archivos

CiU

Esta etiqueta está asociada a 15 entradas

Qui ho havia de dir: Clochemerle al Born, 80 anys després

clochemerle

Quina raó tenia l’admiradíssim Oscar Wilde quan va dir que “la natura imita l’art”. Però va ometre afegir que sovint ho fa aportant un toc d’ironia malintencionada. L’episodi de l’urinari públic a cel obert instal.lat en una paret del Born i l’escàndol amb que un sector políticosocial barceloní ha reaccionat davant la disponibilitat del nou servei semblen indicar el nivell en que potser caldrà situar certa concepció de la política municipal a partir d’ara. Des que Ada Colau i el moviment que l’ha fet elegir han arribat a ocupar la seu que en altre temps van ocupar Maragall, Porcioles i Pich i Pon, les 200 families i els opinionmakers que mamen de les seves sines han reaccionat com si se’ls hagués aparegut el fantasma de Ferrer i Guàrdia. Els descendents directes de la generació que no va estaivlar l’afusellament al pedagog lliurepensador i que van arrufar el nas davant la publicació de “La ciutat del perdó” del no menys admiradíssim Joan Maragall s’han pres la presidència colaviana com si les milicianes de la CNT-FAI haguéssin tornat a sortir al carrer, Mauser a l’espatlla. És clar que la Gran Encisera ja no és una forja de bombes Orsini però hi ha gent que ni oblida ni aprén. Potser si llegíssin i recordéssin, això sí, el llegit s’estalviarien de fer el ridícul.

Perquè l’història de l’urinari del Born és, a grans trets, exactament igual que la d’una novel.la satírica publicada a 1934 que va seer un èxit de vendes internacional dècada rere dècada i va inspirar una sèrie de la BBC. Es tracta de “Clochemerle”, de Gabriel Chevallier, que situa l’acció a un poblet de la regió del Beaujolais, pròsper, conservador i sovint queco, en el qual un dia l’alcalde vol oferir al veïnat un modern servei com els que hi ha a la capital i instal.la un urinari, apte per a dues persones de sexe masculí per a que hi pixin dempeus a la via pública però sense que es puguin albirar els detalls de l’acte gràcies a una artística barana opaca feta de ferro forjat. D’aquests urinaris se’n deia “vespasianes” i sovintejaven força a Paris fins ben entrats els anys 50. Crec que a Barcelona també n’hi havia hagut, a la plaça Urquinaona, al costat dels urinaris subterranis fa temps inutilitzats.

La col.locació de l’urinari a cel obert al costat de l’església parroquial de Clochemerle causa la indignació escandalitzada de les mares de família, les joves solteres i la junta parroquial, puix tots plegats consideren que la instal.lació a tocar de l’església del poble és un sacrilegi i la possibilitat que els senyors el facin servir en horari diürn, una cotxinada mai vista a la vila. Aquest és l’inici de la trama argumental que serveix a l’autor per a fer un retrat, irònic i cru però sovint tendre de la vida de cada dia a un llogarret provincià que ha esdevingut un clàssic de la literatura d’humor que sovint s’ha motejat com a “crònica rabelaisiana”. Des d’aleshores, Clochemerle ha esdevingut una referència inexcusable per a definir un exemple d’escàndol hipòcrita i ridícul propi d’una societat provinciana.

“Clochemerle” va ser publicat per Le Livre de Pôche i la seva traducció a l’anglès, per Penguin Books. A Espanya va arribar amb la creació del Círculo de Lectores, genial idea de Reinhard Mohn i Pere Quintana, al 1962, i va formar part del llençament de lentitat va dur a terme. Recordo que la novel.la còmica de l’urinari era oferta amb títols tan sòlids com “La impaciencia del corazón”, de Stefan Zweig, gens malament per a una camnpanya de promoció de la lectura popular.

Cinquanta-tres anys de la seva publicació al nostre país i d’haver estat un dels llibres més populars de la primera fornada del Círculo de Lectores, “Clochemerle” segueix essent una novel.la exemplar. Exemplar de com passen les dècades i certes mentalitats romanen idèntiques a elles mateixes, i exemplar, sobre tot, de que quan certa opinió pública es mou o es deixa moure per determinades nicieses és senyal que una societat ha optat pel camí de la decadència. Perquè aquí ningú llegeix ni encara menys recorda el que ha llegit i el que no ha llegit.

La meva entrevista a Lluís Prenafeta fa 25 anys, a El Periódico

prenafeta

El Periódico de Catalunya ha recuperat i publicat una entrevista que vaig fer fa 25 anys (1990) a Lluís Prenafeta quan tot just havia deixat de ser secretari general de Presidència de la Generalitat de Catalunya. L’he rellegida amb la sensació que l’havia escrit una altra persona; jo no guardo ni un sol retall de diari ni gravació dels milers de peces periodístiques que he publicat durant 47 anys de professió. Fa 25 anys tots érem més ingenus que ara, però és que els embolics de diners i poder que es fan ara públics són fora de tota mida; algun dia hauran d’esser estudiats pausadament i analitzats, no només en ells mateixos sinó en mig del clima de guerra bruta que s’esdevé ara mateix. En el moment que es va publicar l’entrevista, Prenafeta era un enigma: un empresari d’èxit, amb una personalitat del tot diferent a la dels capdavanters catalanistes que s’havien forjat a la resistència cultural i política, que tot d’una esdevé l’home de confiança del líder total del nacionalisme català, el veritable “valido” de la cort pujolista, una figura que projecta una ombra sovint inquietant no només per als seus adversaris. Lluís Prenafeta irrom aleshores com un home que pensa en gran –a diferència dels diguem-ne líders del catalanisme que s’apleguen en torn a Pujol, i els que ho fan ara en torn, al costat i contra Mas. Sense ell no hauriem tingut TV3, l’element que marca un abans i un després en el país i que és l’expressió d’una autoconfiança i un atreviment que el catalanisme, en totes les seves versions, no ha tornat a tenir.

Lluís Prenafeta era aleshores un home opac, i potser és injust dir això. A la primavera del 1990, s’adona que aquesta opacitat el perjudica i decideix concedir una de les escasíssimes entrevistes que se l’han fet, fns i tot potser era la primera, però no ho puc assegurar. Escolta, doncs, amb molta l’atenció la proposta que la direcció d’El Periódico li fa, precisament un diari al.liniat amb posicions d’esquerres inclinades al PSC. I es decideix que s’hi publicarà una entrevista no explícitament política, al suplement que aleshores apareixia durant l’època de vacances, feta a casa seva, en un entorn distés estiuenc.

