archivos

Grup de Folk

Esta categoría contiene 3 entradas

Els anys del Grup de Folk (3)

Sense Àngel Fàbregues i Hogar del Libro no hi hauria hagut, segurament, Grup de Folk. De fet, primer va ser el cançoner Folk Song i després el grup. El naixement del grup, en tot cas, va ser un d’aquells episodis en que la realitat ens regala un espectacle que barreja la serendípia i el propòsit, que va marcar un abans i un després històric en la cançó catalana. El Grup de Folk va marcar un punt d’inflexió sense el qual no es poden comprendre fets successius com la música progressiva, la música laietana, Gato Pérez, la música de rel promoguda per Tradicionàrius, els espectacles d’animació i participatius des de les renovades companyies de titellaires o Comediants, els festivals de Canet, el repertori, les maneres de fer i les accions educatives al voltant de la cançó a les escoles catalanes progressistes i el rock català. La influència del Grup de Folk va canviar la cultura de l’escoltisme de cap a peus i la va estendre a gairebé tota la societat: allò que diuen kumbaià, que de vegades és pronunciat amb menysteniment i que per a alguns com jo és un apel.latiu d’honor.

EN XESCO BOIX TORNA D’AMÈRICA I PORTA UN CANÇONER D’ALAN LOMAX. Abans que existís el Grup de Folk la secció de l’Hogar del Libro dirigida per Àngel Fàbregues va començar a fer alguna cosa més que cançoners. Per exemple, va promoure la primera missa amb guitarres que es va fer a Catalunya, que va tenir lloc a la Institució Cultural del CICF de la Via Laietana, oficiada per Mn. Josep Bigordà, amb el cant dirigit per Jaume Arnella (veu i guitarra) acompanyats per Àngel Fàbregues (banjo) i Gabriel Jaraba (bateria). I sobretot es va crear una col.lecció de discs, en principi complementaris dels cançoners, els dos primers dels cançoners Iukaidí. En Joan Soler Amigó va dissenyar les cobertes i va crear el logo de la marca: Discs Als 4 Vents. Els intèrprets eren els nois i noies escoltes als qui aquest periodista servia com a cap, curiosament no d’un agrupament confessional sinó d’un de laic, ja que va ser l’escoltisme laic el pioner en la coeducació escolta a Catalunya, i en aquest cas, l’agrupament Juliette Lowe, de l’associació Girls i Boy Scouts de Catalunya (Juliette Lowe, nom de la fundadora de les Girl Scouts dels Estats Units). En Jaume Arnella va cantar i dirigir el cant, l’Àngel Fàbregues va fer de productor del disc i jo vaig ser regidor de l’enregistrament.

Els discs es van començar a vendre raonablement bé i la ment elèctrica de l’Àngel rumiava alguna cosa que anés més enllà. El nostre despatx de l’Hogar al carrer Bergara començava a convertir-se en un punt de reunió informal de gent molt diversa que ensumava una certa energia. Un dia hi vaig anar amb en Jordi Batiste, que m’havia fet entrar a Els Tres Tambors i, a més de músic, era un gran dibuixant i dissenyador. Un altre, l’Àngel va portar en Francesc Boix (encara no Xesc ni Xesco), que com ell començava a animar amb cançons les trobades escoltes. En Xesco va viure un temps a Estats Units i va tornar transformat; allà havia conegut el moviment folk, en el seu apogeu, s’havia aprés el repertori de Pete Seeger i havia quedat marcat per la necessitat de fer cantar la gent, pel poder del cant com a regenerador de la psique personal i col.lectiva, per l’exemple del moviment com a possibilitat d’una nova manera de viure d’acord amb uns ideals que tots acaronàvem però que mai no haviem vist encarnats. En Xesco Boix era ja “un home amb una missió”. I s’havia dut d’Amèrica un gruixut cançoner amb el repertori de Seeger compilat per Alan Lomax, l’etnòleg al qual la biblioteca del Congrés havia encarregat rastrejar, enregistrar i salvar el patrimoni de la cançó popular del seu país. Aquell cançoner no era un quadernet com els que nosaltres publicàvem, era format A4, amb il.lustracions i la notació de la música de les cançons. I l’Àngel va clavar l’ull al cançoner i ho va veure clar: el nostre pròxim cançoner ha de ser un cançoner folk, amb les cançons de Pete Seeger, Woody Guthrie, Peter Paul and Mary i Bob Dylan. Posem, doncs fil a l’agulla.

