GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

Per un combat comunicacional contra el retroliberalisme

cartell_A3_10M_barcelona(1)

La revista digital Serveis a la Ciutadania, de la  Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO de Catalunya, em publica un article que em van demanar sobre la necessitat d’una premsa obrera en l’actualitat.

El reprodueix també la revista digital d’esquerres societat.cat.

“L’esperança arriba quan superes la por i trobes a les xarxes, als carrers, molta gent que està com tu”. Manuel Castells.

Seguim necessitant una premsa obrera en aquesta era de la informació? El moviment obrer organitzat ha de tenir uns mitjans informatius propis, i si és així, amb quin objecte i amb quina forma? Em feia aquestes preguntes fullejant per enèsima vegada Comunicación y poder (Alianza Editorial), obra del sociòleg Manuel Castells, que és probablement el més important comunicòleg del nostre temps, i que en la seva joventut va ser un activíssim militant de CCOO al Baix Llobregat. Al fer-me-les, recordo que fa 40 anys vaig ser el primer redactor en cap de Lluita Obrera a la seva fundació, amb Alfons Labrador, i que vaig tenir l’honor de presentar un programa setmanal en aquella Ràdio Obrera que mai hauríem d’haver deixat perdre. I m’adono que no tinc respostes senzilles per a aquestes interrogants. Però sí és cert que la qüestió comunicacional ha estat inseparable del moviment organitzat des dels seus principis, que entre molts dels seus dirigents d’avantguarda han figurat tipògrafs i escriptors i que una revisió historiogràfica de la premsa obrera dels dos últims segles llança una perspectiva bastant precisa de l’evolució de les nostres societats fins a la democràcia i a través d’ella. I més cert és encara que una sola persona no pot concebre ni articular el que podria ser el complex comunicacional de les organitzacions dels treballadors avui dia. Per això em limito a aportar unes breus notes que puguin ajudar a pensar col · lectivament sobre això.

El vell dilema premsa obrera versus premsa burgesa no té sentit. Ara tota la premsa és burgesa, i això no és una afirmació ideològica maximalista: els diaris de gran circulació pertanyen a interessos financers que sobrepassen les seves propietats nominals. Integrats en grups multimèdia, les seves línies editorials i informatives responen a les respectives posicions de diversos grups de poder que es relacionen amb els grups financers segons les aliances que s’estableixen per entreteixir dinàmiques d’influència en l’opinió pública i les elits decisòries. La premsa comercial ha tornat a ser premsa de partit i els autoqualificats mitjans independents sonen tan cínics com els que en segles anteriors incorporaven la paraula imparcial en les seves capçaleres.

La premsa impresa és avui un negoci ruïnós. Tal ruïna ha estat propiciada per les pròpies empreses en absorbir els beneficis que els diaris generaven i bolcar en projectes multimèdia que han topat al seu torn amb el retraïment de la publicitat tant en mitjans impresos com en la televisió. El model de negoci de la comunicació de masses ha canviat, i ja no pot basar-se, si més no majoritàriament, en la venda de publicitat. L’alt preu de paper i impressió fa inviable la iniciativa de grups independents amb vista a la publicació de diaris alternatius amb xifres considerables de difusió. Ni tan sols un empresari del negoci de drets televisius recolzat per l’anterior govern va ser capaç de fer durar aquesta alternativa. A la ruïna contribueix el creixent desinterès d’uns mitjans percebuts com en estreta col·lusió amb interessos que no són els dels seus lectors, incrementat per la desinversió de les empreses periodístiques en informació mentre es desfan del seu capital informatiu encarnat pels redactors experts que són contínuament acomiadats.

El negoci de la informació retrocedeix, doncs, i ho fa en benefici del negoci de l’entreteniment. El que no retrocedeix és la lluita ideològica, plantejada des dels dos àmbits alhora. La troballa que la cultura de masses suposa per als interessos del capitalisme és la possibilitat d’exercir influència ideològica entreteixint informació i entreteniment, de manera que el segon va suplantant progressivament la primera. A l’incorporar elements de cultura pop i llocs comuns del apoliticisme populista, tal combinació es va estenent i imposant com a cultura hegemònica. El que un dia alguns considerem com “pluja d’ideologia burgesa sobre les classes treballadores” (Simplemente María y su repercusión sobre las clases trabajadoras, Manuel J. Campo, Ed Avance) s’ha convertit en alguna cosa més sofisticada: la reelaboració del pitjor del populisme individualista sorgit de les ideologies populars ingènues o sense consciència de clase, reorientada i presentada com un èxit de la democratització de la societat. Ningú amb seny gosaria avui influir des del poder sobre les classes populars mitjançant una reedició dels “valors burgesos” d’autoritat, ordre i prevalença dels diners, si més no directa i declaradament. El retroliberalisme utilitza la informació per espantar, tergiversar i difamar al mateix temps que empra l’entreteniment per fomentar el conformisme i encoratjar la falsa sensació de que certs valors “populars” (espontaneïtat, senzillesa, austeritat) romanen. Tal pinça va més enllà del que van somiar en dècades anteriors els que van exercir el que des de les esquerres es va anomenar ingènuament “manipulació”, en el si d’una estratègia que es proposa revertir les conquestes democràtiques polítiques i socials atenent que les classes populars han perdut capacitat d’intimidació. Ja no hi ha “manipulació”, simplement mentida, por i conformisme, i amb aquests vímets es teixeixen majories parlamentàries retroliberals que no cedeixen davant cap opinió pública

