archivos

TV3

Esta etiqueta está asociada a 10 entradas

Periodistes que moren: la fraternitat no es trenca

Peiro

Gairebé mai escric sobre la mort de companys de professió, personatges que he conegut o, sobretot amics personals, que a més poden pertànyer a les dues categories anteriors. Ja vaig haver de fer-ho per obligació quan treballava a El Periódico, començant per  Xesco BoixGato Pérez, i no ho he tornat a fer mai més, amb una sola excepció, Josep Pernau, perquè era un dels meus tres mestres (un altre fou Josep Maria Huertas Claveria, i aquí ja no vaig tenir esma; Josep Maria Cadena, persona única a la meva vida, encara és feliçment viu).

A mesura que un es va fent gran aquest degoteig de desaparicions sovinteja i l’agenda es va buidant de telèfons que ja no responen. Alguns alumnes meus es sorprenen quan els dic: “Es que una gran part dels meus amics són morts” i em planyen. No; no escric dels amics que han mort perquè no tinc nostàlgia. Ben al contrari, i no és contradictori: tinc una memòria ferma i viva del passat, però per res del món voldria que tornés. Els meus amics són vius a la meva memòria i al meu cor, perquè recordar es “re-cordar”, tornar a passat pel cor (cor, cordis, en llatí). Crec en la continuïtat de la consciència, o com dèiem abans al Credo, en “la vida eterna” (per mi no és abans sino ara, el pronuncio cada dia). No hi ha enyorança ni nostàlgia en el meu record sino tendresa.

I un nota que encara es fa més gran quan els mitjans li demanen declaracions sobre la desaparició d’un coetani. Ahir em va passar amb la mort de Julià Peiró, el gran cronista de la nit, la faràndula i la frivolité, que va arribar a ser la figura més destacada de la crònica nocturna de Barcelona (gènere avui desaparegut). Txerra Cirbiàn, vell amic i redactor d’El Periódico, hi va reproduïr una declaració meva en el diari del qual Julià i jo vam ser fundadors probablement perquè considerava significatiu el que un company d’aquella generació redaccional pogués dir.

Quina sensació més estranya. No per lloar la memòria d’un amic desaparegut sinó perquè, de manera molt subtil, un és percebut com algú que és més aprop dels que són allà que dels que són aquí. Aixi, és com si un pertanyés ja més al món dels que son morts, vist com algú especialment agermanat amb els qui ja no hi són. Que se’m entengui: quan algú em diu “en els teus temps…” sempre responc: “el meu temps és aquest, el passat ja no existeix, el que m’apassiona és ara mateix”. Estic molt ocupat en totes les coses apassionants que passen ara i estic sempre amb gent jove, gairebé mai de la meva edat. La meva memòria és per a que l’aprofitin els joves si volen, i si no, també està bé, doncs cadascú s’equivoca amb els seus propis actes.

La memòria dels meus que ja no hi són és, com he dit, tendra i sempre present. I això, en lloc d’entristir-me o angoixar-me, m’allibera: la fraternitat no es trenca. Així de simple. I sí, en Peiró era un gran tio.

El Periódico: La noche barcelonesa pierde a Julià Peiró

La meva entrevista a Lluís Prenafeta fa 25 anys, a El Periódico

prenafeta

El Periódico de Catalunya ha recuperat i publicat una entrevista que vaig fer fa 25 anys (1990) a Lluís Prenafeta quan tot just havia deixat de ser secretari general de Presidència de la Generalitat de Catalunya. L’he rellegida amb la sensació que l’havia escrit una altra persona; jo no guardo ni un sol retall de diari ni gravació dels milers de peces periodístiques que he publicat durant 47 anys de professió. Fa 25 anys tots érem més ingenus que ara, però és que els embolics de diners i poder que es fan ara públics són fora de tota mida; algun dia hauran d’esser estudiats pausadament i analitzats, no només en ells mateixos sinó en mig del clima de guerra bruta que s’esdevé ara mateix. En el moment que es va publicar l’entrevista, Prenafeta era un enigma: un empresari d’èxit, amb una personalitat del tot diferent a la dels capdavanters catalanistes que s’havien forjat a la resistència cultural i política, que tot d’una esdevé l’home de confiança del líder total del nacionalisme català, el veritable “valido” de la cort pujolista, una figura que projecta una ombra sovint inquietant no només per als seus adversaris. Lluís Prenafeta irrom aleshores com un home que pensa en gran –a diferència dels diguem-ne líders del catalanisme que s’apleguen en torn a Pujol, i els que ho fan ara en torn, al costat i contra Mas. Sense ell no hauriem tingut TV3, l’element que marca un abans i un després en el país i que és l’expressió d’una autoconfiança i un atreviment que el catalanisme, en totes les seves versions, no ha tornat a tenir.

