GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

Encara no hem entés l’enorme aportació de Kilian Jornet a l’alpinisme

Walter-Bonatti

No s’està valorant prou l’enorme aportació de Kilian Jornet a l’alpinisme. Jornet no és només un ultratrailer, un esportista d’altíssima performance dotat de condicions físiques excepcionals. No és un noi que corre ràpid i amb gran resistència per la muntanya com podria fer-ho per qualsevol altra superfície natural o fins i tot artificial. Kilian Jornet no és un corredor, és un alpinista integral. I no és només un esportista, és un humanista de cap a peus.

Amb la seva ascensió ultraminimalista a l‘Everest (Chomolungma en la cultura local, que vol dir Deesa Mare de les Neus) Kilian Jornet ha mostrat molt clarament quin és el seu propòsit: tornar l’alpinisme a la seva essència. L’ultraminimalisme jornetià no és la recerca d’un més difícil encara sinó una actitud del.liberada i conseqüent: retornar l’alpinisme a una senzillesa equànime i elegant que mantingui en primer pla el protagonisme del diàleg entre l’home i la muntanya.

Kilian Jornet ha revolucionat el món de l’alpinisme d’una manera silenciosa per bé que les seves proeses són espectaculars. Ho ha fet generant una actitud filosòfica que, seguint Salvador Pániker, podriem anomenar retroprogressiva: retornar a l’origen com a actitud de progrés, havent aprés de tot el que ha passat però buscant una essència primigènia que passa per la recerca d’una senzillesa original. Trobem aquesta actitud retroprogressiva en el zen, el taoísme i alguns artistes plàstics moderns, com Klee, Kandinski i Miró.

Kilian no està sol en aquesta actitud, que ha generat igualment una nova concepció de l’escalada amb la nova escalada esportiva, que mira de prescindir al màxim de material, fins i tot corda, i busca l’adaptació màxima del cos i la ment de l’escalador a la roca, tant amb adherència com posturalitat. Els estreps, burins, bongs i escàrpies ja són reliquies i el que abans semblava imprescindible ara es mostra com a innecessari. Igual que el subministre d’oxígen a vuit mil metres, les cordes fixes o la concepció estratègica col.lectiva de les grans expedicions. Tornem a l’esperit dels temps de Whymper i Saussure.

La filosofia de l’alpinisme ha estat mal compresa i pitjor explicada. Amb laconisme i pragmatisme anglosaxó, algú va dir que calia pujar a una muntanya “perquè és allà”. Els francesos van afinar una mica més i van anomenar la pràctica “la conquesta de l’inútil”. En realitat, l’alpinisme és el model de l’exploració postmoderna per excel.lència; l’exploració moderna buscava tocar les fronteres, realitzar el descobriment, guanyar espai per a l’home (Auguste Piccard, amb batiscaf i globus va ser el darrer explorador modern) però l’exploració alpinística és la recerca de la condició humana desprovista de tot atribut: és l’exploració de la ment. Els alpinistes veterans com Jordi Pons, Josep Manuel Anglada, Elisabet Vergés i Carlos Soria es troben ara mateix abocats a aquesta comprensió.

L’alpinisme en orientació retroprogressiva busca despullar-se de tot el que no sigui un diàleg nu i radical entre l’home, la natura i la condició humana essencial. És una recerca extrema de la humanitat, igual que el zen, el dzogchen, l’art o la poesia. No es preocupa de la tècnica sinó de la resposta psicofísica, no s’ocupa del viatge extern sinó de l’intern. No raona en termes tecnoesportius sinó filosòfics i poètics; hi ressonen la passió per caminar dels grecs peripatètics o de Henry David Thoreau. De fet, per entendre Jornet cal llegir o rellegir Thoreau i Ralph Waldo Emerson i redescobrir el seu transcendentalisme. En aquesta manera de mirar retrobarem l’esperit dels grans alpinistes que van inspirar la nostra joventut, com l’immens Walter Bonatti, Lionel Terray, Kurt Diemberger, Reinhold Messner, Lino Lacedelli i Riccardo Cassin. Reviurem l’emoció de la lectura d’“El primer de la cordada”, de Roger Frison-Roche i ens adonarem que va haver un home que es deia Lluís Estasen. No es enyor romàntic de temps passats i Kilian Jornet ens vacuna contra aquesta malenconia. És un retorn a l’essència original i posar l’alpinisme novament sobre els seus peus.

Caldria ara que els alpinistes que vulguin i puguin deixin de banda aquest antiintel.lectualisme popular que malfia de la reflexió sobre el que un fa i esbrinessin què podem aprendre tots plegats d’aquest noiet.

Fotografia: Walter Bonatti

Archivado en: Uncategorized

Nuevo artículo en Cultura Masónica

cm oficios de la logia

La revista Cultura Masónica ha tenido la amabilidad de publicar un artículo mío en su último número, un monográfico dedicado a los oficios de la logia. Titulado “El Segundo Vigilante, un guía nativo en un país desconocido, o el ejemplo masónico de Baloo y de Babalí, personajes de tebeo”, es una reflexión simbólica sobre el papel del oficial de la logia que tiene a su cargo la instrucción de los aprendices. Por extensión es también una argumentación crítica sobre la exigencia del compromiso masónico y la necesidad de que la formación en masonería se adapte a los nuevos tiempos.

Sumario de Cultura Masónica nº 29:

Editorial. Oficios de la logia.

El oficio de Venerable Maestro. Josep-Lluís Domènech Gómez.

La Primera Vigilancia. Vladimir Carrillo.

El Segundo Vigilante, un guía nativo en un país desconocido, o el ejemplo masónico de Baloo y de Babalí, personajes de tebeo. Gabriel Jaraba.

La fraternidad y el oficio. El orador. Javier Otaola.

Registro y memoria de la logia. El secretario. Rubén Baidez Legidos.

Tesorero, garantía silenciosa de igualdad. Juan Martín Mas.

El hermano hospitalario, columna de la fraternidad. Juan Martín Mas.

Maestro de ceremonias, el jinete del dragón. Guillermo de Miguel Amieva.

Hermano experto, el guardián y conocedor del rito. Jesús María Ruiz de Arcaute Gándara.

Guardatemplo, tradición e historia. Alberto Moreno Moreno.

Los diáconos, portadores de mensajes en logia. Alberto Moreno Moreno.

Maestro de la música, o “arquitecto de armonia”. Josué Bonnin de Góngora.

Oficios masónicos y geometría en el rito de Menfis. José Miguel Jato.