Perquè hi hagi una opinió pública digna d’aquest nom cal que hi hagi una societat democràtica en què el pluralisme sigui respectat i garantit per les institucions i la divisió de poders. Però la condició no formulada explícitament però imprescindible perquè una opinió pública s’erigeixi en tal és que els ciutadans creguin que les fluctuacions d’aquesta opinió siguin capaces de provocar canvis polítics i socials. Aquest va ser el problema al qual es va enfrontar la premsa obrera clàssica, no tant la possibilitat de ser publicada i difosa sinó l’opció a influir en un ampli camp social, tant al “interior” de la classe de la qual sorgia com en el seu “ exterior “, en el camp general de la ciutadania. El tancament de les classes dominants de llavors va fer que la cultura del moviment obrer s’erigís en contracultura que aspirava a bastir una contrasocietat, de manera que la seva influència no era directa sobre l’opinió pública sinó indirecta mitjançant la capacitat d’intimidació de l’organització; quedava limitada així a tasques d’agitació i propaganda.

Assistim ara a un tancament semblant per part del retroliberalisme, encara expressat d’una manera més sofisticat gràcies al descobriment de la integració i utilització del populisme pop (encarnat en icones com Belén Esteban, per exemple) el qual és qui vehicula els autèntics valors oposats a la cultura del treball: individualisme, ambició, irreflexió interessada i menyspreu per la il · lustració. Fins i tot en plena crisi del model de comunicació de masses i el seu negoci, els mitjans massius són capaços de col·lapsar el moviment d’opinió pública mitjançant la introducció del desànim, la despolitització i la desautorització de qualsevol agent de canvi possible (“tots els polítics són iguals “) donat que compta amb un inesperat aliat: el moviment de protesta que s’expressa en clau de desafecció però no d’acció política organitzada. És així com, tot i que el negoci de la comunicació de masses estigui en retrocés, és útil encara per proposar tant models desitjables de cultura pseudopopular insolidària com per llançar missatges intimidatoris. I al mateix temps, els nous espais comunicacionals en xarxa emergents a internet es debaten entre la possibilitat de promoure i coordinar accions de protesta i mobilització paral·lelament a una nova contracultura de la dissensió i la queixa que resulti ser un estancament de l’inconformisme en un espai alternatiu. L’ambigüitat d’algunes propostes d’indignació i la limitació del seu abast en els últims dos anys respon a aquesta doble opció no excloent. Els moviments disconformes en xarxa s’enfronten a aquesta situació tan complexa. El descobriment d’internet com a nou camp obert a l’activisme mobilitzador i a la difusió de la consciència de canvi sociopolític topa amb la sofisticació de les dinàmiques comunicacionals en la societat xarxa. El retroliberalisme és precisament una revolució política i econòmica que sorgeix de les derrotes del maig del 68 a París i l’adveniment d’un neogaullisme que culmina en Sarkozy, l’enfonsament de la primavera de Praga i la transformació del socialisme real en neocapitalisme autoritari, de la desaparició de la nova esquerra nord-americana i l’ascens del reaganisme, l’abandonament de la voluntat de canvi de les socialdemocràcies que s’expressa amb la desaparició de la tercera via giddensiana. L’esquerra ha estat derrotada en tots els camps i el capitalisme financer emprèn una doble ofensiva: contra el capital productiu i contra la cultura del treball, agents de la qual combinació resulten les democràcies liberals operatives. D’aquí la seva ofensiva ideològica doble, respecte a la intimidació d’una part i al foment de la insolidaritat d’una altra, així com de la seva invulnerabilitat momentània a la disconformitat i la protesta, que poden ser contingudes en un brou de cultiu contracultural sense influència de canvi .

La intensitat de la difusió disconforme a internet i les mobilitzacions dels indignats en els últims dos anys poden fer-nos creure que podem recolzar-nos en una comunicació alternativa que descarti la incidència en l’opinió pública en tota la seva amplitud i complexitat. La veritat és que un any després de l’accés del retroliberalisme al poder polític, les enquestes indiquen que el Partit Popular no obtindria una majoria absoluta avui en unes eleccions generals però sí una majoria suficient per seguir governant. El moviment indignat va donar probablement una última empenta cap a la caiguda al govern Zapatero però no ha estat capaç de transformar-se en una onada d’agitació sociopolítica prou influent en l’opinió pública com per provocar canvis. Cal preguntar quantes vagues generals serien necessàries en una legislatura de quatre anys després de les dues realitzades en el primer any d’ella.

