la imatge del partit a un relat ampli, inclusiu i majoritari. Així, per més que puguéssin avançar en el territori i crèixer en implantació i vots, no podien abastar una majoria suficient per governar, ni tan sols quan van superar en vots CiU.

El pacte del Tinell va dur el PSC a la presidència de la Generalitat amb una bomba de rellotgeria al seu si. D’una banda, Pasqual Maragall va entendre que només amb un nou discurs adreçat més enllà dels límits socialistes podia aconseguir l’hegemonia política. D’una altra, el grup que finalment es va constituïr en equip dirigent del partit creia que calia una organització conduïda amb mà de ferro per derrotar el pujolisme i substituïr-lo en el poder, i que els mecanismes que CiU havia fet funcionar en profit seu ho farian ara en el seu propi.

És aquesta dualitat la que ha dut el PSC on és i no una suposada divisòria al voltant de l’eix de la qüestió nacional. L’absència de relat majoritari, que continua mentre PSC, ERC i ICV-EUiA són al govern, impedeix consolidar l’experiència del tripartit d’esquerres. Amb la defenestració de Maragall, Montilla intenta mantenir controlats els socis tot creient en els poders de l’organització fèrria: “fets i no paraules”. L’experiència demostra que sense relat no es pot governar ni ser hegemònic.

La implantació d’un nou relat impensadament hegemònic, l’independentista, agafa el PSC convertit en un cos que pivota al voltant de qüestions d’organització, d’equilibri de poders, de compensació mútua de sectors. El darrer congrés es tanca en fals, i n’emergeix una direcció encara més aïllada però encara més convençuda de que les palanques de control organitzatiu són la pannacea. Els dies que van des de l’11 al 27 de setembre són la demostració de les limitacions d’aquesta concepció.

La perplexitat i immobilisme del PSC davant l’emergència independentista no és fruit d’una eventual resistència a assumir el procés d’autodeterminació. És el resultat de creure en el mantra “fets i no paraules”: convençuts que els temps actuals eren el final de la política amb majúscules i dels gran relats omniabarcants, s’havien mogut entre una oposició soft al govern Mas i intents de sociovergència parcial. Es tractava de resituar-se en la situació de pèrdua del poder per tal de veure-les venir, a costa de cedir a ICV-EUiA el lideratge de l’oposició. La mentalitat era relativa a com consolidar una posició definida i sòlida per tal d’administrar curosament i precisa els moviments tàctics propis d’aquesta direcció desideologitzada. Per això Pere Navarro provoca moviments al grup parlamentari, per tal que aquest coincideixi amb el grup dirigent orgànic. El tsunami independentista el sorprén al mig de l’operació i el deixa garrativat. Aplica aleshores els tacticismes disponibles per fer de la necessitat virtut: les eleccions anticipades poden, paradoxalment, enfortir-lo, tot reblant el clau de la redefinició del grup dirigent i el grup parlamentari. Adéu primàries, desactivats els dissidents de Joan Ignasi Elena, marginat Ernest Maragall. Un petit moviment intern condueix a l’abstenció a la sessió del final de legislatura, car els dirigents “catalanistes” estan tan adherits al tacticisme com els dirigents de ferro. Uns i altres queden empantanegats en aquest tacticisme sense relat ni vocació hegemònica.

Si al PSC hi haguéssin hagut les famoses dues ànimes, aquest tacticisme de curta volada no s’hauria esdevingut. Tampoc si el PSC fos la sucursal del PSOE. En realitat, el PSOE renega mil vegades del PSC, ara i abans. Ara, Rubalcaba plantifica als nassos del PSC la seva incapacitat d’anar més enllà del “federalisme” verbal. Abans, González i Zapatero van veure sempre en CiU l’aliat perfecte per a les polítiques de gran abast, i en el PSC un mer subministrador de vots en les eleccions generals. I el PSC sempre n’ha estat conscient, li agradaria ser la “sucursal” veritable del PSOE com ho ha estat Convergència Democràtica. Però la política d’Artur Mas, de moment el més semblant a un lideratge nacional d’àmplia inclusió, ambició política i prudència tàctica, ha capgirat tot això plegat. Per tant, el PSC no s’alçarà amb la bandera antiindependentista com se li ha demanat, sinó que continuarà fent petits moviments tàctics per no desmarcar-se ni de l’electorat ni del poder hegemònic actual amb el qual pactar en el Parlament allò que no abasta a la societat.