Primer, coberta i títol. La va dissenyar en Jordi Batiste i el títol va ser, succintament, “Folk Song”. Segon, aplegar el repertori. Calia trobar experts que coneguéssin cançons folk i que les haguéssin traduït al català; vam repassar les respectives llistes d’amics i van sortir en Joan Maria Boix, germà d’en Francesc, que havia estat amb ell a Amèrica i viatjat a Suècia, on va trobar l’amor a un poblet anomenat Falsterbo, en honor del qual va anomenar així al grup que formaria immediatament. En Joan acabava d’escriure la versió catalana de Puff, el drac màgic, per cert, i a més venia acompanyat per Eduard Estivill, que no només tenia una bona veu i formació musical, amb el que ajudaria a impulsar Falsterbo, sinó que havia captat amb molta precisió el rerefons sociològic i el context cultural dels moviments juvenils i progressistes nordamericans. No sé com vam entrar en contacte amb en Ramon Casajoana, que no formava part dels ambients escoltes, hippies o progres però que havia fet unes traduccions i adaptacions acuradíssimes de les primeres cançons de Bob Dylan i algunes altres, com The cruel war, popularitzada per Peter, Paul and Mary i que cantava amb la seva germana Consol Casajoana. Buscàvem, com no, gent que sapigués tocar el banjo de cinc cordes i el violí, i així vam trobar en Xavier Oliveres i en Xavier Gil. En Jaume Arnella aportaria cançons tradicionals catalanes i les seves composicions que s’inspiraven en elles i en Josep Maria Camarasa, que escrivia lletres originals per a Els Tres Tambors, hi aportaria la mirada rigurosa i precisa del científic que era. I la serendipia va fer també de les seves: sabiem què deien les cançons de Pete Seeger i com eren les músiques escrites a les partitures, però no coneixiem, tret d’els Boix i en Estivill, la seva veu, i vet aquí que un dia em trobava a casa meva, al Poble Sec, ajudant a pelar pèsols a la meva mare, i es presenta Joan Manuel Serrat, amic del barri i company dels recitals de cançó, especialment quan Els Tres Tambors fèiem la primera part dels seus concerts (de teloners, com es sol dir). Duia un munt de discos que havia comprat a París, de l’editora Le Chant du Monde, que em va mostrar molt il.lusionat: discos de… Pete Seeger. Amb Sonny Terry, Cisco Houston, Big Bill Broonzy, discos de Paco Ibáñez, que no teniem idea de qui era i d’un magnífic cantautor portugués anomenat Luis Cilia. Em vaig quedar glaçat: en Francesc Boix tenia raó, allò era molt gros. Escoltant-los amb la maleta tocadiscos que jo tenia al menjador de casa vam comprendre que els modos i maneres dels Jutges i el seguiment acrític de la cançó francesa quedaven enrere i els nanos del folk song –recordem que el grup encara no existia– teniem molta feina a fer. En Juanito em va deixar els discos de Pete Seeger i els vaig fer escoltar al despatx de l’Hogar: una revelació. L’Àngel bullia per dins d’activitat a punt d’esclatar.

Es va publicar el cançoner folk song i va ser un èxit de vendes immediatament. En Xesco i un servidor anàvem cantant les cançons pels ambients escoltes, l’Arnella feia el mateix en els seus entorns, els Falsterbo començaven a presentar-se a festivals i Els Tres Tambors seguiem amb el nostre repertori però havent incorporat una actitud diferent, el que confirmava la intuició que en Serrat i jo vam tenir mentre pelàvem pèsols, ja que ell, bon jan, es va afegir a ajudar a la meva mare a preparar el dinar.