En aquesta societat que Edgar Morin va qualificar com de la complexitat, la bona notícia és que les capes i sectors socials són molt permeables gràcies a l’existència-encara-de la cultura igualitària pròpia dels anys 60 i 70 i del poder de difusió i penetració d’internet, veritable regal del cel al segle XXI per als que vam ser activistes de la agitprop al XX. La mala notícia és que aquesta permeabilitat és perfectament compatible amb el manteniment de la cultura progressista en un compartiment estanc sense influència en el que queda de l’opinió pública gràcies al joc de miralls del policentrisme comunicacional a internet. Mentre, el retroliberalisme, amb Rupert Murdoch al capdavant, pugna per traslladar a la Internet oberta, multidireccional i transformable, les dinàmiques unidireccionals i inamovibles pròpies del negoci de la comunicació de masses. Amb això, la xarxa aniria assimilant progressivament a les antigues formes que va pretendre superar de manera que els espais alternatius existents al seu si esdevinguessin una nova contracultura marginal a manera de la cultura del fanzine dels anys 60 i 70, tan renovadora culturalment i disconforme socialment com inoperant políticament. Aquest és el ingent i complex panorama al qual s’enfrontaqualsevol reflexió sobre comunicació transformadora des del moviment obrer organitzat. Tot plantejament que es situï per sota d’aquest nivell de complexitat ha de ser forçosament parcial, insuficient i inoperant.

Què fer, doncs? En primer lloc, plantejar interrogants com els que segueixen.

  • Com podem aprofitar i desencadenar l’enorme poder d’internet per bastir un veritable policentrisme comunicacional que vagi més enllà de la difusió de les publicacions institucionals de CCOO?
  • Com podem crear xarxes de mobilització, solidaritat i acció mitjançant aquest policentrisme en xarxa?
  • Com podem transformar les nostres publicacions institucionals en mitjans interactius i plataformes coordinadores i mobilitzadores?
  • Com podem despullar als nostres mitjans de l’aparença i llenguatge propis d’institucions de govern o organismes parainstitucionales i recrear un nou estil coherent amb les tradicions culturals de la cultura del treball?
  • Com podem salvar la bretxa comunicacional inventant nous mitjans impresos lleugers i barats que podrien passar per l’adaptació dels flyers de la cultura rock convertits en noves octavetes volants?
  • Com podem crear un nou llenguatge de l’agitació i mobilització que es desprengui de clixés obsolets propis d’un altre temps en què la terminologia de la lluita sociopolítica encara no havia estat absorbida pel més immobilista de la cultura institucional i parlamentària?
  • Com podem lluitar contra la intimidació retroliberal que passa pel desprestigi del sindicalisme, dels sindicats i dels seus líders desvetllant la seva impostura i alhora revelant el valor de les nostres posicions i organitzacions?
  • Com podem oferir als mitjans massius una imatge de la nostra activitat, idees i actors que trenqui el clixé que no només imposa el retroliberalismo sinó la mandra mental dels professionals de la informació?
  • Com podem mostrar davant el gran públic els avantatges i serveis que el sindicat ofereix tant als afiliats com a la població en general?
  • Com podem sumar la cultura del treball i la cultura pròpia de la tradició de CCOO en particular a les expressions de la cultura catalana que es difonen en els mitjans, campanyes cíviques i inquietuds populars?
  • Com podem popularitzar noves cares d’activistes, dones i homes joves dels àmbits i estils més diversos, com a persones que arribin a ser conegudes en els ambients ciutadans, de manera que posem cares i noms identificables a les accions col · lectives?
  • Com podem obrir línies de treball conjuntes amb les xarxes de biblioteques públiques per a la difusió de les nostres activitats, idees i publicacions-hi?
  • Com podem rellançar les comissions de cultura i difusió de manera que incorporin de manera regular aportacions pròpies dels treballadors de la cultura i dels acadèmics progressistes, amb vista a l’elaboració de noves propostes, identificació de nous escenaris i treball amb les idees i elaboracions crítiques actuals?

Tinc per a mi que les possibles respostes als interrogants del principi d’aquest text només poden sorgir d’una reflexió crítica al voltant de preguntes com les que he anotat, que no tenen perquè ser les definitivament pertinents sinó que només pretenen ser elements animadors del debat .

Però sí que estic convençut que la complexitat del repte que planteja el retroliberalisme intimidació, desànim, individualisme, destrucció de la democràcia mereix respostes a la seva altura, que no s’expressin ja en llenguatges i concepcions pròpies de les dècades anteriors en què la derrota de l’esquerra va revelar la seva inadequació.

Gabriel Jaraba. Professor de Periodisme i Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona i militant de CCOO.