I de les idees què? Ja fa anys que el PSC i tot l’àmbit socialista va renunciar al diàleg amb els intel.lectuals i a l’el.laboració d’idees. El grup Avancem! ho ambiciona; tant de bó en fos capaç. Però les sales de màquines organitzatives s’avenen poc amb els think tanks veritables i els cervells independents. La destrucció del PSUC que Santiago Carrillo va propiciar amb el desmantellament de les organitzacions eurocomunistes catalanes d’intel.lectuals i professionals en diu molt d’aquesta temptació. Que el PSC ha reproduït fil per randa. I així està: un grup dirigent fort i aïllat, uns disconformes desesperats per no perdre l’últim lligam amb la societat i una dirigent que es creu capaç de revertir en profit seu la gran maquinària.

Catalunya nova època (2): les perplexitats en el camp de les esquerres

Ningú abans a la història d’Europa havia tret dos milions de persones (en aquestes circumstàncies i magnituds no ve de mig) impulsades per un sentiment. En l’article anterior em referia a que qui s’havia mobilitzat no eren “els independentistes” sinó el poble. Algun company de l’esquerra més rotunda ha volgut veure en els meus arguments reminiscències del peronisme revolucionari. Jo volia mantenir-me simplement en el marc de les revolucions democràtiques del segle XVIII, emparat en l’esperit de Tom Paine i el del 76. Els comunistes i socialistes revolucionaris som gent ben curiosa: no neguem que els qui van prendre la Bastilla o assaltar el palau d’hivern eren el poble però ens sap greu reconeixer la seva acció quan aquesta no s’ajusta a les nostres expectatives. O al relat al qual ens adherim i amb el qual ens identifiquem. O als nostres sentiments, diferents dels del subjecte que ens ocupa.

Aquests dies estem assistint a perplexitats que s’esdevenen al centre del nacionalisme espanyol, el governamental i el difús per la península. El procés passarà per les etapes típiques en que s’esdevenen les actituds amb les que encarem els fenòmens i fets que  no entenem o ens desagraden: negació, ridiculització, enuig, combat. Però a mi no m’interessen gaire les actituds perplexes dels nacionalistes espanyols, sinó les dels conciutadans catalans i molt especialment els qui pertanyen a les classes populars.

Les esquerres d’Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa han anat a la manifestació 11S de bon grat en tant que partidaris del dret d’autodeterminació. Han estat coherents amb la tradició de catalanisme popular del PSUC i amb el fet innegable que eren els comunistes els qui lideraven la lluita per l’autodeterminació catalana sota el franquisme. I sobre tot han estat capaços d’assumir que quan hi ha dos milions de gent que surt al carrer, aquests dos milions de persones no poden ser tots burgesos, ni tan sols seguidors passius de consignes burgeses. Es pot, com ho han fet, anar a l’11S i exigir el final de les polítiques antisocials del govern Mas. Diria fins i tot que anar-hi dóna més força a aquesta reclamació.

