GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

Jordi Pujol i les tricoteuses hipòcrites

tricoteuses

Em pregunto: haurem de ser els qui mai no hem votat Jordi Pujol, els qui ens trobem a les antípodes del que ha estat el seu moviment polític, els que hem considerat el “pujolisme” un element involutiu per a Catalunya, els qui sortim ara en la seva defensa política? De la mateixa manera que un dia va esdevenir inspiració i guia per a una majoria de la població que buscava una sortida moderada al trencacolls en que la dictadura de Franco va deixar Catalunya, Jordi Pujol ens va semblar als joves d’esquerres que vam militar en les organitzacions antifranquistes clandestines el retorn d’un perfil de català que voliem superat per l’evolució de la nostra societat. Alguns dels que ja érem periodistes aleshores ben aviat vam comprovar que l’agitador i organitzador dels sectors catalanistes petitburgesos era no només un senyor antipàtic que mirava de ficar cullerada a tot arreu –com si fos l’amo del país sencer– sinó un pèssim empresari cultural i de la comunicació, que va dur les seves ànsies de control al paroxisme i va deixar per allà on passava (Oriflama, Enciclopèdia Catalana, El Correo Catalán) petja de mala gestió, sectarisme i administradors incompetents, maldestres i encara més maleducats. Encara no haviem vist que el sectarisme no era privatiu d’aquests sectors conservadors emergents i que tan forta era l’ànsia d’alliberament de Catalunya com fort era el seu potencial d’autodestrucció, a causa precisament del sectarisme polític, la frivolitat intel.lectual i l’infantilisme creixent dels seus ciutadans.

Leer el resto de esta entrada »

Archivado en: Política, , , , ,

El error de Pere Navarro en Twitter

pere navarro

El error en la cuenta de Twitter de Pere Navarro, al haberse publicado un tuit que ha sido considerado inconveniente por su contenido y tono, no ha sido del colaborador “que utilizó la cuenta de forma no autorizada”, como ha dicho la dirección del PSC. El error ha sido del primer secretario del partido socialista por creer que para comunicar en Twitter basta con delegar la tarea en terceras personas para que sigan instrucciones concretas concebidas a partir del marketing político.

El PSC ha dicho que el dirigente socialista “no tenía conocimiento previo del contenido de este tuit, que considera totalmente fuera de lugar”, con lo que se demuestra que en esa formación política –y en casi todas– se ignora completamente lo que la comunicación en Twitter es y lo que debe ser en el caso de una personalidad pública.

La primera reacción del PSC y su principal dirigente fue aducir que alguien había usado indebidamente la cuenta, sin darse cuenta de que es difícil comprender cómo se hackea una cuenta de Twitter de alguien para colar un tuit sin ninguna otra intervanción. Lo que cuesta de reconocer es que una de las personas que los comunicadores socialistas pusieron a cargo del Twitter del primer secretario se pasó de rosca, y que con ello se descubrió lo que es un secreto a voces: que los líderes políticos delegan en terceros una tarea que requiere una gran personalización.

Por supuesto que los dirigentes políticos son personas muy ocupadas que no pueden atender personalmente todas las tareas en que están envueltos y deben disponer de asesores, colaboradores y ejecutores; también en la comunicación, faltaría más. El problema no es este, lo es la concepción meramente instrumental que los partidos, los políticos y especialmente la izquierda tienen de la comunicación. Están anclados en un concepto de agitación y propaganda pre leninista, propio del bakuninismo del siglo XIX, y creen que las redes y medios sociales de Internet son meros altavoces transmisores de consignas y posiciones.

Y no. En las redes sociales los protagonistas son las personas. La comunicación vía Twitter es extremadamente personalizada. Si en Twitter aparece tu cara y tu nombre eres tú el responsable de lo que allí se dice y de lo que con ello se hace.

Es lógico tener colaboradores, asistentes y speechwriters. Pero el líder político debe, no ya supervisar, sino estar encima constantemente de sus tuits. Y nunca debe delegarlos completamente; es necesario escribir personalmente muchos de ellos, dedicar ratos si es posible frecuentes a tuitear. Por una razón muy sencilla: porque se te nota.

Es un error enorme creer que lo virtual no es real, y que en Internet, al no haber presencia física, uno puede esconderse. La virtualidad, paradójicamente, concede una visibilidad extraordinaria. En los inicios de internet alguien dijo que un perro podría comunicar en la red gracias al anonimato, y alguien sensato le contestó que a un perro se le notaría enseguida quien era. No, en internet la cosa no va de máquinas, de tecnologías. Internet es una red de mentes humanas y de personas conscientes; la tecnología es irrelevante por lo que respecta a lo esencial. Y en las cosas del contacto humano directo y esencial hay que andarse con cuidado.

Comprendemos, queridos líderes, lo ocupados que estáis todos. Pero delegar totalmente la actividad en Twitter es como tener que dar un mitin o comparecer en un debate televisivo enviando a que lo haga un colaborador. ¿Se dan cuenta ahora de qué va el asunto? La visibilidad, caramba.

 

 

Archivado en: Comunicación, , ,

El fantasma de Tarradellas torna a sortir a passejar

tarradellas suarez

Deu ser cosa de la tardor, estació que convida a la nostàlgia malencònica, o de la proximitat de la festa dels Fidels Difunts, que convoca esperits i fantasmes, que retorna el record de Tarradellas, pel cantó menys esperat. Repunta una certa reivindicació de Tarradellas, si no de la figura sí de l’episodi històric que va protagonitzar, a partir d’un editorial de Vicent Partal al diari digital Vilaweb. Politics make strange bedfellows, diu la dita, i vet aquí com convergeixen en l’admiració tarradelliana certs independentistes d’ara i els socialistes de sempre.

L’argument de Partal és interessant. L’estat espanyol diu que la consulta pel dret a decidir i el procés sobiranista són impossibles perquè la llei no els permet, però el cas del retorn de Tarradellas demostra que quan cal les estructures i les mentalitats centrals canvien d’opinió en un tres i no res: la necessitat d’integrar Catalunya en el procès de transició a la democràcia va fer que una institució republicana com la Generalitat de Catalunya fos assimilada per la nova legalitat postfranquista. El periodista valencià té raó: l’entossolament de les elits madrilenyes és tan persistent i dur com fungible en cas de necessitat. Hi ha un antecedent encara més dramàtic i sagnant: el lliurament a una potència estrangera d’una part del territori nacional espanyol, la província del Sahara, quan així va convenir. Els saharians, que comptaven amb document nacional d’identitat i nacionalitat espanyola, representants a les Corts i totes les prerrogatives legals pròpies dels ciutadans espanyols, van quedar convertits d’un dia a l’altre en membres d’un altre estat estranger pel simple fet que aquest va ser fidel a l’estratègia dels escacs que diu que l’amenaça és més forta que la seva execució. Els nacionalistes espanyols que criden a la repressió indiscriminada de tot intent de seccessió del territori nacional, Corcuera i Belloch inclosos, farien bé en recordar aquell malaurat 1976 i alhora la seva pulcritud en rentar-se les mans respecte a la sort dels saharians i el seu intent de bastir una república independent. Tan espanyols eren fins aquell any com espanyols som els catalans en el present.

Dissortadament, la memòria ens il.lustra també sobre la naturalesa de l’operació que va fer de Josep Tarradellas, d’un perfecte desconegut per a la majoria de catalans, president de la Generalitat. La raó per la qual Tarradellas va ser importat a Espanya, aval.lat per Adolfo Suárez, el rei i l’operació democràtica espanyola no va ser tant la integració de Catalunya com la contenció de les esquerres. Perquè Tarradellas va ser cridat per complir una missió: les esquerres del PSUC i el PSC havien guanyat les eleccions a Catalunya i calia evitar que la victòria política esdevenís hegemonia sociopolitica. Tarradellas no va venir a salvar Catalunya sino a salvar el cul de les dretes dominants a les institucions i l’economia que s’abocaven a la nova etapa democràtica amb la por de veure crèixer un procès d’esquerranització del país com el que s’estava donant a Itàlia, on el partit comunista més important d’Europa inquietava el capital transnacional i l’OTAN.

Durant el seu exili a França, Josep Tarradellas havia fet mèrits suficients per a poder rebre l’encàrrec. El vell president mirava amb recel tots els moviments que duien al catalanisme i l’agitació popular a recuperar força, organitzar-se i posar unes bases sociopolítiques molt diferents a les de la Catalunya republicana. Des de Saint Martin le Beau, Tarradellas es lliurava a una intensíssima campanya d’enviament de cartes personals als més diferents personatges i grups, orientada a desprestigiar uns, entabanar altres i dividir a tots. Dos personalitats van ser conscients del risc que això suposava per al moviment democràtic català, Josep Benet i Jordi Pujol. El primer buscava la reconciliació nacional entre els catalans vençuts a la guerra i els qui, havent lluitat amb els vencedors o estat afavorits en alguna mesura per la desaparició del règim republicà, seguien essent catalanistes en una o altra mesura. El segon volia construïr un nou moviment popular catalanista ben allunyat de les formes, pràctiques i imatges de l’era Macià-Companys, fins el punt que ambdós presidents no eren esmentats per ells ni tan sols per a mantenir l’escalf sentimental residual del catalanisme vençut. Tots dos sabien que, més lluny o més aprop de dinàmiques com el compromís històric italià, l’esperit tarradellià esberlaria les prometedores dinàmiques unitàries en curs.

Al seu torn, Josep Tarradellas es distingia per una actitud fonamental: despreciava profundament tots els líders, personatges i grups polítics de l’interior. De la mateixa manera que el seu capteniment durant la seva presidència va ser un despreci encara més profund i un menysteniment encara més palés envers els seus consellers i les organitzacions polítiques representatives del vot dels ciutadans. A tots ells els considerava uns aficionats en el millor dels casos i uns irresponsables perillosos en general. Les noves formes de cultura, sociabilitat i activitat política sorgides en una Catalunya molt diferent a la que havia deixat en 1939 li eren del tot desconegudes i en desconfiava profundament. Temia i fins i tot respectava, però, el poder madrileny, potser perquè de l’experiència de la guerra i l’exili havia tret una sola lliçó: només compta l’imperi de la força, i la raó ha de pactar amb ella per sobreviure.

Mai he aconseguit explicar-me certa passió tarradellista per part del socialisme català. Ni tan sols puc fer-ho tenint en compte que Tarradellas era un anti Pujol, no només per contramodel sinó per voluntat pròpia. Quan el PSC s’adona que Pujol i CiU l’hi han robat la cartera intenta bastir un front antipujol amb elements molt diversos, des de sindicalistes i militants molt bregats fins sectors burgesos barcelonins –i molts col.laboracionistes del règim anterior– que consideraven un parvenu al qui els va plantificar Banca Catalana als nassos. A Pujol el traïen el seu mal caràcter, una malfiança crònica i una gasiveria d’altra banda generalitzada entre la seva gent, però el seu fonament ètic era de pedra picada. Però Tarradellas era un extraterrestre perillós, sense cap víncul personal ni emocional amb la gent amb la qual havia de conviure. Avui els qui van formar part del front catch all antipujolista animat pel PSC semblen zombies, quan l’organització socialista ha llençat per la borda tots els aliats intel.lectuals, culturals, opinionmakers i estenedors de ponts que podien haver fet d’ella un veritable partit socialdemòcrata i no una oficina d’administració d’interessos de funcionaris de l’administració local (precisament el retret que Ségolene Royal va fer al PS quan va ser candidata, tot identificant perfectament el mal). En mig de l’actual zombie walk, els socialistes segueixen admirant qui va llençar la primera palada de terra sobre la seva tomba.

Diuen amics meus socialistes, gent que estimo, que Tarradellas va aconseguir implantar la Generalitat quan Pujol estava disposat a acceptar un consell polític mal engiponat institucionalment. Certament, la jugada va ser mestra, però també un consell de govern provisional ben articulat i fidelment representatiu de l’estructura de forces polítiques del país hagués pogut convertir-se en Generalitat sense cap impediment legal. No hagués estat gens menyspreable una traducció al govern executiu d’una Assemblea de Catalunya passada pel vot popular. En mig d’aquell joc de trilers, Josep Tarradellas va donar forma a una institució que des d’aleshores du un llast que pesa encara, va escamotejar la voluntat popular i va tancar els camins que haurien pogut donar a l’autonomia catalana veritables formes i dinàmiques de sobirania.

Ara, però, Tarradellas i la seva Generalitat són un espectre. La Generalitat que compta és aquella a la qual s’accedeix a travès de les urnes. No sé si la necessitat que es transforma en virtut farà algun dia que la casta extractiva estatal de Madrid faci una altra giragonsa. De moment, Rajoy confia en que el seu sentit franquista del temps polític, l’escanyament del.liberat i dosificat i la crisi econòmica facin baixar el que considera un suflé. Nacionalistes espanyols que passen per ser d’esquerres són partidaris exactament del mateix. La bala a la recàmera és la suspensió de l’autonomia i la inhabilitació del president de la Generalitat. Però la ment de la casta extractiva no està preparada, perquè no ha fet en cent anys, per trobar-se cara a cara amb un nou 1898. Cediria com ho va fer aleshores al Carib i més tard al Sahara i amb la Generalitat tarradelliana? L’error de les forces catalanes fóra creure que, com aleshores, Espanya és un estat feble. I un estat membre de l’OTAN no és feble. Vegeu Turquia.

Archivado en: Política, , ,

Hechos y no palabras

En ciertas aventuras de espías, cuando un agente es hecho prisionero por el enemigo se suicida al instante ingiriendo una pastilla de cianuro. En el caso del Partit dels Socialistes de Catalunya, su dirección decidió suicidarse antes, en el momento en que recurrió a caminos nixonianos para llegar con la punta del micrófono a donde no alcanzaba la habilidad política. Se dirá que el espionaje político, como el industrial, sólo está mal visto si te pillan, y es verdad, del mismo modo que se afirma que esas prácticas son regla y no excepción en el ambiente. Puede ser. Pero que un partido que debería representar transversal y mayoritariamente a todas las clases trabajadoras del país tenga que recurrir a detectives para obtener información comprometida para el adversario es denotativo no de un pecado ético sino político: carece de militantes situados en los puntos decisivos de la sociedad capaces de aportar a la organización elementos convertibles en acción operativa.

Si el recorrido que conduce de haber ridiculizado incesantemente a Raimon Obiols cuando era primer secretario del PSC por ser persona sensata y moderada hasta la toma del poder por parte de unos  capitanes  que resultaron ser Araña al entregar  la joya de la corona a Esquerra Republicana concluye en el aislamiento de un reducto sectario que cree que el partido se refuerza depurándose, el mortadelesco episodio no es tanto un escándalo político en sí sino la consecuencia de otro.  Hechos y no palabras.

* *

Archivado en: Día a día, , ,

L’aprimament de TV3 no és només un bunyol, també és una venjança

tv3 assemblea

Josep Antoni Duran Lleida m’ha estalviat la feina d’argumentar la raó de fons del procés d’aprimament de TV3, Catalunya Ràdio, la Xarxa de Mitjans Locals i l’Agència Catalana de Notícies, i alhora, el tràngol de passar per conspiranoic. En unes declaracions recollides pel Diari de Girona, el capdavanter d’Unió Democràtica diu el que molts a la direcció i a les bases de CiU pensen: que TV3 treballa per aplanar el camí d’ERC. Duran diu, en veu alta segons sembla, el que hom pensa en tot un seguit d’ambients polítics i que ha traspuat a determinats cercles catalanistes (i no tant). Des que els governs d’esquerres van abandonar l’ambigüitat respecte a TV3, la direcció i els professionals de la televisió nacional de Catalunya han estat vistos com a adversaris per part dels qui es sentien injustament bandejats del poder. D’aleshores ençà, els professionals de TV3 i el model de televisió pública que havien aconseguit bastir han tingut enemics no només dins el nacionalisme espanyol d’enllà i ençà de l’Ebre sino al bell mig mateix del catalanisme polític de centredreta.

L’ERO que ara amenaça els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio és l’excusa econòmica d’una venjança política. És dur escriure-ho amb aquestes paraules però és així. I és a més una estratègia mesquina perquè pretèn aconseguir certa complicitat per part del públic, llargament intoxicat per fal.làcies relatives al suposat sobredimensionament de les estructures de TV3, difoses igualment, fa encara més temps, pel PSC quan es trobava a l’oposició en legislatures anteriors. Hi ha també, en alguns sectors, una estranya mala voluntat contra TV3, a la qual s’acusa de malvestats inconcebibles, fins i tot de destruïr la llengua. Vaig contribuïr a estructurar el servei d’atenció als espectadors de la casa i sé del que parlo perquè ho han llegit els meus ulls de primera mà. Tot plegat fa que la falsa idea del sobredimensionament hagi pres força entre la gent, que desconeix que una televisió de qualitat com la que tenim no es fa amb quatre canyes, malgrat que el cost real per persona dels canals de TV3 i Catalunya Ràdio és de 10 cèntims cada dia.

La direcció de la CCMA ha volgut aprofitar aquesta desinformació per tal de treure’n profit, per aquest motiu han divulgat unes xifres de sous que no corresponen a la realitat, tot atiant la malevolença i la ignorància. Cal dir que en tota la història contemporània de la comunicació a Catalunya mai s’havia arribat a aquesta baixesa, ni en els moments més compromesos del pas de Jordi Pujol per empreses de comunicació i de cultura. L’èxit de TV3 es deu als seus professionals, i també, cal dir-ho, a la visió genial de Jordi Pujol i Lluís Prenafeta en trencar amb la gasiveria comunicacional que havia tingut sempre el catalanisme i tirar endavant un projecte ambiciós de nivell internacional. La TV3 que volen ara els directius nomenats per CiU sembla, irònicament, la que hauria volgut el PSC en la seva època més sectària respecte a la CCRTV. Perquè es tracta de sectarisme, expressat en el convenciment d’alguns que el departament d’informatius està “control.lat per una cèl.lula leninista”, així ho diuen i ho creuen (què Déu els conservi la vista).

Els professionals de TV3 han volgut contraposar als arguments pseudoeconòmics de la direcció dades fefaents, com es pot llegir a aquest text: Respostes clares a preguntes concretes. Però l’argument de base és polític: TV3 és un instrument irrenunciable per a Catalunya, per la seva llengua, cultura i nacionalitat. El sectarisme dels seus dirigents i dels qui els nomenen i inspiren respòn a una venjança i a una aspiració: afeblir la radiotelevisió pública per enfortir la privada (que creuen, ai las, que afavoreix els seus interessos; ja en parlarem d’aquí a un any). I la televisió de qualitat, especialment TV3, no només es fa amb mitjans materials, sinò sobretot amb elements immaterials. Aquests immaterials es diuen il.lusió, passió i visió. El procès de desmantellament de la CCMA, que ha reduït pressupostos, sous i mitjans (vegeu el link de més amunt) ha acabat per destruïr, o gairebé, la moral dels professionals. Que ho sàpiga la gent: els productes de comunicació es fan amb il.lusió, convenciment, moltes ganes i moltes hores. Quan vegeu un programa de TV o ràdio, una publicació o qualsevol producte comunicacional que no us acabi de fer el pes perquè li falta no sé què, aquest no sé què és precisament la il.lusió dels qui el fan, que traspua subtilment la mediació comunicativa i arriba a ser percebut intuitivament pel receptor. Ara la màgia s’ha trencat, i no sé si podrà ser recuperada. El sector sectari que tira endavant aquesta política suïcida se sentirà venjat del seu papus, Mònica Terribas, i de la sensació que un dia se’ls va arrabassar quelcom que creien que era d’ells exclusivament. Les reduccions salarials són també la venjança contra uns professionals als quals no es perdona haver complert la seva obligació tot dotant TV3 d’independència i qualitat, en lloc de ser mesells i dir amén, com estaven acostumats en la mesquina trajectòria comunicacional del catalanisme polític.

El periodista esportiu José María García, entrevistat un cop per Jordi Basté a Rac1, ho va explicar amb una frase memorable. Garcia va passar per la COPE i va acabar a matar amb els bisbes espanyols que la regeixen. Basté li va preguntar: “I tu que ets tan catòlic i devot, aquesta experiència no t’ha fet perdre la fe?” I el Butanito li va respondre: “No, els bisbes no m’han fet perdre la fe però si que m’han fet perdre la il.lusió”.

Archivado en: Comunicación, , , , ,

Una izquierda que no aprende

¿Tan desesperado está Pere Navarro que tiene que entrar al trapo del periodismo basura ejercido por El Mundo y su acusación no probada a Artur Mas? El candidato del PSC no dejó pasar la ocasión, por apestosa que esta fuese, para reclamar al candidato de CiU que probase que era falso aquello de lo que se le acusaba. No le importó que la carga de la prueba gravitase sobre los acusadores, ni tampoco que a cualquier persona con un mínimo sentido de la decencia –excepto a Carmen Chacón, por lo visto– le repugne el pseudoperiodismo de difamación, que no de investigación, que ejerce el rotativo aznariano y berlusconiano. A estas alturas del partido político y periodístico, dar por bueno el periodismo de ese diario sólo puede deberse al partidismo más suicida, sobre todo después del atentado de la estación de Atocha y su consiguiente línea de desinformación deliberadamente partidista. ¿Se ve con hígado el candidato socialista a sumarse ahora a dar credibilidad a quienes encabezaron el fuego sostenido contra la legitimidad del gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero con las peores artes desinformativas que se hayan presenciado aquí desde la financiación del vuelo del Dragon Rapide a cargo del diario ABC?

El problema que tendremos en Catalunya el 26 de noviembre, como ha reflexionado Josep Ramoneda, es qué hacemos con la izquierda de nuestro país. Una izquierda cuya buena parte de componentes no ha entendido lo que ha sucedido desde el 11S, cuya concepción de la realidad es tan rudimentaria que cree que se puede sacar millón y medio de personas a la calle en una acción cívicopolítica con una televisión y un diario. Una izquierda que en el caso de ICV-EUiA cree que tenemos un problema de banderas cuando lo que está ante nuestras narices es la ruptura democrática rediviva de entre las cenizas de lo que no pudo ser en 1977.

Hace treinta años el “caso Banca Catalana” distribuyó lecciones, puerta por puerta, que ahora mismo deberían haber sido aprendidas. También en casa de CiU, con sus Millets sueltos por ahí en pleno 2010. Pero sobre todo en otros domicilios, periodísticos incluídos. Treinta y dos años después de que Jordi Pujol ganase la Generalitat, hay quien sigue creyendo que tal victoria fue ilegítima o indebida, y que les correspondía a ellos haberla obtenido. Quisieron ejercer la hegemonía en Catalunya cediendo la radiotelevisión pública a ERC, satisfechos con los halagos de estar por casa de un diario que pudo, a su vez, ser un periódico de referencia en nuestro país si no hubiera optado por un sectarismo que ahora se recrudece. Y ahora siguen igual que entonces, incapaces de comprender una realidad cuya complejidad escapa a su capacidad de comprensión. Por ese motivo tal izquierda no puede liderar en absoluto el decisivo momento que Catalunya está viviendo; no pudo hacerlo a partir de 2003 por la misma causa –creen que La Vanguardia les hizo perder el mando– y ahora se enfrenta no ya a una descomunal derrota sino al riesgo de la irrelevancia. Con un detalle añadido: quienes se consideran moralmente superiores no dudan en beneficiarse de la abyección.

Archivado en: Política, , , ,

Consell Audiovisual de Catalunya: ja no cal dissimular

Ara ja ni es molesten en dissimular, caretes fora: el consell del CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) passa a estar format exclusivament per polítics professionals de CiU, PP i PSC, i cap d’ells és comunicador o periodista. L’exclusió del candidat proposat per ICV-EUiA i ERC, Salvador Alsius, encara fa més coent la nova configuració de l’organisme. Perquè Alsius no només és un professional veteraníssim –la gent el coneix com a un dels periodistes fundadors de TV3, però la seva pràctica es remunta al Diari de Barcelona de 1971– sinó que és l’acadèmic que més ha treballat en qüestions de deontologia professional, des de la Universitat Pompeu Fabra, amb obra publicada de referència.

L’organisme regulador de l’audiovisual a Catalunya passa d’aquesta manera a assimlar-se al consell d’administració de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) pel que fa a la composició però també pel que fa a dirigisme. El govern de la Generalitat ja va canviar la llei de la Corporació a conveniència per tal de reduïr el nombre de membres del consell i aplicar-hi la palanqueta, amb la col.laboració del PP i el seguidisme del PSC. Ara només ha calgut traslladar la mateixa lògica a un organisme que té la missió de vetllar per la normativa reguladora de l’audiovisual i garantir-ne la pluralitat.

En la pràctica, el consell del CAC ha passat a ser el mateix que el de la CCMA: un retir daurat per a membres dels aparells dels partits que ja no poden estar a primera línia de combat però que poden ser útils fent de corretja de transmissió d’instruccions i d’agents de manteniment dels status quo pactats. Vint anys enrere, quan no existia el CAC, els partits enviaven al consell de la CCRTV militants que havien estat vinculats a la comunicació, alguns d’ells periodistes professionals, amb la mateixa funció que he esmentat, però amb coneixement de causa. Ara ni tan sols els cal fer la simulació.