Lluís Prenafeta era aleshores un home opac, i potser és injust dir això. A la primavera del 1990, s’adona que aquesta opacitat el perjudica i decideix concedir una de les escasíssimes entrevistes que se l’han fet, fns i tot potser era la primera, però no ho puc assegurar. Escolta, doncs, amb molta l’atenció la proposta que la direcció d’El Periódico li fa, precisament un diari al.liniat amb posicions d’esquerres inclinades al PSC. I es decideix que s’hi publicarà una entrevista no explícitament política, al suplement que aleshores apareixia durant l’època de vacances, feta a casa seva, en un entorn distés estiuenc.

El meu record del tracte de Lluís Prenafeta és excel.lent. Ens va rebre a José Luis Martínez Ibáñez, subdirector del diari, al fotoperiodista Jaume Mor i a mi, amb una amabilitat digna d’elogi, gens freqüent en determinats entorns polítics i en persones que haurien pogut dir allò que es diu que un dia va dir la duquessa d’Alba a una minyona seva: “Niña, sal al hall y haz que les echen algo de comer a los periodistas”. Prenafeta ens va convidar a un dinar excel.lent al seu restaurant habitual i ens hi va dur amb un Jaguar de color verd màquina que seria el cotxe que jo tindria si m’agredéssin els cotxes. L’haviem fet fotos nedant a la seva piscina i haviem tingut una conversa, que podeu llegir al document adjunt, en la qual vam parlar de poder i de diners, de política i d’amistat, d’aspiracions i realitzacions. La miro ara i veig que és un document excepcional, no a causa d’aquest modest periodista, sinó per la intel.ligència d’un home polític que sabia que li calia explicar-se i la d’un diari que encara no vivia en el temps actual en que només hi ha premsa de partit que no es confessa com a tal.

Us demano que llegiu l’entrevista amb Lluís Prenafeta situant-la al 1990, una època en que tots érem molt crítics però potser més ingenus que ara. I si sabeu llegir entre línies potser trobareu, en la conversa entre ell i jo, alguna dada que potser ajudarà a situar millor algunes coses que passen ara.

Prenafeta: “El dinero sirve para comprar la libertad”. (1990)

Fotografia de Jaume Mor.

Empecemos el curso choteándonos de los medios

redaccion el periodico

La serpiente de verano ya no es lo que era. Los jóvenes suelen ignorar qué significa esa expresión, de honda raigambre periodística. Serpiente de verano era una noticia que no era, digamos, inventada, pero sí una chorrada que durante el curso no hubiera merecido ni un suelto pero que en julio y agosto se le sacaba punta hasta convertirla incluso en reportaje. Quizás lo de serpiente venía por lo del monstruo del lago Ness o por algún ofidio de buen tamaño casualmente despistado por un chaflán del Eixample. Cuando yo era un reportero principiante, a finales de los 60, el verano era una estación de sequía noticiosa pues aún no se habían inventado las no noticias, que hoy, en cambio, inundan los informativos de televisión. Para que se hagan una idea, los primeros días de agosto La Vanguardia aparecía mostrando en portada una foto a toda página en la que se veía la Diagonal desierta de personas y automóviles. Cada año, aquella imagen en huecograbado indicaba que llegaba la época en que la vida se detenía y todo entraba en un estado de hibernación inversa; hogaño terminamos el mes canicular con una manifestación de protesta ciudadana discurriendo por el corazón de la Barceloneta veraneante y con el alma en vilo por si la V independentista será mayúscula o minúscula. En el interín, Rajoy ha acompañado a doña Merkel a abrazar al santito, una nueva marca islamista ha decapitado a un señor y fusilado sumariamente a dos centenares más, Rajoy y Mas se han visto y no visto y el flamante rey Felipe ni ha dicho esta boca es mía ni se ha subido, a Dios gracias, en ningún barquito deportivo. Solamente dos o tres tintoreras se han paseado desde el Maresme hasta el Garraf costeando, sin siquiera dignarse incomodar a los bañistas.

De modo que si el flujo informativo no desciende en verano y la consabida serpiente no asoma el hocico (o lo que en su lugar tengan las serpientes), podemos tomar el pulso de lo que los medios han ido haciendo, siquiera sea a vuelapluma.

El País ha tomado el relevo de El Mundo en la labor de atizar garrotazos a Cataluña en el culo de Artur Mas, incluso aproximándose peligrosamente a ABC. Parece como si Rosa Diez hubiera sido nombrada redactora jefe de opinión. Las caretas van cayendo una a una y el admirado Javi Cercas ni se corta en decir, por fin, lo que piensa. Legítimamente, faltaría más.

La programación cinematográfica en las teles es más mala que con Franco.

Las páginas salmón de La Vanguardia parecían las notas de sociedad del Hola, llenas de parejas y grupos familiares vestidos de fiesta para el verano. Con eso, las entrevistillas y los temas “desengrasantes”, tales publicaciones se asemejaban riesgosamente a lo que hacíamos hace 30 años en El Periódico por estas fechas.

TV3 ha sido, quién lo hubiera dicho, el último refugio de la canción del verano. El soniquete de Pepet i Marieta nos ha traído un penetrante olor a sandía fresca a todos los hogares catalanes hasta que nos ha llegado a salir por las orejas. Hasta Salvador Cardús imploraba piedad. Por cierto, el serial policiaco francés Avenue du Palais, casi tan genial como Julie Lescaut; ha sabido a poco.

