GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

Qui ho havia de dir: Clochemerle al Born, 80 anys després

clochemerle

Quina raó tenia l’admiradíssim Oscar Wilde quan va dir que “la natura imita l’art”. Però va ometre afegir que sovint ho fa aportant un toc d’ironia malintencionada. L’episodi de l’urinari públic a cel obert instal.lat en una paret del Born i l’escàndol amb que un sector políticosocial barceloní ha reaccionat davant la disponibilitat del nou servei semblen indicar el nivell en que potser caldrà situar certa concepció de la política municipal a partir d’ara. Des que Ada Colau i el moviment que l’ha fet elegir han arribat a ocupar la seu que en altre temps van ocupar Maragall, Porcioles i Pich i Pon, les 200 families i els opinionmakers que mamen de les seves sines han reaccionat com si se’ls hagués aparegut el fantasma de Ferrer i Guàrdia. Els descendents directes de la generació que no va estaivlar l’afusellament al pedagog lliurepensador i que van arrufar el nas davant la publicació de “La ciutat del perdó” del no menys admiradíssim Joan Maragall s’han pres la presidència colaviana com si les milicianes de la CNT-FAI haguéssin tornat a sortir al carrer, Mauser a l’espatlla. És clar que la Gran Encisera ja no és una forja de bombes Orsini però hi ha gent que ni oblida ni aprén. Potser si llegíssin i recordéssin, això sí, el llegit s’estalviarien de fer el ridícul.

Perquè l’història de l’urinari del Born és, a grans trets, exactament igual que la d’una novel.la satírica publicada a 1934 que va seer un èxit de vendes internacional dècada rere dècada i va inspirar una sèrie de la BBC. Es tracta de “Clochemerle”, de Gabriel Chevallier, que situa l’acció a un poblet de la regió del Beaujolais, pròsper, conservador i sovint queco, en el qual un dia l’alcalde vol oferir al veïnat un modern servei com els que hi ha a la capital i instal.la un urinari, apte per a dues persones de sexe masculí per a que hi pixin dempeus a la via pública però sense que es puguin albirar els detalls de l’acte gràcies a una artística barana opaca feta de ferro forjat. D’aquests urinaris se’n deia “vespasianes” i sovintejaven força a Paris fins ben entrats els anys 50. Crec que a Barcelona també n’hi havia hagut, a la plaça Urquinaona, al costat dels urinaris subterranis fa temps inutilitzats.

La col.locació de l’urinari a cel obert al costat de l’església parroquial de Clochemerle causa la indignació escandalitzada de les mares de família, les joves solteres i la junta parroquial, puix tots plegats consideren que la instal.lació a tocar de l’església del poble és un sacrilegi i la possibilitat que els senyors el facin servir en horari diürn, una cotxinada mai vista a la vila. Aquest és l’inici de la trama argumental que serveix a l’autor per a fer un retrat, irònic i cru però sovint tendre de la vida de cada dia a un llogarret provincià que ha esdevingut un clàssic de la literatura d’humor que sovint s’ha motejat com a “crònica rabelaisiana”. Des d’aleshores, Clochemerle ha esdevingut una referència inexcusable per a definir un exemple d’escàndol hipòcrita i ridícul propi d’una societat provinciana.

“Clochemerle” va ser publicat per Le Livre de Pôche i la seva traducció a l’anglès, per Penguin Books. A Espanya va arribar amb la creació del Círculo de Lectores, genial idea de Reinhard Mohn i Pere Quintana, al 1962, i va formar part del llençament de lentitat va dur a terme. Recordo que la novel.la còmica de l’urinari era oferta amb títols tan sòlids com “La impaciencia del corazón”, de Stefan Zweig, gens malament per a una camnpanya de promoció de la lectura popular.

Cinquanta-tres anys de la seva publicació al nostre país i d’haver estat un dels llibres més populars de la primera fornada del Círculo de Lectores, “Clochemerle” segueix essent una novel.la exemplar. Exemplar de com passen les dècades i certes mentalitats romanen idèntiques a elles mateixes, i exemplar, sobre tot, de que quan certa opinió pública es mou o es deixa moure per determinades nicieses és senyal que una societat ha optat pel camí de la decadència. Perquè aquí ningú llegeix ni encara menys recorda el que ha llegit i el que no ha llegit.

Archivado en: Cultura,

La meva entrevista a Lluís Prenafeta fa 25 anys, a El Periódico

prenafeta

El Periódico de Catalunya ha recuperat i publicat una entrevista que vaig fer fa 25 anys (1990) a Lluís Prenafeta quan tot just havia deixat de ser secretari general de Presidència de la Generalitat de Catalunya. L’he rellegida amb la sensació que l’havia escrit una altra persona; jo no guardo ni un sol retall de diari ni gravació dels milers de peces periodístiques que he publicat durant 47 anys de professió. Fa 25 anys tots érem més ingenus que ara, però és que els embolics de diners i poder que es fan ara públics són fora de tota mida; algun dia hauran d’esser estudiats pausadament i analitzats, no només en ells mateixos sinó en mig del clima de guerra bruta que s’esdevé ara mateix. En el moment que es va publicar l’entrevista, Prenafeta era un enigma: un empresari d’èxit, amb una personalitat del tot diferent a la dels capdavanters catalanistes que s’havien forjat a la resistència cultural i política, que tot d’una esdevé l’home de confiança del líder total del nacionalisme català, el veritable “valido” de la cort pujolista, una figura que projecta una ombra sovint inquietant no només per als seus adversaris. Lluís Prenafeta irrom aleshores com un home que pensa en gran –a diferència dels diguem-ne líders del catalanisme que s’apleguen en torn a Pujol, i els que ho fan ara en torn, al costat i contra Mas. Sense ell no hauriem tingut TV3, l’element que marca un abans i un després en el país i que és l’expressió d’una autoconfiança i un atreviment que el catalanisme, en totes les seves versions, no ha tornat a tenir.

Lluís Prenafeta era aleshores un home opac, i potser és injust dir això. A la primavera del 1990, s’adona que aquesta opacitat el perjudica i decideix concedir una de les escasíssimes entrevistes que se l’han fet, fns i tot potser era la primera, però no ho puc assegurar. Escolta, doncs, amb molta l’atenció la proposta que la direcció d’El Periódico li fa, precisament un diari al.liniat amb posicions d’esquerres inclinades al PSC. I es decideix que s’hi publicarà una entrevista no explícitament política, al suplement que aleshores apareixia durant l’època de vacances, feta a casa seva, en un entorn distés estiuenc.

