GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

Del coro al Caño

Llevo unos días sin quitarme la cabeza el titular de portada de El País el domingo 28.9.2014, en que se aludía a las masivas demostraciones cívicas de Cataluña, que superan el millón de participantes desde hace tres años, como “movilizaciones callejeras”. “Callejeras” o el arte de editorializar titulando, “sin que se note el cuidado”. Todo buen profesor de periodismo que desee enseñar el arte de la titulación deberá advertir de esto a sus alumnos: para dirigir un diario, ocúpense otros de escribir los editoriales y dedíquense minuciosamente a los titulares. Es el trasunto de aquella vieja recomendación de dejar a los demás la redacción de las leyes para que se ocupe de establecer los reglamentos correspondientes aquél que quiere gobernar. En la España de hoy gobiernan los aparatos de estado (relean a Nikos Poulantzas) mientras los agentes del ejecutivo se dedican a orquestar un coro de opiniones y estados de ánimo implícitos que justifiquen el solapamiento, cuando no la superposición, de los tres poderes. Y uno se estremece al ver al cuarto poder marchar alegre al paso de la paz en la comitiva. Ayer con Pedro Jota al frente y ahora, oh maravilla, con Antonio Caño. Y Miguel Ángel Aguilar, el gran cronista del juicio del 23F, tocando el cornetín. Nunca debimos pedir a los intelectuales españoles que se pronunciaran sobre la calidad de la democracia.

* *

Archivado en: Día a día, , ,

Mojón kilométrico

Si Kiko Rivera hubiera estado atento cuando iba al colegio habría podido aprender a hablar en español y así, sabría que un mojón no es lo que él cree sino una señal, generalmente de piedra, que indica que en el lugar donde se halla situado se encuentra un hito kilométrico. Así pues, un mojón kilométrico es lo que le corresponde.

* *

Archivado en: Día a día, , , ,

Bono, miedo y asco

La cosa escrita por José Bono en El País del domingo pasado, con la que pretendía achacar a Pasqual Maragall el pecado fundacional del proceso independentista de Cataluña es una de las bajezas más inmorales que el periodista que firma con dos asteriscos ha tenido la oportunidad de leer en la prensa española en los últimos 45 años. Se aproxima a las maldades que se escribieron en la prensa franquista con motivo de las diversas penas de muerte que fueron de Mario Onaindia a Manuel Blanco Chivite, pasando por las de Txiki y Salvador Puig Antich. Todas ellas, incluida la presente, tienen algo en común: ni una ni otra víctima estaban en condiciones de defenderse. Y encima, por razones obvias. Los unos y el otro. Hay que tener hígado para escribir así y en ese contexto, un hígado que no alcanza una disculpa por razón de ideas políticas.

Quienes seguíamos día a día la cultura de lo cotidiano en que se expresaba el franquismo leíamos con lupa la prensa del régimen, a modo de contraescuela de periodismo, para ser conscientes de lo que nunca debíamos hacer y de cuál era la catadura moral del enemigo al que nos enfrentábamos. Un repaso de las colecciones de El Alcázar o Arriba dará idea a los más jóvenes de lo que era aquella literatura y del miedo y asco que producía. Y resulta que aquel estilo regresa y asoma la patita en domingo. Qué miedo y qué asco.

* *

Archivado en: Día a día, , , ,

L’estel.lada és la bandera de les senyores Maries: ja hem guanyat

estelada

L’ABAST D’UNA TRADICIÓ. La pregunta pertinent amb perspectiva histórica és: la tradició catalana de civisme mobilitzador, desenvolupada durant dècades si no segles, acabarà per produïr efectes polítics? Amb efectes polítics vull dir transformacions del status quo positives, concordants amb les intencions dels mobilitzats. La resistència catalana i el redreçament del poble passen, una i altra vegada, per una capacitat cada cop més sofisticada i àmplia de mobilització cívica: el dol popular a l’enterrament de mossèn Cinto, el tancament de caixes, les protestes contra les lleves obligatòries per la guerra del Marroc, l’estatut de 1932, l’Assemblea de Catalunya, el “volem l’estatut” del 1978, la rebuda a Tarradellas, les protestes contra la guerra del Golf. És la “marca Barcelona”, segellada internacionalment per una frase de George Bush pare en unes declaracions. No són exagerats els punts de vista que assimilen les jornades olímpiques de 1992 a aquesta tradició ciutadana: els catalans sempre han volgut, en una o altra circumstància, mostrar-se al món com a col.lectiu. “Som una nació”: el lema era la declaració que concreta aquesta cultura col.lectiva de mostrar-se al món com dient “no ens reconeixen com a nació pero vet-nos aquí com a poble: la nostra presencia ara i aquí ho diu tot”. “Entre tots ho farem tot” va ser el feliç lema ideat per Joan Ballester i Canals, que resum perfectament aquest esperit.

