GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

El fantasma de Tarradellas torna a sortir a passejar

tarradellas suarez

Deu ser cosa de la tardor, estació que convida a la nostàlgia malencònica, o de la proximitat de la festa dels Fidels Difunts, que convoca esperits i fantasmes, que retorna el record de Tarradellas, pel cantó menys esperat. Repunta una certa reivindicació de Tarradellas, si no de la figura sí de l’episodi històric que va protagonitzar, a partir d’un editorial de Vicent Partal al diari digital Vilaweb. Politics make strange bedfellows, diu la dita, i vet aquí com convergeixen en l’admiració tarradelliana certs independentistes d’ara i els socialistes de sempre.

L’argument de Partal és interessant. L’estat espanyol diu que la consulta pel dret a decidir i el procés sobiranista són impossibles perquè la llei no els permet, però el cas del retorn de Tarradellas demostra que quan cal les estructures i les mentalitats centrals canvien d’opinió en un tres i no res: la necessitat d’integrar Catalunya en el procès de transició a la democràcia va fer que una institució republicana com la Generalitat de Catalunya fos assimilada per la nova legalitat postfranquista. El periodista valencià té raó: l’entossolament de les elits madrilenyes és tan persistent i dur com fungible en cas de necessitat. Hi ha un antecedent encara més dramàtic i sagnant: el lliurament a una potència estrangera d’una part del territori nacional espanyol, la província del Sahara, quan així va convenir. Els saharians, que comptaven amb document nacional d’identitat i nacionalitat espanyola, representants a les Corts i totes les prerrogatives legals pròpies dels ciutadans espanyols, van quedar convertits d’un dia a l’altre en membres d’un altre estat estranger pel simple fet que aquest va ser fidel a l’estratègia dels escacs que diu que l’amenaça és més forta que la seva execució. Els nacionalistes espanyols que criden a la repressió indiscriminada de tot intent de seccessió del territori nacional, Corcuera i Belloch inclosos, farien bé en recordar aquell malaurat 1976 i alhora la seva pulcritud en rentar-se les mans respecte a la sort dels saharians i el seu intent de bastir una república independent. Tan espanyols eren fins aquell any com espanyols som els catalans en el present.

Dissortadament, la memòria ens il.lustra també sobre la naturalesa de l’operació que va fer de Josep Tarradellas, d’un perfecte desconegut per a la majoria de catalans, president de la Generalitat. La raó per la qual Tarradellas va ser importat a Espanya, aval.lat per Adolfo Suárez, el rei i l’operació democràtica espanyola no va ser tant la integració de Catalunya com la contenció de les esquerres. Perquè Tarradellas va ser cridat per complir una missió: les esquerres del PSUC i el PSC havien guanyat les eleccions a Catalunya i calia evitar que la victòria política esdevenís hegemonia sociopolitica. Tarradellas no va venir a salvar Catalunya sino a salvar el cul de les dretes dominants a les institucions i l’economia que s’abocaven a la nova etapa democràtica amb la por de veure crèixer un procès d’esquerranització del país com el que s’estava donant a Itàlia, on el partit comunista més important d’Europa inquietava el capital transnacional i l’OTAN.

Durant el seu exili a França, Josep Tarradellas havia fet mèrits suficients per a poder rebre l’encàrrec. El vell president mirava amb recel tots els moviments que duien al catalanisme i l’agitació popular a recuperar força, organitzar-se i posar unes bases sociopolítiques molt diferents a les de la Catalunya republicana. Des de Saint Martin le Beau, Tarradellas es lliurava a una intensíssima campanya d’enviament de cartes personals als més diferents personatges i grups, orientada a desprestigiar uns, entabanar altres i dividir a tots. Dos personalitats van ser conscients del risc que això suposava per al moviment democràtic català, Josep Benet i Jordi Pujol. El primer buscava la reconciliació nacional entre els catalans vençuts a la guerra i els qui, havent lluitat amb els vencedors o estat afavorits en alguna mesura per la desaparició del règim republicà, seguien essent catalanistes en una o altra mesura. El segon volia construïr un nou moviment popular catalanista ben allunyat de les formes, pràctiques i imatges de l’era Macià-Companys, fins el punt que ambdós presidents no eren esmentats per ells ni tan sols per a mantenir l’escalf sentimental residual del catalanisme vençut. Tots dos sabien que, més lluny o més aprop de dinàmiques com el compromís històric italià, l’esperit tarradellià esberlaria les prometedores dinàmiques unitàries en curs.