En El Mundo, Casimiro García Abadillo ha seguido pugnando por encaramarse al trípode de la pitonisa, sin lograrlo todavía. Cierto es que hace falta valor para titular tu sección “Hoja de ruta del director”, pero la lástima es que además es preciso saber escribir con gancho y tener algo nuevo que decir. O atreverse a hacerlo.

La latinoamericanización de El País está avanzando a tal ritmo que el diario parece un periódico de Armando de Armas publicado en la Caracas de la época de Carlos Andrés Pérez.

La línea general de El Punt Avui parece inspirada por aquel viejo anuncio del Cerebrino Mandri: adustez, preocupación, desplantes, y lo que en catalán llamamos “mocs” a diestro y siniestro. Kryptonita peligrosa que a veces parece contagiar al Ara.

A pesar de los pesares, que suelen ser muy pesados, El Periódico sigue siendo el diario que mejores portadas hace.

La Razón también hace unas portadas muy buenas. Y lo que tiene más mérito, las confecciona mientras su director anda de tertulia en la tele, en lugar de remangarse en su elaboración como se supone que debe hacer un director de diario.

Eldiario.es continúa posicionado como el mejor periódico digital independiente. Mientras, Público sigue aproximándose a un max-mix entre Iskra, Solidaridad Obrera y La Aurora, cosa que tiene mucho mérito.

El apesadumbramiento ceñudo y tristón de las columnas de Antoni Puigverd en La Vanguardia ha llegado a preocuparme seriamente. He estado a punto de salir corriendo a llevarle algún reconstituyente y servírselo yo mismo en la mesa camilla.

En cambio, ver que el inconmensurable Julio Llamazares (“El río que nos lleva”) ha publicado en la contraportada de El País junto a esos animosos jóvenes y jóvenas del otro lado del charco me ha hecho pensar que, o bien todos no se han vuelto locos allí o alguien no sabía a quien contrataba para la columna.

Son solamente unos apuntes deslavazados y, como decía el gran Cassen, es broma. Ya se me ocurrirán más.

Fotografía: la sala de redacción de El Periódico. Foto de Miguel Lois.

Pitjor que el PP amb Canal 9: com privatitzar TV3 sense que es noti

Es un joc de miralls deformants diabòlic: mentre la majoria de la gent mira cap al tancament de Canal 9, decidit a lo “ordeno y mando” desprès d’un llarg i galdós procès de malgovern i degradació de la televisió valenciana, més aprop de nosaltres té lloc una maniobra tant o més perillosa per a la televisió pública de qualitat i servei. La privatització del departament comercial de TV3 és un torpede en la línia de flotació de la televisió nacional de Catalunya, patrimoni de tots els ciutadans i estructura d’estat.

Sigue leyendo

L’aprimament de TV3 no és només un bunyol, també és una venjança

tv3 assemblea

Josep Antoni Duran Lleida m’ha estalviat la feina d’argumentar la raó de fons del procés d’aprimament de TV3, Catalunya Ràdio, la Xarxa de Mitjans Locals i l’Agència Catalana de Notícies, i alhora, el tràngol de passar per conspiranoic. En unes declaracions recollides pel Diari de Girona, el capdavanter d’Unió Democràtica diu el que molts a la direcció i a les bases de CiU pensen: que TV3 treballa per aplanar el camí d’ERC. Duran diu, en veu alta segons sembla, el que hom pensa en tot un seguit d’ambients polítics i que ha traspuat a determinats cercles catalanistes (i no tant). Des que els governs d’esquerres van abandonar l’ambigüitat respecte a TV3, la direcció i els professionals de la televisió nacional de Catalunya han estat vistos com a adversaris per part dels qui es sentien injustament bandejats del poder. D’aleshores ençà, els professionals de TV3 i el model de televisió pública que havien aconseguit bastir han tingut enemics no només dins el nacionalisme espanyol d’enllà i ençà de l’Ebre sino al bell mig mateix del catalanisme polític de centredreta.

L’ERO que ara amenaça els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio és l’excusa econòmica d’una venjança política. És dur escriure-ho amb aquestes paraules però és així. I és a més una estratègia mesquina perquè pretèn aconseguir certa complicitat per part del públic, llargament intoxicat per fal.làcies relatives al suposat sobredimensionament de les estructures de TV3, difoses igualment, fa encara més temps, pel PSC quan es trobava a l’oposició en legislatures anteriors. Hi ha també, en alguns sectors, una estranya mala voluntat contra TV3, a la qual s’acusa de malvestats inconcebibles, fins i tot de destruïr la llengua. Vaig contribuïr a estructurar el servei d’atenció als espectadors de la casa i sé del que parlo perquè ho han llegit els meus ulls de primera mà. Tot plegat fa que la falsa idea del sobredimensionament hagi pres força entre la gent, que desconeix que una televisió de qualitat com la que tenim no es fa amb quatre canyes, malgrat que el cost real per persona dels canals de TV3 i Catalunya Ràdio és de 10 cèntims cada dia.