El meu record del tracte de Lluís Prenafeta és excel.lent. Ens va rebre a José Luis Martínez Ibáñez, subdirector del diari, al fotoperiodista Jaume Mor i a mi, amb una amabilitat digna d’elogi, gens freqüent en determinats entorns polítics i en persones que haurien pogut dir allò que es diu que un dia va dir la duquessa d’Alba a una minyona seva: “Niña, sal al hall y haz que les echen algo de comer a los periodistas”. Prenafeta ens va convidar a un dinar excel.lent al seu restaurant habitual i ens hi va dur amb un Jaguar de color verd màquina que seria el cotxe que jo tindria si m’agredéssin els cotxes. L’haviem fet fotos nedant a la seva piscina i haviem tingut una conversa, que podeu llegir al document adjunt, en la qual vam parlar de poder i de diners, de política i d’amistat, d’aspiracions i realitzacions. La miro ara i veig que és un document excepcional, no a causa d’aquest modest periodista, sinó per la intel.ligència d’un home polític que sabia que li calia explicar-se i la d’un diari que encara no vivia en el temps actual en que només hi ha premsa de partit que no es confessa com a tal.

Us demano que llegiu l’entrevista amb Lluís Prenafeta situant-la al 1990, una època en que tots érem molt crítics però potser més ingenus que ara. I si sabeu llegir entre línies potser trobareu, en la conversa entre ell i jo, alguna dada que potser ajudarà a situar millor algunes coses que passen ara.

Prenafeta: “El dinero sirve para comprar la libertad”. (1990)

Fotografia de Jaume Mor.

DIA A DIA/ A la merda

No ha estat tan lluït ni comentat perquè ella no te la capacitat artística, encant personal i admiració pública d’ell. L’estirabot de Marta Ferrusola, “Vagi a la merda” no es pot comparar amb la rabotada de Labordeta al Congrés dels Diputats i el seu “¡a la mierda, joder!” adreçat a la bancada popular que no callava durant la intervenció del diputat, tot anticipant des de l’hemicicle l’estil que més tard es difondria des de la Moncloa. Pero la sortida de la senyora de Pujol no és nova en la familia: quan el cas Banca Catalana, el senyor Pujol ja va fer aquesta recomanació als seus seguidors: “Als socialistes me’ls envieu a la merda de dos en dos”. De manera que una trepa de galifardeus van encalçar Raimon Obiols a l’entrada del Parlament tot cridant “mateu-lo, mateu-lo!”. Nosaltres ja estem acostumats a que ens engeguin amb més o menys estil –“venga, salgan al patio y échenles algo de comer a los periodistas, pobrecillos”, va dir un dia la duquessa d’Alba—però un socialista com Obiols, socialista de quan ser socialista català era ser un senyor molt educat i polit, com ara Isidre Molas, va tenir un trasbals que encara li dura; no s’ha pogut estar de recordar-ho aquests dies.

Jo d’ell, ara, em deixaria veure amb aquella rialleta de conill. Perquè em sembla que l’engegada present, en el context de les necessitats de CiU i atesa la dil.lació en la compareixença parlamentària, està dedicada als mateixos convergents.

 * *

Jordi Pujol i les tricoteuses hipòcrites

tricoteuses

Em pregunto: haurem de ser els qui mai no hem votat Jordi Pujol, els qui ens trobem a les antípodes del que ha estat el seu moviment polític, els que hem considerat el “pujolisme” un element involutiu per a Catalunya, els qui sortim ara en la seva defensa política? De la mateixa manera que un dia va esdevenir inspiració i guia per a una majoria de la població que buscava una sortida moderada al trencacolls en que la dictadura de Franco va deixar Catalunya, Jordi Pujol ens va semblar als joves d’esquerres que vam militar en les organitzacions antifranquistes clandestines el retorn d’un perfil de català que voliem superat per l’evolució de la nostra societat. Alguns dels que ja érem periodistes aleshores ben aviat vam comprovar que l’agitador i organitzador dels sectors catalanistes petitburgesos era no només un senyor antipàtic que mirava de ficar cullerada a tot arreu –com si fos l’amo del país sencer– sinó un pèssim empresari cultural i de la comunicació, que va dur les seves ànsies de control al paroxisme i va deixar per allà on passava (Oriflama, Enciclopèdia Catalana, El Correo Catalán) petja de mala gestió, sectarisme i administradors incompetents, maldestres i encara més maleducats. Encara no haviem vist que el sectarisme no era privatiu d’aquests sectors conservadors emergents i que tan forta era l’ànsia d’alliberament de Catalunya com fort era el seu potencial d’autodestrucció, a causa precisament del sectarisme polític, la frivolitat intel.lectual i l’infantilisme creixent dels seus ciutadans.

Sigue leyendo

Pitjor que el PP amb Canal 9: com privatitzar TV3 sense que es noti

Es un joc de miralls deformants diabòlic: mentre la majoria de la gent mira cap al tancament de Canal 9, decidit a lo “ordeno y mando” desprès d’un llarg i galdós procès de malgovern i degradació de la televisió valenciana, més aprop de nosaltres té lloc una maniobra tant o més perillosa per a la televisió pública de qualitat i servei. La privatització del departament comercial de TV3 és un torpede en la línia de flotació de la televisió nacional de Catalunya, patrimoni de tots els ciutadans i estructura d’estat.

Sigue leyendo

L’aprimament de TV3 no és només un bunyol, també és una venjança

tv3 assemblea

Josep Antoni Duran Lleida m’ha estalviat la feina d’argumentar la raó de fons del procés d’aprimament de TV3, Catalunya Ràdio, la Xarxa de Mitjans Locals i l’Agència Catalana de Notícies, i alhora, el tràngol de passar per conspiranoic. En unes declaracions recollides pel Diari de Girona, el capdavanter d’Unió Democràtica diu el que molts a la direcció i a les bases de CiU pensen: que TV3 treballa per aplanar el camí d’ERC. Duran diu, en veu alta segons sembla, el que hom pensa en tot un seguit d’ambients polítics i que ha traspuat a determinats cercles catalanistes (i no tant). Des que els governs d’esquerres van abandonar l’ambigüitat respecte a TV3, la direcció i els professionals de la televisió nacional de Catalunya han estat vistos com a adversaris per part dels qui es sentien injustament bandejats del poder. D’aleshores ençà, els professionals de TV3 i el model de televisió pública que havien aconseguit bastir han tingut enemics no només dins el nacionalisme espanyol d’enllà i ençà de l’Ebre sino al bell mig mateix del catalanisme polític de centredreta.

L’ERO que ara amenaça els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio és l’excusa econòmica d’una venjança política. És dur escriure-ho amb aquestes paraules però és així. I és a més una estratègia mesquina perquè pretèn aconseguir certa complicitat per part del públic, llargament intoxicat per fal.làcies relatives al suposat sobredimensionament de les estructures de TV3, difoses igualment, fa encara més temps, pel PSC quan es trobava a l’oposició en legislatures anteriors. Hi ha també, en alguns sectors, una estranya mala voluntat contra TV3, a la qual s’acusa de malvestats inconcebibles, fins i tot de destruïr la llengua. Vaig contribuïr a estructurar el servei d’atenció als espectadors de la casa i sé del que parlo perquè ho han llegit els meus ulls de primera mà. Tot plegat fa que la falsa idea del sobredimensionament hagi pres força entre la gent, que desconeix que una televisió de qualitat com la que tenim no es fa amb quatre canyes, malgrat que el cost real per persona dels canals de TV3 i Catalunya Ràdio és de 10 cèntims cada dia.