Al seu torn, Josep Tarradellas es distingia per una actitud fonamental: despreciava profundament tots els líders, personatges i grups polítics de l’interior. De la mateixa manera que el seu capteniment durant la seva presidència va ser un despreci encara més profund i un menysteniment encara més palés envers els seus consellers i les organitzacions polítiques representatives del vot dels ciutadans. A tots ells els considerava uns aficionats en el millor dels casos i uns irresponsables perillosos en general. Les noves formes de cultura, sociabilitat i activitat política sorgides en una Catalunya molt diferent a la que havia deixat en 1939 li eren del tot desconegudes i en desconfiava profundament. Temia i fins i tot respectava, però, el poder madrileny, potser perquè de l’experiència de la guerra i l’exili havia tret una sola lliçó: només compta l’imperi de la força, i la raó ha de pactar amb ella per sobreviure.

Mai he aconseguit explicar-me certa passió tarradellista per part del socialisme català. Ni tan sols puc fer-ho tenint en compte que Tarradellas era un anti Pujol, no només per contramodel sinó per voluntat pròpia. Quan el PSC s’adona que Pujol i CiU l’hi han robat la cartera intenta bastir un front antipujol amb elements molt diversos, des de sindicalistes i militants molt bregats fins sectors burgesos barcelonins –i molts col.laboracionistes del règim anterior– que consideraven un parvenu al qui els va plantificar Banca Catalana als nassos. A Pujol el traïen el seu mal caràcter, una malfiança crònica i una gasiveria d’altra banda generalitzada entre la seva gent, però el seu fonament ètic era de pedra picada. Però Tarradellas era un extraterrestre perillós, sense cap víncul personal ni emocional amb la gent amb la qual havia de conviure. Avui els qui van formar part del front catch all antipujolista animat pel PSC semblen zombies, quan l’organització socialista ha llençat per la borda tots els aliats intel.lectuals, culturals, opinionmakers i estenedors de ponts que podien haver fet d’ella un veritable partit socialdemòcrata i no una oficina d’administració d’interessos de funcionaris de l’administració local (precisament el retret que Ségolene Royal va fer al PS quan va ser candidata, tot identificant perfectament el mal). En mig de l’actual zombie walk, els socialistes segueixen admirant qui va llençar la primera palada de terra sobre la seva tomba.

Diuen amics meus socialistes, gent que estimo, que Tarradellas va aconseguir implantar la Generalitat quan Pujol estava disposat a acceptar un consell polític mal engiponat institucionalment. Certament, la jugada va ser mestra, però també un consell de govern provisional ben articulat i fidelment representatiu de l’estructura de forces polítiques del país hagués pogut convertir-se en Generalitat sense cap impediment legal. No hagués estat gens menyspreable una traducció al govern executiu d’una Assemblea de Catalunya passada pel vot popular. En mig d’aquell joc de trilers, Josep Tarradellas va donar forma a una institució que des d’aleshores du un llast que pesa encara, va escamotejar la voluntat popular i va tancar els camins que haurien pogut donar a l’autonomia catalana veritables formes i dinàmiques de sobirania.

Ara, però, Tarradellas i la seva Generalitat són un espectre. La Generalitat que compta és aquella a la qual s’accedeix a travès de les urnes. No sé si la necessitat que es transforma en virtut farà algun dia que la casta extractiva estatal de Madrid faci una altra giragonsa. De moment, Rajoy confia en que el seu sentit franquista del temps polític, l’escanyament del.liberat i dosificat i la crisi econòmica facin baixar el que considera un suflé. Nacionalistes espanyols que passen per ser d’esquerres són partidaris exactament del mateix. La bala a la recàmera és la suspensió de l’autonomia i la inhabilitació del president de la Generalitat. Però la ment de la casta extractiva no està preparada, perquè no ha fet en cent anys, per trobar-se cara a cara amb un nou 1898. Cediria com ho va fer aleshores al Carib i més tard al Sahara i amb la Generalitat tarradelliana? L’error de les forces catalanes fóra creure que, com aleshores, Espanya és un estat feble. I un estat membre de l’OTAN no és feble. Vegeu Turquia.

Archivado en: Política, , ,

Una relajante taza de mayoría silenciosa

Las personas mienten pero las palabras traicionan los mundos mentales en que viven realmente los seres humanos. La mención a la “mayoría silenciosa” por parte de la vicepresidenta del gobierno me ha trasladado súbitamente hacia atrás en el tiempo, cuando esta expresión se hizo famosa en todo el mundo. Fue a principios de los años 70, cuando en Estados Unidos se desataban fuertes protestas contra la guerra de Vietnam, a cargo sobre todo de los estudiantes, el movimiento de los derechos civiles y la nueva izquierda. Fue entonces cuando el presidente Richard Nixon se refirió a quienes no salían a la calle en protesta indicando que a pesar de su silencio se constituían en mayoría, y llamó “mayoría silenciosa” a quienes con esa actitud manifestaban aquiescencia hacia su política, guerra incluida.

Cuando Nixon gobernaba en América en España lo hacía Franco, y los franquistas de la época adoptaron inmediatamente la expresión de “mayoría silenciosa” con semejante propósito: aludir a la mayoría de la población, a la que se suponía de acuerdo con el gobierno, en contraste con el pujante movimiento de protesta antifranquista. La “mayoría silenciosa” española de entonces era la que no se manifestaba, organizaba o actuaba contra el régimen de Franco, y considerada, como ahora se hace, sensata y decisiva en última instancia. El uso de semejante expresión saltó por los aires al mismo tiempo que lo hacía el Dodge Dart que conducia a Carrero Blanco a oir misa en las Salesas. Y recuperarla ahora significa que quienes lo hacen están muy nerviosos o su memoria no radica en la común memoria antifascista que tenemos los españoles demócratas.

* *

Archivado en: Día a día, , ,

Els meus onzes de setembre

allende mason 2

1963.– Als 13 anys vaig trepitjar per primera vegada una comissaria, i no per fer-me el carnet d’identitat. Em va venir a buscar a l’escola un Seat 1500 adaptat, de color gris, de la Policía Armada, amb el rebombori imaginable al cole i al barri. El nen estudiós i bona fe que semblava raret es va fer rar del tot: cap a la Via Laietana entre dos grisos, a declarar per haver cantat al tren, tornant d’excursió, “La muntanya venerada”, una tonada muntanyenca especialment odiada pels falangistes que trescaven a la recerca d’excursionistes i escoltes per a atonyinar-los. Uns quants anys abans havia preguntat al meu pare: “Papá, ¿quienes son  los rojos?”, i em va respondre: “Los rojos somos nosotros”. Amb això vaig tenir prou per ingressar a la consciència de la meva generació: érem els fills dels derrotats a la guerra civil. Quan tornava de la Via Laietana, que havia mobilitzat les seves forces per detenir un vailet de 13 anys –nihil novum sub sole, Eric Bertran– ja sabia que nosaltres també érem derrotats en l’actualitat, “por rojo y separatista”, tal com em va etzibar el comissari. Aquell 11 de setembre de fa 50 anys, dos mesos després d’aquell episodi, un servidor ja se sentia comunista, és a dir, rojo, i catalanista, si no separatista, desitjós de la recuperació de les llibertats catalanes.

1973.– Deu anys després, el jove “rojo separatista” treballava a Diario de Barcelona, mirant d’aixecar notícies per tal de fer mèrits. Al mes de juliol d’aquell any, arribo a la redacció amb un tema per a la secció d’internacional, jo que era un reporter d’informació local: l’exèrcit xilè preparava un cop d’estat contra el govern d’Unitat Popular presidit per Salvador Allende. Ho publicava Chile Hoy, un setmanari polític d’esquerres publicat al país andí, que atribuïa els preparatius colpistes a l’exèrcit de l’aire del seu país. A la premsa espanyola corrien, com a tot arreu, brames de cop a Xile, però ningú era capaç de donar-lo per fet i posar-hi data. A vint anys del naixement d’internet, la rotunda informació del setmanari xilé era ignorada al nostre país, i jo la vaig aconseguir de mans d’un representant del Partit Comunista de Xile establert a Barcelona. Per als comunistes catalans i espanyols, l’experiència d’unitat popular xilena era la confirmació que la via pacífica al socialisme era possible. La seva frustració va incrementar el nostre antifeixisme i va donar lloc a un internacionalisme com mai l’haviem experimentat. Els dos onzes de setembre de malaurança apareixien davant nosaltres amb una forta significació. Malgrat el fracàs, Xile havia demostrat que era possible un avenç cap al socialisme en la segona meitat del segle XX, amb plena democràcia i sense deformacions; al 1968 vam haver d’assistir a l’espectacle de Cuba donant suport a la invasió de Txecoslovàquia pels països del Pacte de Varsòvia i el final de la Primavera de Praga d’Alexander Dubcek, i ja no ens vam poder mirar igual el país caribeny. L’internacionalisme era una altra cosa, i ho vam comprovar amb la descomunal onada mundial de solidaritat amb Xile i Vietnam. Avui, quan algú em pregunta amb recança com és possible juntar la reivindicació social i la nacional, o com es pot ser nacionalista i internacionalista alhora, em limito a respondre: Ho Chi Minh.

1976.– La celebració del primer Onze de Setembre en situació de legalitat va tenir per a mi un gust agredolç. Hi anava amb la mentalitat de militant clandestí: d’una banda, alegria per veure com s’aplegava una multitud per celebrar el que fins aleshores era un breu acte de lluita –manifestacions llampec al carrer– que comprometia les persones prèviament organitzades; d’altra, tristesa en veure que els llocs de protagonisme a la tribuna de parlaments eren ocupats per Jordi Carbonell, Miquel Roca Junyent i Octavi Saltor: ni un socialista, ni un comunista, ni un representant de l’esquerra obrera qui havia aguantat a pes de braços la implantació al carrer de l’Assemblea de Catalunya. Encara no ho havia vist tot, ni imaginat que una bona part de l’esquerra celebraria l’arribada d’un Tarradellas que havia estat ferotgement enemic del moviment unitari del catalanisme popular. Ho aniriem aprenent: la democràcia és transacció. Pocs mesos després hi hauria la matança d’Atocha on van ser assassinats uns advocats comunistes de Comissions Obreres. Els militants hi són quan toca posar la sang.

2001.– Veig caure les torres bessones novaiorqueses per la tele, des de casa, i cuito a trucar a Francesc Fàbregas per tal de preparar programes especials adients per al Canal 33, del qual equip de programació formo part en aquell moment. La data fatídica ho és ara per als nordamericans, a més dels catalans i els xilens. Em sento totalment identificat amb les víctimes; les meves arrels esquerranistes estan al progressisme nordamericà, negat per uns i amagat per altres, la nova esquerra i la contracultura; el moviment pels drets civils; el moviment obrer i el sindicalisme, que no és “groc” com diuen els tergiversadors sinó implantat, popular i influent; Angela Davis, els Wobblies, Pete Seeger i el folk; l’esquerra religiosa que va des dels Unitaris Universalistes fins els Episcopals passant pels quàquers i tanta altra bona gent que prega i lluita; i sobretot per un esperit de civisme arrelat a la constitució, les idees dels pares fundadors i una societat civil que sovint des d’Europa no s’entèn però que és enormement viva. L’11-S nordamericà enceta el segle XXI i l’era de la complexitat. Una part de l’esquerra s’entesta en aplicar-li la lògica brezhneviana, però les raons de guerra que inspiren l’atemptat són unes altres, necessàriament complexes i diferents. I per als progressistes d’arreu del món la jornada ens dóna una reflexió molt seriosa: els morts a les torres bessones eren treballadors, no hi ha víctimes culpables, pensar altrament és pensar com ETA.

2012.– La Catalunya que surt massivament al carrer per reclamar el dret d’autodeterminació està sotmesa a transformacions tan profundes com les dels anys 60 i 70, de naturalesa diferent i l’abast de les quals encara no podem veure. Deu mesos de govern del Partit Popular han començat a deixar Espanya convertida en la desferra que ara estem veient. Prop d’un milió de persones surt al carrer en un acte de civisme durant el qual no es trenca ni un vidre. Tots els polítics (tots, de tots els partits i a tots els nivells) no són capaços de comprendre la naturalesa i abast de la mobilització. L’esquerra es mostra desorientada, però, com deia el cant revolucionari llatinoamericà, “si esto no es el pueblo, ¿el pueblo dónde está?”. L’independentisme ha deixat de ser un moviment marginal per esdevenir part de la cultura mesocràtica i familiar de la societat catalana, malgrat els propis independentistes. Mal que pesi a uns i altres, aquest és el “catalanisme popular” del qual parlava Antoni Gutiérrez Díaz en els últims anys de la seva vida. Macià i Companys eren herois populars i representaven les aspiracions del poble. Fa dos anys que he deixat de treballar a TV3, on he passat dinou anys durant els quals he pogut veure com l’esquerra despreciava la televisió pública nacional del país quan no la podia utilitzar; tant PSC com ICV l’han sentit sempre aliena. I jo sento aquest dia que treballar pel catalanisme popular des de la comunicació ha estat gratificant. Hi ha un fil conductor que travessa la nació de generació en generació i assegura la supervivència del nostre poble, amb un orgull sovint incomprés, a fora i a dins, que no és identitari sinó tota una altra cosa. És la supervivència contra la injustícia.

2013.–  Un any després de la gran demostració cívica, Espanya segueix sense entendre res. Per això, avui els catalans els ensenyem el que millor sabem fer: l’organització social per a la mobilització cívica. Ara com ara està perplex qui vol. Esquerra vol dir lluitar contra la injustícia, ras i curt. La gran demostració abasta enguany el conjunt del país: la Catalunya ciutat era això. I si el catalanisme popular no és això, què és? Mai he sentit “orgull nacional” ni he proclamat el “Déu nos do ser catalans”. No hi ha cap mèrit en nèixer català, sí que l’hi ha en construïr un civisme nacional popular que és exemplar. L’autodeterminació és això. Si se’m demana votar per la independència de Catalunya votaré que sí. Perquè aquest poble ha demostrat que la mereix.

Fotografia: Salvador Allende amb el davantal que l’identifica com a mestre maçó.

Archivado en: Política, ,

Follow Me on Pinterest

EL MEU DARRER LLIBRE

"¡Hazlo con tu smartphone!" és el darrer llibre que he publicat, un manual que vol descobrir la gran quantitat de possibilitats que té el telèfon mòbil per a sol.lucionar problemes i per a treure'n partit a fons. A la gent gran, que encara li vé cara amunt acostumar-se als estris digitals, l'ajudarà a perdre-hi la por, i als més joves els mostrarà que el mòbil pot ser una eina de diversió, aprenentatge i descoberta del món que va més enllà del petit grup d'amics del Whatsap.
El llibre ens introdueix al concepte de "vida mòbil" amb el qual designo la via d'evolució de l'actual era de la comunicació, per tal que veiem que no es tracta només de gadgets tecnològics sinò de formes de vida cada cop més model.lades per la cultura de la comunicació digital.

ELS LLIBRES QUE HE PUBLICAT

“YouTuber. Cómo crear vídeos de impacto y triunfar con ellos en internet”, de recent publicació, és un manual pràctic de producció, realització i distribució de vídeos en xarxa. Apareix arran el fenòmen dels “youtubers”, els joves creadors que s'han fet famosos amb l'èxit viral dels seuss vídeos, de manera que han esdevingut un fet comunicacional i cultural molt notable i al'hora una forma d'expressió generacional.
Clicant sobre la imatge de la coberta del llibre trobaràs el resum del contingut i l'índex, i molta més informació complementària.
"Twitter para periodistas" és un manual adreçat als professionals de la informació i als estudiants de periodisme, que pretén aplanar-los el camí per a que obtinguin el més gran profit d'aquesta plataforma de comunicació, a benefici d'un periodisme solvent al servei de la ciutadania crítica. Hi ha orientacions sobre com utilitzar Twitter, consells útils, bones pràctiques i propostes estratègiques, en un text didàctic, pràctic i molt estructurat que són immediatament aplicables. La claredat i la graduació de les passes a seguir facilita que qualsevol persona pugui fer-se de seguida amb el domini de Twitter. "Twitter para periodistas" està publicat per Edicions UOC, l'editorial de la Universitat Oberta de Catalunya, en paper i ebook.
Aquest va ser el meu primer llibre, "Periodismo en internet. Cómo escribir y pubicar contenidos de calidad en la red", publicat en la col.lecció Ma non troppo, d'edicions Robinbook. El llibre, que inaugura la sèrie Taller de Comunicación, és un manual pràctic, d'aplicació immediata, pensat per a estudiants de periodisme, joves comunicadors i totes les persones que desitgen tenir un paper proactiu i creatiu a internet.
Periodismo en internet permet comprendre les últimes tendències de la informació a la xarxa i incorporar ràpidament habilitats i eines per a fer-hi un bon paper. S'hi expliquen les bases de l'escriptura periodística, la creació de continguts multimèdia i la manera de construïr i promocionar el propi cibermitjà, així com la gestió de la intervenció en les xarxes socials. És un llibre de nivell universitari pensat i escrit per a que pugui ésser assimilat i dut a la pràctica per tothom.
Continguts i més informació; com adquirir-lo en línia.
"Ideas para aprender a aprender. Manual de innovación educativa y tecnología" és un llibre d'autoria col.lectiva en el qual publico un article, Las herramientas no son útiles, en el qual incorporo alguns punts de vista sobre docència i tecnologia al conjunt dels treballs, orientats a ajudar als professors a incorporar les tasques de la educomunicació a la seva feina. "Ideas para aprender a aprender" és un manual útil que exposa el més nou en la comunicació i educació aplicada a les aules.
El llibre electrònic "Escribir para la red" és una col.lecció d'articles de diversos professors de periodisme d'arreu del món hispanoamericà que representa l'aportació més recent a la teoria i pràctica del ciberperiodisme. En ell publico "Periodismo sólo en tuits, ciberperiodismo esencial", que tracta sobre com fer periodisme amb Twitter i recomana les millors pràctiques. Us podeu descarregar l'exemplar gratuït en PDF clicant sobre la imatge de la coberta.
He estat editor, amb Joan-Francesc Pont Clemente, del nº 20 de la revista Cultura Masónica, un monogràfic dedicat al Rite Escocès Antic i Acceptat de la francmaçoneria, titulat "El corazón cívico y simbólico del Rito Escocés". En ell publico l'article "Las dualidades del Kadosh, el blanco y el negro y las hojas de la escalera". Aquest monogràfic és un volum que aplega un seguit d'autors de gran prestigi maçònic i gran qualitat filosòfica mitjançant la lectura del qual es pot percebre com aquesta tradició maçònica té molt a dir de cara a les preocupacions actuals referents a la democràcia, la pau i la justícia.
Viajar, sentir y pensar es una colección de relatos de viajes, editada por José Manuel Pérez Tornero y Santiago Tejedor, que reúne a destacados escritores dedicados al género viajero y en la que se incluye un trabajo mío, “El odio. ¡Colombia vive!”, en el que refiero mi estancia en Colombia, a inicios de 1990.
El nº 11 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y religión en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Más allá de la creencia: la realidad de una espiritualidad liberal y democrática", en el que se revisa la existencia de una espiritualidad liberal adogmática y sus puntos de encuentro con la francmasonería, desde la teosofía hasta el movimiento transpersonal pasando por el unitarismo universalista. Otros autores: Amando Hurtado, Anna Mir, Brahim Drici, Javier Otaola, Jean-Michel Rénaud, Joan-Francesc Pont Clemente, José Mantero, Parsifal, Pedro Álvarez Lázaro, Vicenç Molina.
El nº 14 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y política en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Doscientos años después: esto no es una crisis, es una contrarrevolución antidemocrática", en el que se propone que los masones combatan los intentos de revertir los logros del estado del bienestar y la reducción de la calidad democrática de las sociedades. Otros autores: Juan Alberdi, Leandro Álvarez Rey, Nicolás Brihuega, Santiago Castellà, María del Carmen Fernández Albéndiz, Juan Gómez Macías, iván Herrera Michel, Amando Hurtado, Elbio Laxalte, Enric Olivé Serret, Javier Otaola, Ricardo Serna, Joaquim Vilalta.

COL.LABORO A:

AIKA. Diario de Innovación y Tecnología en Educación

FOCUSED Revista sobre educación y medios

FUNDACIÓ L’ALTERNATIVA

LUPA PROTESTANTE

MASONERÍA ESPAÑOLA

SÓC PROFESSOR I INVESTIGADOR A:

CATEDRA INTERNACIONAL UNESCO UNAOC UNITWIN D’ALFABETITZACIÓ MEDIÀTICA I DIVERSITAT CULTURAL

Professor i Secretari Internacional per al Diàleg Intercultural

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

Professor de periodisme i comunicació

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Professor I investigador

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

Professor

MASTER EN GESTION DE LA COMUNICACION POLITICA Y ELECTORAL

Professor

MASTER EN PERIODISMO DE VIAJES

Professor i tutor

CÁTEDRA RTVE-UAB

Investigador

OBSERVATORIO PARA LA INNOVACION DE LOS INFORMATIVOS EN LA SOCIEDAD DIGITAL

Colaborador

MENTOR

Corresponsal a Espanya

INSTITUT DE PSICOLOGIA TRANSPERSONAL DE BARCELONA

Formador i coordinador de la formació

LLIBRES RECOMANATS

La brújula del Zen. Seung Sahn. La Liebre de Marzo.