La direcció de la CCMA ha volgut aprofitar aquesta desinformació per tal de treure’n profit, per aquest motiu han divulgat unes xifres de sous que no corresponen a la realitat, tot atiant la malevolença i la ignorància. Cal dir que en tota la història contemporània de la comunicació a Catalunya mai s’havia arribat a aquesta baixesa, ni en els moments més compromesos del pas de Jordi Pujol per empreses de comunicació i de cultura. L’èxit de TV3 es deu als seus professionals, i també, cal dir-ho, a la visió genial de Jordi Pujol i Lluís Prenafeta en trencar amb la gasiveria comunicacional que havia tingut sempre el catalanisme i tirar endavant un projecte ambiciós de nivell internacional. La TV3 que volen ara els directius nomenats per CiU sembla, irònicament, la que hauria volgut el PSC en la seva època més sectària respecte a la CCRTV. Perquè es tracta de sectarisme, expressat en el convenciment d’alguns que el departament d’informatius està “control.lat per una cèl.lula leninista”, així ho diuen i ho creuen (què Déu els conservi la vista).

Els professionals de TV3 han volgut contraposar als arguments pseudoeconòmics de la direcció dades fefaents, com es pot llegir a aquest text: Respostes clares a preguntes concretes. Però l’argument de base és polític: TV3 és un instrument irrenunciable per a Catalunya, per la seva llengua, cultura i nacionalitat. El sectarisme dels seus dirigents i dels qui els nomenen i inspiren respòn a una venjança i a una aspiració: afeblir la radiotelevisió pública per enfortir la privada (que creuen, ai las, que afavoreix els seus interessos; ja en parlarem d’aquí a un any). I la televisió de qualitat, especialment TV3, no només es fa amb mitjans materials, sinò sobretot amb elements immaterials. Aquests immaterials es diuen il.lusió, passió i visió. El procès de desmantellament de la CCMA, que ha reduït pressupostos, sous i mitjans (vegeu el link de més amunt) ha acabat per destruïr, o gairebé, la moral dels professionals. Que ho sàpiga la gent: els productes de comunicació es fan amb il.lusió, convenciment, moltes ganes i moltes hores. Quan vegeu un programa de TV o ràdio, una publicació o qualsevol producte comunicacional que no us acabi de fer el pes perquè li falta no sé què, aquest no sé què és precisament la il.lusió dels qui el fan, que traspua subtilment la mediació comunicativa i arriba a ser percebut intuitivament pel receptor. Ara la màgia s’ha trencat, i no sé si podrà ser recuperada. El sector sectari que tira endavant aquesta política suïcida se sentirà venjat del seu papus, Mònica Terribas, i de la sensació que un dia se’ls va arrabassar quelcom que creien que era d’ells exclusivament. Les reduccions salarials són també la venjança contra uns professionals als quals no es perdona haver complert la seva obligació tot dotant TV3 d’independència i qualitat, en lloc de ser mesells i dir amén, com estaven acostumats en la mesquina trajectòria comunicacional del catalanisme polític.

El periodista esportiu José María García, entrevistat un cop per Jordi Basté a Rac1, ho va explicar amb una frase memorable. Garcia va passar per la COPE i va acabar a matar amb els bisbes espanyols que la regeixen. Basté li va preguntar: “I tu que ets tan catòlic i devot, aquesta experiència no t’ha fet perdre la fe?” I el Butanito li va respondre: “No, els bisbes no m’han fet perdre la fe però si que m’han fet perdre la il.lusió”.

Tres errors que poden malmetre TV3 i Catalunya Ràdio

… però que encara podem evitar. Ho argumenta molt bé Daniel Condeminas, ex degà del Col.legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya, tot indicant els riscs i les oportunitats que encara la CCMA en l’actual trencacolls. En el blog de la Plataforma en defensa del servei públic de Ràdio i Televisió de Catalunya.

Andreu Buenafuente: Los medios de comunicación públicos

Andreu Buenafuente publica hoy en El Periódico un artículo sobre los medios de comunicación públicos que reproduzco íntegramente. Habla sobre Canal 9 y TV3, pero vale también para COMRàdio.

Se veía venir: cambio de Gobierno, “limpieza general en los medios públicos”. Da igual que lo estén haciendo bien, sencillamente no lo hacen “como le gusta” al Gobierno de turno. Ponle, ahora, el nombre del Partido Popular en la escoba. Antes fueron los socialistas y antes otra vez los populares. Definitivamente, podemos asegurar que los gobiernos no entienden y no quieren entender la función de los medios públicos que, ¡ojo!, financiamos entre todos.