Article publicat al número de gener de la revista digital Serveis a la ciutadania, de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO de Catalunya.

 Publicat a Societat.cat

Archivado en: Movimiento obrero,

Document informatiu de la convocatòria de vaga per CCOO i UGT

DOCUMENT INFORMATIU DE LA CONVOCATÒRIA DE VAGA PER CC OO I UGT. Tota la informació sobre drets i deures al respecte.

Archivado en: Movimiento obrero,

Desplegament dels piquets els dies 13 i 14

DESPLEGAMENT DELS PIQUETS ELS DIES 13 I 14. Punts de trobada i contacte amb els responsables.

Archivado en: Movimiento obrero,

Manifestacions convocades el 14N

MANIFESTACIONS CONVOCADES EL 14 N. Ciutats, hores i llocs de les convocatòries.

Archivado en: Movimiento obrero,

Materials de campanya per a la vaga general

MATERIALS DE CAMPANYA PER A LA VAGA GENERAL. Cartells en diversos idiomes, àudio, vídeo.

Archivado en: Movimiento obrero,

Todos a la huelga general porque todos tienen razones para sumarse a ella

Todos tienen razones de sobras para sumarse mañana a la huelga general:

Los trabajadores de las grandes empresas. Porque no hay ninguna de ellas que no esté pensando en cómo librarse de buena parte de su plantilla, mediante EREs o cualquier otra artimaña propiciada por la reforma laboral. El empleado de ellas que hoy tiene trabajo, mañana puede estar al borde de perderlo.

Los trabajadores de las pequeñas o medianas empresas. Porque el capitalismo financiero ha declarado la guerra al capital productivo y al empresario emprendedor, de modo que éste tiene cada vez menos margen y más obstáculos para llevar a cabo su actividad, con lo que no sólo los puestos de trabajo peligran sino la propia actividad productiva.

Los pequeños empresarios. Por el motivo anterior y porque le es del todo imprescindible establecer alianzas con sus empleados, alianzas de nuevo tipo que defiendan la productividad, el valor del trabajo y los frutos de este.

Los parados. Porque las medidas de austeridad que se están imponiendo en toda Europa no están orientadas a crear empleo sino que les condenarán a un desempleo permanente. No tener trabajo no significa haber perdido la condición de trabajador, e ir a la huelga es un modo de reivindicar este orgullo y ganar el derecho al futuro.

Los jóvenes que aún no han accedido al empleo. Por el motivo anterior y para sumarse a los millones de personas de toda Europa que luchan por cambiar un futuro lleno de incertidumbre y para convertirse en dueños de sus propias vidas.

Los estudiantes. Para luchar contra las políticas de austeridad que encarecen las matrículas, suprimen las becas y los programas de intercambio europeo, para defender su condición de profesionales en formación que tienen derecho a acceder al mercado laboral y a un empleo digno.

Los jubilados. Porque las políticas de austeridad amenazan sus pensiones y para defender el derecho al trabajo y a la ciudadanía de sus hijos y nietos.

Las amas de casa. Porque las labores domésticas son una forma de trabajo, que debería ser retribuido socialmente, y porque el paro y el subempleo amenazan a la calidad y solidez de la vida familiar.

Los dueños de tiendas, bares, restaurantes y otros servicios. Porque los trabajadores cuyo empleo y poder adquisitivo están amenazados son los clientes que les dan de comer.

Los profesionales liberales, los artistas y los intelectuales. Porque la amenaza al trabajo es también una amenaza a la cultura. Los intereses que quieren acabar con la dignidad de los trabajadores quieren hacer lo propio con la cultura, para que la ciudadanía se convierta en una masa ignorante y sumisa.

Los sacerdotes católicos, los pastores protestantes y los religiosos de todas las confesiones. Porque la dignidad del ser humano que las religiones propugnan no puede realizarse sin la dignidad del trabajo y la retribución justa. Porque el mensaje de liberación de Jesús es un mensaje de justicia y de denuncia de la opresión.

Los jóvenes disconformes y contraculturales. Porque su utopía no es realizable al margen de la justicia para todos, nadie escapa al proyecto de sumisión que los poderosos sostienen, ni siquiera individualmente ni en pequeños grupos.

Los que protagonizaron y apoyaron el movimiento indignado y el 15 M. Porque la piedra de toque para ver si su indignación era consistente es si son capaces de aliarse fehacientemente con el movimiento obrero.

Los independentistas. Porque una Cataluña independiente no quedará al margen del intento de acabar con los derechos de los trabajadores y de la mayoría de los ciudadanos. Un Estado catalán en Europa seguirá siendo el escenario del conflicto entre el trabajo y el poder ademocrático, y la amenaza que este poder supone para la cultura lo supone igualmente para la cultura catalana. No hay plena ciudadanía independiente sin plenitud de derechos sociales.