Les persones del camp de l’esquerra rotunda que no s’han sentit implicats per l’11S no ho han fet, crec jo, no tant per una qüestió de teoria sinó de relat. En el cas, ep, que una i altre siguin diferents, cosa sobre la qual començo a sospitar. El nostre relat implicava que, un dia, les masses treballadores sortirien al carrer en quantitats ingents per reclamar o proclamar la implantació del socialisme. A hores d’ara no hi ha ningú que esperi aquesta teofania, però el relat és tossut perquè ha arribat a formar part de la pròpia identitat personal. I el problema de la persistència del relat assumit i la seva identificació amb la teoria és que et pot mantenir immobilitzat mentre la història es desenvolupa davant els teus nassos. Com el 1989 a Berlín. De fet, 23 anys després de l’enfonsament del socialisme real, no podem dir que l’esquerra hagi fet una anàlisi científica profunda i suficient de l’experiència iniciada a l’Octubre. Els socialdemòcrates pensaven que en enfonsar-se el bloc comunista, els sectors populars polititzats de l’est es farien socialdemòcrates i, per extensió, les formacions comunistes s’integrarien en els partits socialistes, com ho havien fet alguns grups trotsquistes anys abans. El ecosocialisme en el qual es transforma l’eurocomunisme ho resol canviant de relat, desenganxant-se emocionalment del relat comunista i obrint un espai d’adhesió emocional diferent. (Repeteixo els mots relatius a la qüestió emocional perquè estic convençut que l’el.laboració racional de les idees és posterior i de vegades subsidiària a la gestió dels sentiments i la seva expressió en emocions). Però la pedra de toc és reconèixer que als països de socialisme real, aquesta etapa no ha deixat a la societat cap element transformador, cap vestigi de construcció d’un home nou. Nacionalisme ètnic i bel.licista a Iugoslàvia, neoliberalisme i precapitalisme a Rússia, misèria, prostitució i petita delinqüència als sectors més marginals, autoritarisme antidemocràtic a Hongria, Bielorrússia, Ucraïna i Kazajstan, culte al diner i al poder arreu. Prou matèria per a una nova reflexió teòrica i històrica.

De manera que farem fàstics ara a una quantitat ingent de ciutadans de classes treballadores que es manifesten pel que consideren una qüestió de justícia?

Les perplexitats al camp del PSC són figues d’un altre paner, i hi dedicarem un article sencer a comentar-les. És realment impressionant veure com el primer partit de l’oposició decideix mantenir-se al marge del més gran moviment de masses esdevingut al país. La presència d’uns dirigents a l’11S és, al meu parer, anecdòtica en termes de partit, si bé important pel que fa a les seves respectives persones i el seu posicionament davant la societat. A hores d’ara em pregunto si realment l’últim congrés del PSC s’ha tancat en fals i no ha obert processos de democràcia interna suficients dins l’organització, o si quan la troika dirigent que ha substituït la troika anterior es gira d’esquenes al fet en nom d’una posició contrària a l’independentisme ho fa conscient d’encarnar una posició majoritària i hegemònica a l’organització. En el cas del PSC, la perplexitat respòn a haver-se trobat amb la presència al carrer d’un relat que no tocava. Podia pensar el PSC seriosament que el descontentament general per les polítiques antisocials del govern Mas empenyerien gradualment la gent cap al seu camp? A hores d’ara, dirigents polítics adults creuen veritablement que es pot fer aquesta collita de votants com qui espera que la fruita caigui de l’arbre. Sense cap mena de liderat personal ni partidari davant la societat, poden els socialistes pretendre avançar i canviar la relació de forces? La incomprensió de la societat en la que viuen s’ha fet palesa ara amb la irrupció d’un relat independentista que no és “batasunero”, i la irritació sorgeix davant l’espectacle de veure com els qui apliquen polítiques antisocials són capaços de liderar projectes majoritaris assumits per la societat.

Aquesta darrera constatació és la font de perplexitat fonamental que les esquerres han d’analitzar seriosament. Sense, sisplau, excuses de mal entenedor de la societat complexa, com el suposat poder dels mitjans de comunicació o els elements de clientelisme que inevitablement hi són.

El problema de la teoria –i del tacticisme oportunista i instrumentalista– és que salta pels aires esmicolada quan els fets s’entesten en invalidar-la. Em pregunto què hi ha de superior, per a un socialista, que les masses populars expressant-se. I el que tenim ara mateix al carrer i a la societat és una singularitat enorme que interpel.la fortament tots els relats assumits, inclós el relat independentista clàssic, identitari, dogmàtic i sectari, i obliga tothom a replantejar-se posicions.