Comprar el nº 29 de Cultura Masónica

Leer mi artículo en línea en Gabriel Jaraba Online

 

 

 

Archivado en: Masonería,

Contra la religió

nazi naturism

Els partidaris del laicisme, que solem vigilar que la religió no es solapi amb l’estat, haurem d’afinar la vista, que no sigui que ens estiguem equivocant d’església. Els temps canvien i les religions també, i en la societat líquida , quan un element no fa la funció que se’n espera és substituït per un altre de diferent que fa una feina semblant.

Com saber quina és la religió actual i el seu paper polític, que és justificar l’injustificable i que la gent no badi boca? No és la new age, com pensen, pobrets, catòlics i cientifistes (aquests estranys siamesos enganxats per l’esquena) ni el pseudobudisme corporatiu. Ja fa temps que algunes ments crítiques indiquen que la religió d’ara és la religió de la salut. Seria el més natural atés que la salut ven diversos “valors” alhora al ciutadà individualitzat d’avui: seguretat tangible, promesa de longevitat, valor compartit amb la comunitat però gaudit personalment, acceptació i prestigi social i salvació. Hi ha a favor d’això fins i tot una prova del nou: el sorgiment de les corresponents heretgies en la forma dels antivacunes i altres moviments semblants.

A la religió de la salut ens han dut de bracet tres estranys companys de llit: el catolicisme antiabortista, el cientifisme materialista i el consumisme capitalista. El primer, quan postula que el valor suprem és la vida, quan no és cert: ho és la llibertat; per la llibertat d’un o dels altres es perd la vida si cal, com van mostrar Jesucrist i Espartac. El segon, per voler esborrar de la raó humana qualsevol vestigi de transcendència; l’ànsia de transcendència té horror vacui. I el tercer, perque el consumisme fa realitat la funció del geni de la llàntia màgica: t’ho puc concedir tot ara i aquí, l’eterna promesa de la màgia. La religió de la salut és una potent religió de substitució que presenta una fortalesa que no trobem a les religions transcendents: és indiscutible des del punt de vista de la raó pràctica.

La fortalesa imbatible de la religió de la salut — reforçada pel culte menor del naturisme essencialista — fa temps que ha estat identificada pel poder polític. El poder s’imposa mitjançant dues funcions: espantar i afalagar. La religió de la salut pot ser utilitzada en un i altre sentit segons convingui; és per tant poder en estat pur. Vegeu com el poder administratiu ha absorbit el reciclatge com a proposta de model de capteniment cívic tot rescatant-lo de l’ecologisme despullat de connotacions crítiques.

Però la veritable demostració del funcionament de l’aliança impúdica entre religió i poder avui dia és, precisament, veure com s’hi relacionen. Hi ha una manera infal.lible d’identificar el pervers mecanisme d’utilització mutua entre poder polític i poder religiós: quan es fan mesures de govern que ningú s’atreveix a discutir perquè estan basades en un fonament religiós acceptat per tothom. Així era a l’edat mitjana europea i així és a algunes societats musulmanes. Ara acabem de gaudir d’una petita mostra d’aquesta santa aliança: l’impost del Govern de Catalunya sobre els refrescos ensucrats.Les esquerres ecologistes l’han aplaudit, perquè l’ecologisme és devot també de la religió i abomina dels corresponents dimonis, els pèrfids cocacola i bollicao i ningú no gosaria dir que el rei va nu. Però la mesura és allò que abans dèiem una alcaldada. Perquè no penalitza les grans corporacionsfabricants del producte sinó les butxaques dels consumidors indefensos. La realitat atea és aquesta: quan un centre de poder no pot contenir els qui són més poderosos que ell s’abraona sobre els febles. Feble amb els poderosos i dur amb els febles, vet aquí l’exemple del mal govern. El mal govern s’ajudava abans amb la religió, i pel que veiem, ara també. No ens hem mogut de lloc. Què útil que és la religió, Déu meu.

Publicat a la xarxa de microblogs Medium

La revista Lupa Protestante ha tenido la amabilidad de publicar la versión de este artículo en lengua castellana. Mi agradecimiento a Lupa y mi recomendación a los lectores de que descubran esta magnífica publicación teológica.

Contra la religión

Lupa Protestante

Otros artículos míos en Lupa Protestante

Archivado en: Política, Uncategorized, ,

Coloquio audiovisual sobre comunicación política y electoral

logo_master compol

Una nueva experiencia que acabo de iniciar con motivo de las elecciones presidenciales en la República Francesa: profesor en un master impartido on line. Se trata del  Master en Gestión de la Comunicación Politica y Electoral que ofrece la Universidad Autónoma de Barcelona, que se pùede cursar a distancia en línea. Mi papel está siendo animar el debate sobre las elecciones francesas en el campus virtual del master y proponer a los alumnos reflexiones sobre sus diversos aspectos.

Con motivo de la puesta en marcha del master los miembros de su equipo docente quisimos ofrecer a los alumnos una bienvenida en forma de coloquio audiovisual. En este vídeo, grabado en los platós de la Facultad de Ciencias de la Comunicación de la UAB participan José Manuel Pérez Tornero, director del master, Nuria Fernández, coordinadora académica, y Gabriel Jaraba, profesor del master, moderados por la periodista televisiva Virtu Morón. En él hablamos de la importancia de la comunicación política en la actualidad y los nuevos fenómenos que se producen en el panorama político internacional: la transformación del papel de los medios de comunicación de masas, el uso de los medios sociales de internet y las nuevas narrativas del mundo contemporáneo.

Ver el vídeo en Gabriel Jaraba Online

El Master en Gestión de la Comunicación Política y Electoral de la UAB está gestionado por el Gabinete de Comunicación y Educación de esa universidad, del que formo parte, y tiene como objetivo “formar profesionales de la gestión política para que puedan planificar y desarrollar programas y campañas públicas de contenido social, político y electoral utilizando las técnicas del marketing político y todas las tecnologías disponibles”, según la presentación de esta formación. Así, “el Máster proporciona a sus alumnos una formación especializada en marketing político y electoral y, al mismo tiempo, el desarrollo de competencias y habilidades para la práctica profesional en un sector comunicativo que registra una demanda creciente de expertos”.

A partir del mismo hecho de que el Master se cursa via internet, su programa pone énfasis en el papel de las nuevas tecnologías y relatos políticos y los nuevos escenarios comunicacionales de la politica, analizando las estructuras, las funciones y las técnicas de comunicación y marketing político en general y, más concretamente, a la práctica de las estrategias de comunicación pública y de movilización electoral, profundizando en técnicas y estrategias gestionadas con nuevas tecnologías.