No cal dir que el preu d’aquesta mesura serà el desprestigi total del CAC. A mi tant me fa perquè mai hi he cregut, i a més sóc del tot contrari a aquesta mena d’organismes reguladors. No perquè no cregui en la regulació de la comunicació sinó perquè malfio de la mentalitat de les persones realment existents que gestionen aquestes coses al nostre país. Per a poder tenir una BBC i un Press Council cal tenir la història de la democràcia britànica al darrera.

El CAC i mecanismes semblants han atret a moltes persones progressistes, sobre tot socialistes, que han cregut que podria ser com el consell audiovisual francès. El sector socialista, polític i social, quan pensa la comunicació, al més que arriba és a una concepció merament ètica de la qüestió, i se l’escapa completament la complexitat. Ells entenen plantejaments com els de Victòria Camps, per exemple, i els fa una mandra enorme escoltar gent com Manuel Castells (home d’esquerres de tota la vida i el sociòleg de la comunicació més brillant del món ara mateix, que ha pogut treballar a Catalunya, a la UOC, perquè el van fer cas Jordi Pujol, Imma Tubella i altres catalanistes sobiranistes). El normativisme que impliquen els organismes reguladors engresca les mentalitats igualment normativistes. El problema és que aquesta mentalitat i pràctica allunya perillosament de la realitat, amb la qual cosa una estructura com el CAC –burocràcia que s’ha d’alimentar de burocràcia– retrocedeix cada cop més cap al redòs administratiu i formal. Una eina, doncs, ideal per a retornar a les mans del poder polític una potestat que va voler ser independent.

(Un cas indicatiu del destí dels organismes reguladors: el CAC exigeix als particulars que utilitzen internet una declaració prèvia si volen difondre-hi materials de televisió i ràdio. Vegeu el text de la norma. El professor de literatura Giorgio Grappa fa un comentari sobre aquesta mesura delirant: El Consell Audiovisual de Catalunya: the Big Brother).

Archivado en: Comunicación, , , ,

El país més solidari del món

“Sento l’honor de representar el país més solidari del món”, ha dit el president Artur Mas, no només per la participació dels ciutadans a La Marató sinó també en la donació d’òrgans o de sang. “Quan es tracta d’implicar la gent en causes solidàries, aquest país és excel·lent”, ha afegit Mas, que creu que “Catalunya pot convertir-se en l’abanderada d’un nou sistema de valors a l’Estat i al sud d’Europa”, i que ‘La Marató’ n’és “un bon exemple”.

El president de Catalunya té raó. El somni nacional català implica la visió de la pròpia nació com a un col.lectiu excel.lent, capaç d’exemplificar davant el món les virtuts de la democràcia moderna: llibertat, igualtat, fraternitat. El somni de l’excel.lencia nacional és transversal, des de, com a mínim, la Renaixença. Els burgesos catalans van bastir una revolució industrial i van voler que la prosperitat material es reflectís en la bellesa i l’art. Els proletaris que treballaven per a ells van somiar amb bastir un nou món sorgit d’una revolució mundial. Quan els catalans s’hi posen no ho fan per poc: Narcís Monturiol inventa el submarí, Ramon Mercader mata Trotski, els doctors Trueta i Broggi creen la moderna cirurgia de guerra, i així successivament. Però també són excel.lents en el rebre: Barcelona i Granollers són l’escenari primigeni de les grans matances de civils amb mitjans aeris, precedint Londres, Coventry, Dresde, Hiroshima i Nagasaki; la llengua catalana és, amb els seus 10 milions de parlants i amb una tradició literària de segles, l’únic idioma de la Unió Europea important que no té la protecció de cap estat.

Hi ha quelcom que lliga la voluntat de ser catalana i l’aspiració a l’excel.lència. Però aquesta aspiració té una altra cara: sovint s’ha manifestat com a estrategia de supervivencia. Derrotada la Catalunya republicana, exiliats els seus talents, abandonada pel món democràtic, la única manera de fer perviure la Catalunya somiada era seguir mostrant al món la seva excepcionalitat. És la corrent dels catalans universals, amb el discurs de Pau Casals davant l’Assemblea General de l’ONU com a episodi central. Potser d’aquí la cara fosca d’aquesta dimensió: la desesperada voluntat de supervivencia ha desembocat de vegades en l’obsessió neuròtica amb un desig de perfecció i, per contradictori que pugui semblar, però explicable per la frustració, la tendència a destruïr les coses excel.lents que els catalans són capaços de fer quan els deixen fer-ho, en nom d’aquest perfeccionisme malaltís.

Potser per això els articles dels periodistes esportius sobre el Barça i la sortida de Guardiola estan tan plens d’eufemismes sobre “l’entorn”. Sembla una contenció (excessivament?) prudent per no donar llum a uns sectors amb una capacitat destructiva extraordinària. Estem a punt de passar del “culte” a Guardiola a, novament, el remor del que ell mateix anomena “les ametralladores”. Personalment, crec que la marxa de l’entrenador es deu a la necessitat de preservar la seva salut, immers fins al coll com està en un ambient que a primera vista un percep com a malaltís. L’eclosió de la figura de Josep Guardiola és fruit, precisament, d’aquest ambient contradictori, extremat, en el qual ell s’imposa per apassionament, voluntat i serenitat (mai s’ha acabar d’explicar bé la importància que té el cas de l’acusació de dopatge per nandrolona, l’estat de corrupció del futbol italià, la resistència a obeïr dictats mafiosos, la venjança contra ell i la resiliència per acabar de resoldre la qüestió als tribunals). Veurem ben aviat com l’excel.lència que projecta la seva feina anirà sent enterbolida per tota mena de rumors fruit d’aquesta neurosi col.lectiva.

L’altre espai de Catalunya on es barreja l’excel.lència i la neurosi projectada és TV3. D’ella es pot dir allò que “el éxito sorprendió a la propia empresa”. Fins la seva creació, l’aventura de la comunicació en català era un seguit d’insuficiències i entrebancs, amb un fil conductor: la gasiveria extrema i la curtedat de mires dels empresaris o sectors impulsors. L’etapa de Jordi Pujol com a empresari de El Correo Catalán va convertir un diari catalanista que va esdevenir popular i exitós als 70 en una desferra, igual que va passar amb Destino. Oriflama, primera i única revista juvenil catalana molt moderna, molt llegida i influent entre els joves, va ser ofegada en ser convertida en portaveu d’Unió Democràtica. La barreja de petulància i gasiveria va tornar a emergir amb El Observador. L’Avui, sorgit del que avui diriem crowfunding popular, va ser igualment apropiat per un sector del catalanisme que no responia a la transversalitat dels seus origens. L’èxit de TV3 va ser l’èxit de tot el país perquè les forces gasives no se la van poder apropiar, gràcies a una genial connexió entre uns professionals competents i lúcids i un públic que va saber demanar-li –i obtenir-ne– el que es demana a un mitjà de comunicació de masses i no al portaveu d’una capelleta. Només PSC i ICV van ser incapaces d’entendre-ho, i per aquest motiu, incapaces de gestionar-la quan van accedir al govern.