Comença a seguir aquesta sèrie per aquí: Els anys del Grup de Folk (1)

I continua per aquí: Els anys del Grup de Folk (2)

Il.lustració: portada del cançoner “Folk Song”. Autor, Jordi Batiste i Triadó.

 

Els anys del Grup de Folk (2)

L’aparició del Grup de Folk, entre 1966 i 1967, va ser l’element que va donar un tomb radical al moviment de la cançó popular catalana. Tant que va ser el nucli del qual van sortir les diverses branques segons les quals la música i la cançó van acabar evolucionant: la música folk d’arrel, que es desenvolupa segons les línies del Tradicionàrius, Jordi Roure o de Jaume Arnella; la cançó avantguardista de rel psicodèlica i contracultural, com ara Sisa i Pau Riba; la cançó infantil participativa, de Xesco Boix a Noè Rivas, Àngel Daban o Els Cinc Dits d’una Mà; la música laietana i progressiva, a partir dels músics que es van aplegar al voltant de Jordi Batiste, Albert Batiste i Sisa; i el rock català, l’arrel del qual foren Els Tres Tambors i Pau Riba. Per, com diu la sentència antiga, el grup eren “nans que caminàven a esquenes de gegants”: va ser la feina de base de la cançó d’animació, callada i al marge dels cercles culturals i artístics establerts, i els seus impulsors, l’escoltisme, els moviments juvenils d’església i l’Hogar del Libro els qui van cuinar el cultiu de base, van fer possible la popularització del grup, el van dotar d’estructures i el van aproximar al seu públic natural.

TOT VA COMENÇAR AMB AQUELLS PETITS CANÇONERS DE BUTXACA. En el capítol anterior hem parlat de “Cançons a flor de llavi”, el cançoner de la JOC, que va ser publicat el 1955 per aquest moviment d’església i reeditat el 1964 per editorial Nova Terra. En aquella època no només no hi havia mp3, ni tan sols cassettes musicals; per la ràdio només es sentia música comercial i sovint queca i només qui s’apropava als nous moviments aplegats al voltant dels centres excursionistes, parròquies, corals, orfeons i grups culturals molt reduïts tenia accés a redescobrir les cançons tradicionals catalanes i les incorporacions al repertori de tonades semblants d’altres països. Oriol Martorell, músic i fill del gran pedagog Artur Martorell, va fundar el 1947 la Coral Sant Jordi. L’Oriol va esdevenir ben aviat un personatge molt popular entre aquesta jovenalla: a més de conduïr una coral que sabia com desmarcar-se de qualsevol pudor a resclosit que podia quedar en determinats entorns orfeonístics, era un gran animador de cant. La seva figura esprimatxada i bellugadissa, les seves expresions facials i les seves grandíssimes dots de comunicador el feien imprescindible a les concentracions d’escoltes o excursionistes, en les quals sabia encendre la llum màgica de la unió fraternal entre grups que volien enterrar els anys foscos i trobaven en aquests moviments la possibilitat d’una vida més enllà dels limitadíssims horitzons realment existents (alguns el recordareu dirigint “Els Segadors” a la primera Diada Nacional de Catalunya el 1976 a Sant Boi del Llobregat, i potser també com a diputat al Parlament pel Partit dels Socialistes de Catalunya). Hi havia grans entitats com l’Orfeó Català o petites agrupacions com els Cantaires de la Unió Excursionista de Catalunya, dirigits per Elisard Sala, però la Coral Sant Jordi era capaç tant d’escometre qualsevol repte del repertori clàssic com fer lluïr un campament general de Catalunya o una gran jornada escolta.