Presentación del Master en Gestión de la Comunicación Política y Electoral

Web del Master

Archivado en: Comunicación, Educación, Política, Uncategorized, , ,

Sant Jordi, el dia de l’esperança

sant jordi

Per a mi els dos dies més grans de l’any són Nadal i Sant Jordi. Sant Jordi és el dia que els catalans som feliços, en el qual ens mostrem com voldriem ser, tot fent una representació col.lectiva d’una vella aspiració: viure com es viu allà on la gent és lliure, desvetllada i feliç, que deia el poeta. Quan era un preadolescent que maldava per sortir del petit món en el que vaig passar la infància la diada de Sant Jordi em va descobrir com era, o com podia ser, el món real que tenia a tocar, més enllà dels móns de Verne, Dumas i Twain que havia devorat a soles. Sant Jordi representava el món en el qual jo volia viure. Igual que ara.

M’agrada que Sant Jordi s’hagi convertit en un esdeveniment de masses. Que venguin molts llibres els escriptors anomenats mediàtics, els famosos, els personatges coneguts per altres activitats. Qui escriu és escriptor, no hi ha un lloc on et despatxen un carnet d’escriptor. La legitimitat d’escriptor te la donen els qui compren o llegeixen els teus llibres; no hi ha res més democràtic. I si qui ha escrit el llibre del famós és un negre literari, bona sort, que bé que l’escriptor haurà cobrat la seva feina. Ara bé, hi ha gent que pensa com aquell que deia “aquest Mozart no deu ser tan bo si agrada a tanta gent”.

Sant Jordi és el dia del llibre, no el dia de l’escriptor o de la literatura de ficció. I la presència del llibre als carrers de la ciutat, convertit en protagonista i objecte d’admiració. Malgrat que sigui el dia que compren llibres els qui no en compren els altres dies; malgrat l’intent de fagocitació política per part d’institucions, dirigents i grups; malgrat el dirigisme de la gran indústria editorial; el dia del llibre és el dia de l’esperança. Actualment assistim a un fet insòlit en la història: la tradicional admiració i respecte de les classes populars per la cultura s’ha perdut. S’ha trencat un vincle molt subtil entre cultura i treball, que existia mentre els treballadors veien l’adquisició de cultura com a mitjà d’ascensió social. La crisi actual de l’escola no és altra cosa que l’expressió d’aquest trencament: les criatures s’avorreixen perquè no veuen sentit en el que fan i ben aviat s’hi giren d’esquena, l’aprenentatge i la formació no els diuen res perquè els consideren inútils, veuen les oportunitats de promoció en un altre lloc, en esdevenir famós en l’àmbit de la comunicació i l’entreteniment, o en la promesa de diversió immediata que proporcioni dosis d’intensitat i aliment al narcisisme adolescent. Els pares, conscients que l’ascensor social no funciona, s’enfronten a l’escola considerant-la un aparcament provisional dels seus fills, i s’enfronten als mestres com a representants d’alló que els frustra, com a funcionaris inútils que posen en evidència el buit en el qual els seus fills viuen; també aspiren a que ells obtinguin la quota de gaudi a la qual creuen que tenen dret i demanen que se’ls doni “alguna cosa d’útil” per a tirar endavant en la jungla socioeconòmica. La cultura ja no és percebuda com a quelcom admirable sinó com a un destorb prescindible que només els privilegiats es poden permetre però que per a ells no representa res.

Aquest és el cultiu social en el qual el dia del llibre es fa present. No l’estat de la creació literària o el de la comercialització editorial, no l’estat de la llengua catalana en el medi ambient sociopolític. La paradoxa és que l’èxit general i la massificació de la diada s’esdevé en mig d’aquest tràgic trencament històric. Aquest entusiasme general al voltant del llibre és el darrer reducte dels qui creuen que la cultura val la pena, ni que sigui en la seva expressió més prima o intranscendent. La celebració massiva de Sant Jordi ofereix a la cultura la taula de salvació en termes del que a la societat actual compta de veritat: l’admiració de les masses, la consideració de quelcom com a desitjable, l’aire de prestigi al voltant d’un objecte o fet, l’atracció popular en forma de mercat real o potencial: se’n diu audiència.

Més enllà d’aquesta multitud momentània només resta el buit de la televisió, el famoseig i el narcissisme alimentat per la nova comunicació. El gran diner i el poder que treballa per reduïr la ciutadania en dos, un exèrcit d’infraempleats i una munió de candidats al lumpen –amb gairebé un 45% d’atur juvenil– va guanyant terreny mentre fa retrocedir una a una les conquestes socials i democràtiques de les darreres dècades. Les masses que ahir van omplir els carrers de Barcelona són els últims creients en que la cultura val la pena, ni que sigui representada per un llibre de receptes de cuina. No, no està tot perdut mentre aquestes masses surtin al carrer somrients i disposades a celebrar un dia de primavera que la vida val la pena. El trencament entre treball i cultura és una realitat en els sectors del proletariat profund que es troba al caire de la lumpenització. La responsabilitat dels qui ahir van celebrar la vida i la cultura és impedir que aquest trencament es faci més gran. I, animats per l’èxit de Sant Jordi, posar-se ara a salvar l’escola. Per això, que visquin tots els llibres i tots els seus autors, sense excepció.

 

Archivado en: Cultura, Educación,

La innovación en los informativos de televisión

oi2-rtve

 

A finales de 2016 comencé a colaborar con el Observatorio para la Innovación de los Informativos en la Sociedad Digiral OI2, una iniciativa conjunta de Radiotelevisión Española, la Universidad Autónoma de Barcelona y CEU Universidad San Pablo, con una ponencia en las jornadas que este organismo celebró en el Rectorado de la UAB.

El objetivo de OI2 es  dar visibilidad a las últimas tendencias en el ámbito de los informativos y la televisión y mostrar cómo estas iniciativas son desarrolladas de una manera sostenible, con modelos de negocio acordes a la economía de hoy.

Ahora publico en su web una aportación al tema reflexionada y estructurada sobre las oportunidades y riesgos en la innovación en los informativos de televisión, que resume mi punto de vista sobre este asunto.

Más abajo se encuentra el enlace al texto completo del trabajo, y aquí extraigo y resumo algunos de los párrafos que me parecen más significativos.

