GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

Per un combat comunicacional contra el retroliberalisme

cartell_A3_10M_barcelona(1)

La revista digital Serveis a la Ciutadania, de la  Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO de Catalunya, em publica un article que em van demanar sobre la necessitat d’una premsa obrera en l’actualitat.

El reprodueix també la revista digital d’esquerres societat.cat.

“L’esperança arriba quan superes la por i trobes a les xarxes, als carrers, molta gent que està com tu”. Manuel Castells.

Seguim necessitant una premsa obrera en aquesta era de la informació? El moviment obrer organitzat ha de tenir uns mitjans informatius propis, i si és així, amb quin objecte i amb quina forma? Em feia aquestes preguntes fullejant per enèsima vegada Comunicación y poder (Alianza Editorial), obra del sociòleg Manuel Castells, que és probablement el més important comunicòleg del nostre temps, i que en la seva joventut va ser un activíssim militant de CCOO al Baix Llobregat. Al fer-me-les, recordo que fa 40 anys vaig ser el primer redactor en cap de Lluita Obrera a la seva fundació, amb Alfons Labrador, i que vaig tenir l’honor de presentar un programa setmanal en aquella Ràdio Obrera que mai hauríem d’haver deixat perdre. I m’adono que no tinc respostes senzilles per a aquestes interrogants. Però sí és cert que la qüestió comunicacional ha estat inseparable del moviment organitzat des dels seus principis, que entre molts dels seus dirigents d’avantguarda han figurat tipògrafs i escriptors i que una revisió historiogràfica de la premsa obrera dels dos últims segles llança una perspectiva bastant precisa de l’evolució de les nostres societats fins a la democràcia i a través d’ella. I més cert és encara que una sola persona no pot concebre ni articular el que podria ser el complex comunicacional de les organitzacions dels treballadors avui dia. Per això em limito a aportar unes breus notes que puguin ajudar a pensar col · lectivament sobre això.

El vell dilema premsa obrera versus premsa burgesa no té sentit. Ara tota la premsa és burgesa, i això no és una afirmació ideològica maximalista: els diaris de gran circulació pertanyen a interessos financers que sobrepassen les seves propietats nominals. Integrats en grups multimèdia, les seves línies editorials i informatives responen a les respectives posicions de diversos grups de poder que es relacionen amb els grups financers segons les aliances que s’estableixen per entreteixir dinàmiques d’influència en l’opinió pública i les elits decisòries. La premsa comercial ha tornat a ser premsa de partit i els autoqualificats mitjans independents sonen tan cínics com els que en segles anteriors incorporaven la paraula imparcial en les seves capçaleres.

La premsa impresa és avui un negoci ruïnós. Tal ruïna ha estat propiciada per les pròpies empreses en absorbir els beneficis que els diaris generaven i bolcar en projectes multimèdia que han topat al seu torn amb el retraïment de la publicitat tant en mitjans impresos com en la televisió. El model de negoci de la comunicació de masses ha canviat, i ja no pot basar-se, si més no majoritàriament, en la venda de publicitat. L’alt preu de paper i impressió fa inviable la iniciativa de grups independents amb vista a la publicació de diaris alternatius amb xifres considerables de difusió. Ni tan sols un empresari del negoci de drets televisius recolzat per l’anterior govern va ser capaç de fer durar aquesta alternativa. A la ruïna contribueix el creixent desinterès d’uns mitjans percebuts com en estreta col·lusió amb interessos que no són els dels seus lectors, incrementat per la desinversió de les empreses periodístiques en informació mentre es desfan del seu capital informatiu encarnat pels redactors experts que són contínuament acomiadats.