Porque no es cierto que no se puedan cambiar las cosas. Las cosas se cambiaron en las décadas anteriores, y este movimiento regresivo que vivimos en toda Europa no es una crisis  económica sino el intento deliberado de acabar con los cambios positivos que se consiguieron al movilizarse y organizarse los trabajadores y los ciudadanos.

Archivado en: Movimiento obrero,

Repsol no es España pero sus trabajadores sí

Lo argumenta muy bien Joaquim González Muntadas, secretaro general de FITEQA-CCOO: “Repsol no es España, es cierto, tan cierto como sí son España sus 17.000 trabajadores/as directos en el país y muchos de sus 480.000 accionistas minoritarios. Como lo son sus complejos industriales de Euskadi, Galicia, Castilla-La Mancha, Murcia y Catalunya, donde trabajan cientos de empresas de servicios y en ellas bastantes miles de trabajadores. También su puntero Centro de Tecnología de Móstoles (Madrid) y sus 3.620 estaciones de servicio repartidas por todo el país. (…) Repsol no es España, pero su presente y futuro no son ajenos a los intereses de sus trabajadores y del conjunto de la ciudadanía. Así lo entiende el sindicalismo cuando no comparte la opinión de los que consideran que las empresas son exclusivamente de sus accionistas, uno de los muchos frentes de nuestra confrontación. Y estas posiciones ultraliberales son las que pueden acabar reforzando algunos argumentos que critican a CC.OO. y UGT porque hemos expresado nuestra preocupación y compromiso con la defensa del proyecto industrial de una de las mayores empresas industriales de nuestro país”. Vía Metiendo bulla, José Luis López Bulla.

Archivado en: Movimiento obrero

Unas reflexiones sobre el futuro de la protesta a partir de la huelga

Después del éxito de la huelga general, algunas reflexiones.

1. Si el movimiento de protesta debe continuar, tiene que extenderse de manera más transversal por toda la sociedad. Y por tanto, sus convocantes no pueden ser solamente las centrales sindicales mayoritarias, por representativas que sean. Deben incluir, sobre todo, a sectores más jóvenes cuya cultura de la disconformidad se ha construido mediante tradiciones distintas.

2. Los grupos de liderazgo o asamblea emergentes deben saber que para ser incluidos en un movimiento más amplio hay que transigir en ciertos aspectos con las otras culturas disconformes. En los movimientos amplios no basta con tener razón, y el sectarismo es el mayor pecado. Los asamblearios deben demostrar que lo son, es decir, servidores de las mayorías, al encontrarse en medio de una mayoría de verdad.

3. Si los pequeños comerciantes, tenderos y pequeños emprendedores son tan perjudicados por la situación como los trabajadores asalariados, es un sinsentido que las formas de protesta de éstos les penalicen. Actualmente no basta con imponer por la fuerza la fuerza de la razón huelguística, la sociedad compleja no puede permitirse ese tipo de lujos, porque para cambiar las cosas radicalmente hace falta el concurso de capas sociales más amplias que la de los asalariados.

4. Las mentes creativas, individuales y colectivas, habrán de hallar formas de continuidad entre la protesta puntual convocada para una fecha y nuevas formas de mutualismo. El movimiento actual debe recuperar el mutualismo de hace un siglo y reactualizarlo, mediante la red y las nuevas formas de sociabilidad. Es la recuperación de la forma más genuina de solidaridad obrera, que marcó un antes y un después en el siglo XIX: la inseparabilidad de la solidaridad huelguística y la solidaridad mutualista. Nuevas formas de apoyo colectivo al autoempleo de personas y pequeños grupos, nuevo cooperativismo, solidaridad entre jóvenes y mayores (los yayoflautas son un brote verde en este sentido). Los bancos de tiempo e iniciativas semejantes son elementos a integrar; el movimiento de protesta ha de tejer redes en casals d’avis, centros sociales y todo tipo de sociabilidad popular.

5. El movimiento de protesta ha de asumir la existencia de la violencia. La violencia barcelonesa tiene un cuádruple aspecto: sectores airados, personas y grupos aprovechados, profesionales infiltrados, poderes públicos omisos.Entre todos la han alimentado y ahora ha crecido demasiado. El movimiento de protesta no se la puede permitir, y por ello no puede excusarse con evasivas comparativas respecto a la violencia económica o simbólica del sistema. Hay suficiente experiencia histórica para saber que la violencia en el movimiento obrero redunda siempre en beneficio de sus enemigos. La manera de asumir la violencia es combatirla, empezando por organizar servicios de orden de verdad, preparados, organizados y musculados, a los que los provocadores lleguen a temer más que a la policía.