I Ching Jing Fang. Maite Foulquié, Shú-Yuán Chén. Ed. La Liebre de Marzo

Filosofía inacabada. Marina Garcés. Ed. Galaxia Gutenberg

Yunka Wasi. Historias que cuenta la selva. Santiago Tejedor. Ed. UOC

El viaje del escritor. El cine, el guión y las estructuras míticas para escritores. Christopher Vogler. Robinbook.

El gozo de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

Escritura sexy. Lluís Pastor. Ed. UOC

El rayo y el trueno. Pasión y oficio de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

Mil nombres para el gozo. Byron Katie. La Liebre de Marzo

Diálogos con científicos y sabios. Renée Weber. La Liebre de Marzo.

El camino del Qigong. Kenneth Cohen. La Liebre de Marzo.

Claves del Yoga. Teoría y práctica. Danilo Hernández. La Liebre de Marzo.

LLIBRES DE COMUNICACIÓ GRATIS

The Data Journalism Handbook. Jonathan Grey et al. Edición en línea

Web 2.0. Antonio Fumero y Genís Roca. Fundación Orange. Descarga gratuíta.

Periodismo ciudadano. La evolución positiva de la comunicación. Oscar Espiritusanto, Paula Gonzalo Rodríguez. Ariel Fundación Telefónica. Descarga gratis

Empowerment through media education. J.M. Pérez Tornero, S. Tayie, U. Carlsson, G. Jacquinot-Delaunay.. Clearinghouse. Descarga gratis

Fundaciones y fundamentos del estudio de la comunicación. Raúl Fuentes, Carlos Vidales. CAEIP. Descarga gratis.

Ferramentas para análisi de qualidade no ciberjornalismo. Marcos Palacios (ed.). LabComs. Descarga gratis.

Reflexiones, periodismo y redes sociales. Varios autores. Descarga gratis.

Trabaja diferente. Redes sociales y comunidades profesionales. VV. AA. Generaltat de Catalunya

Tienes 5 segundos. Gestión de contenidos digitales. Juan C. Camus. Descarga gratis

Planeta web 2.0. Cristóbal Cobo Romaní, Hugo Pardo Kuklinsli. Descarga gratis.

La gran guía de los blogs. Rosa Jiménez Cano y Francisco Polo. Descarga gratuíta.

Periodismo 2.0. Una guía de alfabetización digital. Mark Briggs. Knight Citizen News Network. Descarga gratis.

CONNECTAT TOTHORA

Em trobareu en connexió permanent a la xarxa, a més d'a aquest blog. Llegiu en els mòduls adjunts el que publico a Twitter i a Medium i trobeu-me a Facebook, Google+, Linkedin i Quora. I si em necessiteu, contacteu-me a gabrieljaraba at gmail dot com

EL MEU TWITTER

  • El término "prensa escrita" es erróneo: toda la prensa se escribe, incluso radio y TV. Debe decirse "prensa impresa" para ser precisos. 11 hours ago
  • Collins, com de ràpid han obert la tomba de Dalí i com costa donar cristiana sepultura les víctimes de genocidi que jauen als vorals. 3 days ago
  • Vol dir que només dos tios mangàven la pasta del fumbol? I tota l'estructura implicada? Ja no hi ha ningú que recordi el tottonero italià? 3 days ago
  • Blesa mor quan la tele emetia un docu sobre les clavagueres de l'estat. Com deia Oscar Wilde, la natura imita l'art. 5 days ago
  • La senyora que diu que és filla de Dalí és la que va demandar Javier Cercas perquè el personatge d'una novel.la se li assemblava. Va perdre. 5 days ago

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 1.020 amb 1.524 tuitaires seguidors i un 47 de quota d’influència a Klout. Veure-ho clicant al logo de SG.
Dades del llistat anterior

EUROPEAN TRANSPERSONAL ASSOCIATION

SUPREMO CONSEJO MASÓNICO DE ESPAÑA

GRAN LOGIA SIMBOLICA ESPAÑOLA

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:
julio 2017
L M X J V S D
« Jun    
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 63 seguidores