Quan un jovenot d’aleshores havia descobert de la mà d’Oriol Martorell –doctor en Història i llicenciat en Pedagogia– que la seva veu es podia afegir al cant col.lectiu, la màgia continuava funcionant: se sentia “empoderat”, com es diu ara i volia més i més d’aquell gust de llibertat, de realització personal i d’harmonització grupal. Calia aleshores espavilar-se i buscar gent que li agradés cantar i trobar els moments adeqüats per fer-ho.  Cal dir que no es tractava de grups estables i ni tan sols organitzats, sinó fruit de trobades efímeres a la tornada d’una excursió, a un foc de camp o en alguna acampada de breu durada, entre persones que probablement no es tornarien a trobar o com a mínim no en la mateixa formació. ¿Quin element, doncs, feia que aquell moviment espontani de cançons que es podien cantar anés fent-se permanent i general? Doncs la construcció progressiva d’un repertori conegut per tothom i compartit. Sense discos, i amb una enorme falta de cultura musical de base, que feia que poquíssima gent fos capaç de llegir una partitura, el vehicle van ser els cançoners en format de butxaca, pensats per a excursionistes, grups espontanis i escoltes, que es van anar creant.

L’èxit de l’esmentat cançoner i tot aquest context va suscitar una demanda ben aviat corresposta. Primer, l’editorial Nova Terra, d’inspiració catòlica progressista i amb una línia editorial orientada a donar suport al moviment obrer, liderada per mossèn Joan Carrera –que va arribar a bisbe en la democràcia– i Josep Verdura, líder obrer de base vinculat a CC OO i el moviment de barris. Després, una original empresa familiar fundada el 1945, Hogar del Libro. Una empresa independent però els propietaris de la qual la van posar al servei dels nous moviments d’església i especialment la joventut i tot el que fos innovador. L’Hogar (encara no es deia La Llar del Llibre, les empreses i comerços no podien tenir noms en català) estava formada per dues llibreries, una al carrer Bergara, al centre mateix de Barcelona, i una sucursal al centre de Sabadell; una distribuïdora –que es va fer càrrec del fons editorial de Nova Terra– i una editorial. L’editorial Hogar del Libro va tenir una orientació originalíssima; proporcionava materials als educadors en el lleure, als neixents especialistes en expressió corporal, musical i plàstica; facilitava la feina de l’escola de mestres Rosa Sensat i ben aviat va polaritzar al seu voltant tota l’edició relacionada amb el puixant moviment del jovent actiu i innovador, a més de publicar, per als capellans progressistes i les comunitats cristianes, els materials resultants del Concili Vaticà II. I el fill més jove de la família, Àngel Fàbregues, es va fer un forat en el negoci esdevenint l’editor més innovador del grup: es va fer càrrec de la línia de cançoners juvenils i la va innovar com mai no s’hauria pogut pensar. Àngel Fàbregues, una persona imaginativa, dinàmica, valenta i sobretot enormement empàtica i generosa, va ser l’home que va tenir la visió del que seria el Grup de Folk, el qui va saber aplegar i teixir tots els elements que li donarien força i va proporcionar la plataforma impulsora necessària per a que aquella colla tan heterogènia, improvisada i improvisadora fos capaç d’esdevenir una força d’alt impacte.

Al germà petit de la família el pare i els germans grans el miraven de reüll, però la seva iniciativa va proporcionar un èxit comercial innegable: es va empescar un cançoner destinat al públic d’aquestes publicacions però que deixava enrera les cançons tradicionals de muntanya i reproduia noves tonades per als campaments escoltes combinades amb versions en català d’èxits internacionals, és a dir, el que cantaven els joves dels anys 60, podriem dir que la repercussió en el món del cançoner excursionista de la influència de la nova cançó. D’aquell llibret, titulat “Uel.lé” i subtitulat “Cançons d’ara” se’n van vendre 10.000 exemplars de la primera edició en un any i 8.000 de la segona, una xifra insòlita no només per al gènere sinó per a l’edició en català en el seu conjunt. L’èxit de l'”Uel.lé” va estabilitzar la posició de l’Àngel a l’empresa  i la incorporació del seu equip de col.laboradors: Joan de Déu Soler i Amigó, poeta badaloní, traductor de cançons i estudiós del folklore, que ha arribat a ser el folklorista català més important contemporani després de Joan Amades; Jaume Arnella, cantant popular i poeta, aleshores diaque de la diòcesi barcelonina i obrer textil del Vallès Occidental; i Arseni Sallent, director general de les botigues de material excursionista La Tenda i dirigent de l’escoltisme catòlic. Més tard m’hi vaig afegir jo mateix al grup, però això ja ho explicaré més endavant.