  • Si la prensa impresa se enfrenta a su propia supervivencia como medio que se expresa en un soporte de papel, en el caso de la televisión el reto no es menor: cómo va a transformarse y subsistir en un universo multiplataforma en el que no solamente se va a luchar por porciones de audiencia y cuota cada vez más pequeñas sino por la propia relevancia de la televisión informativa. Este es el alcance de la partida en juego: innovación para operar en la centralidad comunicacional u obsolescencia a través de la irrelevancia.
  • Lo que ha de marcar la diferencia no es la adoración a los gadgets sino los contenidos y su relevancia en términos de centros de interés real para públicos realmente existentes. No se trata de lo más impactante, más moderno o vistoso, se trata de lo que realmente interesa a la gente real y concreta.
  • El interés lo suscitan los contenidos y la capacidad de proponerlos mediante lenguajes capaces de comunicar y de mediaciones capaces de sintonizar lo necesario con lo oportuno.
  • La tarea de buscar, hallar y servir contenidos de interés en la televisión informativa del siglo XXI corresponde a los periodistas. Asistidos por expertos en guión, creadores de narrativas transmedia, operadores de cámara, realizadores, editores. Que deben hacer lo que saben hacer: ir a donde está la gente, enterarse de lo que le pasa a la gente y contárselo a la gente. Otros profesionales podrán ayudarles en la tarea, incluso enseñarles a actualizarse, pero no sustituirles. Hace demasiado tiempo que las empresas informativas sueñan con poder hacer periodismo sin periodistas y los resultados están a la vista de todos con sólo asomarse a los quioscos.
  • La televisión no  puede contentarse con pseudonoticias sino que tiene que ofrecer imágenes vivas de cosas que están pasando ahora mismo en la vida. Esa es su ventaja sobre los otros medios.
  • La regla de oro de la comunicación: ¿qué le interesa a la gente? Lo que hace la otra gente. La tecnología no es interesante por sí misma; a nadie se le ha visto extasiado ante una lavadora o un frigorífico de última generación en la sexta planta de El Corte Inglés. La tecnología que nos interesa es la que nos pone en contacto con otros seres humanos, con realidades humanas. No son las maquinitas ni las pantallitas lo que centra el interés, lo son las personas. La tecnología que nos llama la atención es la tecnología de la comunicación que permite poner en contacto entre sí a los seres humanos, a sus mentes y a lo que dimana de sus vidas. La cosa no va de chips sino de neuronas.
  • La tecnología no aísla a las personas sino que las vincula más estrechamente entre sí. El aislamiento surge cuando se hace un mal uso de la tecnología de la comunicación utilizándola para fines distintos al de comunicar. A mayor potencial y complejidad de la tecnología comunicativa mayor potencial y complejidad de comunicación humana. Y por tanto mayor complejidad y poder de las situaciones humanas en que desemboca el uso de la tecnología. Las tecnologías no son nada sin las decisiones humanas que las animan e implementan.
  • No se trata solamente de implementar unas nuevas rutinas de producción sino de construir un ecosistema entero de producción y difusión de información que engloba tanto a la redacción como a las propias realidades sociales en las que se introducen sus periodistas y a sus protagonistas, tanto como objeto de información como en tanto que público. Un nuevo ecosistema semejante trastoca las relaciones verticales de asignación de coberturas y de supervisión de contenidos. Hace replantearse el papel de los periodistas no sólo como agentes de captación de información sino como dinamizadores del ecosistema del cual han de surgir los productos informativos.
  • La televisión deberá hallar de una vez el modo de hacer lo que en su día consiguió la radio en directo mediante las líneas telefónicas abiertas: vincular estrechamente emisores y receptores en torno a la construcción de una narración informativa viva que se desarrolla sobre la marcha y cuya tensión en directo configura los lenguajes, los formatos y las orientaciones de los programas.
  • La suma de tecnologías móviles, redes sociales y ecosistemas informativos amplios, dinámicos e inclusivos conducen a la televisión hacia una nueva dimensión: convertirse en un medio total. Si internet se presenta bajo la vocación de convertirse en la plataforma centralizadora del consumo de información, entretenimiento y formación, la televisión puede devenir el eje articulador de los contenidos audiovisuales y las interacciones correspondientes que se puedan dar en esa plataforma global. Una nueva televisión informativa integral, dinámica e interactiva, solamente se puede dar en el seno de esa plataforma global que, de momento, aún está demasiado fragmentada. Es la fuerza de la televisión la que le puede ayudar a dar el salto definitivo en esa dirección. Hay muchas pantallitas en ese ámbito pero el poder de la pantalla televisiva sigue ejerciendo un rol de polarización nada desdeñable. La televisión crea tendencias, lidera inclinaciones, propone modelos y acaba por establecer elementos hegemónicos en la comunicación y en la vida social. Ese patrimonio no debe ser echado por la borda sino puesto a liderar la dinámica multipantalla de la comunicación integral y a hacerlo mediante la apertura al diálogo y la interacción con el público.
  • En esa concepción de la información total en una sociedad abierta no hay lugar para esconderse. No se pueden disimular las agendas ocultas, que serán fuertemente cuestionadas por las realidades sociales que el público venga a poner de relieve; no se pueden encubrir las dinámicas autoritarias, que quedarán cuestionadas por las necesidades impuestas por una producción ágil y rápida; no pueden quedar impunes los tratamientos superficiales y oportunistas, que serán puestos en evidencia ante una corriente informativa fiel a la realidad.  Y si se puede hacer todo eso, entonces las consecuencias serán más evidentes, porque en un ecosistema dinámico, inclusivo y transparente todo lo que contradiga estas características esenciales redundará en perjuicio de la calidad de los contenidos.
  • La tecnología y sus dispositivos no son lo prioritario, lo es la conexión que permiten mantener con las personas; lo es su potencial de recoger, formatear y servir mejor los contenidos que las atañen. En no más de cinco años los dispositivos que hoy conocemos y sus funciones se habrán transformado profundamente y continuarán haciéndolo. Solamente podremos descubrir su empleo en un mejor periodismo televisivo si tratamos de deducir de ellas lenguajes y formatos posibles, que se desprendan lógicamente no sólo de su determinación tecnológica sino del modo como se produce su recepción por parte del público y que lenguajes y formas de comunicación desarrolla la gente a partir de la tecnología.
  • En suma: contenidos informativos quiere decir periodismo. Innovación en contenidos informativos implica hacer más y mejor periodismo. Por tanto, se trata de crear y producir contenidos que contengan noticias y no pseudonoticias, acontecimientos y no meros sucesos, asuntos que interesen a la mayoría y no sólo a sus implicados, que promuevan la creación de opinión pública y no la satisfacción del interés particular.

    Leer el texto completo del trabajo:

Innovación en los informativos de TV, por Gabriel Jaraba

Todo sobre el seminario 0I2 Media de noviembre de 2016, en el que participé.

Vídeo de la mesa redonda sobre innovación en informativos, con Gabriel Jaraba, Luis Miguel Pedrero, Teresa Barceló, Urbano García Alonso y José Juan Ruiz.