El negoci de la informació retrocedeix, doncs, i ho fa en benefici del negoci de l’entreteniment. El que no retrocedeix és la lluita ideològica, plantejada des dels dos àmbits alhora. La troballa que la cultura de masses suposa per als interessos del capitalisme és la possibilitat d’exercir influència ideològica entreteixint informació i entreteniment, de manera que el segon va suplantant progressivament la primera. A l’incorporar elements de cultura pop i llocs comuns del apoliticisme populista, tal combinació es va estenent i imposant com a cultura hegemònica. El que un dia alguns considerem com “pluja d’ideologia burgesa sobre les classes treballadores” (Simplemente María y su repercusión sobre las clases trabajadoras, Manuel J. Campo, Ed Avance) s’ha convertit en alguna cosa més sofisticada: la reelaboració del pitjor del populisme individualista sorgit de les ideologies populars ingènues o sense consciència de clase, reorientada i presentada com un èxit de la democratització de la societat. Ningú amb seny gosaria avui influir des del poder sobre les classes populars mitjançant una reedició dels “valors burgesos” d’autoritat, ordre i prevalença dels diners, si més no directa i declaradament. El retroliberalisme utilitza la informació per espantar, tergiversar i difamar al mateix temps que empra l’entreteniment per fomentar el conformisme i encoratjar la falsa sensació de que certs valors “populars” (espontaneïtat, senzillesa, austeritat) romanen. Tal pinça va més enllà del que van somiar en dècades anteriors els que van exercir el que des de les esquerres es va anomenar ingènuament “manipulació”, en el si d’una estratègia que es proposa revertir les conquestes democràtiques polítiques i socials atenent que les classes populars han perdut capacitat d’intimidació. Ja no hi ha “manipulació”, simplement mentida, por i conformisme, i amb aquests vímets es teixeixen majories parlamentàries retroliberals que no cedeixen davant cap opinió pública

Perquè hi hagi una opinió pública digna d’aquest nom cal que hi hagi una societat democràtica en què el pluralisme sigui respectat i garantit per les institucions i la divisió de poders. Però la condició no formulada explícitament però imprescindible perquè una opinió pública s’erigeixi en tal és que els ciutadans creguin que les fluctuacions d’aquesta opinió siguin capaces de provocar canvis polítics i socials. Aquest va ser el problema al qual es va enfrontar la premsa obrera clàssica, no tant la possibilitat de ser publicada i difosa sinó l’opció a influir en un ampli camp social, tant al “interior” de la classe de la qual sorgia com en el seu “ exterior “, en el camp general de la ciutadania. El tancament de les classes dominants de llavors va fer que la cultura del moviment obrer s’erigís en contracultura que aspirava a bastir una contrasocietat, de manera que la seva influència no era directa sobre l’opinió pública sinó indirecta mitjançant la capacitat d’intimidació de l’organització; quedava limitada així a tasques d’agitació i propaganda.

Assistim ara a un tancament semblant per part del retroliberalisme, encara expressat d’una manera més sofisticat gràcies al descobriment de la integració i utilització del populisme pop (encarnat en icones com Belén Esteban, per exemple) el qual és qui vehicula els autèntics valors oposats a la cultura del treball: individualisme, ambició, irreflexió interessada i menyspreu per la il · lustració. Fins i tot en plena crisi del model de comunicació de masses i el seu negoci, els mitjans massius són capaços de col·lapsar el moviment d’opinió pública mitjançant la introducció del desànim, la despolitització i la desautorització de qualsevol agent de canvi possible (“tots els polítics són iguals “) donat que compta amb un inesperat aliat: el moviment de protesta que s’expressa en clau de desafecció però no d’acció política organitzada. És així com, tot i que el negoci de la comunicació de masses estigui en retrocés, és útil encara per proposar tant models desitjables de cultura pseudopopular insolidària com per llançar missatges intimidatoris. I al mateix temps, els nous espais comunicacionals en xarxa emergents a internet es debaten entre la possibilitat de promoure i coordinar accions de protesta i mobilització paral·lelament a una nova contracultura de la dissensió i la queixa que resulti ser un estancament de l’inconformisme en un espai alternatiu. L’ambigüitat d’algunes propostes d’indignació i la limitació del seu abast en els últims dos anys respon a aquesta doble opció no excloent. Els moviments disconformes en xarxa s’enfronten a aquesta situació tan complexa. El descobriment d’internet com a nou camp obert a l’activisme mobilitzador i a la difusió de la consciència de canvi sociopolític topa amb la sofisticació de les dinàmiques comunicacionals en la societat xarxa. El retroliberalisme és precisament una revolució política i econòmica que sorgeix de les derrotes del maig del 68 a París i l’adveniment d’un neogaullisme que culmina en Sarkozy, l’enfonsament de la primavera de Praga i la transformació del socialisme real en neocapitalisme autoritari, de la desaparició de la nova esquerra nord-americana i l’ascens del reaganisme, l’abandonament de la voluntat de canvi de les socialdemocràcies que s’expressa amb la desaparició de la tercera via giddensiana. L’esquerra ha estat derrotada en tots els camps i el capitalisme financer emprèn una doble ofensiva: contra el capital productiu i contra la cultura del treball, agents de la qual combinació resulten les democràcies liberals operatives. D’aquí la seva ofensiva ideològica doble, respecte a la intimidació d’una part i al foment de la insolidaritat d’una altra, així com de la seva invulnerabilitat momentània a la disconformitat i la protesta, que poden ser contingudes en un brou de cultiu contracultural sense influència de canvi .