Les energies que es van deslliurar arran de la connexió de TV3 amb el seu públic han contribuït a canviar Catalunya i a fer-la progressar. A alliberar-se de l’esperit poruc, gasiu i manipulador d’unes classes dirigents còmodes en la conxorxa còmplice i del mateix esperit d’unes esquerres acostumades al dirigisme, el tacticisme i idèntica gasiveria (vicis exhibits a bastament en la gestio de Ràdio 4, COM Ràdio i TVE-Catalunya). La Marató és un dels exemples més excel.lents d’aquestes energies. Per això té raó Artur Mas en fer la declaració que ha fet. El mèrit és dels professionals de la CCMA i, en aquest moment, també dels qui no gosen encara posar-se-la per barret, empesos per, un cop més, la gasiveria i el sectarisme. L’interrogant és saber fins quan resistiran la temptació.

La Marató de primavera de 2012 és, per aquest motiu, un joc arriscat i un test, no només per als dirigents governamentals. Dedicar-la a la pobresa ha estat un tombant molt arriscat que posa en perill el blindatge de respecte del qual aquesta acció havia gaudit fins ara. En orientar La Marató vers el finançament de la recerca científica i la divulgació de la solidaritat envers les malalties, se la desmarcava dels espectacles de sentimentalisme i caritat mal entesa que semblaven inevitables en el cas d’aquests teletons. Era un cercle de protecció invisible que ningú gosava traspassar.

L’excepció d’aquesta Marató contra la pobresa posa en perill el model d’aquesta acció i contribueix a desfer la connexió esmentada. Perquè va en contra del consens implicit des de l’inici del projecte: defugir la contraposició entre solidaritat i caritat. Aquesta ruptura demostra una manca de perspectiva profunda, i ja ha obert una bretxa a crítiques ben intencionades sobre els drets socials que, malgrat tenir la raó lògica i política, obliden que l’esport de donar coces al govern al cul de la televisió pública només serveix per a afeblir-la. Però això encara no ho han entés els puristes, ideológics, lingüístics o nacionals, els qui encara que sembli que exigeixin l’excel.lència són en realitat partidaris del com pitjor millor, com sempre ha fet l’extremisme dogmàtic.

Som la nació més solidària del món. Però també la més frustrada pel que fa a la voluntat de ser i el que hem arribat a ser. Siguem solidaris, doncs, amb nosaltres mateixos i no alimentem la neurosi obsessiva que envolta les nostres aspiracions més nobles.

(Imatge: Pau Casals a l’ONU, amb el secretari general, U Thant).

Archivado en: Ciudadanía, , , ,

Algunes observacions sobre la diada de Sant Jordi

Per si no havia quedat prou clar, Sant Jordi és el dia del llibre, no de l’escriptor ni de l’editor. El president del gremi de llibreters ho ha dit ben clar: “Hem aconseguit dur la moda el bestseller a Sant Jordi”. Sant Jordi és el dia que compren llibres els qui no compren llibres.

El Dia del Llibre ha esdevingut, amb els anys, un èxit descomunal. El preu és que els escriptors no comercials són gairebé invisibles, igual que les editorials petites. Totes les parades són gairbé iguals, totes amb gairebé els mateixos llibres. Però la diada fa efectiva la presencia del llibre a la societat com no passa a cap altre país.

El llibre i la lectura sempre estan en perill: ara, la manca de formació que es dóna a l’escola o a la universitat; ara, els aparells de lectura digital o internt; ara, la televisió. El cert és que mai hi havia hagut tanta gent alfabetitzada, mai s’havien comprat tants llibres i mai els havia comprat i llegit gent de classes socials tan diverses. Alguns encara tenen la Catalunya republicana com a la nació somiada, quan aleshores els lectors en català, i en castellà, eren una petitíssima minoria localitzada en una minúscula classe mitja i una minoritària avantguarda obrera. La Catalunya llegida és aquesta, la del nostre temps.

El fenòmen del llibre mediàtic és el que confirma l’èxit del llibre com a producte. Ja pots ser famós a la televisió, que no seràs algú fins que publiquis un llibre i el signis per Sant Jordi. I els escriptors no s’adonen d’aquesta prova del nou del seu èxit i hegemonia, i rondinejen –encara!– per la popularitat dels mediàtics.

Hi ha gent que es queixa que hi ha llibres que no es venen. Però és que hi ha llibres que no s’han de vendre. El fet que segons què escrit per segons qui tingués èxit seria una dada preocupant.

Els llibres d’autoajuda ocupen un lloc important a moltes parades. Per a mi és una dada positiva, vol dir que els maniàtics depressius de l’intel.lectualitat europea no tenen res a fer davant les necessitats i intuicions de la gent. Hi ha qui diu que estan mal escrits, es nota que no s’han posat a llegir més d’una novel.la signada per nom conegut.

No vaig veure ni una sola bandera del Barça ni moviment a l’entorn de cap llibre sobre aquest fet futbolístic. La derrota davant el Madrid i el reflex al Sant Jordi de 48 hores després fa pensar que hi ha alguna cosa de molt feble al cor del fenòmen de masses que anomenem barcelonisme.

Miro per sobre les parades dels partits: CDC, UDC, Reagrupament, SI, independentistes diversos, ICV, EUiA i PSC. A la dels ecosocialistes, el llibre de Nichi Vendola, en català i italia. A la dels socialistes, dos o tres llibres i dos fulletons de la fundació Rafael Campalans. I tot el mostrador ocupat per punts de llibre amb l’horripilant disseny d’urgència perpetrat per al darrer congrés del partit. Tot respirava una soledat eixuta i trista. Un dels llibres recull el pensament de José Antonio González Casanova, i està dedicat a l’enyorat Joan Ignasi Urenda; fa més punyent encara l’enyor.

L’endemà, l’Ara exhibeix la seva portada santjordienca feliç i optimista a l’edició digital. L’Avui dedica només un petit bocí amb una croniqueta titulada amb desgana. El seny és alegria i la rauxa, emprenyamenta paralitzant.

Archivado en: Ciudadanía, , , , , ,

TV l’Hospitalet: Quan el PSC fa de CiU

Quan vaig escriure el post TV3, la televisió que tothom desitja i ningú vol vaig advertir que si la televisió pública catalana perillava, no calia esperar de l’oposició cap esforç per al salvament. El tancament de Televisió de l’Hospitalet m’ha donat la raó. Quan el tancament va ser anunciat pel govern municipal, ICV-EUiA s’hi van resistir però han acabat cedint. I al final, mortus est qui non respira i qui la pota estira. L’esquerra té una concepció merament instrumental de la comunicació, oblidant que, amb Gramsci, no es pot aspirar a l’hegemonia política sense l’hegemonia cultural. Per això el govern tripartit d’esquerres ha estat una anècdota exòtica en la història de Catalunya, sense voluntat real d’impulsar una cultura d’esquerres que en la societat actual passa per la comunicació. Van confondre aquesta acció política amb gestos patètics que volien ser “pedagògics” i l’experiència els ha destruït, tret d’ICV-EUiA, on encara hi ha qui no ha perdut el seny. Ara, l’alcaldessa de l’Hospitalet creu que pot utilitzar internet per a una “comunicació” institucional vertical i leninista, i que amb això pot prescindir de la TV local. Ai, senyor.

Archivado en: Televisión, , , ,

Follow Me on Pinterest

EL MEU DARRER LLIBRE

"¡Hazlo con tu smartphone!" és el darrer llibre que he publicat, un manual que vol descobrir la gran quantitat de possibilitats que té el telèfon mòbil per a sol.lucionar problemes i per a treure'n partit a fons. A la gent gran, que encara li vé cara amunt acostumar-se als estris digitals, l'ajudarà a perdre-hi la por, i als més joves els mostrarà que el mòbil pot ser una eina de diversió, aprenentatge i descoberta del món que va més enllà del petit grup d'amics del Whatsap.
El llibre ens introdueix al concepte de "vida mòbil" amb el qual designo la via d'evolució de l'actual era de la comunicació, per tal que veiem que no es tracta només de gadgets tecnològics sinò de formes de vida cada cop més model.lades per la cultura de la comunicació digital.

ELS LLIBRES QUE HE PUBLICAT

“YouTuber. Cómo crear vídeos de impacto y triunfar con ellos en internet”, de recent publicació, és un manual pràctic de producció, realització i distribució de vídeos en xarxa. Apareix arran el fenòmen dels “youtubers”, els joves creadors que s'han fet famosos amb l'èxit viral dels seuss vídeos, de manera que han esdevingut un fet comunicacional i cultural molt notable i al'hora una forma d'expressió generacional.
Clicant sobre la imatge de la coberta del llibre trobaràs el resum del contingut i l'índex, i molta més informació complementària.
"Twitter para periodistas" és un manual adreçat als professionals de la informació i als estudiants de periodisme, que pretén aplanar-los el camí per a que obtinguin el més gran profit d'aquesta plataforma de comunicació, a benefici d'un periodisme solvent al servei de la ciutadania crítica. Hi ha orientacions sobre com utilitzar Twitter, consells útils, bones pràctiques i propostes estratègiques, en un text didàctic, pràctic i molt estructurat que són immediatament aplicables. La claredat i la graduació de les passes a seguir facilita que qualsevol persona pugui fer-se de seguida amb el domini de Twitter. "Twitter para periodistas" està publicat per Edicions UOC, l'editorial de la Universitat Oberta de Catalunya, en paper i ebook.
Aquest va ser el meu primer llibre, "Periodismo en internet. Cómo escribir y pubicar contenidos de calidad en la red", publicat en la col.lecció Ma non troppo, d'edicions Robinbook. El llibre, que inaugura la sèrie Taller de Comunicación, és un manual pràctic, d'aplicació immediata, pensat per a estudiants de periodisme, joves comunicadors i totes les persones que desitgen tenir un paper proactiu i creatiu a internet.
Periodismo en internet permet comprendre les últimes tendències de la informació a la xarxa i incorporar ràpidament habilitats i eines per a fer-hi un bon paper. S'hi expliquen les bases de l'escriptura periodística, la creació de continguts multimèdia i la manera de construïr i promocionar el propi cibermitjà, així com la gestió de la intervenció en les xarxes socials. És un llibre de nivell universitari pensat i escrit per a que pugui ésser assimilat i dut a la pràctica per tothom.
Continguts i més informació; com adquirir-lo en línia.
"Ideas para aprender a aprender. Manual de innovación educativa y tecnología" és un llibre d'autoria col.lectiva en el qual publico un article, Las herramientas no son útiles, en el qual incorporo alguns punts de vista sobre docència i tecnologia al conjunt dels treballs, orientats a ajudar als professors a incorporar les tasques de la educomunicació a la seva feina. "Ideas para aprender a aprender" és un manual útil que exposa el més nou en la comunicació i educació aplicada a les aules.
El llibre electrònic "Escribir para la red" és una col.lecció d'articles de diversos professors de periodisme d'arreu del món hispanoamericà que representa l'aportació més recent a la teoria i pràctica del ciberperiodisme. En ell publico "Periodismo sólo en tuits, ciberperiodismo esencial", que tracta sobre com fer periodisme amb Twitter i recomana les millors pràctiques. Us podeu descarregar l'exemplar gratuït en PDF clicant sobre la imatge de la coberta.
He estat editor, amb Joan-Francesc Pont Clemente, del nº 20 de la revista Cultura Masónica, un monogràfic dedicat al Rite Escocès Antic i Acceptat de la francmaçoneria, titulat "El corazón cívico y simbólico del Rito Escocés". En ell publico l'article "Las dualidades del Kadosh, el blanco y el negro y las hojas de la escalera". Aquest monogràfic és un volum que aplega un seguit d'autors de gran prestigi maçònic i gran qualitat filosòfica mitjançant la lectura del qual es pot percebre com aquesta tradició maçònica té molt a dir de cara a les preocupacions actuals referents a la democràcia, la pau i la justícia.
Viajar, sentir y pensar es una colección de relatos de viajes, editada por José Manuel Pérez Tornero y Santiago Tejedor, que reúne a destacados escritores dedicados al género viajero y en la que se incluye un trabajo mío, “El odio. ¡Colombia vive!”, en el que refiero mi estancia en Colombia, a inicios de 1990.
El nº 11 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y religión en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Más allá de la creencia: la realidad de una espiritualidad liberal y democrática", en el que se revisa la existencia de una espiritualidad liberal adogmática y sus puntos de encuentro con la francmasonería, desde la teosofía hasta el movimiento transpersonal pasando por el unitarismo universalista. Otros autores: Amando Hurtado, Anna Mir, Brahim Drici, Javier Otaola, Jean-Michel Rénaud, Joan-Francesc Pont Clemente, José Mantero, Parsifal, Pedro Álvarez Lázaro, Vicenç Molina.
El nº 14 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y política en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Doscientos años después: esto no es una crisis, es una contrarrevolución antidemocrática", en el que se propone que los masones combatan los intentos de revertir los logros del estado del bienestar y la reducción de la calidad democrática de las sociedades. Otros autores: Juan Alberdi, Leandro Álvarez Rey, Nicolás Brihuega, Santiago Castellà, María del Carmen Fernández Albéndiz, Juan Gómez Macías, iván Herrera Michel, Amando Hurtado, Elbio Laxalte, Enric Olivé Serret, Javier Otaola, Ricardo Serna, Joaquim Vilalta.