El meu record del tracte de Lluís Prenafeta és excel.lent. Ens va rebre a José Luis Martínez Ibáñez, subdirector del diari, al fotoperiodista Jaume Mor i a mi, amb una amabilitat digna d’elogi, gens freqüent en determinats entorns polítics i en persones que haurien pogut dir allò que es diu que un dia va dir la duquessa d’Alba a una minyona seva: “Niña, sal al hall y haz que les echen algo de comer a los periodistas”. Prenafeta ens va convidar a un dinar excel.lent al seu restaurant habitual i ens hi va dur amb un Jaguar de color verd màquina que seria el cotxe que jo tindria si m’agredéssin els cotxes. L’haviem fet fotos nedant a la seva piscina i haviem tingut una conversa, que podeu llegir al document adjunt, en la qual vam parlar de poder i de diners, de política i d’amistat, d’aspiracions i realitzacions. La miro ara i veig que és un document excepcional, no a causa d’aquest modest periodista, sinó per la intel.ligència d’un home polític que sabia que li calia explicar-se i la d’un diari que encara no vivia en el temps actual en que només hi ha premsa de partit que no es confessa com a tal.

Us demano que llegiu l’entrevista amb Lluís Prenafeta situant-la al 1990, una època en que tots érem molt crítics però potser més ingenus que ara. I si sabeu llegir entre línies potser trobareu, en la conversa entre ell i jo, alguna dada que potser ajudarà a situar millor algunes coses que passen ara.

Prenafeta: “El dinero sirve para comprar la libertad”. (1990)

Fotografia de Jaume Mor.

Archivado en: Periodismo, , ,

DIA A DIA/ A la merda

No ha estat tan lluït ni comentat perquè ella no te la capacitat artística, encant personal i admiració pública d’ell. L’estirabot de Marta Ferrusola, “Vagi a la merda” no es pot comparar amb la rabotada de Labordeta al Congrés dels Diputats i el seu “¡a la mierda, joder!” adreçat a la bancada popular que no callava durant la intervenció del diputat, tot anticipant des de l’hemicicle l’estil que més tard es difondria des de la Moncloa. Pero la sortida de la senyora de Pujol no és nova en la familia: quan el cas Banca Catalana, el senyor Pujol ja va fer aquesta recomanació als seus seguidors: “Als socialistes me’ls envieu a la merda de dos en dos”. De manera que una trepa de galifardeus van encalçar Raimon Obiols a l’entrada del Parlament tot cridant “mateu-lo, mateu-lo!”. Nosaltres ja estem acostumats a que ens engeguin amb més o menys estil –“venga, salgan al patio y échenles algo de comer a los periodistas, pobrecillos”, va dir un dia la duquessa d’Alba—però un socialista com Obiols, socialista de quan ser socialista català era ser un senyor molt educat i polit, com ara Isidre Molas, va tenir un trasbals que encara li dura; no s’ha pogut estar de recordar-ho aquests dies.

Jo d’ell, ara, em deixaria veure amb aquella rialleta de conill. Perquè em sembla que l’engegada present, en el context de les necessitats de CiU i atesa la dil.lació en la compareixença parlamentària, està dedicada als mateixos convergents.

 * *

Archivado en: Día a día, , , , , , ,

Jordi Pujol i les tricoteuses hipòcrites

tricoteuses

Em pregunto: haurem de ser els qui mai no hem votat Jordi Pujol, els qui ens trobem a les antípodes del que ha estat el seu moviment polític, els que hem considerat el “pujolisme” un element involutiu per a Catalunya, els qui sortim ara en la seva defensa política? De la mateixa manera que un dia va esdevenir inspiració i guia per a una majoria de la població que buscava una sortida moderada al trencacolls en que la dictadura de Franco va deixar Catalunya, Jordi Pujol ens va semblar als joves d’esquerres que vam militar en les organitzacions antifranquistes clandestines el retorn d’un perfil de català que voliem superat per l’evolució de la nostra societat. Alguns dels que ja érem periodistes aleshores ben aviat vam comprovar que l’agitador i organitzador dels sectors catalanistes petitburgesos era no només un senyor antipàtic que mirava de ficar cullerada a tot arreu –com si fos l’amo del país sencer– sinó un pèssim empresari cultural i de la comunicació, que va dur les seves ànsies de control al paroxisme i va deixar per allà on passava (Oriflama, Enciclopèdia Catalana, El Correo Catalán) petja de mala gestió, sectarisme i administradors incompetents, maldestres i encara més maleducats. Encara no haviem vist que el sectarisme no era privatiu d’aquests sectors conservadors emergents i que tan forta era l’ànsia d’alliberament de Catalunya com fort era el seu potencial d’autodestrucció, a causa precisament del sectarisme polític, la frivolitat intel.lectual i l’infantilisme creixent dels seus ciutadans.

Lee el resto de esta entrada »

Archivado en: Política, , , , ,

Pitjor que el PP amb Canal 9: com privatitzar TV3 sense que es noti

Es un joc de miralls deformants diabòlic: mentre la majoria de la gent mira cap al tancament de Canal 9, decidit a lo “ordeno y mando” desprès d’un llarg i galdós procès de malgovern i degradació de la televisió valenciana, més aprop de nosaltres té lloc una maniobra tant o més perillosa per a la televisió pública de qualitat i servei. La privatització del departament comercial de TV3 és un torpede en la línia de flotació de la televisió nacional de Catalunya, patrimoni de tots els ciutadans i estructura d’estat.