La direcció de la CCMA ha volgut aprofitar aquesta desinformació per tal de treure’n profit, per aquest motiu han divulgat unes xifres de sous que no corresponen a la realitat, tot atiant la malevolença i la ignorància. Cal dir que en tota la història contemporània de la comunicació a Catalunya mai s’havia arribat a aquesta baixesa, ni en els moments més compromesos del pas de Jordi Pujol per empreses de comunicació i de cultura. L’èxit de TV3 es deu als seus professionals, i també, cal dir-ho, a la visió genial de Jordi Pujol i Lluís Prenafeta en trencar amb la gasiveria comunicacional que havia tingut sempre el catalanisme i tirar endavant un projecte ambiciós de nivell internacional. La TV3 que volen ara els directius nomenats per CiU sembla, irònicament, la que hauria volgut el PSC en la seva època més sectària respecte a la CCRTV. Perquè es tracta de sectarisme, expressat en el convenciment d’alguns que el departament d’informatius està “control.lat per una cèl.lula leninista”, així ho diuen i ho creuen (què Déu els conservi la vista).

Els professionals de TV3 han volgut contraposar als arguments pseudoeconòmics de la direcció dades fefaents, com es pot llegir a aquest text: Respostes clares a preguntes concretes. Però l’argument de base és polític: TV3 és un instrument irrenunciable per a Catalunya, per la seva llengua, cultura i nacionalitat. El sectarisme dels seus dirigents i dels qui els nomenen i inspiren respòn a una venjança i a una aspiració: afeblir la radiotelevisió pública per enfortir la privada (que creuen, ai las, que afavoreix els seus interessos; ja en parlarem d’aquí a un any). I la televisió de qualitat, especialment TV3, no només es fa amb mitjans materials, sinò sobretot amb elements immaterials. Aquests immaterials es diuen il.lusió, passió i visió. El procès de desmantellament de la CCMA, que ha reduït pressupostos, sous i mitjans (vegeu el link de més amunt) ha acabat per destruïr, o gairebé, la moral dels professionals. Que ho sàpiga la gent: els productes de comunicació es fan amb il.lusió, convenciment, moltes ganes i moltes hores. Quan vegeu un programa de TV o ràdio, una publicació o qualsevol producte comunicacional que no us acabi de fer el pes perquè li falta no sé què, aquest no sé què és precisament la il.lusió dels qui el fan, que traspua subtilment la mediació comunicativa i arriba a ser percebut intuitivament pel receptor. Ara la màgia s’ha trencat, i no sé si podrà ser recuperada. El sector sectari que tira endavant aquesta política suïcida se sentirà venjat del seu papus, Mònica Terribas, i de la sensació que un dia se’ls va arrabassar quelcom que creien que era d’ells exclusivament. Les reduccions salarials són també la venjança contra uns professionals als quals no es perdona haver complert la seva obligació tot dotant TV3 d’independència i qualitat, en lloc de ser mesells i dir amén, com estaven acostumats en la mesquina trajectòria comunicacional del catalanisme polític.

El periodista esportiu José María García, entrevistat un cop per Jordi Basté a Rac1, ho va explicar amb una frase memorable. Garcia va passar per la COPE i va acabar a matar amb els bisbes espanyols que la regeixen. Basté li va preguntar: “I tu que ets tan catòlic i devot, aquesta experiència no t’ha fet perdre la fe?” I el Butanito li va respondre: “No, els bisbes no m’han fet perdre la fe però si que m’han fet perdre la il.lusió”.

Una izquierda que no aprende

¿Tan desesperado está Pere Navarro que tiene que entrar al trapo del periodismo basura ejercido por El Mundo y su acusación no probada a Artur Mas? El candidato del PSC no dejó pasar la ocasión, por apestosa que esta fuese, para reclamar al candidato de CiU que probase que era falso aquello de lo que se le acusaba. No le importó que la carga de la prueba gravitase sobre los acusadores, ni tampoco que a cualquier persona con un mínimo sentido de la decencia –excepto a Carmen Chacón, por lo visto– le repugne el pseudoperiodismo de difamación, que no de investigación, que ejerce el rotativo aznariano y berlusconiano. A estas alturas del partido político y periodístico, dar por bueno el periodismo de ese diario sólo puede deberse al partidismo más suicida, sobre todo después del atentado de la estación de Atocha y su consiguiente línea de desinformación deliberadamente partidista. ¿Se ve con hígado el candidato socialista a sumarse ahora a dar credibilidad a quienes encabezaron el fuego sostenido contra la legitimidad del gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero con las peores artes desinformativas que se hayan presenciado aquí desde la financiación del vuelo del Dragon Rapide a cargo del diario ABC?

El problema que tendremos en Catalunya el 26 de noviembre, como ha reflexionado Josep Ramoneda, es qué hacemos con la izquierda de nuestro país. Una izquierda cuya buena parte de componentes no ha entendido lo que ha sucedido desde el 11S, cuya concepción de la realidad es tan rudimentaria que cree que se puede sacar millón y medio de personas a la calle en una acción cívicopolítica con una televisión y un diario. Una izquierda que en el caso de ICV-EUiA cree que tenemos un problema de banderas cuando lo que está ante nuestras narices es la ruptura democrática rediviva de entre las cenizas de lo que no pudo ser en 1977.

Hace treinta años el “caso Banca Catalana” distribuyó lecciones, puerta por puerta, que ahora mismo deberían haber sido aprendidas. También en casa de CiU, con sus Millets sueltos por ahí en pleno 2010. Pero sobre todo en otros domicilios, periodísticos incluídos. Treinta y dos años después de que Jordi Pujol ganase la Generalitat, hay quien sigue creyendo que tal victoria fue ilegítima o indebida, y que les correspondía a ellos haberla obtenido. Quisieron ejercer la hegemonía en Catalunya cediendo la radiotelevisión pública a ERC, satisfechos con los halagos de estar por casa de un diario que pudo, a su vez, ser un periódico de referencia en nuestro país si no hubiera optado por un sectarismo que ahora se recrudece. Y ahora siguen igual que entonces, incapaces de comprender una realidad cuya complejidad escapa a su capacidad de comprensión. Por ese motivo tal izquierda no puede liderar en absoluto el decisivo momento que Catalunya está viviendo; no pudo hacerlo a partir de 2003 por la misma causa –creen que La Vanguardia les hizo perder el mando– y ahora se enfrenta no ya a una descomunal derrota sino al riesgo de la irrelevancia. Con un detalle añadido: quienes se consideran moralmente superiores no dudan en beneficiarse de la abyección.