Animats per l’acollida del cançoner renovador, el grup va pensar aleshores una edició d’un nou títol, en aquest cas directament adreçat als joves escoltes, amb cançons, danses, jocs i trucs d’animació, el Iukaidí, que palesava aquesta especialització en la foto d’un minyó escolta que saltava d’un arbre agafat d’una corda. Va tornar a ser un altre èxit, continuat de seguida per la seqüela, Iukaidí II: l’escoltisme ja havia deixat de ser un grup reduït per a l’educació dels fills de les classes benestants catalanistes i s’havia estés per barris, pobles i viles junt amb el naixent moviment de barris, els capellans obrers, les Comissions Obreres, havia deixat enrera un cert aire elitista dels anys 50 i era el moviment juvenil popular de tota una generació; es començava a experimentar amb noves orientacions educatives en el seu si i ja al 1966 l’escoltisme laic no confessional va incorporar la coeducació amb la creació d’unitats mixtes, a l’associació Girl i Boy Scouts de Catalunya.

L’Àngel Fàbregues era un d’aquests dirigents escoltes juvenils. I havia vist món, havia estat testimoni de com l’escoltisme havia donat impuls a una generació de joves francesos; precisament els qui protagonitzarien el maig del 68, havia experimentat el poder transformador del cant associatiu i veia més lluny que cap altre en aquestes possibilitats. I tenia les mans lliures per innovar perquè no depenia a l’efecte de la jerarquització del moviment escolta, disposava de la seva pròpia empresa i tenia la benedicció, valgui la redundància, del clero de la diòcesi. Era, en resum, la mostra vivent de que el moviment escolta de Catalunya podia formar noves generacions de joves dotats d’iniciativa, creativitat, un sòlid fonament ètic i una actitud de servei a la societat. El jove editor, amb la seva guitarra, havia aprés ben aprop de l’Oriol Martorell, havia rebut formació a França, era tossut, minuciós i valent… i tenia un cor més gran, valgui de nou la redundància, que una catedral.  Perquè aleshores no ho sabiem, però l’escoltisme europeu va fer, molt abans que s’inventés, el que ara fa l’Erasmus: emmotllar una nova generació de joves europeus capaç de mirar el futur amb confiança. I de seguida va descobrir que el folk seria la seva aportació personal en aquest sentit.

La sèrie comença aquí: Els anys del Grup de Folk (1)

I continua aquí: Els anys del Grup de Folk (3)

Els anys del Grup de Folk (1)

Va ser una bona idea commemorar el 50è aniversari de la fundació del Grup de Folk al mateix lloc on va nèixer publicament, el parc de la Ciutadella, a Barcelona. La creativitat i empenta de Jordi Fàbregas, anima bona de Tradicionàrius, i els seus aliats ho han fet possible. I el resultat és que més de mil persones es van reunir diumenge 27 de maig amb nosaltres per cantar plegats les cançons que mig segle abans havien estat els seus himnes de joventut. Fou un dia feliç per a tots i, calladament, tots sabiem que la jornada amagava un gran nombre de significats, molts compartits però també d’altres particulars. Miraré, en aquest post i en d’altres que en seguiran, de recuperar aquests signes i reflexionar-hi una mica.

I UN DIA LA GENT ES VA POSAR A CANTAR. El maig del 68 va començar, a Catalunya, al 1966, amb la tancada de joves al convent dels Caputxins de Sarrià per a fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i la consegüent repressió policial i gubernativa del franquisme. Els estudiants catalans van trobar de seguida el suport dels obrers i dels religiosos en un clima social molt diferent als anys foscos 40 i 50, marcat pel pluralisme i per nous agents de canvi. La manifestació de capellans amb sotana a la Via Laietana en protesta per la tortura a un dirigent estudiantil indicava que l’església romana ja no era equiparable al nacionalcatolicisme de la mateixa manera que el moviment obrer ja no era antireligiós, amb les parròquies i els capellans progressistes donant suport i formant part de Comissions Obreres (la Comissió Obrera Nacional de Catalunya es va fundar, el mateix 1966, a la parròquia de Sant Medir). Els nens, adolescents i joves més actius formaven part de l’escoltisme i no del Frente de Juventudes, els ciutadans s’associaven als centres excursionistes o casals de barri i tot aquest ambient generava una nova manera de viure no només contra sinó al marge del franquisme; eren les “illes de llibertat” que va teoritzar el PSUC i el PCE. Aquestes illes eren, de manera molt significativa, espais que deixaven enrera l’abatiment i la tristor dels anys de plom del franquisme, i tot d’una, la gent que hi vivia es va posar a cantar.

Els historiadors no han valorat prou –no sé si ni tan sols han valorat– el fet que un dia, en mig de la foscor franquista, la gent es posés a cantar de nou. Al manifest fundacional de la nova cançó catalana, “Ens calen cançons d’ara”, escrit per Lluís Serrahima i inspirat per Miquel Porter, els seus autors es van adonar de la importància d’aquest fet. Tota societat necessita cançons, i no qualsevol mena: cançons del temps present, que no només es puguin escoltar sinó transmetre i cantar. La intuició genial de Josep Anselm Clavé, obrer, francmaçó i fundador del primer diari comunista de Catalunya va ser que no només calia crear una consciència musical catalana, que aquesta neixeria d‘un moviment popular i que aquest moviment havia de ser associatiu i participatiu. Els cors de Clavé no van tenir continuadors a l’alçada d’aquesta visió, de manera que quan a la moderna societat de masses la música popular havia passat a ser industrialitzada, la societat catalana que renaixia a inicis dels 60 no tenia cançons “d’ara” en la llengua pròpia. La nova cançó va ser quelcom més que una correcció d’aquesta anomalia: va esdevenir un fenòmen cultural que es va afegir al corrent general de recuperació de la cultura catalana, amb un èxit popular massiu i immediat.

Amb Els Setze Jutges i altres artistes inspirats per ells Catalunya va recuperar unes “cançons d’ara” però, ai las, aquestes cançons no eren cançons per cantar-les de manera col.lectiva. El model de producció cultural personal no havia estat completat i contrastat pel model associatiu de Clavé. Quan va aparèixer Raimon va marcar una diferència: “Al vent” i “Diguem no” es podien corejar, i aquells brams –en el bon sentit– del noi de Xàtiva van obrir les boques de la gent i van eixamplar-ne els pulmons: “no, diguem nooo, nosaltres no som d’eixe món!”. Cançons que es podien cantar i que expressaven rebuig i ànsia de llibertat. Raimon no només va deixar bocabadat el públic sinó els mateixos Jutges (si llegiu avui les lletres dels components del grup no hi trobareu el més mínim vestigi de protesta ni de politització en els continguts; aquestes eren presents al simple fet de cantar en català i de fer-ho des de fora de la cançó industrialitzada dins el sistema franquista, com de seguida va deixar ben clara la censura oficial i les prohibicions gubernatives. Teniem cançons d’ara però n’hi havia poquetes que es poguéssin cantar, doncs havien estat pensades per ser escoltades.