6. La luna de miel con los medios se termina cuando la protesta se extiende y se hace poderosa. La realidad no siempre es bonita y el individualismo de ciertos intelectuales no resiste las corrientes de aire. Además, alrededor de algunos medios se ha cultivado un nuevo plantel de comunicadores de derecha erigidos ahora en think tank. Escuece en los ojos ver cómo el soberanismo de centroderecha se separa de la tradición federal catalana de respeto al movimiento obrero por parte del independentismo, o incluso surgimiento de un sector obrero independentista (Martí Barrera). El movimiento de protesta debe luchar ideológicamente en estos ámbitos, pero sólo podrá hacerlo consistentemente si trabaja el punto 3.

7. El movimiento de protesta tiene que atraer y exhibir como aliados fervientes a los intelectuales, artistas y trabajadores de la cultura que estuvieron en las vanguardias en el postfranquismo y la transición. El movimiento no puede asumir el tremendo error del PSC de arrinconarlos y ocultarlos en el armario, sino recuperar la cultura del PSUC y la Assemblea de Catalunya en este sentido. Solamente esto permitirá luchar  respecto al punto 6. La cosecha de periodistas de derecha no es fruto únicamente de la labor de los thinktanks de CiU sino del tacticismo suicida del PSC y la incapacidad de ICV de trabajar en este sentido (quien va con un cojo acaba cojeando).

Ya se me irán ocurriendo más cosas.

Foto: manifestación de apoyo a una huelga en Seat. Archivo histórico de CC.OO.

Archivado en: Movimiento obrero

Muere el ugetista Justo Domínguez

Me entero del fallecimiento de Justo Domínguez, líder ugetista catalán y uno de los primeros artífices de la unidad de acción con CCOO gracias a José Luis López Bulla, que publica un artículo emocionante en su blog. Busco por webs y blogs socialistas. Miro las webs y blogs socialistas y no encuentro nada al respecto; será que he buscado poco. O quizás que de sectarismos hay para todos los gustos. Menos mal que mi tío José Luis es de Comisiones, que si no lo llega a ser… Aclaremos que un servidor, militante veterano de Comissions Obreres, también se siente plenísimamente representado por la Unión General de Trabajadores, y no sólo porque mi padre fue fundador del sindicato de hostelería de la UGT en los años 30.

Archivado en: Movimiento obrero

L’ÚLTIM AL MEU MICROBLOG MEDIUM

EL FASCISMO QUE SE RESISTE A MORIR
Cada hombre es hijo de sus actos y padre de sus palabras; en esa constatación radica el concepto de democracia en sentido antropológico. Uno responde por lo que dice y por lo que hace, y esa es la razón de la justicia. Y qué expresión más depurada de la fuerza que constituye la palabra más el acto que una sentencia judicial, pues ese documento es palabra que actúa y que obliga.
Tal quintaesencialidad democrática de la sentencia judicial compromete sobremanera con la radicalidad democrática a quien las redacta y emite, por la razón arriba expuesta. No debería pues haber fascistas en la judicatura pero haberlos, haylos. Sería fácil depurar a los fascistas de entre las filas de quienes están facultados para sentenciar, pero el condicional es aquí obligado porque quienes deberían cumplir con ese imperativo cuentan también con ellos en sus correspondientes estructuras.
Llegamos así al crudo hecho de que ciertas sentencias judiciales sean expresión de un fascismo no ya latente sino explícito en la forma y en el fondo. Que causen escándalo entre la ciudadanía es saludable; lo hacen porque nuestra sociedad es democrática y la intrusión fascista en la sociedad abierta resulta chirriante. Y porque ponen de relieve que una palabra que actúa y obliga justificando el fascismo que nuestro país sufrió durante cuarenta años no sólo es ilícita sino ilegal y socialmente lesiva, y por lo tanto debe ser erradicada de una vez por todas. Así de simple y todo lo demás son excusas. Excusas del fascismo que se resiste a morir.
Follow Me on Pinterest

EL MEU DARRER LLIBRE

"¡Hazlo con tu smartphone!" és el darrer llibre que he publicat, un manual que vol descobrir la gran quantitat de possibilitats que té el telèfon mòbil per a sol.lucionar problemes i per a treure'n partit a fons. A la gent gran, que encara li vé cara amunt acostumar-se als estris digitals, l'ajudarà a perdre-hi la por, i als més joves els mostrarà que el mòbil pot ser una eina de diversió, aprenentatge i descoberta del món que va més enllà del petit grup d'amics del Whatsap.
El llibre ens introdueix al concepte de "vida mòbil" amb el qual designo la via d'evolució de l'actual era de la comunicació, per tal que veiem que no es tracta només de gadgets tecnològics sinò de formes de vida cada cop més model.lades per la cultura de la comunicació digital.