Es desesperante y de una miopía e ineficacia que clama al cielo. Nos van a poner como ejemplo en el mundo de como NO hay que hacer las cosas. Es no saber nada de comunicación, ni de periodismo. No saber, ni querer saberlo. Los gobiernos solo ven a sus medios públicos como aparatos propagandísticos enmascarados de servicio público o, por lo contrario, como monstruos imaginarios que perjudican al país. Como si la gente fuera tonta, ¿sabes? Céntrate en la honestidad de tu gestión y deja a los demás que hagan su trabajo. Ven fantasmas donde no los hay, desprecian a sus profesionales ignorando su trabajo por luchar en un escenario depravado de medios comerciales. Profesionales que se esfuerzan día a día por conseguir fiabilidad, audiencia y un prestigio. No importa. A la calle y que pase el siguiente. Y cuando cambie el partido en el poder, otra vez a la calle. Y, para hacerlo más complicado, consejos de administración con representación política, miniparlamentos inoperativos, comisarios más que dirigentes, todo hay que pactarlo, todo hay que supervisarlo. Los medios públicos son continuos avisperos donde, por cierto, no hay manera de que la industria audiovisual española pueda hacer algo con regularidad. Entras y te llueven hostias por todos lados, como si nosotros fuéramos el problema.

Hay más: está el faraónico desaguisado de la televisión valenciana que han gestionado todo lo mal que han sabido en todos los aspectos. Una vergüenza. Y, ahora, de un plumazo, todos a la calle. Más descaro imposible. En lugar de haber hecho un plan de viabilidad hace muchos años y mirar de encauzar la situación, han dejado que se pudra. Lo que viene será peor. Lo dije hace muchos años:Canal 9 no representa el espíritu, el pensamiento, la creatividad de los valencianos y no es por culpa de los que trabajan en ella. Se enfadaron los directivos. Antes nos copiaron un formato y nos ningunearon en reuniones convocadas a las que no asistieron. Directivos de medio pelo, nula creatividad y menos compromiso con la sociedad. Unos prendas, vamos.

En Catalunya se han mantenido las formas más o menos. Trabajé en ella 10 años y fueron de los mejores de mi vida. Si no lo reconociera sería un cretino. Pude hacer lo que quise y tuve directores, con alguna excepción que no computa, que me respetaron. Se sembraron prodigiosas semillas que todavía hoy lucen en la programación. Aunque, ahora, le toca una transformación, una adecuación a la nueva realidad y sobretodo, recuperar la operatividad. Se escucha demasiado en el sector lo de “no vayas a TV-3 que están mal, no vale la pena”. Me niego a aceptar eso. ¡En TV-3, no! Ojalá la hagan bien, quiten todos los nudos que la aprietan, vuelvan a abrir las puertas y eso les permita seguir siendo la única flor en el desierto irrecuperable de los medios públicos españoles.

TV-3 siempre ha sido una tele de referencia, donde un buen documental en horario de máxima audiencia es el líder de su franja. Donde se puede hacer un programa como el que hicimos conEduard Punset y sentirte orgulloso. Programa, por cierto, que presentamos también a otras cadenas y todavía están riendo. ¡Cómo me gustó que funcionase bien! Y no hablo de ego. Por cierto, que hemos presentado una continuación de ‘Com va la vida?’. ¿Lo podremos hacer?

Siempre hay alguien que pone el ejemplo de la BBC como modelo. Desengañémonos, en España no sabemos hacerlo así. Nuestra sangre caliente, nuestra poca tradición de libertad, nuestra perversa visión del periodismo nos juega a la contra. Mientras un político considere que un periodista de TVE o RNE le está perjudicando cuando cuenta una realidad contrastada, no habrá manera de tener unos medios libres y respetados. Mi apoyo a mis compañeros que se han dejado la piel en sus programas. Habéis hecho lo que teníais que hacer. Vosotros sí que podéis dormir tranquilos.

Les noves direccions de TV3 i Catalunya Ràdio vistes per Salvador Alsius

Em costa escriure sobre els canvis de direcció a TV3 i Catalunya Ràdio. Hi ha lloances als que se’n van i recels envers els que arriben que, tot i semblar-me justificats, contenen elements que m’impedeixen afegir-m’hi. Mònica Terribas va ser una gran directora, amb el coratge que li va faltar a Francesc Escribano, però perquè sentia darrera seu un suport polític que em temo que el segon no va tenir (el PSC i ICV no tenen ni la més mínima idea de què fer amb els mitjans de comunicació, a part d’instrumentalitzar-los i xulejar-los). I als que arriben. cal concedir-los credibilitat, però en un marc molt concret: la seva assumpció del càrrec després d’una reforma legal que fa de la CCMA un ens subjecte al diktat governamental.

Salvador Alsius, una de les figures pioneres de TV3, que la va deixar (o el van fer deixar-la) per incorporar-se a la Universitat Pompeu Fabra, ha escrit un article a El Periódico prou moderat, que expressa gran part del que penso (tinc maldats a la recàmera, però) i que reprodueixo tret del blog tv3teva.cat.

VEGEM QUÈ FAN, per Salvador Alsius

L’ any 2000 hi va haver a Praga una manifestació gegantina de ciutadans que protestaven contra el nomenament d’un nou directiu a la televisió nacional txeca. Consideraven que les característiques d’aquella persona i les circumstàncies en què s’havia produït la seva designació per al càrrec posaven en perill la independència d’aquell mitjà de comunicació i el servei públic que se’n podia esperar.

No és fàcil imaginar que un fenomen semblant pugui produir-se aquí. Però sí que hi ha hagut indicis clars que els recents nomenaments de nous directors a TV-3 i a Catalunya Ràdio no han estat vistos amb indiferència per sectors més o menys amplis. Les xarxes socials, especialment Twitter, n’han anat plenes. I hi ha hagut respostes no precisament entusiàstiques per part dels comitès professionals de les respectives empreses i, en un dels casos, fins i tot del Col·legi de Periodistes.

Ja hi va haver clars motius de preocupació quan el nou corró parlamentari va imposar una reforma (contrarreforma, se’n va dir) de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I això es va fer passant per alt totes les opinions crítiques procedents de sectors professionals i d’autoritats acadèmiques. Però a això, per desgràcia, ja hi estem massa acostumats. Tampoc a l’anterior etapa, ni a les precedents, aquí no s’ha vist mai res que s’assembli ni una mica al marc amb què funciona la BBC, per dir-ho de pressa i emprant un tòpic entenedor. Aquesta ja no és una qüestió que es pugui retreure a uns determinats partits polítics. Tots ells, es podria dir que sense excepció, mostren una voracitat gairebé impúdica a l’hora d’exercir controls sobre els mitjans de comunicació.

Així les coses, és lògic que la controvèrsia reaparegui quan del que es tracta és dels nomenaments concrets de les persones a qui els tocarà exercir aquell cobejat control. Dues coses s’han retret als perfils dels elegits. Una d’elles és el fet que no siguin periodistes. En el cas de Catalunya Ràdio, és cert que s’ha trencat en això la tònica existent fins ara. No és així en el cas de TV-3, on han ocupat la direcció persones procedents d’altres àmbits professionals. Val a dir que no està escrit enlloc que els directors d’aquests mitjans hagin de ser periodistes. I, en la situació present, en què els nomenats hauran de capejar els embats de la crisi, cal reconèixer que hi ha una excel·lent coartada per anar a buscar persones que atresorin una certa fama de bons gestors. Com succeeix, certament, en els casos presents.

Tots dos són persones amb prou capacitat per ser ben conscients que assumeixen una tasca delicada. El sector de la comunicació està en ple procés de canvis (¿que potser ha deixat mai d’estar-ho?) i un pilotatge erroni o erràtic de les grans naus que són TV-3 i Catalunya Ràdio podria tenir conseqüències nefastes per a aquests mitjans i, de retruc, per a la nació catalana. Amb un parell de falses maniobres es pot fer anar en orris tot allò que s’ha estat construint amb molt d’esforç des de l’any 1983. I ja hi ha hagut, tant en una casa com en l’altra, èpoques en què la mediocritat dels seus dirigents ho ha fet anar tot una mica de gairell.

L’altra gran qüestió és si els llocs de procedència de les dues persones les inhabiliten per als respectius càrrecs. En un cas l’origen és el grup Godó. Aquests dies s’ha fet anar molt una mena de teoria del tipus cavall de Troia, segons la qual el nou director de TV-3 hi hauria arr bat amb la missió més o menys explícita de fer minvar la implantació de la televisió pública en favor dels interessos privats als quals fins ara ha servit. És una hipòtesi que s’hauria de demostrar. I a la qual se li pot donar perfectament la volta. Més difícil de justificar, sobre el paper, és la procedència de la persona que ha passat a ocupar la direcció de Catalunya Ràdio: el comitè de govern d’Unió Democràtica de Catalunya. La veritat és que estètic, allò que es diu estètic, això no ho és. En la seves primeres declaracions el nou director ha dit que això no ha de ser un impediment perquè ell mantingui a l’antena el degut pluralisme. On verra.

En qualsevol cas, ben aviat hi haurà maneres de comprovar les intencions dels nouvinguts. La primera d’elles, la manera com enfoquin el nomenament dels corresponents caps dels Serveis Informatius. Caldrà veure si compten amb professionals de les pròpies cases o si, al contrari, necessiten portar gent de fora. I, sobretot, caldrà veure si en aquests càrrecs hi situen persones que estiguin marcades en un sentit o en un altre. I, de tota manera, hi ha encara una garantia que assegura el caràcter i la vocació de servei públic dels dos mitjans de comunicació. Aquesta no és cap altra que la convicció i el coratge dels seus professionals, que ja n’han vist de tots els colors i que no semblen disposats a admetre derives que posin en perill el bon rumb seguit fins ara.

Eugeni Sallent, un Boi Ruiz per a TV3?

S’ho pregunta Media.cat, observatori crític dels mitjans: “Si no hi torna a haver una sorpresa com la que a última hora va evitar el nomenament de Ramon Rovira, la reunió de demà del Consell d’Administració de la CCMA nomenarà Eugeni Sallent, director de RAC1 i RAC 105, com a nou director de TV3 en substitució de Mònica Terribas.

I si la primera opció ja va alçar malestar, per l’alt grau de suport que té Terribas, no sols entre la plantilla de TV3 i els professionals de la comunicació en general, sinó entre àmplies capes de la societat civil –només cal mencionar l’insòlitcomunicat del cantant Lluís Llach-, el pla B no ha millorat gaire les coses.

Al seu favor, Sallent hi té el seu èxit al capdavant de RAC1, que ha dirigit des de la seva creació del, gairebé, no res fins a ser l’emissora líder en audiència a Catalunya, convertint-la en el primer mitjà de comunicació privat en català líder d’audiència en el seu sector i, a més, mantenir una línia editorial relativament independent de La Vanguardia –només cal recordar que l’emissora va acollir durant anys el programa Minoria Absoluta, fins i tot durant molt de temps en que aquest tenia una audiència més aviat modesta-.

Però a l’altra banda de la balança hi comptarà, i molt, les constants declaracions de Sallent molt crítiques amb els mitjans públics, tan a nivell personal com en la seva part de responsabilitat pel seu càrrec de vice-president de l’Associació Catalana de Ràdio (ACR), l’entitat que agrupa les empreses privades del sector. Sallent ha declarat, tan en conferències com en entrevistes, que “el finançament mixt de la ràdio pública és una dificultat afegida als negocis de la privada. Però hi ha altres problemes que van més enllà de la publicitat (…) per exemple en el que es refereix a l’accés de l’espai radioelèctric”.

Unes opinions coincidents amb la pressió constant que ha exercit l’ACR per tal d’aconseguir la llei que regula la supressió gradual de la publicitat a Catalunya Ràdio i –de moment amb menys èxit- la reducció de freqüències per a les emissores municipals, arribant a proposar l’eliminació de COMRàdio.

Aquest perfil ve sumat a que Sallent entra amb el mandat exprés de “realitzar un pla d’ajustos i redimensionar la plantilla” de TV3, objectius amb els que coincidia recentment en unes declaracions a l’Ara, on afirmava que “Els mitjans públics, però sobretot TV3, han de seguir defensant la seva posició de referència a Catalunya protegint el model. Però també s’han d’adaptar a les exigències actuals aplicant criteris de gestió que optimitzin els recursos”.

Per això és força probable que els gestos de rebuig i malestar dins i fora de la CCMA siguin encara més grans que quan es va proposar Rovira per al càrrec. N’hi ha, fins i tot, que ja comparen Sallent amb Boi Ruiz, pel seu perfil de gestor privat que ha entrat al sector públic amb una clara voluntat de desmantellar-lo. Oficialment per “adaptar-lo a les exigències actuals” però –segons pensen molts- per afavorir interessos concrets d’empreses privades. En aquest cas el Grup Godó, acusat en nombroses ocasions de voler reduir el pes de TV3 per afavorir 8TV”.

Un error de una magnitud tremenda

Lo ha dicho Patricia Abril, directora general de McDonald’s en España: suprimir la publicidad de TVE fue “un error de una magnitud tremenda”. Lo mismo pensamos quienes hemos trabajado en televisión pública, al ver que el gobierno de Zapatero, en sus últimos tiempos, se sacó de la manga este colofón a su errática política (por llamarle de algún modo) comunicacional. El anterior presidente entregó en bandeja a las cadenas privadas el grueso del pastel publicitario televisivo mientras los profesionales de TVE luchaban con uñas y dientes compitiendo con ellas y para conseguir –y lograr– una televisión pública estatal más independiente que nunca. Lo hizo después de un proceso de implementación de la TDT –cuando esta tecnología era ya casi obsoleta– que abrió la puerta a la televisión generalista de difusión estatal a la extrema derecha y a la baja calidad en contenidos y programación. Zapatero había sido abandonado por Prisa y buscó acomodo en un empresario simpatizante que obtuvo de él algunas licencias de TDT a cambio de proporcionarle “apoyo” con un periódico que en lugar de ampliar el registro cultural socialdemócrata nos obsequió a todos con una concepción de la izquierda que hace las delicias de quienes sueñan con la reencarnación de Bullejos, Trilla y Adame en la secretaría general del PCE y con la elevación al olimpo del reciclador de discursos de Fidel.

La revista humorística La Codorniz publicaba una sección titulada Donde no hay publicidad resplandece la verdad, y vive Dios que los españolitos han interiorizado esa barbaridad. El comercio, que produce trabajo, prosperidad y paz, ha sido siempre despreciado por la hidalguía, también por ese remanente de hidalguía que pasa por progresía española y que abomina de los “fenicios”, cosa que explicaría en cierto modo ese substrato de antisemitismo y anticatalanismo en la izquierda sectaria española. (Para detectar indicios de esa nueva hidalguía “proletaria” préstese atención al uso de la palabra “coherencia”). Pero resulta ser todo lo contrario: donde no hay publicidad resplandece la miseria. La ausencia de publicidad en las calles y en los medios es un indicador seguro de ausencia de libertades democráticas. Punto pelota.

En estos momentos, las empresas comunicacionales asisten a un cambio de era en el que ven decaer lo que ha sido el centro de su negocio durante los últimos 150 años: los ingresos por inserción de publicidad. Muchos observadores achacan a cierta nueva “cultura de la gratuidad” la crisis de medios e industrias culturales en lugar de hacerlo a su incapacidad de inventar nuevos modelos de negocios adecuados a la nueva realidad del mercado y a la satisfacción de sus clientes mediante valor añadido al producto. Pero la cultura de la gratuidad en televisón no es nueva. Fue el propio Francisco Franco quien la propició en el nacimiento de TVE, cuando rechazó que la naciente televisión oficial se financiase mediante el pago de licencias, como en el resto de Europa, y decidió que su funcionamiento iría directamente a cargo de los presupuestos.

Hasta la fecha, los ciudadanos han vivido con la engañosa sensación de que la televisión pública les sale gratis. En Catalunya, donde desde 1983 TV3 ofrece un servicio de televisión pública de altísima calidad, a la altura de las grandes cadenas públicas europeas (demostrado por la infinidad de premios internacionales que han obtenido sus producciones) las sucesivas direcciones generales de la corporación pública se han encontrado con la renuencia de los ciudadanos a pagar una license fee cada vez que han sido sondeados al respecto. Y a la vez, muchos de esos mismos ciudadanos han considerado que los poco más de 40 euros anuales que la televisión pública catalana recibe de sus impuestos eran demasiado dinero, cuando apenas llegan a cubrir el 30% de su funcionamiento total.

Con semejante falsa conciencia, que diríamos en marxista, no es de extrañar que los televidentes españoles acogieran con albricias y zapatetas el anuncio de la eliminación de la publicidad en TVE. Álvaro de la Iglesia vencía después de muerto, pero unos cuantos meses después, ahora mismo, el consejo de administración del ente público se plantea recuperar las inserciones publicitarias porque el recorde de 200 millones en el presupuesto pone a la televisión pública al borde del colapso.

Me temo que ni con publicidad ni sin ella tienen remedio los males de las televisiones públicas. Los gobiernos derechistas de Madrid y Barcelona saben que la nueva hidalguía populachera considera a los profesionales de la televisión unos privilegiados y se complace en verles morder el polvo a manera de pobre consuelo cuando a ellos les acechan contratos basura. No es una neura mía: la propia Casa del Rey es consciente de esa mentalidad cuando difunde que Juan Carlos cobra un sueldo medio neto mensual de 12.000 euros; uno hubiera esperado de esa augusta institución, si no transparencia total, algo más que dar penita a los tontos. En  Catalunya, el equivalente de ese populismo se complace en la maledicencia en torno a la televisión pública nacional catalana, de modo que a veces parece que se es más catalanista cuando más se desea ver por los suelos al mayor logro cultural del catalanismo contemporáneo.

Creo que fue Einstein quien dijo que había dos cosas infinitas, el universo y la estupidez humana, y de lo primero no se sentía del todo seguro. El espectáculo de ver cerrada la televisión pública de l’Hospitalet por un gobierno municipal de izquierdas, pese a una fallida resistencia de ICV-EUiA, nos indica que quizás sea verdad que los pueblos tienen las televisiones que se merecen. De momento ya cuentan con los gobiernos que ellos mismos han votado.

BIENVENIDOS A MI BLOG

DR. GABRIEL JARABA
Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo.

Soy un periodista senior en ejercicio desde 1967, con experiencia en prensa, radio, televisión e internet. Me dedico a tareas académicas y de activismo social como Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona. Actualmente sirvo como profesor en esa Universidad; en la Cátedra Internacional UNESCO Unaoc UniTwin de Alfabetización Mediática y Diálogo Intercultural, la Cátedra UNESCO de MIL para el Periodismo de Calidad, la Cátedra RTVE-UAB para la Innovación de los Informativos en la Sociedad Digital y en el Gabinete de Comunicación y Educación de la UAB.

Soy analista de la información y los medios en la Fundació Periodisme Plural y escribo en el diario Catalunya Plural. Hago investigación en comunicación, en redes sociales de internet y en humanidades digitales. Elaboro métodos de impulso de la creatividad y de gestión mental.

Autor de los libros Periodismo en Internet (Ed. Robinbook); Twitter para periodistas (Ed. UOC); Youtuber (Ed. Redbook) y ¡Hazlo con tu smartphone! (Ed. Redbook) y coautor de otras obras sobre comunicación y educación.

Como ciudadano promuevo el apoyo a Naciones Unidas en la perspectiva de Una Sola Humanidad, como colaborador de la ONG internacional World Goodwill – Buena Voluntad Mundial.  Soy miembro de la European Transpersonal Association y del Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona. Propongo un universalismo inclusivo basado en el humanismo y desde el catolicismo que ejemplifica el papa Francisco, y soy feligrés de la parroquia de Santa Anna.

Entre los 50 mejores blogs periodísticos

GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

Analista de la información y los medios en:

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a 143 seguidores más

SOY PROFESOR E INVESTIGADOR EN:

CATEDRA UNESCO DE MIL Y PERIODISMO DE CALIDAD

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Profesor e investigador

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

MENTOR

CERTIFICACIÓN PROFESIONAL EUROPEA EN PSICOTERAPIA Y PSICOLOGIA TRANSPERSONAL

septiembre 2020
L M X J V S D
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930