 

 

Archivado en: Medios, Televisión,

Mi libro “YouTuber” ya está en edición digital (y me encanta publicar en Kindle)

 

Mi libro “YouTuber. Cómo crear vídeos de impacto y triunfar con ellos en internet” ya está disponible como libro digital. Puede adquirirse en Amazon para ser leído en Kindle, formato Epub. También puede adquirirse en Apple y en las principales distribuidoras de libros digitales, como Fnac, Casa del Libro o Corte Inglés. El precio en Amazon es de 5,69 euros.

Personalmente, me encanta que uno de mis libros esté en Kindle, pues yo fui una de las primeras personas de España que adquirieron el primer formato del lector de libros digitales de Amazon. A pesar de las dificultades que presenta el libro digital en su actual etapa de evolución, deseo y espero que este medio de lectura pueda avanzar y perfeccionarse. Y me parece que es un formato adecuado para mis libros, puesto que están redactados de un modo divulgativo que facilita la lectura y la visualización de lo esencial del contenido.

Me gusta la alianza con Kindle y ahora espero que mi último libro “¡Hazlo con tu smartphone!”, pueda aparecer también en formato digital.

Archivado en: Tecnología, , ,

¿Podrá Pepe Carvalho seguir siendo Pepe Carvalho?

mvm
¿Nos gustará tanto el nuevo Pepe Carvalho escrito por Carlos Zanón como nos gustaba el original creado por Manuel Vázquez Montalbán? Antes de que comiencen a prodigarse los dengues y las descalificaciones, recordemos que James Bond siguió siendo quien era cuando Ian Fleming dejó de escribir la serie, o, si se desea una referencia literaria de más solera, recuérdese el modo de producción de Alejandro Dumas padre e hijo y sus “negros” literarios, sobre cuyos avatares sigue resplandeciendo D’Artagnan. Ello viene a cuento de la “propiedad” de Pepe Carvalho, cosa que la familia de Vázquez tiene clara como propietaria de sus derechos: estos dan cuenta del tema. Por eso han decidido legítimamente encargar a un nuevo escritor la continuación de la serie.
Yo creo que la cuestión no está en la autoridad o capacidad de Carlos Zanón para revivir a Carvalho. La cosa reside en que Carvalho tiene más de lo que cada uno de nosotros ha puesto en él con nuestra propia mirada que lo que le puso su creador. Ahí está la genialidad de Manolo Vázquez, construir un personaje espejo que reflejara todos nuestros fantasmas colectivos en tanto que generacionales, comenzando por hacerlo él mismo. Carvalho es hijo de una complicidad colectiva, es un punto donde convergen muchas miradas que buscan hallar en el reflejo de vuelta la confirmación de que contra Franco luchábamos mejor pero al fin y al cabo nuestra vida y actos valieron la pena.
En mi modesto entender, la cosa tendría que plantearse al revés, y trataré de explicarme. El personaje de Pepe Carvalho nació de una apuesta, en un juego intelectual de un grupo en el que alguien puso el reto de a ver quién era capaz de escribir una novela negra en un mínimo tiempo posible. Manuel Vázquez Montalbán recogió el guante y se puso manos a la obra, con la persistencia, habilidad y rapidez propias del periodista que era: un estajanovista redaccional acostumbrado a que te reclamen urgentemente el original que debía estar listo para ayer, a multiplicarse para atender las colaboraciones más diversas –fútbol, política, memoria sentimental, decoración, canción, literatura, historia– y que por tanto, en algún momento la confianza en la propia rapidez hacía que pasaran inadvertidos algunos flecos sobrantes en el trabajo. Ese es el problema que tenemos los periodistas cuando nos metemos a escribir en tareas no periódicas: a veces nos cuesta darnos cuenta de ciertas profundidades y longitudes de recorridos que en ellas se imponen. Trabajé con Manuel Vázquez Montalbán en la revista Primera Plana cuando él era el director y yo redactor jefe y colaboré con él en muy diversas tareas, tanto periodísticas como políticas, incluida la revisión de algunos originales de la serie Carvalho antes de que se entregaran a la editorial y conozco la naturaleza de estos avatares.
El personaje de Pepe Carvalho nació pues de la urgencia propia de la apuesta –tengamos en cuenta que fue rescatado de una obra previa, Yo maté a Kennedy— y fue construido como una especie de figura de Arcimboldo, reuniendo protéicamente en él todas las filias y fobias de su autor, quien no solamente le hacía decir lo que él mismo pensaba sino aquello que detestaba. Crear a Carvalho, Charo y Biscuter fue para MVM la hora de la verdad para poner a prueba sus tesis expuestas en su Manifiesto subnormal (una obra de la que pocos parecen acordarse) de modo que se hiciera evidente que la subcultura de su tiempo, fruto de la cultura de masas y también de la interacción de la misma con la cultura de verdad, fuera reveladora del momento histórico realmente existente. Carvalho fue creciendo novela a novela, y fueron también los lectores quienes le hicieron crecer, gracias a las finísimas antenas de Vázquez, que captaban hasta el más ligero movimiento sísmico social a su alrededor.
El genio de Vázquez Montalbán supo convertir lo que en principio fue un juguete literario en un canalizador del subconsciente colectivo de una generación, y empleo aquí a posta el término en su sentido junguiano. Lo cuidó y mimó sabiendo que haciéndolo cuidaba también a los lectores, y así fue convirtiéndose, de poco menos que de personaje de comicDick Tracy empezó también así– en persona; Manolo era muy consciente del alcance filosófico del Frankenstein de Mary Shelley. De este modo, Vázquez hizo realidad un logro que tiene mucho de gramsciano, transitar de lo biográfico personal al ámbito de la biografía colectiva de los pueblos. Y sólo por eso ya merece la gloria.
Todo esto ha hecho de Pepe Carvalho no solamente un personaje hijo de su autor sino del conjunto de sus lectores. Ello hace que la apuesta actual de recuperarlo del cementerio de los libros olvidados sea particularmente comprometida: se pondrá a prueba la posibilidad de que esa conexión sutil y secreta entre héroe y público siga manteniéndose y creciendo. Ese es el reto al que el autor actual tendrá que enfrentarse. El Carvalho que recoge está todavía en construcción y estoy seguro de que este escritor es perfectamente consciente de ello.
Fotografía: Manuel Vázquez Montalbán en el Barrio Chino de Barcelona.