Els ciutadans espanyols han vist, després de l’11 de setembre de 2014, que aquesta presencia és un fet. Els ha costat tres anys adonar-se’n però finalment ho han fet. L’impacte a Madrid ha estat gran, i n’és prova la relativa moderació de la reacció governamental. Mentre la gent mira cap a la capital d’Espanya, jo em pregunto sobre l’efecte a Catalunya. Tenen els dirigents del nostre país una estrategia a l’alçada d’aquesta gegantina onada popular, que no acabi per abocar-la a la frustració? Seran capaços d’abandonar la temptació constant del tacticisme de vol curt que és la contrapart tradicional per part institucional a la tradició del moviment cívic de la ciutadania? “Entre tots ho farem tot”: això encara està per veure pel que fa a les èlits i la dirigencia.

UN CANVI DE PARADIGMA EN LES MANIFESTACIONS. A una persona com jo, antic antifranquista obligat a moure’s en la il.legalitat, i per tant acostumat a manifestacions animades per “especialistes” i protagonitzades per militants, una manifestació com la de l’11.9.2014 el sorprén moltíssim. Això no ha estat una mani sinó una enorme festa familiar. L’onada independentista ha transformat les maneres de fer del movimentisme cívic català i l’ha fet transversal, festiu, familiar. Les imatges d’adolescents cremant fotos del rei a Girona semblen un anacronisme. La de dijous va ser una manifestació de senyores maries, i quan les senyores maries defensen una causa –en la qual no es trenca ni un vidre– la causa està guanyada. La moral dels barcelonins durant els bombardejos de l’aviació italiana quan la guerra va ser mantinguda per les mares de familia, la solidaritat en la construcció dels refugis als barris –pagats per la gent que comprava cupons per finançarlos, en un Verkami avant la lettre—i la complicitat entre les famílies i la veu del locutor de Ràdio Associació Teodor Garriga. El movimentisme cívic català en temps de guerra; el record del president mártir com a estampa sentimental de la ferida deixada per la derrota d’aquest civisme.

NOSALTRES SOLS. Hi ha quelcom de patètic en aquesta profusió de portades de la premsa internacional que informen de la gegantina demostració independentista i el silenci de les cancelleries dels estats. No només d’elles: el silenci dels altres pobles. On són les grans organitzacions, on són els sindicats? No hi ha cap partit socialista, comunista, obrer, cap organització cívicopolítica de cap país que sigui capaç ni de fer un comunicat lloant el civisme català, demostrat en una manifestació democrática i pacífica que ha estat la més gran haguda mai en la historia d’Europa? És clar que certa solidaritat internacional només es mobilitza quan hi ha víctimes; més encara, quan les víctimes s’ajusten al model mental i emocional dels solidaritzants. Però, en un moment que Europa i el món democràtic s’interroguen sobre l’avenir de la democracia i de la qualitat de la mateixa, no hi ha cap organització que cregui oportú fixar-se en la més gran manifestació democrática que ha tingut mai lloc a la historia d’Europa? Una manifestació que demana el dret a votar, formada per senyores maries, pares de familia, adolescents, infants i iaios, i adults de totes les classes socials? Sí, estem sols, però aquestes organitzacions, grups, partits, institucions, sense nosaltres també estan sols. En evidència. El món ens mira bocabadat mentre que les formes d’organització del progressisme democràtic es queden col.lapsades.

L’UNIONISME S’ENFONSA. Al coliseu de Tarragona no hi havia més de 200 persones, segons artistes que hi han actuat i saben quin aforament té quan és ple. Els organitzadors de l’acte han mostrat la capacitat de mobilització de les seves posicions. No era, però, una contraposició entre una mobilització i altra (en contra del que El País, amb la compaginació de la portada de la seva edició de Catalunya pretenia insinuar). L’absencia d’idees és esfereïdora en aquest grup. Seran molts més els que votin no en la consulta que els qui s’apleguen en torn d’aquestes iniciatives parainstitucionals. I jo no arribo a concebre com una persona tan ben informada i preparada com Carme Chacón, tan ben connectada amb tot el que és significatiu a la política i l’economia hagi estat capaç de cometre aquest error. Només s’explica per una raó una mica terrible: el tacticisme continuat, sense ideología, sense cap altre rumb que l’antipujolisme en que es resum el PSC com a organització ha acabat sent kryptonita per als seus propis dirigents. El PSC estava desaparegut l’11.9.2014, tot i que molts dels seus militants eren a la mani (però no hi diuen). Tan gran és aquest enfonsament que els temptats pel seguidisme d’aquest corrent han baixat veles (tret potser de Joan Boada) i no volen condicionar o matisar el corrent principal. La posició d’EUiA i el PCC ha estat elegant, intel.ligent i meritòria: han posat l’accent en que no hi ha democracia nacional sense democracia social.

L’ESTEL.LADA, BANDERA MAINSTREAM. Sí, l’ensenya nacional de Catalunya és la bandera quadribarrada. Seria trist que, gràcies a la matusseria unionista, anés essent assimilada a un signe merament institucional o que denota l’status quo. Un servidor mai hagués arribat ni a imaginar que la quadribarrada estelada seria la bandera de les senyores maries. Si l’estelada és un pendó de combat, ho és ara d’un combat transversal, multiclassista i familiar. Allò de “la force tranquille” que deia François Mitterrand. La força tranquila de Catalunya du l’estelada com a ensenya. (Com m’agradaria que ho poguéssin veure Joan Ballester i Canals, Xavier Romeu, Joan Cornudella i tants companys del Front Nacional de Catalunya).

Estem sols però hem guanyat. Fins i tot si perdem haurem guanyat. Fins i tot sense poder votar haurem guanyat. Perquè aquesta transformació profunda dels pobles no és passatgera sinó que indica mutacions històriques. Mutacions que demanen que els marxistes seriosos, sisplau, deixin de banda prejudicis i clixés i s’hi apliquin a l’estudi. Perquè, per una vegada, el poble de Catalunya ha guanyat.

Archivado en: Independència, ,

DIA A DIA/ El estado contra una novela

Tal cual como si el espíritu de Carl Gustav Jung y su teoría de las sincronicidades nos hubieran bajado a ver, el estado español ha decidido hacer el ridículo frente a la Europa cultural y democrática nada menos que en Utrecht, la ciudad neerlandesa donde se pactó el final de la guerra en que Cataluña perdió sus libertades como nación. La escena del Instituto Cervantes suspendiendo una charla sobre la novela Victus, de Albert Sánchez Piñol, es una de las más tristes que se han dado en el teatro del esperpento.

Las almas buenas se lamentan de que el estado español, ante la reclamación soberanista catalana, se comporte como si para él no pasaran los años y muestre esa pachorra combinada con tremendismo que exhibió antes de perder Filipinas, Cuba y Puerto Rico, naciones inspiradoras de la estelada por cierto. Le reclaman sentido de la pedagogía, si no de la contención. Pobres: es precisamente la inoportunidad, la desmesura y la voluntad de humillación lo que constituye en sí toda una estrategia política libremente elegida. El independentista de buena fe, ante el agravio ultrajectino, puede sentenciar “quod erat demonstrandum”. Pero esa desmesura humillante es precisamente el ariete de combate. Cueste lo que cueste: incluso el espectáculo de ver cómo se alza el estado contra una novela, el boicot del poder público a una obra de ficción. Como en tiempos de la Rusia de Eugeni Evtuchenko pero en la Europa occidental de hoy. Algún arúspice progubernamental debe de haber olisqueado que en una Unión Europea en duda y crisis, las libertades democráticas no serán un valor que cotice al alza en un futuro inmediato.

* *

Archivado en: Día a día, , ,

DIA A DIA/ A la merda

No ha estat tan lluït ni comentat perquè ella no te la capacitat artística, encant personal i admiració pública d’ell. L’estirabot de Marta Ferrusola, “Vagi a la merda” no es pot comparar amb la rabotada de Labordeta al Congrés dels Diputats i el seu “¡a la mierda, joder!” adreçat a la bancada popular que no callava durant la intervenció del diputat, tot anticipant des de l’hemicicle l’estil que més tard es difondria des de la Moncloa. Pero la sortida de la senyora de Pujol no és nova en la familia: quan el cas Banca Catalana, el senyor Pujol ja va fer aquesta recomanació als seus seguidors: “Als socialistes me’ls envieu a la merda de dos en dos”. De manera que una trepa de galifardeus van encalçar Raimon Obiols a l’entrada del Parlament tot cridant “mateu-lo, mateu-lo!”. Nosaltres ja estem acostumats a que ens engeguin amb més o menys estil –“venga, salgan al patio y échenles algo de comer a los periodistas, pobrecillos”, va dir un dia la duquessa d’Alba—però un socialista com Obiols, socialista de quan ser socialista català era ser un senyor molt educat i polit, com ara Isidre Molas, va tenir un trasbals que encara li dura; no s’ha pogut estar de recordar-ho aquests dies.

Jo d’ell, ara, em deixaria veure amb aquella rialleta de conill. Perquè em sembla que l’engegada present, en el context de les necessitats de CiU i atesa la dil.lació en la compareixença parlamentària, està dedicada als mateixos convergents.

 * *

Archivado en: Día a día, , , , , , ,

L’estrany cas del Tribunal Constitucional

Els estudiants de ciències polítiques del futur analitzaran estorats l’estrany cas del Tribunal Constitucional espanyol del segle XXI. Un ens que es presenta com a organisme independent de garanties democràtiques però que actua, en realitat, com a tercera càmera legislativa o bé com a ens executiu auxiliar del govern, adherit a ell. Que la consideració del que és o no constitucional depengui d’un frau d’aquesta mesura ho diu tot sobre la democràcia espanyola.

Archivado en: Política, , , ,

Carod Rovira: DUI, figues a l’agost

“La sensació d’irreversibilitat del procés nacional, al Principat, pot dur-nos a pensar que ja tenim la feina feta i, doncs, que no cal patir-hi gaire perquè tot sortirà rodó. I res més lluny de la realitat. Les majories socials s’han de mantenir i conrear, permanentment, i cal encomanar al conjunt del poble la convicció que cada ciutadà és, en la seva acció, compromís i implicació individual, absolutament decisiu per a l’èxit del procés. Això dit, de vegades fa l’efecte que vagi planant en l’ambient una mena d’“alegria nacional” que, amb més patriotisme que ciència, sembla pensar que tot serà bufar i fer ampolles. I la realitat que es va entrellucant no és ben bé un escenari de flors i violes. Espanya no deixarà anar, com si res, un percentatge tan significatiu del seu producte interior brut com el que representa Catalunya i, a nivell internacional, no podem pensar que hi haurà estats, institucions europees i organismes internacionals que sortiran a defensar la independència de Catalunya… abans que els mateixos catalans ho hagin fet a les urnes!” Llegiu-ho sencer.

Archivado en: Política, ,

L’any de l’estat i de la nació

“L’any 2014, que ha de ser l’any de l’estat, ha de ser també l’any de la nació. Allò que deia Sanpere: un poble viu si la seva llengua viu. La llengua com a símbol més visible. Però la nació és més coses. És la llengua, la cultura, la història, la tradició, el dret. L’herència. Però és també el projecte de convivència, la cohesió social, tot allò que fa que una gent que viuen uns al costat dels altres esdevinguin una comunitat. La llengua -i més en el nostre cas, precisament perquè hem vingut de llocs molt diferents- però també l’urbanisme, la comunicació, l’economia, la mentalitat productiva, els valors compartits, la justícia social. L’any 2014 és també l’any de tot això. Que no és només l’estat. Que és central i demana esforços tant si tens estat com si no en tens”. Vicenç Villatoro, a Ara.

Archivado en: Independència,

La ponencia de Josep Fontana en el simposio Espanya contra Catalunya

fontana

La revista Sin Permiso ha reproducido la conferencia inaugural del historiador Josep Fontana en el congreso España contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014), celebrado en Barcelona el pasado 12 de diciembre, y que ha sido objeto tanto de críticas fundamentadas como de reacciones nerviosas ante el proceso de autodeterminación de la nación catalana. Lo podéis descargar en PDF en el enlace de más abajo.

La conferencia del profesor Fontana comienza así:

La mayor de las pérdidas que sufrió Cataluña como consecuencia de la derrota de 1714 fue, en mi opinión, la de un proyecto político que, en el transcurso de más de cuatrocientos años, desde las Cortes de 1283 hasta las de 1706, había elaborado un sistema de gobierno representativo que, con la democratización que había culminado con las cortes de 1702 y 1706, figuraba entre los más avanzados y democráticos de Europa, según habría de reconocer el propio Felipe V al justificar su voluntad de destruirlo con el argumento de que los catalanes, después de lo que habían conseguido en las últimas Cortes, tenían más libertades que los ingleses con su gobierno parlamentario.

El miedo a que ese sistema pudiese conducir a la creación de una república, como temía el onde de Montemar, quien afirmaba que los catalanes eran “idólatras en sus privilegios, con unos visos de república en su media libertad, que si no la han logrado entera, no se dude que lo han pretendido, no estaba justificado. El republicanismo aparecería en los momentos finales de la resistencia, hacia 1714, en un clima de exasperación, cuando se sabía que Felipe V no aceptaba hacer ninguna concesión con respecto a la conservación del sistema político catalán.

Terminado de leer el trabajo de Josep Fontana, uno se siente como si no hubieran transcurrido 300 años.
Espanya y Catalunya: 300 años de historia, por Josep Fontana. (PDF).
Foto: Josep Fontana, por Marcel.lí Sàenz.

Archivado en: Cultura, ,

Follow Me on Pinterest

EL MEU DARRER LLIBRE

"¡Hazlo con tu smartphone!" és el darrer llibre que he publicat, un manual que vol descobrir la gran quantitat de possibilitats que té el telèfon mòbil per a sol.lucionar problemes i per a treure'n partit a fons. A la gent gran, que encara li vé cara amunt acostumar-se als estris digitals, l'ajudarà a perdre-hi la por, i als més joves els mostrarà que el mòbil pot ser una eina de diversió, aprenentatge i descoberta del món que va més enllà del petit grup d'amics del Whatsap.
El llibre ens introdueix al concepte de "vida mòbil" amb el qual designo la via d'evolució de l'actual era de la comunicació, per tal que veiem que no es tracta només de gadgets tecnològics sinò de formes de vida cada cop més model.lades per la cultura de la comunicació digital.

ELS LLIBRES QUE HE PUBLICAT

“YouTuber. Cómo crear vídeos de impacto y triunfar con ellos en internet”, de recent publicació, és un manual pràctic de producció, realització i distribució de vídeos en xarxa. Apareix arran el fenòmen dels “youtubers”, els joves creadors que s'han fet famosos amb l'èxit viral dels seuss vídeos, de manera que han esdevingut un fet comunicacional i cultural molt notable i al'hora una forma d'expressió generacional.
Clicant sobre la imatge de la coberta del llibre trobaràs el resum del contingut i l'índex, i molta més informació complementària.
"Twitter para periodistas" és un manual adreçat als professionals de la informació i als estudiants de periodisme, que pretén aplanar-los el camí per a que obtinguin el més gran profit d'aquesta plataforma de comunicació, a benefici d'un periodisme solvent al servei de la ciutadania crítica. Hi ha orientacions sobre com utilitzar Twitter, consells útils, bones pràctiques i propostes estratègiques, en un text didàctic, pràctic i molt estructurat que són immediatament aplicables. La claredat i la graduació de les passes a seguir facilita que qualsevol persona pugui fer-se de seguida amb el domini de Twitter. "Twitter para periodistas" està publicat per Edicions UOC, l'editorial de la Universitat Oberta de Catalunya, en paper i ebook.
Aquest va ser el meu primer llibre, "Periodismo en internet. Cómo escribir y pubicar contenidos de calidad en la red", publicat en la col.lecció Ma non troppo, d'edicions Robinbook. El llibre, que inaugura la sèrie Taller de Comunicación, és un manual pràctic, d'aplicació immediata, pensat per a estudiants de periodisme, joves comunicadors i totes les persones que desitgen tenir un paper proactiu i creatiu a internet.
Periodismo en internet permet comprendre les últimes tendències de la informació a la xarxa i incorporar ràpidament habilitats i eines per a fer-hi un bon paper. S'hi expliquen les bases de l'escriptura periodística, la creació de continguts multimèdia i la manera de construïr i promocionar el propi cibermitjà, així com la gestió de la intervenció en les xarxes socials. És un llibre de nivell universitari pensat i escrit per a que pugui ésser assimilat i dut a la pràctica per tothom.
Continguts i més informació; com adquirir-lo en línia.
"Ideas para aprender a aprender. Manual de innovación educativa y tecnología" és un llibre d'autoria col.lectiva en el qual publico un article, Las herramientas no son útiles, en el qual incorporo alguns punts de vista sobre docència i tecnologia al conjunt dels treballs, orientats a ajudar als professors a incorporar les tasques de la educomunicació a la seva feina. "Ideas para aprender a aprender" és un manual útil que exposa el més nou en la comunicació i educació aplicada a les aules.
El llibre electrònic "Escribir para la red" és una col.lecció d'articles de diversos professors de periodisme d'arreu del món hispanoamericà que representa l'aportació més recent a la teoria i pràctica del ciberperiodisme. En ell publico "Periodismo sólo en tuits, ciberperiodismo esencial", que tracta sobre com fer periodisme amb Twitter i recomana les millors pràctiques. Us podeu descarregar l'exemplar gratuït en PDF clicant sobre la imatge de la coberta.
He estat editor, amb Joan-Francesc Pont Clemente, del nº 20 de la revista Cultura Masónica, un monogràfic dedicat al Rite Escocès Antic i Acceptat de la francmaçoneria, titulat "El corazón cívico y simbólico del Rito Escocés". En ell publico l'article "Las dualidades del Kadosh, el blanco y el negro y las hojas de la escalera". Aquest monogràfic és un volum que aplega un seguit d'autors de gran prestigi maçònic i gran qualitat filosòfica mitjançant la lectura del qual es pot percebre com aquesta tradició maçònica té molt a dir de cara a les preocupacions actuals referents a la democràcia, la pau i la justícia.
Viajar, sentir y pensar es una colección de relatos de viajes, editada por José Manuel Pérez Tornero y Santiago Tejedor, que reúne a destacados escritores dedicados al género viajero y en la que se incluye un trabajo mío, “El odio. ¡Colombia vive!”, en el que refiero mi estancia en Colombia, a inicios de 1990.
El nº 11 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y religión en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Más allá de la creencia: la realidad de una espiritualidad liberal y democrática", en el que se revisa la existencia de una espiritualidad liberal adogmática y sus puntos de encuentro con la francmasonería, desde la teosofía hasta el movimiento transpersonal pasando por el unitarismo universalista. Otros autores: Amando Hurtado, Anna Mir, Brahim Drici, Javier Otaola, Jean-Michel Rénaud, Joan-Francesc Pont Clemente, José Mantero, Parsifal, Pedro Álvarez Lázaro, Vicenç Molina.
El nº 14 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y política en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Doscientos años después: esto no es una crisis, es una contrarrevolución antidemocrática", en el que se propone que los masones combatan los intentos de revertir los logros del estado del bienestar y la reducción de la calidad democrática de las sociedades. Otros autores: Juan Alberdi, Leandro Álvarez Rey, Nicolás Brihuega, Santiago Castellà, María del Carmen Fernández Albéndiz, Juan Gómez Macías, iván Herrera Michel, Amando Hurtado, Elbio Laxalte, Enric Olivé Serret, Javier Otaola, Ricardo Serna, Joaquim Vilalta.

COL.LABORO A:

AIKA. Diario de Innovación y Tecnología en Educación

FOCUSED Revista sobre educación y medios

FUNDACIÓ L’ALTERNATIVA

LUPA PROTESTANTE

MASONERÍA ESPAÑOLA

SÓC PROFESSOR I INVESTIGADOR A:

CATEDRA INTERNACIONAL UNESCO UNAOC UNITWIN D’ALFABETITZACIÓ MEDIÀTICA I DIVERSITAT CULTURAL

Professor i Secretari Internacional per al Diàleg Intercultural

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

Professor de periodisme i comunicació

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Professor I investigador

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

Professor

MASTER EN GESTION DE LA COMUNICACION POLITICA Y ELECTORAL

Professor

MASTER EN PERIODISMO DE VIAJES

Professor i tutor

CÁTEDRA RTVE-UAB

Investigador

OBSERVATORIO PARA LA INNOVACION DE LOS INFORMATIVOS EN LA SOCIEDAD DIGITAL

Colaborador

MENTOR

Corresponsal a Espanya

INSTITUT DE PSICOLOGIA TRANSPERSONAL DE BARCELONA

Formador i coordinador de la formació

LLIBRES RECOMANATS

La brújula del Zen. Seung Sahn. La Liebre de Marzo.