Consell Audiovisual de Catalunya: ja no cal dissimular

Ara ja ni es molesten en dissimular, caretes fora: el consell del CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) passa a estar format exclusivament per polítics professionals de CiU, PP i PSC, i cap d’ells és comunicador o periodista. L’exclusió del candidat proposat per ICV-EUiA i ERC, Salvador Alsius, encara fa més coent la nova configuració de l’organisme. Perquè Alsius no només és un professional veteraníssim –la gent el coneix com a un dels periodistes fundadors de TV3, però la seva pràctica es remunta al Diari de Barcelona de 1971– sinó que és l’acadèmic que més ha treballat en qüestions de deontologia professional, des de la Universitat Pompeu Fabra, amb obra publicada de referència.

L’organisme regulador de l’audiovisual a Catalunya passa d’aquesta manera a assimlar-se al consell d’administració de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) pel que fa a la composició però també pel que fa a dirigisme. El govern de la Generalitat ja va canviar la llei de la Corporació a conveniència per tal de reduïr el nombre de membres del consell i aplicar-hi la palanqueta, amb la col.laboració del PP i el seguidisme del PSC. Ara només ha calgut traslladar la mateixa lògica a un organisme que té la missió de vetllar per la normativa reguladora de l’audiovisual i garantir-ne la pluralitat.

En la pràctica, el consell del CAC ha passat a ser el mateix que el de la CCMA: un retir daurat per a membres dels aparells dels partits que ja no poden estar a primera línia de combat però que poden ser útils fent de corretja de transmissió d’instruccions i d’agents de manteniment dels status quo pactats. Vint anys enrere, quan no existia el CAC, els partits enviaven al consell de la CCRTV militants que havien estat vinculats a la comunicació, alguns d’ells periodistes professionals, amb la mateixa funció que he esmentat, però amb coneixement de causa. Ara ni tan sols els cal fer la simulació.

No cal dir que el preu d’aquesta mesura serà el desprestigi total del CAC. A mi tant me fa perquè mai hi he cregut, i a més sóc del tot contrari a aquesta mena d’organismes reguladors. No perquè no cregui en la regulació de la comunicació sinó perquè malfio de la mentalitat de les persones realment existents que gestionen aquestes coses al nostre país. Per a poder tenir una BBC i un Press Council cal tenir la història de la democràcia britànica al darrera.

El CAC i mecanismes semblants han atret a moltes persones progressistes, sobre tot socialistes, que han cregut que podria ser com el consell audiovisual francès. El sector socialista, polític i social, quan pensa la comunicació, al més que arriba és a una concepció merament ètica de la qüestió, i se l’escapa completament la complexitat. Ells entenen plantejaments com els de Victòria Camps, per exemple, i els fa una mandra enorme escoltar gent com Manuel Castells (home d’esquerres de tota la vida i el sociòleg de la comunicació més brillant del món ara mateix, que ha pogut treballar a Catalunya, a la UOC, perquè el van fer cas Jordi Pujol, Imma Tubella i altres catalanistes sobiranistes). El normativisme que impliquen els organismes reguladors engresca les mentalitats igualment normativistes. El problema és que aquesta mentalitat i pràctica allunya perillosament de la realitat, amb la qual cosa una estructura com el CAC –burocràcia que s’ha d’alimentar de burocràcia– retrocedeix cada cop més cap al redòs administratiu i formal. Una eina, doncs, ideal per a retornar a les mans del poder polític una potestat que va voler ser independent.

(Un cas indicatiu del destí dels organismes reguladors: el CAC exigeix als particulars que utilitzen internet una declaració prèvia si volen difondre-hi materials de televisió i ràdio. Vegeu el text de la norma. El professor de literatura Giorgio Grappa fa un comentari sobre aquesta mesura delirant: El Consell Audiovisual de Catalunya: the Big Brother).

El país més solidari del món

“Sento l’honor de representar el país més solidari del món”, ha dit el president Artur Mas, no només per la participació dels ciutadans a La Marató sinó també en la donació d’òrgans o de sang. “Quan es tracta d’implicar la gent en causes solidàries, aquest país és excel·lent”, ha afegit Mas, que creu que “Catalunya pot convertir-se en l’abanderada d’un nou sistema de valors a l’Estat i al sud d’Europa”, i que ‘La Marató’ n’és “un bon exemple”.

El president de Catalunya té raó. El somni nacional català implica la visió de la pròpia nació com a un col.lectiu excel.lent, capaç d’exemplificar davant el món les virtuts de la democràcia moderna: llibertat, igualtat, fraternitat. El somni de l’excel.lencia nacional és transversal, des de, com a mínim, la Renaixença. Els burgesos catalans van bastir una revolució industrial i van voler que la prosperitat material es reflectís en la bellesa i l’art. Els proletaris que treballaven per a ells van somiar amb bastir un nou món sorgit d’una revolució mundial. Quan els catalans s’hi posen no ho fan per poc: Narcís Monturiol inventa el submarí, Ramon Mercader mata Trotski, els doctors Trueta i Broggi creen la moderna cirurgia de guerra, i així successivament. Però també són excel.lents en el rebre: Barcelona i Granollers són l’escenari primigeni de les grans matances de civils amb mitjans aeris, precedint Londres, Coventry, Dresde, Hiroshima i Nagasaki; la llengua catalana és, amb els seus 10 milions de parlants i amb una tradició literària de segles, l’únic idioma de la Unió Europea important que no té la protecció de cap estat.

Hi ha quelcom que lliga la voluntat de ser catalana i l’aspiració a l’excel.lència. Però aquesta aspiració té una altra cara: sovint s’ha manifestat com a estrategia de supervivencia. Derrotada la Catalunya republicana, exiliats els seus talents, abandonada pel món democràtic, la única manera de fer perviure la Catalunya somiada era seguir mostrant al món la seva excepcionalitat. És la corrent dels catalans universals, amb el discurs de Pau Casals davant l’Assemblea General de l’ONU com a episodi central. Potser d’aquí la cara fosca d’aquesta dimensió: la desesperada voluntat de supervivencia ha desembocat de vegades en l’obsessió neuròtica amb un desig de perfecció i, per contradictori que pugui semblar, però explicable per la frustració, la tendència a destruïr les coses excel.lents que els catalans són capaços de fer quan els deixen fer-ho, en nom d’aquest perfeccionisme malaltís.

Potser per això els articles dels periodistes esportius sobre el Barça i la sortida de Guardiola estan tan plens d’eufemismes sobre “l’entorn”. Sembla una contenció (excessivament?) prudent per no donar llum a uns sectors amb una capacitat destructiva extraordinària. Estem a punt de passar del “culte” a Guardiola a, novament, el remor del que ell mateix anomena “les ametralladores”. Personalment, crec que la marxa de l’entrenador es deu a la necessitat de preservar la seva salut, immers fins al coll com està en un ambient que a primera vista un percep com a malaltís. L’eclosió de la figura de Josep Guardiola és fruit, precisament, d’aquest ambient contradictori, extremat, en el qual ell s’imposa per apassionament, voluntat i serenitat (mai s’ha acabar d’explicar bé la importància que té el cas de l’acusació de dopatge per nandrolona, l’estat de corrupció del futbol italià, la resistència a obeïr dictats mafiosos, la venjança contra ell i la resiliència per acabar de resoldre la qüestió als tribunals). Veurem ben aviat com l’excel.lència que projecta la seva feina anirà sent enterbolida per tota mena de rumors fruit d’aquesta neurosi col.lectiva.

L’altre espai de Catalunya on es barreja l’excel.lència i la neurosi projectada és TV3. D’ella es pot dir allò que “el éxito sorprendió a la propia empresa”. Fins la seva creació, l’aventura de la comunicació en català era un seguit d’insuficiències i entrebancs, amb un fil conductor: la gasiveria extrema i la curtedat de mires dels empresaris o sectors impulsors. L’etapa de Jordi Pujol com a empresari de El Correo Catalán va convertir un diari catalanista que va esdevenir popular i exitós als 70 en una desferra, igual que va passar amb Destino. Oriflama, primera i única revista juvenil catalana molt moderna, molt llegida i influent entre els joves, va ser ofegada en ser convertida en portaveu d’Unió Democràtica. La barreja de petulància i gasiveria va tornar a emergir amb El Observador. L’Avui, sorgit del que avui diriem crowfunding popular, va ser igualment apropiat per un sector del catalanisme que no responia a la transversalitat dels seus origens. L’èxit de TV3 va ser l’èxit de tot el país perquè les forces gasives no se la van poder apropiar, gràcies a una genial connexió entre uns professionals competents i lúcids i un públic que va saber demanar-li –i obtenir-ne– el que es demana a un mitjà de comunicació de masses i no al portaveu d’una capelleta. Només PSC i ICV van ser incapaces d’entendre-ho, i per aquest motiu, incapaces de gestionar-la quan van accedir al govern.

Les energies que es van deslliurar arran de la connexió de TV3 amb el seu públic han contribuït a canviar Catalunya i a fer-la progressar. A alliberar-se de l’esperit poruc, gasiu i manipulador d’unes classes dirigents còmodes en la conxorxa còmplice i del mateix esperit d’unes esquerres acostumades al dirigisme, el tacticisme i idèntica gasiveria (vicis exhibits a bastament en la gestio de Ràdio 4, COM Ràdio i TVE-Catalunya). La Marató és un dels exemples més excel.lents d’aquestes energies. Per això té raó Artur Mas en fer la declaració que ha fet. El mèrit és dels professionals de la CCMA i, en aquest moment, també dels qui no gosen encara posar-se-la per barret, empesos per, un cop més, la gasiveria i el sectarisme. L’interrogant és saber fins quan resistiran la temptació.

La Marató de primavera de 2012 és, per aquest motiu, un joc arriscat i un test, no només per als dirigents governamentals. Dedicar-la a la pobresa ha estat un tombant molt arriscat que posa en perill el blindatge de respecte del qual aquesta acció havia gaudit fins ara. En orientar La Marató vers el finançament de la recerca científica i la divulgació de la solidaritat envers les malalties, se la desmarcava dels espectacles de sentimentalisme i caritat mal entesa que semblaven inevitables en el cas d’aquests teletons. Era un cercle de protecció invisible que ningú gosava traspassar.

L’excepció d’aquesta Marató contra la pobresa posa en perill el model d’aquesta acció i contribueix a desfer la connexió esmentada. Perquè va en contra del consens implicit des de l’inici del projecte: defugir la contraposició entre solidaritat i caritat. Aquesta ruptura demostra una manca de perspectiva profunda, i ja ha obert una bretxa a crítiques ben intencionades sobre els drets socials que, malgrat tenir la raó lògica i política, obliden que l’esport de donar coces al govern al cul de la televisió pública només serveix per a afeblir-la. Però això encara no ho han entés els puristes, ideológics, lingüístics o nacionals, els qui encara que sembli que exigeixin l’excel.lència són en realitat partidaris del com pitjor millor, com sempre ha fet l’extremisme dogmàtic.

Som la nació més solidària del món. Però també la més frustrada pel que fa a la voluntat de ser i el que hem arribat a ser. Siguem solidaris, doncs, amb nosaltres mateixos i no alimentem la neurosi obsessiva que envolta les nostres aspiracions més nobles.

(Imatge: Pau Casals a l’ONU, amb el secretari general, U Thant).

Les noves direccions de TV3 i Catalunya Ràdio vistes per Salvador Alsius

Em costa escriure sobre els canvis de direcció a TV3 i Catalunya Ràdio. Hi ha lloances als que se’n van i recels envers els que arriben que, tot i semblar-me justificats, contenen elements que m’impedeixen afegir-m’hi. Mònica Terribas va ser una gran directora, amb el coratge que li va faltar a Francesc Escribano, però perquè sentia darrera seu un suport polític que em temo que el segon no va tenir (el PSC i ICV no tenen ni la més mínima idea de què fer amb els mitjans de comunicació, a part d’instrumentalitzar-los i xulejar-los). I als que arriben. cal concedir-los credibilitat, però en un marc molt concret: la seva assumpció del càrrec després d’una reforma legal que fa de la CCMA un ens subjecte al diktat governamental.

Salvador Alsius, una de les figures pioneres de TV3, que la va deixar (o el van fer deixar-la) per incorporar-se a la Universitat Pompeu Fabra, ha escrit un article a El Periódico prou moderat, que expressa gran part del que penso (tinc maldats a la recàmera, però) i que reprodueixo tret del blog tv3teva.cat.

VEGEM QUÈ FAN, per Salvador Alsius

L’ any 2000 hi va haver a Praga una manifestació gegantina de ciutadans que protestaven contra el nomenament d’un nou directiu a la televisió nacional txeca. Consideraven que les característiques d’aquella persona i les circumstàncies en què s’havia produït la seva designació per al càrrec posaven en perill la independència d’aquell mitjà de comunicació i el servei públic que se’n podia esperar.

No és fàcil imaginar que un fenomen semblant pugui produir-se aquí. Però sí que hi ha hagut indicis clars que els recents nomenaments de nous directors a TV-3 i a Catalunya Ràdio no han estat vistos amb indiferència per sectors més o menys amplis. Les xarxes socials, especialment Twitter, n’han anat plenes. I hi ha hagut respostes no precisament entusiàstiques per part dels comitès professionals de les respectives empreses i, en un dels casos, fins i tot del Col·legi de Periodistes.