La intensitat de la difusió disconforme a internet i les mobilitzacions dels indignats en els últims dos anys poden fer-nos creure que podem recolzar-nos en una comunicació alternativa que descarti la incidència en l’opinió pública en tota la seva amplitud i complexitat. La veritat és que un any després de l’accés del retroliberalisme al poder polític, les enquestes indiquen que el Partit Popular no obtindria una majoria absoluta avui en unes eleccions generals però sí una majoria suficient per seguir governant. El moviment indignat va donar probablement una última empenta cap a la caiguda al govern Zapatero però no ha estat capaç de transformar-se en una onada d’agitació sociopolítica prou influent en l’opinió pública com per provocar canvis. Cal preguntar quantes vagues generals serien necessàries en una legislatura de quatre anys després de les dues realitzades en el primer any d’ella.

En aquesta societat que Edgar Morin va qualificar com de la complexitat, la bona notícia és que les capes i sectors socials són molt permeables gràcies a l’existència-encara-de la cultura igualitària pròpia dels anys 60 i 70 i del poder de difusió i penetració d’internet, veritable regal del cel al segle XXI per als que vam ser activistes de la agitprop al XX. La mala notícia és que aquesta permeabilitat és perfectament compatible amb el manteniment de la cultura progressista en un compartiment estanc sense influència en el que queda de l’opinió pública gràcies al joc de miralls del policentrisme comunicacional a internet. Mentre, el retroliberalisme, amb Rupert Murdoch al capdavant, pugna per traslladar a la Internet oberta, multidireccional i transformable, les dinàmiques unidireccionals i inamovibles pròpies del negoci de la comunicació de masses. Amb això, la xarxa aniria assimilant progressivament a les antigues formes que va pretendre superar de manera que els espais alternatius existents al seu si esdevinguessin una nova contracultura marginal a manera de la cultura del fanzine dels anys 60 i 70, tan renovadora culturalment i disconforme socialment com inoperant políticament. Aquest és el ingent i complex panorama al qual s’enfrontaqualsevol reflexió sobre comunicació transformadora des del moviment obrer organitzat. Tot plantejament que es situï per sota d’aquest nivell de complexitat ha de ser forçosament parcial, insuficient i inoperant.

Què fer, doncs? En primer lloc, plantejar interrogants com els que segueixen.