Lee el resto de esta entrada »

Archivado en: Comunicación, , ,

L’aprimament de TV3 no és només un bunyol, també és una venjança

tv3 assemblea

Josep Antoni Duran Lleida m’ha estalviat la feina d’argumentar la raó de fons del procés d’aprimament de TV3, Catalunya Ràdio, la Xarxa de Mitjans Locals i l’Agència Catalana de Notícies, i alhora, el tràngol de passar per conspiranoic. En unes declaracions recollides pel Diari de Girona, el capdavanter d’Unió Democràtica diu el que molts a la direcció i a les bases de CiU pensen: que TV3 treballa per aplanar el camí d’ERC. Duran diu, en veu alta segons sembla, el que hom pensa en tot un seguit d’ambients polítics i que ha traspuat a determinats cercles catalanistes (i no tant). Des que els governs d’esquerres van abandonar l’ambigüitat respecte a TV3, la direcció i els professionals de la televisió nacional de Catalunya han estat vistos com a adversaris per part dels qui es sentien injustament bandejats del poder. D’aleshores ençà, els professionals de TV3 i el model de televisió pública que havien aconseguit bastir han tingut enemics no només dins el nacionalisme espanyol d’enllà i ençà de l’Ebre sino al bell mig mateix del catalanisme polític de centredreta.

L’ERO que ara amenaça els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio és l’excusa econòmica d’una venjança política. És dur escriure-ho amb aquestes paraules però és així. I és a més una estratègia mesquina perquè pretèn aconseguir certa complicitat per part del públic, llargament intoxicat per fal.làcies relatives al suposat sobredimensionament de les estructures de TV3, difoses igualment, fa encara més temps, pel PSC quan es trobava a l’oposició en legislatures anteriors. Hi ha també, en alguns sectors, una estranya mala voluntat contra TV3, a la qual s’acusa de malvestats inconcebibles, fins i tot de destruïr la llengua. Vaig contribuïr a estructurar el servei d’atenció als espectadors de la casa i sé del que parlo perquè ho han llegit els meus ulls de primera mà. Tot plegat fa que la falsa idea del sobredimensionament hagi pres força entre la gent, que desconeix que una televisió de qualitat com la que tenim no es fa amb quatre canyes, malgrat que el cost real per persona dels canals de TV3 i Catalunya Ràdio és de 10 cèntims cada dia.

La direcció de la CCMA ha volgut aprofitar aquesta desinformació per tal de treure’n profit, per aquest motiu han divulgat unes xifres de sous que no corresponen a la realitat, tot atiant la malevolença i la ignorància. Cal dir que en tota la història contemporània de la comunicació a Catalunya mai s’havia arribat a aquesta baixesa, ni en els moments més compromesos del pas de Jordi Pujol per empreses de comunicació i de cultura. L’èxit de TV3 es deu als seus professionals, i també, cal dir-ho, a la visió genial de Jordi Pujol i Lluís Prenafeta en trencar amb la gasiveria comunicacional que havia tingut sempre el catalanisme i tirar endavant un projecte ambiciós de nivell internacional. La TV3 que volen ara els directius nomenats per CiU sembla, irònicament, la que hauria volgut el PSC en la seva època més sectària respecte a la CCRTV. Perquè es tracta de sectarisme, expressat en el convenciment d’alguns que el departament d’informatius està “control.lat per una cèl.lula leninista”, així ho diuen i ho creuen (què Déu els conservi la vista).

Els professionals de TV3 han volgut contraposar als arguments pseudoeconòmics de la direcció dades fefaents, com es pot llegir a aquest text: Respostes clares a preguntes concretes. Però l’argument de base és polític: TV3 és un instrument irrenunciable per a Catalunya, per la seva llengua, cultura i nacionalitat. El sectarisme dels seus dirigents i dels qui els nomenen i inspiren respòn a una venjança i a una aspiració: afeblir la radiotelevisió pública per enfortir la privada (que creuen, ai las, que afavoreix els seus interessos; ja en parlarem d’aquí a un any). I la televisió de qualitat, especialment TV3, no només es fa amb mitjans materials, sinò sobretot amb elements immaterials. Aquests immaterials es diuen il.lusió, passió i visió. El procès de desmantellament de la CCMA, que ha reduït pressupostos, sous i mitjans (vegeu el link de més amunt) ha acabat per destruïr, o gairebé, la moral dels professionals. Que ho sàpiga la gent: els productes de comunicació es fan amb il.lusió, convenciment, moltes ganes i moltes hores. Quan vegeu un programa de TV o ràdio, una publicació o qualsevol producte comunicacional que no us acabi de fer el pes perquè li falta no sé què, aquest no sé què és precisament la il.lusió dels qui el fan, que traspua subtilment la mediació comunicativa i arriba a ser percebut intuitivament pel receptor. Ara la màgia s’ha trencat, i no sé si podrà ser recuperada. El sector sectari que tira endavant aquesta política suïcida se sentirà venjat del seu papus, Mònica Terribas, i de la sensació que un dia se’ls va arrabassar quelcom que creien que era d’ells exclusivament. Les reduccions salarials són també la venjança contra uns professionals als quals no es perdona haver complert la seva obligació tot dotant TV3 d’independència i qualitat, en lloc de ser mesells i dir amén, com estaven acostumats en la mesquina trajectòria comunicacional del catalanisme polític.

El periodista esportiu José María García, entrevistat un cop per Jordi Basté a Rac1, ho va explicar amb una frase memorable. Garcia va passar per la COPE i va acabar a matar amb els bisbes espanyols que la regeixen. Basté li va preguntar: “I tu que ets tan catòlic i devot, aquesta experiència no t’ha fet perdre la fe?” I el Butanito li va respondre: “No, els bisbes no m’han fet perdre la fe però si que m’han fet perdre la il.lusió”.

Archivado en: Comunicación, , , , ,

Una izquierda que no aprende

¿Tan desesperado está Pere Navarro que tiene que entrar al trapo del periodismo basura ejercido por El Mundo y su acusación no probada a Artur Mas? El candidato del PSC no dejó pasar la ocasión, por apestosa que esta fuese, para reclamar al candidato de CiU que probase que era falso aquello de lo que se le acusaba. No le importó que la carga de la prueba gravitase sobre los acusadores, ni tampoco que a cualquier persona con un mínimo sentido de la decencia –excepto a Carmen Chacón, por lo visto– le repugne el pseudoperiodismo de difamación, que no de investigación, que ejerce el rotativo aznariano y berlusconiano. A estas alturas del partido político y periodístico, dar por bueno el periodismo de ese diario sólo puede deberse al partidismo más suicida, sobre todo después del atentado de la estación de Atocha y su consiguiente línea de desinformación deliberadamente partidista. ¿Se ve con hígado el candidato socialista a sumarse ahora a dar credibilidad a quienes encabezaron el fuego sostenido contra la legitimidad del gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero con las peores artes desinformativas que se hayan presenciado aquí desde la financiación del vuelo del Dragon Rapide a cargo del diario ABC?

El problema que tendremos en Catalunya el 26 de noviembre, como ha reflexionado Josep Ramoneda, es qué hacemos con la izquierda de nuestro país. Una izquierda cuya buena parte de componentes no ha entendido lo que ha sucedido desde el 11S, cuya concepción de la realidad es tan rudimentaria que cree que se puede sacar millón y medio de personas a la calle en una acción cívicopolítica con una televisión y un diario. Una izquierda que en el caso de ICV-EUiA cree que tenemos un problema de banderas cuando lo que está ante nuestras narices es la ruptura democrática rediviva de entre las cenizas de lo que no pudo ser en 1977.

Hace treinta años el “caso Banca Catalana” distribuyó lecciones, puerta por puerta, que ahora mismo deberían haber sido aprendidas. También en casa de CiU, con sus Millets sueltos por ahí en pleno 2010. Pero sobre todo en otros domicilios, periodísticos incluídos. Treinta y dos años después de que Jordi Pujol ganase la Generalitat, hay quien sigue creyendo que tal victoria fue ilegítima o indebida, y que les correspondía a ellos haberla obtenido. Quisieron ejercer la hegemonía en Catalunya cediendo la radiotelevisión pública a ERC, satisfechos con los halagos de estar por casa de un diario que pudo, a su vez, ser un periódico de referencia en nuestro país si no hubiera optado por un sectarismo que ahora se recrudece. Y ahora siguen igual que entonces, incapaces de comprender una realidad cuya complejidad escapa a su capacidad de comprensión. Por ese motivo tal izquierda no puede liderar en absoluto el decisivo momento que Catalunya está viviendo; no pudo hacerlo a partir de 2003 por la misma causa –creen que La Vanguardia les hizo perder el mando– y ahora se enfrenta no ya a una descomunal derrota sino al riesgo de la irrelevancia. Con un detalle añadido: quienes se consideran moralmente superiores no dudan en beneficiarse de la abyección.

Archivado en: Política, , , ,

Consell Audiovisual de Catalunya: ja no cal dissimular

Ara ja ni es molesten en dissimular, caretes fora: el consell del CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) passa a estar format exclusivament per polítics professionals de CiU, PP i PSC, i cap d’ells és comunicador o periodista. L’exclusió del candidat proposat per ICV-EUiA i ERC, Salvador Alsius, encara fa més coent la nova configuració de l’organisme. Perquè Alsius no només és un professional veteraníssim –la gent el coneix com a un dels periodistes fundadors de TV3, però la seva pràctica es remunta al Diari de Barcelona de 1971– sinó que és l’acadèmic que més ha treballat en qüestions de deontologia professional, des de la Universitat Pompeu Fabra, amb obra publicada de referència.

L’organisme regulador de l’audiovisual a Catalunya passa d’aquesta manera a assimlar-se al consell d’administració de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) pel que fa a la composició però també pel que fa a dirigisme. El govern de la Generalitat ja va canviar la llei de la Corporació a conveniència per tal de reduïr el nombre de membres del consell i aplicar-hi la palanqueta, amb la col.laboració del PP i el seguidisme del PSC. Ara només ha calgut traslladar la mateixa lògica a un organisme que té la missió de vetllar per la normativa reguladora de l’audiovisual i garantir-ne la pluralitat.

En la pràctica, el consell del CAC ha passat a ser el mateix que el de la CCMA: un retir daurat per a membres dels aparells dels partits que ja no poden estar a primera línia de combat però que poden ser útils fent de corretja de transmissió d’instruccions i d’agents de manteniment dels status quo pactats. Vint anys enrere, quan no existia el CAC, els partits enviaven al consell de la CCRTV militants que havien estat vinculats a la comunicació, alguns d’ells periodistes professionals, amb la mateixa funció que he esmentat, però amb coneixement de causa. Ara ni tan sols els cal fer la simulació.

No cal dir que el preu d’aquesta mesura serà el desprestigi total del CAC. A mi tant me fa perquè mai hi he cregut, i a més sóc del tot contrari a aquesta mena d’organismes reguladors. No perquè no cregui en la regulació de la comunicació sinó perquè malfio de la mentalitat de les persones realment existents que gestionen aquestes coses al nostre país. Per a poder tenir una BBC i un Press Council cal tenir la història de la democràcia britànica al darrera.

El CAC i mecanismes semblants han atret a moltes persones progressistes, sobre tot socialistes, que han cregut que podria ser com el consell audiovisual francès. El sector socialista, polític i social, quan pensa la comunicació, al més que arriba és a una concepció merament ètica de la qüestió, i se l’escapa completament la complexitat. Ells entenen plantejaments com els de Victòria Camps, per exemple, i els fa una mandra enorme escoltar gent com Manuel Castells (home d’esquerres de tota la vida i el sociòleg de la comunicació més brillant del món ara mateix, que ha pogut treballar a Catalunya, a la UOC, perquè el van fer cas Jordi Pujol, Imma Tubella i altres catalanistes sobiranistes). El normativisme que impliquen els organismes reguladors engresca les mentalitats igualment normativistes. El problema és que aquesta mentalitat i pràctica allunya perillosament de la realitat, amb la qual cosa una estructura com el CAC –burocràcia que s’ha d’alimentar de burocràcia– retrocedeix cada cop més cap al redòs administratiu i formal. Una eina, doncs, ideal per a retornar a les mans del poder polític una potestat que va voler ser independent.

(Un cas indicatiu del destí dels organismes reguladors: el CAC exigeix als particulars que utilitzen internet una declaració prèvia si volen difondre-hi materials de televisió i ràdio. Vegeu el text de la norma. El professor de literatura Giorgio Grappa fa un comentari sobre aquesta mesura delirant: El Consell Audiovisual de Catalunya: the Big Brother).

Archivado en: Comunicación, , , ,

El país més solidari del món

“Sento l’honor de representar el país més solidari del món”, ha dit el president Artur Mas, no només per la participació dels ciutadans a La Marató sinó també en la donació d’òrgans o de sang. “Quan es tracta d’implicar la gent en causes solidàries, aquest país és excel·lent”, ha afegit Mas, que creu que “Catalunya pot convertir-se en l’abanderada d’un nou sistema de valors a l’Estat i al sud d’Europa”, i que ‘La Marató’ n’és “un bon exemple”.

El president de Catalunya té raó. El somni nacional català implica la visió de la pròpia nació com a un col.lectiu excel.lent, capaç d’exemplificar davant el món les virtuts de la democràcia moderna: llibertat, igualtat, fraternitat. El somni de l’excel.lencia nacional és transversal, des de, com a mínim, la Renaixença. Els burgesos catalans van bastir una revolució industrial i van voler que la prosperitat material es reflectís en la bellesa i l’art. Els proletaris que treballaven per a ells van somiar amb bastir un nou món sorgit d’una revolució mundial. Quan els catalans s’hi posen no ho fan per poc: Narcís Monturiol inventa el submarí, Ramon Mercader mata Trotski, els doctors Trueta i Broggi creen la moderna cirurgia de guerra, i així successivament. Però també són excel.lents en el rebre: Barcelona i Granollers són l’escenari primigeni de les grans matances de civils amb mitjans aeris, precedint Londres, Coventry, Dresde, Hiroshima i Nagasaki; la llengua catalana és, amb els seus 10 milions de parlants i amb una tradició literària de segles, l’únic idioma de la Unió Europea important que no té la protecció de cap estat.

Hi ha quelcom que lliga la voluntat de ser catalana i l’aspiració a l’excel.lència. Però aquesta aspiració té una altra cara: sovint s’ha manifestat com a estrategia de supervivencia. Derrotada la Catalunya republicana, exiliats els seus talents, abandonada pel món democràtic, la única manera de fer perviure la Catalunya somiada era seguir mostrant al món la seva excepcionalitat. És la corrent dels catalans universals, amb el discurs de Pau Casals davant l’Assemblea General de l’ONU com a episodi central. Potser d’aquí la cara fosca d’aquesta dimensió: la desesperada voluntat de supervivencia ha desembocat de vegades en l’obsessió neuròtica amb un desig de perfecció i, per contradictori que pugui semblar, però explicable per la frustració, la tendència a destruïr les coses excel.lents que els catalans són capaços de fer quan els deixen fer-ho, en nom d’aquest perfeccionisme malaltís.

Potser per això els articles dels periodistes esportius sobre el Barça i la sortida de Guardiola estan tan plens d’eufemismes sobre “l’entorn”. Sembla una contenció (excessivament?) prudent per no donar llum a uns sectors amb una capacitat destructiva extraordinària. Estem a punt de passar del “culte” a Guardiola a, novament, el remor del que ell mateix anomena “les ametralladores”. Personalment, crec que la marxa de l’entrenador es deu a la necessitat de preservar la seva salut, immers fins al coll com està en un ambient que a primera vista un percep com a malaltís. L’eclosió de la figura de Josep Guardiola és fruit, precisament, d’aquest ambient contradictori, extremat, en el qual ell s’imposa per apassionament, voluntat i serenitat (mai s’ha acabar d’explicar bé la importància que té el cas de l’acusació de dopatge per nandrolona, l’estat de corrupció del futbol italià, la resistència a obeïr dictats mafiosos, la venjança contra ell i la resiliència per acabar de resoldre la qüestió als tribunals). Veurem ben aviat com l’excel.lència que projecta la seva feina anirà sent enterbolida per tota mena de rumors fruit d’aquesta neurosi col.lectiva.

L’altre espai de Catalunya on es barreja l’excel.lència i la neurosi projectada és TV3. D’ella es pot dir allò que “el éxito sorprendió a la propia empresa”. Fins la seva creació, l’aventura de la comunicació en català era un seguit d’insuficiències i entrebancs, amb un fil conductor: la gasiveria extrema i la curtedat de mires dels empresaris o sectors impulsors. L’etapa de Jordi Pujol com a empresari de El Correo Catalán va convertir un diari catalanista que va esdevenir popular i exitós als 70 en una desferra, igual que va passar amb Destino. Oriflama, primera i única revista juvenil catalana molt moderna, molt llegida i influent entre els joves, va ser ofegada en ser convertida en portaveu d’Unió Democràtica. La barreja de petulància i gasiveria va tornar a emergir amb El Observador. L’Avui, sorgit del que avui diriem crowfunding popular, va ser igualment apropiat per un sector del catalanisme que no responia a la transversalitat dels seus origens. L’èxit de TV3 va ser l’èxit de tot el país perquè les forces gasives no se la van poder apropiar, gràcies a una genial connexió entre uns professionals competents i lúcids i un públic que va saber demanar-li –i obtenir-ne– el que es demana a un mitjà de comunicació de masses i no al portaveu d’una capelleta. Només PSC i ICV van ser incapaces d’entendre-ho, i per aquest motiu, incapaces de gestionar-la quan van accedir al govern.

Les energies que es van deslliurar arran de la connexió de TV3 amb el seu públic han contribuït a canviar Catalunya i a fer-la progressar. A alliberar-se de l’esperit poruc, gasiu i manipulador d’unes classes dirigents còmodes en la conxorxa còmplice i del mateix esperit d’unes esquerres acostumades al dirigisme, el tacticisme i idèntica gasiveria (vicis exhibits a bastament en la gestio de Ràdio 4, COM Ràdio i TVE-Catalunya). La Marató és un dels exemples més excel.lents d’aquestes energies. Per això té raó Artur Mas en fer la declaració que ha fet. El mèrit és dels professionals de la CCMA i, en aquest moment, també dels qui no gosen encara posar-se-la per barret, empesos per, un cop més, la gasiveria i el sectarisme. L’interrogant és saber fins quan resistiran la temptació.

La Marató de primavera de 2012 és, per aquest motiu, un joc arriscat i un test, no només per als dirigents governamentals. Dedicar-la a la pobresa ha estat un tombant molt arriscat que posa en perill el blindatge de respecte del qual aquesta acció havia gaudit fins ara. En orientar La Marató vers el finançament de la recerca científica i la divulgació de la solidaritat envers les malalties, se la desmarcava dels espectacles de sentimentalisme i caritat mal entesa que semblaven inevitables en el cas d’aquests teletons. Era un cercle de protecció invisible que ningú gosava traspassar.

L’excepció d’aquesta Marató contra la pobresa posa en perill el model d’aquesta acció i contribueix a desfer la connexió esmentada. Perquè va en contra del consens implicit des de l’inici del projecte: defugir la contraposició entre solidaritat i caritat. Aquesta ruptura demostra una manca de perspectiva profunda, i ja ha obert una bretxa a crítiques ben intencionades sobre els drets socials que, malgrat tenir la raó lògica i política, obliden que l’esport de donar coces al govern al cul de la televisió pública només serveix per a afeblir-la. Però això encara no ho han entés els puristes, ideológics, lingüístics o nacionals, els qui encara que sembli que exigeixin l’excel.lència són en realitat partidaris del com pitjor millor, com sempre ha fet l’extremisme dogmàtic.

Som la nació més solidària del món. Però també la més frustrada pel que fa a la voluntat de ser i el que hem arribat a ser. Siguem solidaris, doncs, amb nosaltres mateixos i no alimentem la neurosi obsessiva que envolta les nostres aspiracions més nobles.

(Imatge: Pau Casals a l’ONU, amb el secretari general, U Thant).

Archivado en: Ciudadanía, , , ,

Les noves direccions de TV3 i Catalunya Ràdio vistes per Salvador Alsius

Em costa escriure sobre els canvis de direcció a TV3 i Catalunya Ràdio. Hi ha lloances als que se’n van i recels envers els que arriben que, tot i semblar-me justificats, contenen elements que m’impedeixen afegir-m’hi. Mònica Terribas va ser una gran directora, amb el coratge que li va faltar a Francesc Escribano, però perquè sentia darrera seu un suport polític que em temo que el segon no va tenir (el PSC i ICV no tenen ni la més mínima idea de què fer amb els mitjans de comunicació, a part d’instrumentalitzar-los i xulejar-los). I als que arriben. cal concedir-los credibilitat, però en un marc molt concret: la seva assumpció del càrrec després d’una reforma legal que fa de la CCMA un ens subjecte al diktat governamental.

Salvador Alsius, una de les figures pioneres de TV3, que la va deixar (o el van fer deixar-la) per incorporar-se a la Universitat Pompeu Fabra, ha escrit un article a El Periódico prou moderat, que expressa gran part del que penso (tinc maldats a la recàmera, però) i que reprodueixo tret del blog tv3teva.cat.

VEGEM QUÈ FAN, per Salvador Alsius

L’ any 2000 hi va haver a Praga una manifestació gegantina de ciutadans que protestaven contra el nomenament d’un nou directiu a la televisió nacional txeca. Consideraven que les característiques d’aquella persona i les circumstàncies en què s’havia produït la seva designació per al càrrec posaven en perill la independència d’aquell mitjà de comunicació i el servei públic que se’n podia esperar.

No és fàcil imaginar que un fenomen semblant pugui produir-se aquí. Però sí que hi ha hagut indicis clars que els recents nomenaments de nous directors a TV-3 i a Catalunya Ràdio no han estat vistos amb indiferència per sectors més o menys amplis. Les xarxes socials, especialment Twitter, n’han anat plenes. I hi ha hagut respostes no precisament entusiàstiques per part dels comitès professionals de les respectives empreses i, en un dels casos, fins i tot del Col·legi de Periodistes.

Ja hi va haver clars motius de preocupació quan el nou corró parlamentari va imposar una reforma (contrarreforma, se’n va dir) de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I això es va fer passant per alt totes les opinions crítiques procedents de sectors professionals i d’autoritats acadèmiques. Però a això, per desgràcia, ja hi estem massa acostumats. Tampoc a l’anterior etapa, ni a les precedents, aquí no s’ha vist mai res que s’assembli ni una mica al marc amb què funciona la BBC, per dir-ho de pressa i emprant un tòpic entenedor. Aquesta ja no és una qüestió que es pugui retreure a uns determinats partits polítics. Tots ells, es podria dir que sense excepció, mostren una voracitat gairebé impúdica a l’hora d’exercir controls sobre els mitjans de comunicació.

Així les coses, és lògic que la controvèrsia reaparegui quan del que es tracta és dels nomenaments concrets de les persones a qui els tocarà exercir aquell cobejat control. Dues coses s’han retret als perfils dels elegits. Una d’elles és el fet que no siguin periodistes. En el cas de Catalunya Ràdio, és cert que s’ha trencat en això la tònica existent fins ara. No és així en el cas de TV-3, on han ocupat la direcció persones procedents d’altres àmbits professionals. Val a dir que no està escrit enlloc que els directors d’aquests mitjans hagin de ser periodistes. I, en la situació present, en què els nomenats hauran de capejar els embats de la crisi, cal reconèixer que hi ha una excel·lent coartada per anar a buscar persones que atresorin una certa fama de bons gestors. Com succeeix, certament, en els casos presents.

Tots dos són persones amb prou capacitat per ser ben conscients que assumeixen una tasca delicada. El sector de la comunicació està en ple procés de canvis (¿que potser ha deixat mai d’estar-ho?) i un pilotatge erroni o erràtic de les grans naus que són TV-3 i Catalunya Ràdio podria tenir conseqüències nefastes per a aquests mitjans i, de retruc, per a la nació catalana. Amb un parell de falses maniobres es pot fer anar en orris tot allò que s’ha estat construint amb molt d’esforç des de l’any 1983. I ja hi ha hagut, tant en una casa com en l’altra, èpoques en què la mediocritat dels seus dirigents ho ha fet anar tot una mica de gairell.

L’altra gran qüestió és si els llocs de procedència de les dues persones les inhabiliten per als respectius càrrecs. En un cas l’origen és el grup Godó. Aquests dies s’ha fet anar molt una mena de teoria del tipus cavall de Troia, segons la qual el nou director de TV-3 hi hauria arr bat amb la missió més o menys explícita de fer minvar la implantació de la televisió pública en favor dels interessos privats als quals fins ara ha servit. És una hipòtesi que s’hauria de demostrar. I a la qual se li pot donar perfectament la volta. Més difícil de justificar, sobre el paper, és la procedència de la persona que ha passat a ocupar la direcció de Catalunya Ràdio: el comitè de govern d’Unió Democràtica de Catalunya. La veritat és que estètic, allò que es diu estètic, això no ho és. En la seves primeres declaracions el nou director ha dit que això no ha de ser un impediment perquè ell mantingui a l’antena el degut pluralisme. On verra.

En qualsevol cas, ben aviat hi haurà maneres de comprovar les intencions dels nouvinguts. La primera d’elles, la manera com enfoquin el nomenament dels corresponents caps dels Serveis Informatius. Caldrà veure si compten amb professionals de les pròpies cases o si, al contrari, necessiten portar gent de fora. I, sobretot, caldrà veure si en aquests càrrecs hi situen persones que estiguin marcades en un sentit o en un altre. I, de tota manera, hi ha encara una garantia que assegura el caràcter i la vocació de servei públic dels dos mitjans de comunicació. Aquesta no és cap altra que la convicció i el coratge dels seus professionals, que ja n’han vist de tots els colors i que no semblen disposats a admetre derives que posin en perill el bon rumb seguit fins ara.

Archivado en: Televisión, , , , ,

Follow Me on Pinterest

EL MEU DARRER LLIBRE

"¡Hazlo con tu smartphone!" és el darrer llibre que he publicat, un manual que vol descobrir la gran quantitat de possibilitats que té el telèfon mòbil per a sol.lucionar problemes i per a treure'n partit a fons. A la gent gran, que encara li vé cara amunt acostumar-se als estris digitals, l'ajudarà a perdre-hi la por, i als més joves els mostrarà que el mòbil pot ser una eina de diversió, aprenentatge i descoberta del món que va més enllà del petit grup d'amics del Whatsap.
El llibre ens introdueix al concepte de "vida mòbil" amb el qual designo la via d'evolució de l'actual era de la comunicació, per tal que veiem que no es tracta només de gadgets tecnològics sinò de formes de vida cada cop més model.lades per la cultura de la comunicació digital.

ELS LLIBRES QUE HE PUBLICAT

“YouTuber. Cómo crear vídeos de impacto y triunfar con ellos en internet”, de recent publicació, és un manual pràctic de producció, realització i distribució de vídeos en xarxa. Apareix arran el fenòmen dels “youtubers”, els joves creadors que s'han fet famosos amb l'èxit viral dels seuss vídeos, de manera que han esdevingut un fet comunicacional i cultural molt notable i al'hora una forma d'expressió generacional.
Clicant sobre la imatge de la coberta del llibre trobaràs el resum del contingut i l'índex, i molta més informació complementària.
"Twitter para periodistas" és un manual adreçat als professionals de la informació i als estudiants de periodisme, que pretén aplanar-los el camí per a que obtinguin el més gran profit d'aquesta plataforma de comunicació, a benefici d'un periodisme solvent al servei de la ciutadania crítica. Hi ha orientacions sobre com utilitzar Twitter, consells útils, bones pràctiques i propostes estratègiques, en un text didàctic, pràctic i molt estructurat que són immediatament aplicables. La claredat i la graduació de les passes a seguir facilita que qualsevol persona pugui fer-se de seguida amb el domini de Twitter. "Twitter para periodistas" està publicat per Edicions UOC, l'editorial de la Universitat Oberta de Catalunya, en paper i ebook.
Aquest va ser el meu primer llibre, "Periodismo en internet. Cómo escribir y pubicar contenidos de calidad en la red", publicat en la col.lecció Ma non troppo, d'edicions Robinbook. El llibre, que inaugura la sèrie Taller de Comunicación, és un manual pràctic, d'aplicació immediata, pensat per a estudiants de periodisme, joves comunicadors i totes les persones que desitgen tenir un paper proactiu i creatiu a internet.
Periodismo en internet permet comprendre les últimes tendències de la informació a la xarxa i incorporar ràpidament habilitats i eines per a fer-hi un bon paper. S'hi expliquen les bases de l'escriptura periodística, la creació de continguts multimèdia i la manera de construïr i promocionar el propi cibermitjà, així com la gestió de la intervenció en les xarxes socials. És un llibre de nivell universitari pensat i escrit per a que pugui ésser assimilat i dut a la pràctica per tothom.
Continguts i més informació; com adquirir-lo en línia.
"Ideas para aprender a aprender. Manual de innovación educativa y tecnología" és un llibre d'autoria col.lectiva en el qual publico un article, Las herramientas no son útiles, en el qual incorporo alguns punts de vista sobre docència i tecnologia al conjunt dels treballs, orientats a ajudar als professors a incorporar les tasques de la educomunicació a la seva feina. "Ideas para aprender a aprender" és un manual útil que exposa el més nou en la comunicació i educació aplicada a les aules.
El llibre electrònic "Escribir para la red" és una col.lecció d'articles de diversos professors de periodisme d'arreu del món hispanoamericà que representa l'aportació més recent a la teoria i pràctica del ciberperiodisme. En ell publico "Periodismo sólo en tuits, ciberperiodismo esencial", que tracta sobre com fer periodisme amb Twitter i recomana les millors pràctiques. Us podeu descarregar l'exemplar gratuït en PDF clicant sobre la imatge de la coberta.
He estat editor, amb Joan-Francesc Pont Clemente, del nº 20 de la revista Cultura Masónica, un monogràfic dedicat al Rite Escocès Antic i Acceptat de la francmaçoneria, titulat "El corazón cívico y simbólico del Rito Escocés". En ell publico l'article "Las dualidades del Kadosh, el blanco y el negro y las hojas de la escalera". Aquest monogràfic és un volum que aplega un seguit d'autors de gran prestigi maçònic i gran qualitat filosòfica mitjançant la lectura del qual es pot percebre com aquesta tradició maçònica té molt a dir de cara a les preocupacions actuals referents a la democràcia, la pau i la justícia.
Viajar, sentir y pensar es una colección de relatos de viajes, editada por José Manuel Pérez Tornero y Santiago Tejedor, que reúne a destacados escritores dedicados al género viajero y en la que se incluye un trabajo mío, “El odio. ¡Colombia vive!”, en el que refiero mi estancia en Colombia, a inicios de 1990.
El nº 11 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y religión en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Más allá de la creencia: la realidad de una espiritualidad liberal y democrática", en el que se revisa la existencia de una espiritualidad liberal adogmática y sus puntos de encuentro con la francmasonería, desde la teosofía hasta el movimiento transpersonal pasando por el unitarismo universalista. Otros autores: Amando Hurtado, Anna Mir, Brahim Drici, Javier Otaola, Jean-Michel Rénaud, Joan-Francesc Pont Clemente, José Mantero, Parsifal, Pedro Álvarez Lázaro, Vicenç Molina.
El nº 14 de la revista Cultura Masónica es un monográfico titulado Masonería y política en el que aparece un artículo de Gabriel Jaraba titulado "Doscientos años después: esto no es una crisis, es una contrarrevolución antidemocrática", en el que se propone que los masones combatan los intentos de revertir los logros del estado del bienestar y la reducción de la calidad democrática de las sociedades. Otros autores: Juan Alberdi, Leandro Álvarez Rey, Nicolás Brihuega, Santiago Castellà, María del Carmen Fernández Albéndiz, Juan Gómez Macías, iván Herrera Michel, Amando Hurtado, Elbio Laxalte, Enric Olivé Serret, Javier Otaola, Ricardo Serna, Joaquim Vilalta.

COL.LABORO A:

AIKA. Diario de Innovación y Tecnología en Educación

FOCUSED Revista sobre educación y medios

FUNDACIÓ L’ALTERNATIVA

LUPA PROTESTANTE

MASONERÍA ESPAÑOLA

SÓC PROFESSOR I INVESTIGADOR A:

CATEDRA INTERNACIONAL UNESCO UNAOC UNITWIN D’ALFABETITZACIÓ MEDIÀTICA I DIVERSITAT CULTURAL

Professor i Secretari Internacional per al Diàleg Intercultural

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

Professor de periodisme i comunicació

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Professor I investigador

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

Professor

MASTER EN GESTION DE LA COMUNICACION POLITICA Y ELECTORAL

Professor

MASTER EN PERIODISMO DE VIAJES

Professor i tutor

CÁTEDRA RTVE-UAB

Investigador

OBSERVATORIO PARA LA INNOVACION DE LOS INFORMATIVOS EN LA SOCIEDAD DIGITAL

Colaborador

MENTOR

Corresponsal a Espanya

INSTITUT DE PSICOLOGIA TRANSPERSONAL DE BARCELONA

Formador i coordinador de la formació

LLIBRES RECOMANATS

La brújula del Zen. Seung Sahn. La Liebre de Marzo.

I Ching Jing Fang. Maite Foulquié, Shú-Yuán Chén. Ed. La Liebre de Marzo

Filosofía inacabada. Marina Garcés. Ed. Galaxia Gutenberg

Yunka Wasi. Historias que cuenta la selva. Santiago Tejedor. Ed. UOC

El viaje del escritor. El cine, el guión y las estructuras míticas para escritores. Christopher Vogler. Robinbook.

El gozo de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

Escritura sexy. Lluís Pastor. Ed. UOC

El rayo y el trueno. Pasión y oficio de escribir. Nathalie Goldberg. La Liebre de Marzo.

Mil nombres para el gozo. Byron Katie. La Liebre de Marzo

Diálogos con científicos y sabios. Renée Weber. La Liebre de Marzo.

El camino del Qigong. Kenneth Cohen. La Liebre de Marzo.

Claves del Yoga. Teoría y práctica. Danilo Hernández. La Liebre de Marzo.

LLIBRES DE COMUNICACIÓ GRATIS

The Data Journalism Handbook. Jonathan Grey et al. Edición en línea

Web 2.0. Antonio Fumero y Genís Roca. Fundación Orange. Descarga gratuíta.

Periodismo ciudadano. La evolución positiva de la comunicación. Oscar Espiritusanto, Paula Gonzalo Rodríguez. Ariel Fundación Telefónica. Descarga gratis

Empowerment through media education. J.M. Pérez Tornero, S. Tayie, U. Carlsson, G. Jacquinot-Delaunay.. Clearinghouse. Descarga gratis

Fundaciones y fundamentos del estudio de la comunicación. Raúl Fuentes, Carlos Vidales. CAEIP. Descarga gratis.

Ferramentas para análisi de qualidade no ciberjornalismo. Marcos Palacios (ed.). LabComs. Descarga gratis.

Reflexiones, periodismo y redes sociales. Varios autores. Descarga gratis.

Trabaja diferente. Redes sociales y comunidades profesionales. VV. AA. Generaltat de Catalunya

Tienes 5 segundos. Gestión de contenidos digitales. Juan C. Camus. Descarga gratis

Planeta web 2.0. Cristóbal Cobo Romaní, Hugo Pardo Kuklinsli. Descarga gratis.

La gran guía de los blogs. Rosa Jiménez Cano y Francisco Polo. Descarga gratuíta.

Periodismo 2.0. Una guía de alfabetización digital. Mark Briggs. Knight Citizen News Network. Descarga gratis.

CONNECTAT TOTHORA

Em trobareu en connexió permanent a la xarxa, a més d'a aquest blog. Llegiu en els mòduls adjunts el que publico a Twitter i a Medium i trobeu-me a Facebook, Google+, Linkedin i Quora. I si em necessiteu, contacteu-me a gabrieljaraba at gmail dot com

EL MEU TWITTER

  • El término "prensa escrita" es erróneo: toda la prensa se escribe, incluso radio y TV. Debe decirse "prensa impresa" para ser precisos. 11 hours ago
  • Collins, com de ràpid han obert la tomba de Dalí i com costa donar cristiana sepultura les víctimes de genocidi que jauen als vorals. 3 days ago
  • Vol dir que només dos tios mangàven la pasta del fumbol? I tota l'estructura implicada? Ja no hi ha ningú que recordi el tottonero italià? 3 days ago
  • Blesa mor quan la tele emetia un docu sobre les clavagueres de l'estat. Com deia Oscar Wilde, la natura imita l'art. 5 days ago
  • La senyora que diu que és filla de Dalí és la que va demandar Javier Cercas perquè el personatge d'una novel.la se li assemblava. Va perdre. 5 days ago

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 1.020 amb 1.524 tuitaires seguidors i un 47 de quota d’influència a Klout. Veure-ho clicant al logo de SG.
Dades del llistat anterior

EUROPEAN TRANSPERSONAL ASSOCIATION

SUPREMO CONSEJO MASÓNICO DE ESPAÑA

GRAN LOGIA SIMBOLICA ESPAÑOLA

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:
julio 2017
L M X J V S D
« Jun    
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 63 seguidores