Mentre la nova cançó catalana maldava per crear una cultura musical paral.lela a la indústria de la cançó en castellà sota model franquista, hi havia, però, un petit nucli resistent. I la bandera d’aquest grup irreductible era un petit cançoner imprés a una sola tinta, en tipografia i en paper barat: “Cançons a flor de llavi”. Havia estat publicat per la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i era fruit del treball de mossèn Francesc Baldelló i un grup de seminaristes. No eren cançons “d’ara” però es podien cantar, i va ser aquest fet el que les va fer actuals: tots els excursionistes duien un exemplar d’aquest llibret a la motxilla i es sabien de memòria totes les peces. Aquest repertori va sonar, irremissiblement, als focs de camp, als trens i als refugis de muntanya cada diumenge, cada cap de setmana, des del 1956 fins l’aparició dels primers discs d’Espinàs, Pi de la Serra i Raimon, i ben aviat el cançoner popular realment existent va aplegar les cançons més “cantables” dels autors (com ara “Pregària”, “Les portes” i l’esmentat “Al vent”) i els temes clàssics de muntanya com “Muntanyes del Canigó”, “La muntanya venerada” o “El vell xalet”. Allò que anomenem “kumbaià” ja era aquí molt abans que arribés la cançó del mateix nom.

Faltava, però, un element decisiu, o elements. I aquests els va aportar el pre-maig català del 1966. La gent s’havia posat a cantar i quan la gent es posa a cantar no hi ha qui la faci callar. Van passar moltes coses a la cançó, com el “Se’n va anar”, la repressió sobre Raimon i Pi de la Serra, l’èxit de Joan Manuel Serrat i la seva “Canço de matinada”, l’aparició de valuosíssims músics com Antoni Ros Marbà, Lleó Borrell, Josep Casas Augé, Francesc Burrull, Manuel Cubedo o Ricard Miralles, però faltava l’element decisiu, la visió genial de la cançó com a fenòmen associatiu, de grup i mobilitzador: cançons d’ara que es poden cantar i fer cantar i tot fent-les cantar participant-hi, fer que la gent es mobilitzi amb alegria i confiança.

Aquest “cinqué element” va ser el Grup de Folk i els seus genis inspiradors. En parlarem a bastament en el proper article, perquè aquesta sèrie… continuarà.

La sèrie segueix aquí: Els anys del Grup de Folk (2)

 

BIENVENIDOS A MI BLOG

DR. GABRIEL JARABA
Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo.

Soy un periodista senior en ejercicio desde 1967, con experiencia en prensa, radio, televisión e internet. Me dedico a tareas académicas y de activismo social como Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona. Actualmente sirvo como profesor en esa Universidad; en la Cátedra Internacional UNESCO Unaoc UniTwin de Alfabetización Mediática y Diálogo Intercultural, la Cátedra UNESCO de MIL para el Periodismo de Calidad, la Cátedra RTVE-UAB para la Innovación de los Informativos en la Sociedad Digital y en el Gabinete de Comunicación y Educación de la UAB.

Soy analista de la información y los medios en la Fundació Periodisme Plural y escribo en el diario Catalunya Plural. Hago investigación en comunicación, en redes sociales de internet y en humanidades digitales. Elaboro métodos de impulso de la creatividad y de gestión mental.

Autor de los libros Periodismo en Internet (Ed. Robinbook); Twitter para periodistas (Ed. UOC); Youtuber (Ed. Redbook) y ¡Hazlo con tu smartphone! (Ed. Redbook) y coautor de otras obras sobre comunicación y educación.

Como ciudadano promuevo el apoyo a Naciones Unidas en la perspectiva de Una Sola Humanidad, como colaborador de la ONG internacional World Goodwill – Buena Voluntad Mundial.  Soy miembro de la European Transpersonal Association y del Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona. Propongo un universalismo inclusivo basado en el humanismo y desde el catolicismo que ejemplifica el papa Francisco, y soy feligrés de la parroquia de Santa Anna.

Entre los 50 mejores blogs periodísticos

GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

Analista de la información y los medios en:

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 145 seguidores

SOY PROFESOR E INVESTIGADOR EN:

CATEDRA UNESCO DE MIL Y PERIODISMO DE CALIDAD

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Profesor e investigador

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

MENTOR

CERTIFICACIÓN PROFESIONAL EUROPEA EN PSICOTERAPIA Y PSICOLOGIA TRANSPERSONAL

octubre 2019
L M X J V S D
« Sep    
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031