Els anys del Grup de Folk (1)

Va ser una bona idea commemorar el 50è aniversari de la fundació del Grup de Folk al mateix lloc on va nèixer publicament, el parc de la Ciutadella, a Barcelona. La creativitat i empenta de Jordi Fàbregas, anima bona de Tradicionàrius, i els seus aliats ho han fet possible. I el resultat és que més de mil persones es van reunir diumenge 27 de maig amb nosaltres per cantar plegats les cançons que mig segle abans havien estat els seus himnes de joventut. Fou un dia feliç per a tots i, calladament, tots sabiem que la jornada amagava un gran nombre de significats, molts compartits però també d’altres particulars. Miraré, en aquest post i en d’altres que en seguiran, de recuperar aquests signes i reflexionar-hi una mica.

I UN DIA LA GENT ES VA POSAR A CANTAR. El maig del 68 va començar, a Catalunya, al 1966, amb la tancada de joves al convent dels Caputxins de Sarrià per a fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i la consegüent repressió policial i gubernativa del franquisme. Els estudiants catalans van trobar de seguida el suport dels obrers i dels religiosos en un clima social molt diferent als anys foscos 40 i 50, marcat pel pluralisme i per nous agents de canvi. La manifestació de capellans amb sotana a la Via Laietana en protesta per la tortura a un dirigent estudiantil indicava que l’església romana ja no era equiparable al nacionalcatolicisme de la mateixa manera que el moviment obrer ja no era antireligiós, amb les parròquies i els capellans progressistes donant suport i formant part de Comissions Obreres (la Comissió Obrera Nacional de Catalunya es va fundar, el mateix 1966, a la parròquia de Sant Medir). Els nens, adolescents i joves més actius formaven part de l’escoltisme i no del Frente de Juventudes, els ciutadans s’associaven als centres excursionistes o casals de barri i tot aquest ambient generava una nova manera de viure no només contra sinó al marge del franquisme; eren les “illes de llibertat” que va teoritzar el PSUC i el PCE. Aquestes illes eren, de manera molt significativa, espais que deixaven enrera l’abatiment i la tristor dels anys de plom del franquisme, i tot d’una, la gent que hi vivia es va posar a cantar.

Els historiadors no han valorat prou –no sé si ni tan sols han valorat– el fet que un dia, en mig de la foscor franquista, la gent es posés a cantar de nou. Al manifest fundacional de la nova cançó catalana, “Ens calen cançons d’ara”, escrit per Lluís Serrahima i inspirat per Miquel Porter, els seus autors es van adonar de la importància d’aquest fet. Tota societat necessita cançons, i no qualsevol mena: cançons del temps present, que no només es puguin escoltar sinó transmetre i cantar. La intuició genial de Josep Anselm Clavé, obrer, francmaçó i fundador del primer diari comunista de Catalunya va ser que no només calia crear una consciència musical catalana, que aquesta neixeria d‘un moviment popular i que aquest moviment havia de ser associatiu i participatiu. Els cors de Clavé no van tenir continuadors a l’alçada d’aquesta visió, de manera que quan a la moderna societat de masses la música popular havia passat a ser industrialitzada, la societat catalana que renaixia a inicis dels 60 no tenia cançons “d’ara” en la llengua pròpia. La nova cançó va ser quelcom més que una correcció d’aquesta anomalia: va esdevenir un fenòmen cultural que es va afegir al corrent general de recuperació de la cultura catalana, amb un èxit popular massiu i immediat.

Amb Els Setze Jutges i altres artistes inspirats per ells Catalunya va recuperar unes “cançons d’ara” però, ai las, aquestes cançons no eren cançons per cantar-les de manera col.lectiva. El model de producció cultural personal no havia estat completat i contrastat pel model associatiu de Clavé. Quan va aparèixer Raimon va marcar una diferència: “Al vent” i “Diguem no” es podien corejar, i aquells brams –en el bon sentit– del noi de Xàtiva van obrir les boques de la gent i van eixamplar-ne els pulmons: “no, diguem nooo, nosaltres no som d’eixe món!”. Cançons que es podien cantar i que expressaven rebuig i ànsia de llibertat. Raimon no només va deixar bocabadat el públic sinó els mateixos Jutges (si llegiu avui les lletres dels components del grup no hi trobareu el més mínim vestigi de protesta ni de politització en els continguts; aquestes eren presents al simple fet de cantar en català i de fer-ho des de fora de la cançó industrialitzada dins el sistema franquista, com de seguida va deixar ben clara la censura oficial i les prohibicions gubernatives. Teniem cançons d’ara però n’hi havia poquetes que es poguéssin cantar, doncs havien estat pensades per ser escoltades.

Mentre la nova cançó catalana maldava per crear una cultura musical paral.lela a la indústria de la cançó en castellà sota model franquista, hi havia, però, un petit nucli resistent. I la bandera d’aquest grup irreductible era un petit cançoner imprés a una sola tinta, en tipografia i en paper barat: “Cançons a flor de llavi”. Havia estat publicat per la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i era fruit del treball de mossèn Francesc Baldelló i un grup de seminaristes. No eren cançons “d’ara” però es podien cantar, i va ser aquest fet el que les va fer actuals: tots els excursionistes duien un exemplar d’aquest llibret a la motxilla i es sabien de memòria totes les peces. Aquest repertori va sonar, irremissiblement, als focs de camp, als trens i als refugis de muntanya cada diumenge, cada cap de setmana, des del 1956 fins l’aparició dels primers discs d’Espinàs, Pi de la Serra i Raimon, i ben aviat el cançoner popular realment existent va aplegar les cançons més “cantables” dels autors (com ara “Pregària”, “Les portes” i l’esmentat “Al vent”) i els temes clàssics de muntanya com “Muntanyes del Canigó”, “La muntanya venerada” o “El vell xalet”. Allò que anomenem “kumbaià” ja era aquí molt abans que arribés la cançó del mateix nom.

Faltava, però, un element decisiu, o elements. I aquests els va aportar el pre-maig català del 1966. La gent s’havia posat a cantar i quan la gent es posa a cantar no hi ha qui la faci callar. Van passar moltes coses a la cançó, com el “Se’n va anar”, la repressió sobre Raimon i Pi de la Serra, l’èxit de Joan Manuel Serrat i la seva “Canço de matinada”, l’aparició de valuosíssims músics com Antoni Ros Marbà, Lleó Borrell, Josep Casas Augé, Francesc Burrull, Manuel Cubedo o Ricard Miralles, però faltava l’element decisiu, la visió genial de la cançó com a fenòmen associatiu, de grup i mobilitzador: cançons d’ara que es poden cantar i fer cantar i tot fent-les cantar participant-hi, fer que la gent es mobilitzi amb alegria i confiança.

Aquest “cinqué element” va ser el Grup de Folk i els seus genis inspiradors. En parlarem a bastament en el proper article, perquè aquesta sèrie… continuarà.

La sèrie segueix aquí: Els anys del Grup de Folk (2)

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s