ELS LLIBRES QUE HE PUBLICAT

“YouTuber. Cómo crear vídeos de impacto y triunfar con ellos en internet”, de recent publicació, és un manual pràctic de producció, realització i distribució de vídeos en xarxa. Apareix arran el fenòmen dels “youtubers”, els joves creadors que s'han fet famosos amb l'èxit viral dels seuss vídeos, de manera que han esdevingut un fet comunicacional i cultural molt notable i al'hora una forma d'expressió generacional.
Clicant sobre la imatge de la coberta del llibre trobaràs el resum del contingut i l'índex, i molta més informació complementària.
"Twitter para periodistas" és un manual adreçat als professionals de la informació i als estudiants de periodisme, que pretén aplanar-los el camí per a que obtinguin el més gran profit d'aquesta plataforma de comunicació, a benefici d'un periodisme solvent al servei de la ciutadania crítica. Hi ha orientacions sobre com utilitzar Twitter, consells útils, bones pràctiques i propostes estratègiques, en un text didàctic, pràctic i molt estructurat que són immediatament aplicables. La claredat i la graduació de les passes a seguir facilita que qualsevol persona pugui fer-se de seguida amb el domini de Twitter. "Twitter para periodistas" està publicat per Edicions UOC, l'editorial de la Universitat Oberta de Catalunya, en paper i ebook.
Aquest va ser el meu primer llibre, "Periodismo en internet. Cómo escribir y pubicar contenidos de calidad en la red", publicat en la col.lecció Ma non troppo, d'edicions Robinbook. El llibre, que inaugura la sèrie Taller de Comunicación, és un manual pràctic, d'aplicació immediata, pensat per a estudiants de periodisme, joves comunicadors i totes les persones que desitgen tenir un paper proactiu i creatiu a internet.
Periodismo en internet permet comprendre les últimes tendències de la informació a la xarxa i incorporar ràpidament habilitats i eines per a fer-hi un bon paper. S'hi expliquen les bases de l'escriptura periodística, la creació de continguts multimèdia i la manera de construïr i promocionar el propi cibermitjà, així com la gestió de la intervenció en les xarxes socials. És un llibre de nivell universitari pensat i escrit per a que pugui ésser assimilat i dut a la pràctica per tothom.
Continguts i més informació; com adquirir-lo en línia.
"Ideas para aprender a aprender. Manual de innovación educativa y tecnología" és un llibre d'autoria col.lectiva en el qual publico un article, Las herramientas no son útiles, en el qual incorporo alguns punts de vista sobre docència i tecnologia al conjunt dels treballs, orientats a ajudar als professors a incorporar les tasques de la educomunicació a la seva feina. "Ideas para aprender a aprender" és un manual útil que exposa el més nou en la comunicació i educació aplicada a les aules.
El llibre electrònic "Escribir para la red" és una col.lecció d'articles de diversos professors de periodisme d'arreu del món hispanoamericà que representa l'aportació més recent a la teoria i pràctica del ciberperiodisme. En ell publico "Periodismo sólo en tuits, ciberperiodismo esencial", que tracta sobre com fer periodisme amb Twitter i recomana les millors pràctiques. Us podeu descarregar l'exemplar gratuït en PDF clicant sobre la imatge de la coberta.
He estat editor, amb Joan-Francesc Pont Clemente, del nº 20 de la revista Cultura Masónica, un monogràfic dedicat al Rite Escocès Antic i Acceptat de la francmaçoneria, titulat "El corazón cívico y simbólico del Rito Escocés". En ell publico l'article "Las dualidades del Kadosh, el blanco y el negro y las hojas de la escalera". Aquest monogràfic és un volum que aplega un seguit d'autors de gran prestigi maçònic i gran qualitat filosòfica mitjançant la lectura del qual es pot percebre com aquesta tradició maçònica té molt a dir de cara a les preocupacions actuals referents a la democràcia, la pau i la justícia.
Viajar, sentir y pensar es una colección de relatos de viajes, editada por José Manuel Pérez Tornero y Santiago Tejedor, que reúne a destacados escritores dedicados al género viajero y en la que se incluye un trabajo mío, “El odio. ¡Colombia vive!”, en el que refiero mi estancia en Colombia, a inicios de 1990.
El nº 11 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y religión en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Más allá de la creencia: la realidad de una espiritualidad liberal y democrática", en el que se revisa la existencia de una espiritualidad liberal adogmática y sus puntos de encuentro con la francmasonería, desde la teosofía hasta el movimiento transpersonal pasando por el unitarismo universalista. Otros autores: Amando Hurtado, Anna Mir, Brahim Drici, Javier Otaola, Jean-Michel Rénaud, Joan-Francesc Pont Clemente, José Mantero, Parsifal, Pedro Álvarez Lázaro, Vicenç Molina.
El nº 14 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y política en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Doscientos años después: esto no es una crisis, es una contrarrevolución antidemocrática", en el que se propone que los masones combatan los intentos de revertir los logros del estado del bienestar y la reducción de la calidad democrática de las sociedades. Otros autores: Juan Alberdi, Leandro Álvarez Rey, Nicolás Brihuega, Santiago Castellà, María del Carmen Fernández Albéndiz, Juan Gómez Macías, iván Herrera Michel, Amando Hurtado, Elbio Laxalte, Enric Olivé Serret, Javier Otaola, Ricardo Serna, Joaquim Vilalta.