I Ching Jing Fang. Maite Foulquié, Shú-Yuán Chén. Ed. La Liebre de Marzo

Filosofía inacabada. Marina Garcés. Ed. Galaxia Gutenberg

Yunka Wasi. Historias que cuenta la selva. Santiago Tejedor. Ed. UOC

El viaje del escritor. El cine, el guión y las estructuras míticas para escritores. Christopher Vogler. Robinbook.

El gozo de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

Escritura sexy. Lluís Pastor. Ed. UOC

El rayo y el trueno. Pasión y oficio de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

Mil nombres para el gozo. Byron Katie. La Liebre de Marzo

Diálogos con científicos y sabios. Renée Weber. La Liebre de Marzo.

El camino del Qigong. Kenneth Cohen. La Liebre de Marzo.

Claves del Yoga. Teoría y práctica. Danilo Hernández. La Liebre de Marzo.

LLIBRES DE COMUNICACIÓ GRATIS

The Data Journalism Handbook. Jonathan Grey et al. Edición en línea

Web 2.0. Antonio Fumero y Genís Roca. Fundación Orange. Descarga gratuíta.

Periodismo ciudadano. La evolución positiva de la comunicación. Oscar Espiritusanto, Paula Gonzalo Rodríguez. Ariel Fundación Telefónica. Descarga gratis

Empowerment through media education. J.M. Pérez Tornero, S. Tayie, U. Carlsson, G. Jacquinot-Delaunay.. Clearinghouse. Descarga gratis

Fundaciones y fundamentos del estudio de la comunicación. Raúl Fuentes, Carlos Vidales. CAEIP. Descarga gratis.

Ferramentas para análisi de qualidade no ciberjornalismo. Marcos Palacios (ed.). LabComs. Descarga gratis.

Reflexiones, periodismo y redes sociales. Varios autores. Descarga gratis.

Trabaja diferente. Redes sociales y comunidades profesionales. VV. AA. Generaltat de Catalunya

Tienes 5 segundos. Gestión de contenidos digitales. Juan C. Camus. Descarga gratis

Planeta web 2.0. Cristóbal Cobo Romaní, Hugo Pardo Kuklinsli. Descarga gratis.

La gran guía de los blogs. Rosa Jiménez Cano y Francisco Polo. Descarga gratuíta.

Periodismo 2.0. Una guía de alfabetización digital. Mark Briggs. Knight Citizen News Network. Descarga gratis.

CONNECTAT TOTHORA

Em trobareu en connexió permanent a la xarxa, a més d'a aquest blog. Llegiu en els mòduls adjunts el que publico a Twitter i a Medium i trobeu-me a Facebook, Google+, Linkedin i Quora. I si em necessiteu, contacteu-me a gabrieljaraba at gmail dot com

EL MEU TWITTER

  • Collins, com de ràpid han obert la tomba de Dalí i com costa donar cristiana sepultura les víctimes de genocidi que jauen als vorals. 12 hours ago
  • Vol dir que només dos tios mangàven la pasta del fumbol? I tota l'estructura implicada? Ja no hi ha ningú que recordi el tottonero italià? 13 hours ago
  • Blesa mor quan la tele emetia un docu sobre les clavagueres de l'estat. Com deia Oscar Wilde, la natura imita l'art. 2 days ago
  • La senyora que diu que és filla de Dalí és la que va demandar Javier Cercas perquè el personatge d'una novel.la se li assemblava. Va perdre. 2 days ago
  • Comunicación de ultratumba para Rafa Chirbes: ¿a que no te hubieras atrevido a escribir algo como lo de Blesa por delirante? 2 days ago

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 1.020 amb 1.524 tuitaires seguidors i un 47 de quota d’influència a Klout. Veure-ho clicant al logo de SG.
Dades del llistat anterior

EUROPEAN TRANSPERSONAL ASSOCIATION

SUPREMO CONSEJO MASÓNICO DE ESPAÑA

GRAN LOGIA SIMBOLICA ESPAÑOLA

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:
julio 2017
L M X J V S D
« Jun    
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 63 seguidores