Archivado en: Cultura, ,

Ponente en el 2º Global Transpersonal Symposium

global-transpersonal-symposium

El 31 de enero de 2017 participo como ponente en el 2º Global Transpersonal Symposium que se celebrará en Barcelona, en la sede del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. El movimiento transpersonal, surgido a partir de la llamada cuarta fuerza de la psicología, está liderado en Europa por la European Transpersonal Association, de la que formo parte. El 2º Global Transpersonal Symposium está organizado por el Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, que dirige Magda Solé, y de cuyas formaciones soy docente.

El programa es el siguiente (las ponencias serán traducidas al español):

“El viaje curativo del alma”

  9:30 – 10:00 – Registration

10:00 – 10:15Welcome and Introduction to Eurotas and IPTB

10:15 – 11:301st Panel

Bernadette Blin, President (France)
Title: “Healing oneself to transform the world”

Steven Schmitz, PhD (USA)

Vladimir Maykov Ph.D. (Russia)
Title: “How to be your own psychotherapists: ancient practices of the care of the soul”

Lyudmila Scortesca, MA (Moldova)
Title: “Awakening. When it is not afraid to die, or the process of inner healing”

Regina U. Hess, Ph.D. (Germany)
Title: “Multidimensional Consciousness for Healing: Endogenic and Exogenic Induced Altered States of Consciousness and Psychedelic Science in Transpersonal Psychotherapy”

11:30 – 12:00BREAK

12:00 – 13:30 1st Panel Following.
 
13:30 – 15:00  – LUNCH BREAK

15:00 – 17:002nd Panel

Irma Azomoza, PhD. (Mexico)

Pier Luigi Lattuada, M.D. Ph.D. (Italy)
Title: “Biotransenergetics: From Practicing psychotherapy to a Self-Realization” path

Jure Biechonski, Prof (Estonia)
Title: “Conveying the passion and mission for our dedication of Transpersonal Psychology to the next generation of therapists”

Gabriel Jaraba, Ph.D. (Spain)
Title: “Animasophia – the quest of a spiritual tradition for contemporary times”

Ingrida Indane, MA (Latvia)
Title: “Journey of the Soul Through Labyrinths”

Magda Sole, Prof (Barcelona)
Title: “Importance of Training and Supervision in the Transpersonal Field”

Jaume Mestres, MA (Catalonia)
Title: Holos: Making trips with Therapeutic Travel Practices.

17:00 – 17:30 – BREAK 2nd Panel

17:30 – 19:002nd Panel Following

19:00 – 20:00Social gathering to “Meet and Greet”

31 de enero del 2017, en la sede del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicaes), Egipcíaques, nº15, 08001 Barcelona. Organizado por el IPTB.
Entrada limitada y gratuita. Inscripciones en info@transpersonal.cat
Más información, 667366866
La primera edición del Global Transpersonal Symposium se celebró en Sofia University/Institute of Transpersonal Psychology, Palo Alto, California, en el 2014, por iniciativa de Steven Schmitz, al que asistieron Stanislav Grof, James Fadiman, Glenn Hartelius y Les Lancaster, entre otros.

Archivado en: Transpersonal, ,

Entrevista a Ràdio Maricel parlant de “¡Hazlo con tu smartphone!” i els interrogants de la cultura digital

radio-maricel

Ahir al matí mho vaig passar d’allò més bé a Ràdio Maricel, l’emissora municipal de Sitges, entrevistat al programa “El matí amb nosaltres” per Joan Tututsaus, amb la realització d’Albert Solé Pascual. M’agrada anar a aquesta emissora perquè és la ràdio de la vila on visc però també perquè és un model de ràdio propera, fresca i de qualitat. Ja vaig anar-hi amb motiu de l’aparició del meu primer llibre, Periodismo en internet, i ara ho he fet arran de l’aparició del darrer, ¡Hazlo con tu smartphone! Vam parlar de telèfons mòbils però sobretot vam intentar aclarir alguns punts confusos de l’actual societat de la comunicació.

Podeu escoltar el podcast de l’entrevista sencer, de 43 minuts 54″, i mentrestant, aquí teniu algunes frases extractades de la conversa.

Entrevista anterior, sobre el llibre Periodismo en internet.

Les noves tecnologies no són només eines sinò mediacions. I les mediacions són interessants a causa de les realitats socials a les quals apunten.

L’alfabetització digital i mediàtica vol dir aprendre a utilitzar els nous mitjans i fer-ho de manera crítica, el que vol dir ni més ni menys preguntar-nos el com i el perquè de les coses.

Es parla de “món digital” però el món és un. Les divisons que fem entre “món real” i “món digital” són simples maneres d’orientar-nos: la realitat és una. La realitat dels telèfons mòbils és la realitat en la qual vivim.

El problema és la banalització, no entendre l’abast de la realitat.

Totes aquestes eines són tan llamineres, divertides i entretingudes que ens fan oblidar la importància del seu abast. Però això ja ho hem vist: la televisió és una gran eina de culturització, amb moltíssims continguts educatius al multicanal, i la gent es dedica a veure coses barates. Però jo ja sentia parlar de la necessitat d’utilitzar la premsa a l’escola al 1967.

La multidireccionalitat de la comunicació actual afegeix molta més complexitat al procés comunicatiu i el vesteix amb la seva realitat real. Amb Twitter, els periodistes convencionals i intel.lectuals han descobert que a l’altre costat de la seva  màquina d’escriure hi havia gent.

La mediació és un intermediari però no només: Marshall MacLuhan ja va dir al 1964 que el mitjà és el missatge. La mediació comunicacional no és un simple intermediari, parla per ella mateixa. Una mediació no només és un canal sinò una estructura que diu determinades coses i calla unes altres. La mediació no és mai neutral.

Les apps contradiuen la gran promesa de la web 2.0: aquesta significava que tots els elements de la xarxa es podien entreenllaçar entre ells i aquelles tornen a la lògica de l’antiga comunicació de masses: són un tub que et suministra només el contingut que ell vol. És un pas enrere.

S’està fent una simulació de comunicació social oberta que no és tal, ens allunyem del policentrisme comunicacional, que deia Manuel Vázquez Montalbán, i que era la gran oportunitat d’internet.

Twitter mostra que en temps de confusió el minimalisme és un valor. La gent no l’entén i no l’adopta perquè no l’entén precisament a causa de la seva simplicitat.

A Facebook es fa la representació del teu grup d’amics, una família; a Twitter estàs sol amb el teu missatge, que és qui parla per tu.

¿Com volem que la gent hagi aprés a utilitzar de manera adequada i segura el telèfon mòbil si encara no dominem l’automoció? Amb dècades d’automoció, generació rera generació d’automobilistes que han passat per l’escola de conducció, encara no sabem entrar i sortir d’una rotonda. A hores d’ara els accidents de circulació haurien d’estar erradicats.