Catalunya nova època (1): el naixement d’una nació

Lluís Llach ho va dir: “Avui visc el dia d’una època nova”. Jo dic: i tant, fins el punt que no en som prou conscients. Estic impressionat i emocionat. Sé que molts amics meus han arrufat el nas o han mirat cap a un altre lloc. Jo crec que hem vist com el poble ha estat capaç de canviar, en unes hores, l’estat d’ànim col.lectiu de tota una nació. Sí, dic el poble. Paraula romàntica i passada de moda. Però el poble existeix i ahir es va donar a conèixer. No són els damnats de la terra, els personatges de la famosa imatge de Novecento o els segadors de fa 300 anys. Són famílies alegres amb criatures molt petites, joves encara adolescents en colla, senyors i senyores grans que exhibeixen una alegria molt particular pròpia dels nostres avis, el tarannà sobre el qual s’aguanta la solidaritat en temps d’injustícia social. En un milio i mig, dos milions de persones, hi ha molt més del que molts volen i diuen. Més que nacionalistes o independentistes. “¿Si esto no es el pueblo, el pueblo dónde está?” deia un eslògan revolucionari sudamericà.

No, no ha estat una manifestació dels independentistes, això ha estat una demostració massiva de patriotisme. Que se’m entengui: no nego el caràcter independentista de la manifestació de l’11 de setembre de 2012, només dic que l’independentisme, fins ara “ideologia” (ho dic en el sentit marxista) d’un sector de catalans, ha esdevingut el relat central amb el qual s’expressa el patriotisme de la majoria dels ciutadans. Com a mínim, dels que es senten conscientment patriotes i es mobilitzen per canviar el destí del nostre país.

Jo sempre he recelat d’aquest independentisme localitzat precisament perquè afirmava representar tota la nació, i la nació és molt més que, com a mínim, les formes que ha pres fins ara aquest moviment. Però ara ha estat el poble el qui ha fet seva la posició independentista, per raons complexes i senzilles alhora. L’independentisme ha guanyat la batalla del relat perquè, senzillament, ha estat l’única força política que tenia un. Parlarem en articles successius dels relats dels altres partits en contrast amb aquest, però ara només cal dir que a la política no hi ha prou amb ser-hi i presentar-se a eleccions. Figurava que a la postmodernitat els relats polítics forts havien desaparegut (oi, PSC?). Doncs mira ara.

Els dos milions de persones –o milió i mig, tant fa; és un nombre equivalent al dels habitants de la capital de la nació– que van sortir al carrer no eren “els nacionalistes”. Eren, ras i curt, el poble. Si algú vol saber què és el poble, ahir el va poder veure. A tot aquest munt de poble no el mou una institució, ni que sigui la Generalitat, ni el partit que la governa. No el mouen els mitjans de comunicació en català, car l’audiència més massiva a la qual pot aspirar TV3 són entre 800.000 persones i un milió; els diaris independentistes, com Ara i El Punt Avui tiren quantitats realment minses d’exemplars. L’ha mogut quelcom molt més important d’això: l’esperit de “societat xarxa”, en expressió del professor Manuel Castells, en la qual el pes de les institucions i entitats de pes es relativitza en favor del relat dominant, de la capacitat d’estendre una conversació i en la construcció d’una narració que representi anhels col.lectius. Que els constructors del fenòmen històric d’ahir hagin estat unes associacions petites però eficients, unes complicitats àmplies i decidides, és molt meritori; per contrast i pel seu valor intrínsec.

Aquest poble, les complicitats en xarxa i el relat bastit conjuntament han canviat, com he dit abans, l’estat d’ànim de la nació. No és poca cosa en la cansada Europa d’avui. en mig d’un clima de desànim social i econòmic, que es trasllada a la postura vital individual, el col.lectiu ha aixecat els ànims a la gent realment existent. A veure qui és capaç d’aconseguir un canvi d’ànim col.lectiu així a Europa avui. A partir d’una demostració patriòtica molt més nombrosa que les manifestacions de maig del 68, de la primavera de Praga del mateix any, de les celebracions per la caiguda del mur de Berlin al 1989. Només es pot comparar amb la festa en que es va convertir París quan l’alliberament del jou nazi, al 1945 (i allà també van ser els catalans, a la divisió comanada pel general Leclerc). Una demostració patriòtica que ha demanat i ha marcat un canvi de règim.