COL.LABORO A:

AIKA. Diario de Innovación y Tecnología en Educación

FOCUSED Revista sobre educación y medios

SÓC PROFESSOR I INVESTIGADOR A:

CATEDRA INTERNACIONAL UNESCO UNAOC UNITWIN D’ALFABETITZACIÓ MEDIÀTICA I DIVERSITAT CULTURAL

Professor i Secretari Internacional per al Diàleg Intercultural

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

Professor de periodisme i comunicació

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Professor I investigador

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

Professor

MASTER EN GESTION DE LA COMUNICACION POLITICA Y ELECTORAL

Professor

MASTER EN PERIODISMO DE VIAJES

Professor i tutor

CÁTEDRA RTVE-UAB

Investigador

OBSERVATORIO PARA LA INNOVACION DE LOS INFORMATIVOS EN LA SOCIEDAD DIGITAL

Colaborador

MENTOR

Corresponsal a Espanya

INSTITUT DE PSICOLOGIA TRANSPERSONAL DE BARCELONA

Formador i coordinador de la formació

LLIBRES RECOMANATS

Recomano aquests llibres perquè m'agraden i crec que poden ser útils al lector d'aquest blog. Clicant sobre les imatges de les cobertes trobareu més informació. Als llibres de comunicació hi trobareu la descàrrega gratuïta.

CIÈNCIES SOCIALS

Detrás del pasamontañas. 20 años del proyecto de autonomía del EZLN. Santiago Giraldo et. al. UNO ed.

PERIODISME I COMUNICACIÓ

Internet para periodistas. Silvia Cobo. Ed. UOC

ESCRIPTURA I CREATIVITAT

El viaje del escritor. El cine, el guión y las estructuras míticas para escritores. Christopher Vogler. Robinbook.

El gozo de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

Escritura sexy. Lluís Pastor. Ed. UOC

El rayo y el trueno. Pasión y oficio de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

DIVULGACIÓ CIENTÍFICA

Los pájaros se orientan con física cuántica. Jorge Blaschke. Ma non troppo

Los gatos sueñan con física cuántica. Jorge Blaschke. Ma non troppo

Diálogos con científicos y sabios. Renée Weber. La Liebre de Marzo.

ARTS INTERNES

El camino del Qigong. Kenneth Cohen. La Liebre de Marzo.

Claves del Yoga. Teoría y práctica. Danilo Hernández. La Liebre de Marzo.

LLIBRES DE COMUNICACIÓ GRATIS

The Data Journalism Handbook. Jonathan Grey et al. Edición en línea

Web 2.0. Antonio Fumero y Genís Roca. Fundación Orange. Descarga gratuíta.

Periodismo ciudadano. La evolución positiva de la comunicación. Oscar Espiritusanto, Paula Gonzalo Rodríguez. Ariel Fundación Telefónica. Descarga gratis

Empowerment through media education. J.M. Pérez Tornero, S. Tayie, U. Carlsson, G. Jacquinot-Delaunay.. Clearinghouse. Descarga gratis

Fundaciones y fundamentos del estudio de la comunicación. Raúl Fuentes, Carlos Vidales. CAEIP. Descarga gratis.

Ferramentas para análisi de qualidade no ciberjornalismo. Marcos Palacios (ed.). LabComs. Descarga gratis.

Reflexiones, periodismo y redes sociales. Varios autores. Descarga gratis.

Trabaja diferente. Redes sociales y comunidades profesionales. VV. AA. Generaltat de Catalunya

Tienes 5 segundos. Gestión de contenidos digitales. Juan C. Camus. Descarga gratis

Planeta web 2.0. Cristóbal Cobo Romaní, Hugo Pardo Kuklinsli. Descarga gratis.

La gran guía de los blogs. Rosa Jiménez Cano y Francisco Polo. Descarga gratuíta.

Periodismo 2.0. Una guía de alfabetización digital. Mark Briggs. Knight Citizen News Network. Descarga gratis.

CONNECTAT TOTHORA

Em trobareu en connexió permanent a la xarxa, a més d'a aquest blog. Llegiu en els mòduls adjunts el que publico a Twitter i a Medium i trobeu-me a Facebook, Google+, Linkedin i Quora. I si em necessiteu, contacteu-me a gabrieljaraba at gmail dot com

EL MEU TWITTER

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 1.020 amb 1.524 tuitaires seguidors i un 47 de quota d’influència a Klout. Veure-ho clicant al logo de SG.
Dades del llistat anterior

EUROPEAN TRANSPERSONAL ASSOCIATION

SUPREMO CONSEJO MASÓNICO DE ESPAÑA

GRAN LOGIA SIMBOLICA ESPAÑOLA

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:
marzo 2017
L M X J V S D
« Feb    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 61 seguidores