L’excés de comunicació no només produeix desinterés i banalitat. La infoxicació és desviament interessat de la informació rellevant. Desinformació no és no informar sinò fer veure que informo mentre desvio la teva atenció cap a una altra banda. La banalització no és el problema, doncs la banalització pot ser divertida; el que cal és que cada questió informativa tingui el registre adequat.

El problema és la distracció de l’atenció d’allò que és important. Per això cal alfabetització mediàtica.  Cal utilitzar la informació i la publicitat de manera crítica.

Necessitem separar el que és rellevant del que és trivial. Ens cal conèixer no només la informació sinò què podem fer amb la informació per millorar la nostra vida i la dels altres.

L’objectiu a assolir és que la gent adopti un paper proactiu en el camp de la informació. La xarxa ofereix recursos per a deixar de ser un consumidor passiu i començar a introduïr-ho contingut rellevant.

Hi ha el risc del solucionisme tecnològic, creure a ulls clucs que els problemes socials es poden solucionar mitjançant la tecnologia. L’ultim intent de solucionar problemes socials via tecnològic el va fer el nazisme, amb l’organització de l’holocaust amb mitjans tecnocientífics. Tractem la tecnologia com si fos neutra i no ho és. El que calen són solucions sociotècniques: que la gent utilitzi la comunicació per comunicar-se de veritat.

En realitat no ens interessa la tecnologia sinò el que podem fer amb ella. El que realment interessa és connectar amb altra gent mitjançant la tecnologia de la comunicació.

Amb un telèfon mòbil del qual aprofites les possibilitats et converteixes amb una màquina de comunicació social que camina, esdevens un mitjà de comunicació amb potes.

 

 

 

 

Archivado en: Comunicación, Uncategorized, , ,

Follow Me on Pinterest

EL MEU DARRER LLIBRE

"¡Hazlo con tu smartphone!" és el darrer llibre que he publicat, un manual que vol descobrir la gran quantitat de possibilitats que té el telèfon mòbil per a sol.lucionar problemes i per a treure'n partit a fons. A la gent gran, que encara li vé cara amunt acostumar-se als estris digitals, l'ajudarà a perdre-hi la por, i als més joves els mostrarà que el mòbil pot ser una eina de diversió, aprenentatge i descoberta del món que va més enllà del petit grup d'amics del Whatsap.
El llibre ens introdueix al concepte de "vida mòbil" amb el qual designo la via d'evolució de l'actual era de la comunicació, per tal que veiem que no es tracta només de gadgets tecnològics sinò de formes de vida cada cop més model.lades per la cultura de la comunicació digital.

ELS LLIBRES QUE HE PUBLICAT

“YouTuber. Cómo crear vídeos de impacto y triunfar con ellos en internet”, de recent publicació, és un manual pràctic de producció, realització i distribució de vídeos en xarxa. Apareix arran el fenòmen dels “youtubers”, els joves creadors que s'han fet famosos amb l'èxit viral dels seuss vídeos, de manera que han esdevingut un fet comunicacional i cultural molt notable i al'hora una forma d'expressió generacional.
Clicant sobre la imatge de la coberta del llibre trobaràs el resum del contingut i l'índex, i molta més informació complementària.
"Twitter para periodistas" és un manual adreçat als professionals de la informació i als estudiants de periodisme, que pretén aplanar-los el camí per a que obtinguin el més gran profit d'aquesta plataforma de comunicació, a benefici d'un periodisme solvent al servei de la ciutadania crítica. Hi ha orientacions sobre com utilitzar Twitter, consells útils, bones pràctiques i propostes estratègiques, en un text didàctic, pràctic i molt estructurat que són immediatament aplicables. La claredat i la graduació de les passes a seguir facilita que qualsevol persona pugui fer-se de seguida amb el domini de Twitter. "Twitter para periodistas" està publicat per Edicions UOC, l'editorial de la Universitat Oberta de Catalunya, en paper i ebook.
Aquest va ser el meu primer llibre, "Periodismo en internet. Cómo escribir y pubicar contenidos de calidad en la red", publicat en la col.lecció Ma non troppo, d'edicions Robinbook. El llibre, que inaugura la sèrie Taller de Comunicación, és un manual pràctic, d'aplicació immediata, pensat per a estudiants de periodisme, joves comunicadors i totes les persones que desitgen tenir un paper proactiu i creatiu a internet.
Periodismo en internet permet comprendre les últimes tendències de la informació a la xarxa i incorporar ràpidament habilitats i eines per a fer-hi un bon paper. S'hi expliquen les bases de l'escriptura periodística, la creació de continguts multimèdia i la manera de construïr i promocionar el propi cibermitjà, així com la gestió de la intervenció en les xarxes socials. És un llibre de nivell universitari pensat i escrit per a que pugui ésser assimilat i dut a la pràctica per tothom.
Continguts i més informació; com adquirir-lo en línia.
"Ideas para aprender a aprender. Manual de innovación educativa y tecnología" és un llibre d'autoria col.lectiva en el qual publico un article, Las herramientas no son útiles, en el qual incorporo alguns punts de vista sobre docència i tecnologia al conjunt dels treballs, orientats a ajudar als professors a incorporar les tasques de la educomunicació a la seva feina. "Ideas para aprender a aprender" és un manual útil que exposa el més nou en la comunicació i educació aplicada a les aules.
El llibre electrònic "Escribir para la red" és una col.lecció d'articles de diversos professors de periodisme d'arreu del món hispanoamericà que representa l'aportació més recent a la teoria i pràctica del ciberperiodisme. En ell publico "Periodismo sólo en tuits, ciberperiodismo esencial", que tracta sobre com fer periodisme amb Twitter i recomana les millors pràctiques. Us podeu descarregar l'exemplar gratuït en PDF clicant sobre la imatge de la coberta.
He estat editor, amb Joan-Francesc Pont Clemente, del nº 20 de la revista Cultura Masónica, un monogràfic dedicat al Rite Escocès Antic i Acceptat de la francmaçoneria, titulat "El corazón cívico y simbólico del Rito Escocés". En ell publico l'article "Las dualidades del Kadosh, el blanco y el negro y las hojas de la escalera". Aquest monogràfic és un volum que aplega un seguit d'autors de gran prestigi maçònic i gran qualitat filosòfica mitjançant la lectura del qual es pot percebre com aquesta tradició maçònica té molt a dir de cara a les preocupacions actuals referents a la democràcia, la pau i la justícia.
Viajar, sentir y pensar es una colección de relatos de viajes, editada por José Manuel Pérez Tornero y Santiago Tejedor, que reúne a destacados escritores dedicados al género viajero y en la que se incluye un trabajo mío, “El odio. ¡Colombia vive!”, en el que refiero mi estancia en Colombia, a inicios de 1990.
El nº 11 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y religión en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Más allá de la creencia: la realidad de una espiritualidad liberal y democrática", en el que se revisa la existencia de una espiritualidad liberal adogmática y sus puntos de encuentro con la francmasonería, desde la teosofía hasta el movimiento transpersonal pasando por el unitarismo universalista. Otros autores: Amando Hurtado, Anna Mir, Brahim Drici, Javier Otaola, Jean-Michel Rénaud, Joan-Francesc Pont Clemente, José Mantero, Parsifal, Pedro Álvarez Lázaro, Vicenç Molina.
El nº 14 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y política en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Doscientos años después: esto no es una crisis, es una contrarrevolución antidemocrática", en el que se propone que los masones combatan los intentos de revertir los logros del estado del bienestar y la reducción de la calidad democrática de las sociedades. Otros autores: Juan Alberdi, Leandro Álvarez Rey, Nicolás Brihuega, Santiago Castellà, María del Carmen Fernández Albéndiz, Juan Gómez Macías, iván Herrera Michel, Amando Hurtado, Elbio Laxalte, Enric Olivé Serret, Javier Otaola, Ricardo Serna, Joaquim Vilalta.

