Estratègia d’afebliment de Catalunya Ràdio i TV3: anar provant fins on aguanten els atacs

Fa algunes setmanes vaig escriure un article en aquest blog en el que afirmava que la política de la CiU actual per als mitjans de comunicació era la del PP. A algun company de professió li va semblar una afirmació exagerada, coneixedor de la meva manera apassionada d’expressar-me. Bé, doncs aquest dimecres 1 de febrer s’ha reunit la ponència del projecte de llei de modificació de diverses lleis en l’àmbit de l’audiovisual  i, acceptant una esmena del PPC, CiU ha pactat amb els populars adoptar el compromís de reduir “de manera progressiva” la publicitat a Catalunya Ràdio fins a fer-la desaparèixer, i també mantenir la disminució dels anuncis a TV3. Tot i això, Francesc Homs, portaveu del Govern, ha declarat l’endemà que és “impensable” retirar la publicitat de TV3 i de Catalunya Ràdio “en aquest context” i ha defensat que els mitjans públics catalans mantinguin, si més no mentre duri la crisi, la doble font de finançament actual, a través d’anuncis i de les aportacions de la Generalitat.

Aquesta dualitat és comprensible. Hi ha una part de CiU que vol traslladar el pes de la comunicació audiovisual en català als mitjans privats del grup Godó, i una altra que creu en la tasca del sector públic com a impulsor de la normalització de la llengua als mitjans. Els primers han transvassat el know how de Josep Cuní i la seva gent a 8TV, per tal d’enfortir-lo i dotar-lo d’una programació pròpia de flux que fins ara només estava molt dignament representada per Alfons Arús. I els segons han observat com aquesta operació no ha aportat al canal privat més audiència, com els matins de TV3 aguanten perfectament en audiència i en ressó, i com el magnífic comunicador de Tiana no obté la mateixa influència en l’opinió pública en un petit canal privat que en la primera cadena pública nacional.

Hi ha, com a remor de fons, unes ganes d’aprimar els mitjans de comunicació públics. No només per les suicides polítiques d’austeritat sinó perquè als sectors sociopolítics que es corresponen amb el partit del govern hi ha la sensació que la “joguina” ja no és tan dòcil com abans. Així com els socialistes mai no es van arribar a sentir seva TV3 durant tot el temps que van governar (per anomenar pietosament el que van fer en el seu pas pel Govern) ara els convergents s’hi senten igualment incòmodes en comprovar que les “palanques” ja no responen com dues dècades abans. Prova d’aquesta nostàlgia és el nomenament de Rafael de Ribot a la direcció general de COM Ràdio, per exemple.

En tot cas, no cal, ara com ara, que la radiotelevisió pública disminueixi la publicitat; les insercions ja han baixat soles, i de quina manera, durant els últims anys. Però és trist comprovar com ningú entén o vol entendre que la radiotelevisió pública no pot prescindir de la publicitat si abans l’estat no ha implantat el pagament directe d’una taxa de tinença de receptors per part dels ciutadans, tal com passa als països europeus amb RTV sense anuncis. I els dirigents no ho volen entendre perquè el públic en general no vol ni sentir-ne parlar, acostumats durant el franquisme a creure que la tele i la ràdio són de franc.

Com s’entèn, doncs, aquest acord entre CiU i PP? Com a part d’una estratègia de guerra de nervis en el procès d’afebliment de Catalunya Ràdio i TV3: a veure fins on aguanten.

Plataforma en defensa del servei públic de ràdio i TV de Catalunya

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s