Ja hi va haver clars motius de preocupació quan el nou corró parlamentari va imposar una reforma (contrarreforma, se’n va dir) de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I això es va fer passant per alt totes les opinions crítiques procedents de sectors professionals i d’autoritats acadèmiques. Però a això, per desgràcia, ja hi estem massa acostumats. Tampoc a l’anterior etapa, ni a les precedents, aquí no s’ha vist mai res que s’assembli ni una mica al marc amb què funciona la BBC, per dir-ho de pressa i emprant un tòpic entenedor. Aquesta ja no és una qüestió que es pugui retreure a uns determinats partits polítics. Tots ells, es podria dir que sense excepció, mostren una voracitat gairebé impúdica a l’hora d’exercir controls sobre els mitjans de comunicació.

Així les coses, és lògic que la controvèrsia reaparegui quan del que es tracta és dels nomenaments concrets de les persones a qui els tocarà exercir aquell cobejat control. Dues coses s’han retret als perfils dels elegits. Una d’elles és el fet que no siguin periodistes. En el cas de Catalunya Ràdio, és cert que s’ha trencat en això la tònica existent fins ara. No és així en el cas de TV-3, on han ocupat la direcció persones procedents d’altres àmbits professionals. Val a dir que no està escrit enlloc que els directors d’aquests mitjans hagin de ser periodistes. I, en la situació present, en què els nomenats hauran de capejar els embats de la crisi, cal reconèixer que hi ha una excel·lent coartada per anar a buscar persones que atresorin una certa fama de bons gestors. Com succeeix, certament, en els casos presents.

Tots dos són persones amb prou capacitat per ser ben conscients que assumeixen una tasca delicada. El sector de la comunicació està en ple procés de canvis (¿que potser ha deixat mai d’estar-ho?) i un pilotatge erroni o erràtic de les grans naus que són TV-3 i Catalunya Ràdio podria tenir conseqüències nefastes per a aquests mitjans i, de retruc, per a la nació catalana. Amb un parell de falses maniobres es pot fer anar en orris tot allò que s’ha estat construint amb molt d’esforç des de l’any 1983. I ja hi ha hagut, tant en una casa com en l’altra, èpoques en què la mediocritat dels seus dirigents ho ha fet anar tot una mica de gairell.

L’altra gran qüestió és si els llocs de procedència de les dues persones les inhabiliten per als respectius càrrecs. En un cas l’origen és el grup Godó. Aquests dies s’ha fet anar molt una mena de teoria del tipus cavall de Troia, segons la qual el nou director de TV-3 hi hauria arr bat amb la missió més o menys explícita de fer minvar la implantació de la televisió pública en favor dels interessos privats als quals fins ara ha servit. És una hipòtesi que s’hauria de demostrar. I a la qual se li pot donar perfectament la volta. Més difícil de justificar, sobre el paper, és la procedència de la persona que ha passat a ocupar la direcció de Catalunya Ràdio: el comitè de govern d’Unió Democràtica de Catalunya. La veritat és que estètic, allò que es diu estètic, això no ho és. En la seves primeres declaracions el nou director ha dit que això no ha de ser un impediment perquè ell mantingui a l’antena el degut pluralisme. On verra.

En qualsevol cas, ben aviat hi haurà maneres de comprovar les intencions dels nouvinguts. La primera d’elles, la manera com enfoquin el nomenament dels corresponents caps dels Serveis Informatius. Caldrà veure si compten amb professionals de les pròpies cases o si, al contrari, necessiten portar gent de fora. I, sobretot, caldrà veure si en aquests càrrecs hi situen persones que estiguin marcades en un sentit o en un altre. I, de tota manera, hi ha encara una garantia que assegura el caràcter i la vocació de servei públic dels dos mitjans de comunicació. Aquesta no és cap altra que la convicció i el coratge dels seus professionals, que ja n’han vist de tots els colors i que no semblen disposats a admetre derives que posin en perill el bon rumb seguit fins ara.

Eugeni Sallent, un Boi Ruiz per a TV3?

S’ho pregunta Media.cat, observatori crític dels mitjans: “Si no hi torna a haver una sorpresa com la que a última hora va evitar el nomenament de Ramon Rovira, la reunió de demà del Consell d’Administració de la CCMA nomenarà Eugeni Sallent, director de RAC1 i RAC 105, com a nou director de TV3 en substitució de Mònica Terribas.

I si la primera opció ja va alçar malestar, per l’alt grau de suport que té Terribas, no sols entre la plantilla de TV3 i els professionals de la comunicació en general, sinó entre àmplies capes de la societat civil –només cal mencionar l’insòlitcomunicat del cantant Lluís Llach-, el pla B no ha millorat gaire les coses.

Al seu favor, Sallent hi té el seu èxit al capdavant de RAC1, que ha dirigit des de la seva creació del, gairebé, no res fins a ser l’emissora líder en audiència a Catalunya, convertint-la en el primer mitjà de comunicació privat en català líder d’audiència en el seu sector i, a més, mantenir una línia editorial relativament independent de La Vanguardia –només cal recordar que l’emissora va acollir durant anys el programa Minoria Absoluta, fins i tot durant molt de temps en que aquest tenia una audiència més aviat modesta-.

Però a l’altra banda de la balança hi comptarà, i molt, les constants declaracions de Sallent molt crítiques amb els mitjans públics, tan a nivell personal com en la seva part de responsabilitat pel seu càrrec de vice-president de l’Associació Catalana de Ràdio (ACR), l’entitat que agrupa les empreses privades del sector. Sallent ha declarat, tan en conferències com en entrevistes, que “el finançament mixt de la ràdio pública és una dificultat afegida als negocis de la privada. Però hi ha altres problemes que van més enllà de la publicitat (…) per exemple en el que es refereix a l’accés de l’espai radioelèctric”.

Unes opinions coincidents amb la pressió constant que ha exercit l’ACR per tal d’aconseguir la llei que regula la supressió gradual de la publicitat a Catalunya Ràdio i –de moment amb menys èxit- la reducció de freqüències per a les emissores municipals, arribant a proposar l’eliminació de COMRàdio.

Aquest perfil ve sumat a que Sallent entra amb el mandat exprés de “realitzar un pla d’ajustos i redimensionar la plantilla” de TV3, objectius amb els que coincidia recentment en unes declaracions a l’Ara, on afirmava que “Els mitjans públics, però sobretot TV3, han de seguir defensant la seva posició de referència a Catalunya protegint el model. Però també s’han d’adaptar a les exigències actuals aplicant criteris de gestió que optimitzin els recursos”.

Per això és força probable que els gestos de rebuig i malestar dins i fora de la CCMA siguin encara més grans que quan es va proposar Rovira per al càrrec. N’hi ha, fins i tot, que ja comparen Sallent amb Boi Ruiz, pel seu perfil de gestor privat que ha entrat al sector públic amb una clara voluntat de desmantellar-lo. Oficialment per “adaptar-lo a les exigències actuals” però –segons pensen molts- per afavorir interessos concrets d’empreses privades. En aquest cas el Grup Godó, acusat en nombroses ocasions de voler reduir el pes de TV3 per afavorir 8TV”.

El miedo y la fobia como manera de gobernar

El conseller Felip Puig queda en evidencia en el análisis que hace Àngels Martínez Castells del uso que hacen las fuerzas reaccionarias del amedrentamiento: El binomio anticívico está formado por la retórica populista de la fobia que pretende dividir a la comunidad generando hostilidad y antagonismo para provocar la confrontación polarizada entre “nosotros y ellos” en tanto que la retórica del amedrentamiento “genera una espiral del silencio que permite desmovilizar, inhibir y acallar a todos por igual, imponiéndoles una estricta disciplina simbólica capaz de dominarlos moralmente. Y todo ello con objeto de obtener de buen grado su conformista consentimiento por unanimidad”. Vale la pena leerlo entero.

TV l’Hospitalet: Quan el PSC fa de CiU

Quan vaig escriure el post TV3, la televisió que tothom desitja i ningú vol vaig advertir que si la televisió pública catalana perillava, no calia esperar de l’oposició cap esforç per al salvament. El tancament de Televisió de l’Hospitalet m’ha donat la raó. Quan el tancament va ser anunciat pel govern municipal, ICV-EUiA s’hi van resistir però han acabat cedint. I al final, mortus est qui non respira i qui la pota estira. L’esquerra té una concepció merament instrumental de la comunicació, oblidant que, amb Gramsci, no es pot aspirar a l’hegemonia política sense l’hegemonia cultural. Per això el govern tripartit d’esquerres ha estat una anècdota exòtica en la història de Catalunya, sense voluntat real d’impulsar una cultura d’esquerres que en la societat actual passa per la comunicació. Van confondre aquesta acció política amb gestos patètics que volien ser “pedagògics” i l’experiència els ha destruït, tret d’ICV-EUiA, on encara hi ha qui no ha perdut el seny. Ara, l’alcaldessa de l’Hospitalet creu que pot utilitzar internet per a una “comunicació” institucional vertical i leninista, i que amb això pot prescindir de la TV local. Ai, senyor.

La idea de la sanidad pública sólo para pobres no fue de Boi Ruiz

Lo explica José Martí Gómez en su blog La Lamentable Penya y la atribuye a Francesc Moreu, gerente tecnócrata que fue en el hospital de Sant Pau, donde duró año y medio. “Boi Ruiz recogió las palabras de Francesc Moreu, experto en políticas de salud, que defendió  la necesidad de crear una póliza articulada en dos partes: la administración se haría cargo de los procesos sanitarios de alta complejidad y más costosos y los ciudadanos con rentas medias y altas deberían buscar en el sector privado los servicios sanitarios básicos. Dicho en plata: que el Estado cargue con la sanidad que cuesta dinero y que las empresas privadas se forren con lo que apenas cuesta nada. Ruiz y Moreu son almas gemelas”. Leed en el enlace del blog la entrevista que le hizó Martí a Moreu y calibrareis la medida del personaje.

Para saber más sobre los desmanes que se cometen contra la sanidad pública, imprescindible el blog Punts de vista, de Àngels Martínez Castells.

TV3, la televisió que tothom desitja i ningú vol

Ves qui ho havia de dir, el model de televisió pública al qual aspiren Convergència i Unió és el model del PP, sense llengua castellana. Una televisió modesteta, per anar tirant, subsidiària en quant a impacte i influencia de les cadenes privades. Sense futbol ni fórmula 1, cosa que será molt aplaudida per intel.lectuals i benpensants, però que l’allunyarà dels amplis públics populars  entre els quals es troben, precisament, els ciutadans que s’han d’anar incorporant a l’ús normal i regular de mitjans de comunicació i elements culturals en llengua catalana. Això sí, que tingui “més sinèrgies” amb les televisions locals i comarcals, cosa que, amb tots els respectes per a tanta gent valuosa que treballa en aquest sector, pot representar encaminar-la cap a aquell model proposat un dia per Alfonso Guerra, que hauria acabat emmarcant la televisió catalana en un redós costumitzant i no en el paper de televisió nacional de Catalunya que li pertoca i que fins ara ha exercit.

No només será el PP i la seva marca blanca Ciudadanos qui aplaudirà aquesta deriva imposada pel Govern; l’esquerra a l’oposició denuncia ara que la maniobra proclamada per Francesc Homs té com a objectiu afavorir interessos comunicacionals privats, però aquesta tensió no durarà gaire. I d’entre el públic hi haurà molt i molt babau que se sentirà reconfortat en imaginar que uns treballadors  que considera privilegiats veuen abaixat el seu sou, sou que li costa 40 euros a l’any, menys que una ronda de cubates.

Heus aquí, doncs, que 28 anys de treball de qualitat, d’esforç mantingut, de convertir una televisió “autonómica” en una de les cadenes publiques de més qualitat d’Europa, que parla de tu a tu i amb el cap ben alt a qualsevol altra tele, sigui la BBC o la Deutsche Welle, pot acabar ben tristament. No només en tant que televisió pública de referencia, sinò, sobre tot, en tant que eina fonamental de normalització lingüística i mitjà de fer present Catalunya davant ella mateixa. Al segle XX ja era així, però al segle XXI encara ho és més: una nació petita, amb una cultura i llengua minoritzades per l’enorme influencia de les cultures que l’envolten només compta amb una eina com TV3 per ser present al món de la comunicació, que és el món ras i curt. I els puristes als qui costi païr això, que pensin que l’alternativa és l’estat de la llengua i la cultura a la Catalunya del nord.

Que la minorització de la principal eina de nacionalització de Catalunya sigui obra d’un govern que es diu nacionalista i que fa gestos que pretenen ser sobiranistes és significatiu de que Catalunya està dirigida per un consell executiu de comptables mediocres. I, paradoxalment, aquesta acció suicida és motivada pel mateix èxit de l’empresa engegada amb la fundació de TV3 el 1983 i el camí recorregut fins ara. TV3 s’ha desenvolupat durant tots aquests anys fins assolir un nivel d’independència insòlit en qualsevol altre mitjà de comunicació, públic i privat. Va ser concebuda com a una iniciativa convergent i ha arribat a situar-se per sobre de qualsevol vicissitud partidista. Aquest és el problema: TV3 no és manipulable com es pensen els polítics –del govern i de l’oposició—que tenen una concepció de la comunicació instrumental, basada en la ignorancia i antiga. L’excel.lència de TV3 –independència, qualitat, influencia, popularitat, lideratge—ha acabat per esdevenir la seva desgracia. Estem novament davant un fet que es repeteix, dolorosament, década rere década: Catalunya no tolera l’excel.lència, cuita a destruïr allò que destaca, té èxit o és brillant. Les lloances a Guardiola i el seu estil de liderat són hipòcrites. Són falses perquè surten de franc i no comprometen ningú, només donen material per a converses que no duen enlloc i per a emmirallar-s’hi sense aportar-hi coherencia en la part que pertoca.

Per això mateix, a TV3 no la salvarà ni l’oposició actual ni el públic. Quan aquesta oposició governava, tampoc se la sentia seva i al capdavall no va saber què fer-ne. Els socialistes estaven acostumats a un joc més fácil: pujar-se a la gepa d’una empresa privada – El Periódico, Cadena Ser, El País—i fer-la jugar a favor dels interessos propis, cosa que no costa un duro i permet exercir l’instrumentalisme “resultadista”. Comprovar que a TV3 no només les “palanques” no responen sinó que no n’hi ha de palanques no ho han paït mai, estorats en veure com posar al davant de la Corpo una directora general simpatitzant no obrava el miracle. Iniciativa ha passat pel Govern convençuda que TV3 era un niu de nacionalistes dretans, cosa meravellosa i estranyament compatible amb un altre miratge simultani per part dels convergents, convençuts al seu torn de que la criatura gestada per Pujol i Prenafeta havia quedat en mans d’un “escamot leninista”.  Esquerra va entendre la complexitat de la qüestió perquè Joan Manuel Tresserres, Albert Sàez i Enric Marín són tres destacats científics de la comunicació. I sobre tot perquè, d’entre ells, algú va saber fer una lectura gramsciana de la qüestió –lluitar per l’hegemonia cultural per tal de guanyar-ne la política– mentre que cap dels posteurocomunistes que hi ha a Iniciativa i al PSC van saber apreciar el que els havia caigut a les mans. Algun dia caldrà estudiar el paper que han tingut els antics militants de l’extrema esquerra dogmàtica i autoritària reconvertits en socialdemòcrates en el dogmatisme, l’oportunisme i la incapacitat de llegir realitats complexes que ha fet del gran partit socialista català una despulla ideològica. Però, al final, la realitat s’ha imposat: TV3 ha estat desitjada per tothom però mai ningú no l’ha estimat.

Els telespectadors que han format el gruix de la seva audiencia han gaudit durant tot aquest temps d’una de les millors televisions, si no de la millor, d’Europa. Ara, el desori de l’oferta de canals de TDT els porta un tastet de realitat, però no són ni de bon tros conscients que la televisió europea és avorrida i mediocre, i que els productes de qualitat de la BBC o Channel 4 són excepcions. Al continent no hi ha televisions divertides, amb les quals et puguis sentir identificat, que exerceixin un efecte de proximitat i que pensin en tu no com a un resultat d’audímetre o com el client d’un producte comercial. La supervivencia de Catalunya com a nació, amb la seva llengua i cultura, és una excepció europea; l’existència de TV3 com a televisió pública nacional és l’excepció coherent amb aquesta realitat. Fins ara.

Em temo que els telespectadors no seran capaços de defensar i salvar TV3. En primer lloc, perquè les formacions polítiques que podrien liderar aquest procés no són capaces de fer-ho, analfabetes comunicacionals com són i amarades d’instrumentalisme tacticista. Molta gent pensarà, de bona fe, que si cal reduïr despeses també cal fer-ho en la televisió pública. Però la televisió pública no és una conselleria, un departament de l’administració o un servei qualsevol. A diferencia d’altres serveis públics, TV3 manté una competencia, molt dura, amb l’oferta privada, una oferta que és en castellà tret d’excepcions encara irrellevants. No oferir programes competitius, massius, que tenen un cost determinat pel mercat, significa renunciar al lideratge en la catalanització del país i quelcom encara pitjor: resignar-se a la subsidiaritat de la llengua catalana en el panorama comunicacional, el panorama on es juga no només el futur sinó el present de les llengues, les cultures i les nacions. Em temo que això és massa sofisticat en uns ambients en els quals hi ha qui pensa que Ramon Pellicer va pel món en limusina i qui ignora que un esdeveniment per a infants excepcional i únic com la Festa dels Súpers es fa a base de força de braços dels treballadors de la casa.

Ara sabrem, els que treballen a TV3 i els qui hem treballat durant gairebé dues decades, si els nostres conciutadans mereixen aquesta feina. De moment, ells han premiat amb el seu vot el desmantellament persistent d’una de les millors sanitats públiques europees i la desmoralització dels seus professionals. Pel que fa als dirigents polítics, ara ja sabem que no.

Vicent Partal ha escrit a Vilaweb: Menys TV3, una decisió que afebleix la catalanitat

ACTUALITZACIÓ. Plataforma en defensa del servei públic de ràdio i televisió de Catalunya.

BIENVENIDOS A MI BLOG

DR. GABRIEL JARABA
Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo.

Soy un periodista senior en ejercicio desde 1967, con experiencia en prensa, radio, televisión e internet. Me dedico a tareas académicas y de activismo social como Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona. Actualmente sirvo como profesor en esa Universidad; en la Cátedra Internacional UNESCO Unaoc UniTwin de Alfabetización Mediática y Diálogo Intercultural, la Cátedra UNESCO de MIL para el Periodismo de Calidad, la Cátedra RTVE-UAB para la Innovación de los Informativos en la Sociedad Digital y en el Gabinete de Comunicación y Educación de la UAB.

Soy analista de la información y los medios en la Fundació Periodisme Plural y escribo en el diario Catalunya Plural. Hago investigación en comunicación, en redes sociales de internet y en humanidades digitales. Elaboro métodos de impulso de la creatividad y de gestión mental.

Autor de los libros Periodismo en Internet (Ed. Robinbook); Twitter para periodistas (Ed. UOC); Youtuber (Ed. Redbook) y ¡Hazlo con tu smartphone! (Ed. Redbook) y coautor de otras obras sobre comunicación y educación.

Como ciudadano promuevo el apoyo a Naciones Unidas en la perspectiva de Una Sola Humanidad, como colaborador de la ONG internacional World Goodwill – Buena Voluntad Mundial.  Soy miembro de la European Transpersonal Association y del Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona. Propongo un universalismo inclusivo basado en el humanismo y desde el catolicismo que ejemplifica el papa Francisco, y soy feligrés de la parroquia de Santa Anna.

Entre los 50 mejores blogs periodísticos

GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

Analista de la información y los medios en:

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 145 seguidores

SOY PROFESOR E INVESTIGADOR EN:

CATEDRA UNESCO DE MIL Y PERIODISMO DE CALIDAD

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Profesor e investigador

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

MENTOR

CERTIFICACIÓN PROFESIONAL EUROPEA EN PSICOTERAPIA Y PSICOLOGIA TRANSPERSONAL

enero 2020
L M X J V S D
« Oct    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031