COL.LABORO A:

AIKA. Diario de Innovación y Tecnología en Educación

FOCUSED Revista sobre educación y medios

FUNDACIÓ L’ALTERNATIVA

LUPA PROTESTANTE

MASONERÍA ESPAÑOLA

SÓC PROFESSOR I INVESTIGADOR A:

CATEDRA INTERNACIONAL UNESCO UNAOC UNITWIN D’ALFABETITZACIÓ MEDIÀTICA I DIVERSITAT CULTURAL

Professor i Secretari Internacional per al Diàleg Intercultural

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

Professor de periodisme i comunicació

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Professor I investigador

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

Professor

MASTER EN GESTION DE LA COMUNICACION POLITICA Y ELECTORAL

Professor

MASTER EN PERIODISMO DE VIAJES

Professor i tutor

CÁTEDRA RTVE-UAB

Investigador

OBSERVATORIO PARA LA INNOVACION DE LOS INFORMATIVOS EN LA SOCIEDAD DIGITAL

Colaborador

MENTOR

Corresponsal a Espanya

INSTITUT DE PSICOLOGIA TRANSPERSONAL DE BARCELONA

Formador i coordinador de la formació

LLIBRES RECOMANATS

La brújula del Zen. Seung Sahn. La Liebre de Marzo.

I Ching Jing Fang. Maite Foulquié, Shú-Yuán Chén. Ed. La Liebre de Marzo

Filosofía inacabada. Marina Garcés. Ed. Galaxia Gutenberg

Yunka Wasi. Historias que cuenta la selva. Santiago Tejedor. Ed. UOC

El viaje del escritor. El cine, el guión y las estructuras míticas para escritores. Christopher Vogler. Robinbook.

El gozo de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

Escritura sexy. Lluís Pastor. Ed. UOC

El rayo y el trueno. Pasión y oficio de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

Mil nombres para el gozo. Byron Katie. La Liebre de Marzo

Diálogos con científicos y sabios. Renée Weber. La Liebre de Marzo.

El camino del Qigong. Kenneth Cohen. La Liebre de Marzo.

Claves del Yoga. Teoría y práctica. Danilo Hernández. La Liebre de Marzo.

LLIBRES DE COMUNICACIÓ GRATIS

The Data Journalism Handbook. Jonathan Grey et al. Edición en línea

Web 2.0. Antonio Fumero y Genís Roca. Fundación Orange. Descarga gratuíta.

Periodismo ciudadano. La evolución positiva de la comunicación. Oscar Espiritusanto, Paula Gonzalo Rodríguez. Ariel Fundación Telefónica. Descarga gratis

Empowerment through media education. J.M. Pérez Tornero, S. Tayie, U. Carlsson, G. Jacquinot-Delaunay.. Clearinghouse. Descarga gratis

Fundaciones y fundamentos del estudio de la comunicación. Raúl Fuentes, Carlos Vidales. CAEIP. Descarga gratis.

Ferramentas para análisi de qualidade no ciberjornalismo. Marcos Palacios (ed.). LabComs. Descarga gratis.

Reflexiones, periodismo y redes sociales. Varios autores. Descarga gratis.

Trabaja diferente. Redes sociales y comunidades profesionales. VV. AA. Generaltat de Catalunya

Tienes 5 segundos. Gestión de contenidos digitales. Juan C. Camus. Descarga gratis

Planeta web 2.0. Cristóbal Cobo Romaní, Hugo Pardo Kuklinsli. Descarga gratis.

La gran guía de los blogs. Rosa Jiménez Cano y Francisco Polo. Descarga gratuíta.

Periodismo 2.0. Una guía de alfabetización digital. Mark Briggs. Knight Citizen News Network. Descarga gratis.

CONNECTAT TOTHORA

Em trobareu en connexió permanent a la xarxa, a més d'a aquest blog. Llegiu en els mòduls adjunts el que publico a Twitter i a Medium i trobeu-me a Facebook, Google+, Linkedin i Quora. I si em necessiteu, contacteu-me a gabrieljaraba at gmail dot com

EL MEU TWITTER

  • El meu article sobre Kilian Jornet @kilianj ja va pels 2.500 lectors. Moltes gràcies a tots! tinyurl.com/kayyxdz 4 days ago
  • Un rey joven y estudiado al que le hacen los discursos tíos que parecen haber hecho prácticas en la prensa del Movimiento. 5 days ago
  • Esos speechwriters viejunos y polvorientos que tiene el rey, ¿son tolerados o asumidos de buen grado? 5 days ago
  • El rey anima a los estudiantes a trabajar por "el bien común". La última vez que leí la expresión fue en la FEN del bachillerato. 5 days ago
  • ... y por eso se niega a reconocer la barbarie descarnada y la amenaza estratégica. Lo pagaremos caro todos, principalmente la izquierda 5 days ago

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 1.020 amb 1.524 tuitaires seguidors i un 47 de quota d’influència a Klout. Veure-ho clicant al logo de SG.
Dades del llistat anterior

EUROPEAN TRANSPERSONAL ASSOCIATION

SUPREMO CONSEJO MASÓNICO DE ESPAÑA

GRAN LOGIA SIMBOLICA ESPAÑOLA

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:
mayo 2017
L M X J V S D
« Abr    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031  

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 61 seguidores