  • Com podem aprofitar i desencadenar l’enorme poder d’internet per bastir un veritable policentrisme comunicacional que vagi més enllà de la difusió de les publicacions institucionals de CCOO?
  • Com podem crear xarxes de mobilització, solidaritat i acció mitjançant aquest policentrisme en xarxa?
  • Com podem transformar les nostres publicacions institucionals en mitjans interactius i plataformes coordinadores i mobilitzadores?
  • Com podem despullar als nostres mitjans de l’aparença i llenguatge propis d’institucions de govern o organismes parainstitucionales i recrear un nou estil coherent amb les tradicions culturals de la cultura del treball?
  • Com podem salvar la bretxa comunicacional inventant nous mitjans impresos lleugers i barats que podrien passar per l’adaptació dels flyers de la cultura rock convertits en noves octavetes volants?
  • Com podem crear un nou llenguatge de l’agitació i mobilització que es desprengui de clixés obsolets propis d’un altre temps en què la terminologia de la lluita sociopolítica encara no havia estat absorbida pel més immobilista de la cultura institucional i parlamentària?
  • Com podem lluitar contra la intimidació retroliberal que passa pel desprestigi del sindicalisme, dels sindicats i dels seus líders desvetllant la seva impostura i alhora revelant el valor de les nostres posicions i organitzacions?
  • Com podem oferir als mitjans massius una imatge de la nostra activitat, idees i actors que trenqui el clixé que no només imposa el retroliberalismo sinó la mandra mental dels professionals de la informació?
  • Com podem mostrar davant el gran públic els avantatges i serveis que el sindicat ofereix tant als afiliats com a la població en general?
  • Com podem sumar la cultura del treball i la cultura pròpia de la tradició de CCOO en particular a les expressions de la cultura catalana que es difonen en els mitjans, campanyes cíviques i inquietuds populars?
  • Com podem popularitzar noves cares d’activistes, dones i homes joves dels àmbits i estils més diversos, com a persones que arribin a ser conegudes en els ambients ciutadans, de manera que posem cares i noms identificables a les accions col · lectives?
  • Com podem obrir línies de treball conjuntes amb les xarxes de biblioteques públiques per a la difusió de les nostres activitats, idees i publicacions-hi?
  • Com podem rellançar les comissions de cultura i difusió de manera que incorporin de manera regular aportacions pròpies dels treballadors de la cultura i dels acadèmics progressistes, amb vista a l’elaboració de noves propostes, identificació de nous escenaris i treball amb les idees i elaboracions crítiques actuals?

Tinc per a mi que les possibles respostes als interrogants del principi d’aquest text només poden sorgir d’una reflexió crítica al voltant de preguntes com les que he anotat, que no tenen perquè ser les definitivament pertinents sinó que només pretenen ser elements animadors del debat .

Però sí que estic convençut que la complexitat del repte que planteja el retroliberalisme intimidació, desànim, individualisme, destrucció de la democràcia mereix respostes a la seva altura, que no s’expressin ja en llenguatges i concepcions pròpies de les dècades anteriors en què la derrota de l’esquerra va revelar la seva inadequació.

Gabriel Jaraba. Professor de Periodisme i Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona i militant de CCOO.

Article publicat al número de gener de la revista digital Serveis a la ciutadania, de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO de Catalunya.

 Publicat a Societat.cat

Archivado en: Movimiento obrero,

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 923 (sobre 1.045) amb 1.333 tuitaires seguidors i un 62 (sobre 100) de quota d’influència a Klout.

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:

EL MEU TWITTER

  • Periodista no és qui té el títol sinò qui pensa i actua com a periodista, i ho fa professionalment. Si un alumne ho fa ho és @amandasfranch 2 hours ago
  • Quan un estudiant diu que és "projecte de periodista" no és lloablement humil sinò que rebaixa el seu perfil professional @amandasfranch 2 hours ago
  • Els estudiants de periodisme no s'han de definir com a "projecte de periodista" sino per les seves habilitats i virtuts @amandasfranch 2 hours ago
  • Anotad lo que valen los ebooks y cuando el IVA pase del 21% al 4% ved si han bajado de precio. Y luego lloran y maldicen la tecnología. 2 hours ago
  • RT @JMPEREZTORNERO: @GabrielJaraba @aikaeducacion en el futuro, no habrá educación sin pantallas. Así que toca que la educación esté en tod… 5 days ago
Follow Me on Pinterest
marzo 2013
L M X J V S D
« Feb   Abr »
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 62 seguidores

A %d blogueros les gusta esto: