Ves qui ho havia de dir, el model de televisió pública al qual aspiren Convergència i Unió és el model del PP, sense llengua castellana. Una televisió modesteta, per anar tirant, subsidiària en quant a impacte i influencia de les cadenes privades. Sense futbol ni fórmula 1, cosa que será molt aplaudida per intel.lectuals i benpensants, però que l’allunyarà dels amplis públics populars entre els quals es troben, precisament, els ciutadans que s’han d’anar incorporant a l’ús normal i regular de mitjans de comunicació i elements culturals en llengua catalana. Això sí, que tingui “més sinèrgies” amb les televisions locals i comarcals, cosa que, amb tots els respectes per a tanta gent valuosa que treballa en aquest sector, pot representar encaminar-la cap a aquell model proposat un dia per Alfonso Guerra, que hauria acabat emmarcant la televisió catalana en un redós costumitzant i no en el paper de televisió nacional de Catalunya que li pertoca i que fins ara ha exercit.
No només será el PP i la seva marca blanca Ciudadanos qui aplaudirà aquesta deriva imposada pel Govern; l’esquerra a l’oposició denuncia ara que la maniobra proclamada per Francesc Homs té com a objectiu afavorir interessos comunicacionals privats, però aquesta tensió no durarà gaire. I d’entre el públic hi haurà molt i molt babau que se sentirà reconfortat en imaginar que uns treballadors que considera privilegiats veuen abaixat el seu sou, sou que li costa 40 euros a l’any, menys que una ronda de cubates.
Heus aquí, doncs, que 28 anys de treball de qualitat, d’esforç mantingut, de convertir una televisió “autonómica” en una de les cadenes publiques de més qualitat d’Europa, que parla de tu a tu i amb el cap ben alt a qualsevol altra tele, sigui la BBC o la Deutsche Welle, pot acabar ben tristament. No només en tant que televisió pública de referencia, sinò, sobre tot, en tant que eina fonamental de normalització lingüística i mitjà de fer present Catalunya davant ella mateixa. Al segle XX ja era així, però al segle XXI encara ho és més: una nació petita, amb una cultura i llengua minoritzades per l’enorme influencia de les cultures que l’envolten només compta amb una eina com TV3 per ser present al món de la comunicació, que és el món ras i curt. I els puristes als qui costi païr això, que pensin que l’alternativa és l’estat de la llengua i la cultura a la Catalunya del nord.
Que la minorització de la principal eina de nacionalització de Catalunya sigui obra d’un govern que es diu nacionalista i que fa gestos que pretenen ser sobiranistes és significatiu de que Catalunya està dirigida per un consell executiu de comptables mediocres. I, paradoxalment, aquesta acció suicida és motivada pel mateix èxit de l’empresa engegada amb la fundació de TV3 el 1983 i el camí recorregut fins ara. TV3 s’ha desenvolupat durant tots aquests anys fins assolir un nivel d’independència insòlit en qualsevol altre mitjà de comunicació, públic i privat. Va ser concebuda com a una iniciativa convergent i ha arribat a situar-se per sobre de qualsevol vicissitud partidista. Aquest és el problema: TV3 no és manipulable com es pensen els polítics –del govern i de l’oposició—que tenen una concepció de la comunicació instrumental, basada en la ignorancia i antiga. L’excel.lència de TV3 –independència, qualitat, influencia, popularitat, lideratge—ha acabat per esdevenir la seva desgracia. Estem novament davant un fet que es repeteix, dolorosament, década rere década: Catalunya no tolera l’excel.lència, cuita a destruïr allò que destaca, té èxit o és brillant. Les lloances a Guardiola i el seu estil de liderat són hipòcrites. Són falses perquè surten de franc i no comprometen ningú, només donen material per a converses que no duen enlloc i per a emmirallar-s’hi sense aportar-hi coherencia en la part que pertoca.
Per això mateix, a TV3 no la salvarà ni l’oposició actual ni el públic. Quan aquesta oposició governava, tampoc se la sentia seva i al capdavall no va saber què fer-ne. Els socialistes estaven acostumats a un joc més fácil: pujar-se a la gepa d’una empresa privada – El Periódico, Cadena Ser, El País—i fer-la jugar a favor dels interessos propis, cosa que no costa un duro i permet exercir l’instrumentalisme “resultadista”. Comprovar que a TV3 no només les “palanques” no responen sinó que no n’hi ha de palanques no ho han paït mai, estorats en veure com posar al davant de la Corpo una directora general simpatitzant no obrava el miracle. Iniciativa ha passat pel Govern convençuda que TV3 era un niu de nacionalistes dretans, cosa meravellosa i estranyament compatible amb un altre miratge simultani per part dels convergents, convençuts al seu torn de que la criatura gestada per Pujol i Prenafeta havia quedat en mans d’un “escamot leninista”. Esquerra va entendre la complexitat de la qüestió perquè Joan Manuel Tresserres, Albert Sàez i Enric Marín són tres destacats científics de la comunicació. I sobre tot perquè, d’entre ells, algú va saber fer una lectura gramsciana de la qüestió –lluitar per l’hegemonia cultural per tal de guanyar-ne la política– mentre que cap dels posteurocomunistes que hi ha a Iniciativa i al PSC van saber apreciar el que els havia caigut a les mans. Algun dia caldrà estudiar el paper que han tingut els antics militants de l’extrema esquerra dogmàtica i autoritària reconvertits en socialdemòcrates en el dogmatisme, l’oportunisme i la incapacitat de llegir realitats complexes que ha fet del gran partit socialista català una despulla ideològica. Però, al final, la realitat s’ha imposat: TV3 ha estat desitjada per tothom però mai ningú no l’ha estimat.
Els telespectadors que han format el gruix de la seva audiencia han gaudit durant tot aquest temps d’una de les millors televisions, si no de la millor, d’Europa. Ara, el desori de l’oferta de canals de TDT els porta un tastet de realitat, però no són ni de bon tros conscients que la televisió europea és avorrida i mediocre, i que els productes de qualitat de la BBC o Channel 4 són excepcions. Al continent no hi ha televisions divertides, amb les quals et puguis sentir identificat, que exerceixin un efecte de proximitat i que pensin en tu no com a un resultat d’audímetre o com el client d’un producte comercial. La supervivencia de Catalunya com a nació, amb la seva llengua i cultura, és una excepció europea; l’existència de TV3 com a televisió pública nacional és l’excepció coherent amb aquesta realitat. Fins ara.
Em temo que els telespectadors no seran capaços de defensar i salvar TV3. En primer lloc, perquè les formacions polítiques que podrien liderar aquest procés no són capaces de fer-ho, analfabetes comunicacionals com són i amarades d’instrumentalisme tacticista. Molta gent pensarà, de bona fe, que si cal reduïr despeses també cal fer-ho en la televisió pública. Però la televisió pública no és una conselleria, un departament de l’administració o un servei qualsevol. A diferencia d’altres serveis públics, TV3 manté una competencia, molt dura, amb l’oferta privada, una oferta que és en castellà tret d’excepcions encara irrellevants. No oferir programes competitius, massius, que tenen un cost determinat pel mercat, significa renunciar al lideratge en la catalanització del país i quelcom encara pitjor: resignar-se a la subsidiaritat de la llengua catalana en el panorama comunicacional, el panorama on es juga no només el futur sinó el present de les llengues, les cultures i les nacions. Em temo que això és massa sofisticat en uns ambients en els quals hi ha qui pensa que Ramon Pellicer va pel món en limusina i qui ignora que un esdeveniment per a infants excepcional i únic com la Festa dels Súpers es fa a base de força de braços dels treballadors de la casa.
Ara sabrem, els que treballen a TV3 i els qui hem treballat durant gairebé dues decades, si els nostres conciutadans mereixen aquesta feina. De moment, ells han premiat amb el seu vot el desmantellament persistent d’una de les millors sanitats públiques europees i la desmoralització dels seus professionals. Pel que fa als dirigents polítics, ara ja sabem que no.
Vicent Partal ha escrit a Vilaweb: Menys TV3, una decisió que afebleix la catalanitat
ACTUALITZACIÓ. Plataforma en defensa del servei públic de ràdio i televisió de Catalunya.
Archivado en: Televisión, CiU, Generalitat, Televisión
Comentarios recientes