Aquesta demostració no se la pot apropiar Convergència Democràtica, ni l’Executiu de la Generalitat, ni tan sols les entitats convocants. Però tots ells, i tots els partits, associacions, grups i sindicats que hi han participat, comparteixen mèrit. Però compte; el canvi de registre en el relat i la sensibilitat comporta un canvi d’actituds dels partits i entitats institucionals, i sobre tot els sindicats. El poble els ha passat pel davant. La societat xarxa també és això. Serà difícil ara fer les giragonses políticoinstitucionals que van seguir a la manifestació de juliol del 2010. Per una cosa: perquè ara no ha estat ja el “català emprenyat” qui ha sortit al carrer. Ha estat el català engrescat, el ciutadà que exhibeix la seva confiança més autèntica en el seu potencial col.lectiu i personal de cara a la transformació social. El català engrescat és la força imparable i secular de Catalunya; ho hem viscut en moments històrics i ara ho estem tornant a viure. Aquest canvi qualitatiu és per a mi el factor decisiu en la nova època que Catalunya viu ara mateix.

La nova època de Catalunya és el seu naixement com a nació. Em direu que ho som de fa segles, per història, cultura, llengua i voluntat. Fins i tot per llei, quan la Constitució espanyola reconeix que aquest país està format per nacionalitats i regions, que utilitza l’expressió marxista històrica per anomenar les nacions, ni que sigui com a eufemisme o per subterfugi. Però una cosa és ser nació per història i voluntat i altra ésser-ho per llei i amb totes les conseqüències. Per això l’11 de setembre del 2012 marca el naixement de la nació catalana al segle XXI.

Jo no he estat mai independentista. No sóc nacionalista sinó internacionalista. Però la justesa i necessitat de la causa em fan ser-ho. No perquè no hi ha més remei, ni tan sols perquè és just i necessari: perquè l’independentisme ha sapigut mostrar al món el millor rostre de la meva nació, i amb ell, el millor rostre de tots els seus ciutadans. Per això, a més de comunista, jo també sóc independentista.

BIENVENIDOS A MI BLOG

DR. GABRIEL JARABA
Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo.

Soy un periodista senior en ejercicio desde 1967, con experiencia en prensa, radio, televisión e internet. Me dedico a tareas académicas y de activismo social como Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona. Actualmente sirvo como profesor en esa Universidad; en la Cátedra Internacional UNESCO Unaoc UniTwin de Alfabetización Mediática y Diálogo Intercultural, la Cátedra UNESCO de MIL para el Periodismo de Calidad, la Cátedra RTVE-UAB para la Innovación de los Informativos en la Sociedad Digital y en el Gabinete de Comunicación y Educación de la UAB.

Soy analista de la información y los medios en la Fundació Periodisme Plural y escribo en el diario Catalunya Plural. Hago investigación en comunicación, en redes sociales de internet y en humanidades digitales. Elaboro métodos de impulso de la creatividad y de gestión mental.

Autor de los libros Periodismo en Internet (Ed. Robinbook); Twitter para periodistas (Ed. UOC); Youtuber (Ed. Redbook) y ¡Hazlo con tu smartphone! (Ed. Redbook) y coautor de otras obras sobre comunicación y educación.

Como ciudadano promuevo el apoyo a Naciones Unidas en la perspectiva de Una Sola Humanidad, como colaborador de la ONG internacional World Goodwill – Buena Voluntad Mundial.  Soy miembro de la European Transpersonal Association y del Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona. Propongo un universalismo inclusivo basado en el humanismo y desde el catolicismo que ejemplifica el papa Francisco, y soy feligrés de la parroquia de Santa Anna.

Entre los 50 mejores blogs periodísticos

GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

Analista de la información y los medios en:

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 145 seguidores

SOY PROFESOR E INVESTIGADOR EN:

CATEDRA UNESCO DE MIL Y PERIODISMO DE CALIDAD

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Profesor e investigador

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

MENTOR

CERTIFICACIÓN PROFESIONAL EUROPEA EN PSICOTERAPIA Y PSICOLOGIA TRANSPERSONAL

julio 2019
L M X J V S D
« Jun    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031