COL.LABORO A:

AIKA. Diario de Innovación y Tecnología en Educación

FOCUSED Revista sobre educación y medios

FUNDACIÓ L’ALTERNATIVA

LUPA PROTESTANTE

MASONERÍA ESPAÑOLA

SÓC PROFESSOR I INVESTIGADOR A:

CATEDRA INTERNACIONAL UNESCO UNAOC UNITWIN D’ALFABETITZACIÓ MEDIÀTICA I DIVERSITAT CULTURAL

Professor i Secretari Internacional per al Diàleg Intercultural

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

Professor de periodisme i comunicació

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Professor I investigador

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

Professor

MASTER EN GESTION DE LA COMUNICACION POLITICA Y ELECTORAL

Professor

MASTER EN PERIODISMO DE VIAJES

Professor i tutor

CÁTEDRA RTVE-UAB

Investigador

OBSERVATORIO PARA LA INNOVACION DE LOS INFORMATIVOS EN LA SOCIEDAD DIGITAL

Colaborador

MENTOR

Corresponsal a Espanya

INSTITUT DE PSICOLOGIA TRANSPERSONAL DE BARCELONA

Formador i coordinador de la formació

LLIBRES RECOMANATS

La brújula del Zen. Seung Sahn. La Liebre de Marzo.

I Ching Jing Fang. Maite Foulquié, Shú-Yuán Chén. Ed. La Liebre de Marzo

Filosofía inacabada. Marina Garcés. Ed. Galaxia Gutenberg

Yunka Wasi. Historias que cuenta la selva. Santiago Tejedor. Ed. UOC

El viaje del escritor. El cine, el guión y las estructuras míticas para escritores. Christopher Vogler. Robinbook.

El gozo de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

Escritura sexy. Lluís Pastor. Ed. UOC

El rayo y el trueno. Pasión y oficio de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

Mil nombres para el gozo. Byron Katie. La Liebre de Marzo

Diálogos con científicos y sabios. Renée Weber. La Liebre de Marzo.

El camino del Qigong. Kenneth Cohen. La Liebre de Marzo.

Claves del Yoga. Teoría y práctica. Danilo Hernández. La Liebre de Marzo.

LLIBRES DE COMUNICACIÓ GRATIS

The Data Journalism Handbook. Jonathan Grey et al. Edición en línea

Web 2.0. Antonio Fumero y Genís Roca. Fundación Orange. Descarga gratuíta.

Periodismo ciudadano. La evolución positiva de la comunicación. Oscar Espiritusanto, Paula Gonzalo Rodríguez. Ariel Fundación Telefónica. Descarga gratis

Empowerment through media education. J.M. Pérez Tornero, S. Tayie, U. Carlsson, G. Jacquinot-Delaunay.. Clearinghouse. Descarga gratis

Fundaciones y fundamentos del estudio de la comunicación. Raúl Fuentes, Carlos Vidales. CAEIP. Descarga gratis.

Ferramentas para análisi de qualidade no ciberjornalismo. Marcos Palacios (ed.). LabComs. Descarga gratis.

Reflexiones, periodismo y redes sociales. Varios autores. Descarga gratis.

Trabaja diferente. Redes sociales y comunidades profesionales. VV. AA. Generaltat de Catalunya

Tienes 5 segundos. Gestión de contenidos digitales. Juan C. Camus. Descarga gratis

Planeta web 2.0. Cristóbal Cobo Romaní, Hugo Pardo Kuklinsli. Descarga gratis.

La gran guía de los blogs. Rosa Jiménez Cano y Francisco Polo. Descarga gratuíta.

Periodismo 2.0. Una guía de alfabetización digital. Mark Briggs. Knight Citizen News Network. Descarga gratis.

CONNECTAT TOTHORA

Em trobareu en connexió permanent a la xarxa, a més d'a aquest blog. Llegiu en els mòduls adjunts el que publico a Twitter i a Medium i trobeu-me a Facebook, Google+, Linkedin i Quora. I si em necessiteu, contacteu-me a gabrieljaraba at gmail dot com

EL MEU TWITTER

  • El meu article sobre Kilian Jornet @kilianj ja va pels 2.500 lectors. Moltes gràcies a tots! tinyurl.com/kayyxdz 4 days ago
  • Un rey joven y estudiado al que le hacen los discursos tíos que parecen haber hecho prácticas en la prensa del Movimiento. 5 days ago
  • Esos speechwriters viejunos y polvorientos que tiene el rey, ¿son tolerados o asumidos de buen grado? 5 days ago
  • El rey anima a los estudiantes a trabajar por "el bien común". La última vez que leí la expresión fue en la FEN del bachillerato. 5 days ago
  • ... y por eso se niega a reconocer la barbarie descarnada y la amenaza estratégica. Lo pagaremos caro todos, principalmente la izquierda 5 days ago

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 1.020 amb 1.524 tuitaires seguidors i un 47 de quota d’influència a Klout. Veure-ho clicant al logo de SG.
Dades del llistat anterior

EUROPEAN TRANSPERSONAL ASSOCIATION

SUPREMO CONSEJO MASÓNICO DE ESPAÑA

GRAN LOGIA SIMBOLICA ESPAÑOLA

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:
mayo 2017
L M X J V S D
« Abr    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031  

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 61 seguidores