archivos

Archivos para

De espaldas a los lectores

Los historiadores de la prensa del futuro inmediato estudiarán la actitud de los periódicos impresos de Madrid cuando recibieron de uñas al séptimo presidente del Gobierno de la democracia, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, secretario general del Partido Socialista Obrero Español. Y al hacerlo, se sorprenderán al ver que ninguno de ellos consideró noticia de portada la fotografía del flamante primer ministro prometiendo su cargo sin tener delante un crucifijo y una Biblia. Adoptaron, quizá sin ser conscientes de ello, la actitud del presidente saliente cuando marchó mirando al tendido al largarse a media sesión de moción de investidura en actitud de ahí os quedáis. Pero los periódicos no pueden encogerse de hombros y dar la espalda a los lectores cuando un hecho no les gusta, porque se deben a ellos y solamente a ellos; ay del medio de comunicación que considera oposición a su propio público.

La prensa impresa española de hoy, en su casi totalidad, es del todo inviable en términos económicos, de audiencia y empresariales. Creen sus administradores que les hacen daño las redes sociales de internet y los supuestamente inextricables gustos del público, cuando este se ha regido siempre por lo de siempre: la gente hace caso de lo que le interesa, de lo que tiene algo que decirle que considere significativo. No ha sido internet lo que ha producido el desballestamiento económico de la prensa española sino las carreras enloquecidas producidas hace algunos años en torno a la televisión –Sogecable, Antena 3 y cosas así– en las que se fundieron las ganancias obtenidas con los periódicos. Ironías de la vida, aquel modelo de televisión entra ya en progresiva obsolescencia y quienes han acabado haciéndose con el botín han sido  holdings extranjeros que actúan como duopolio, mientras que la empresa española no tiene nada que decir ante el desarrollo tecnológico y estratégico de las nuevas plataformas de televisión de pago. Los lectores abandonan la prensa porque no les interesa, no les gusta y creen que no les sirve. A la prensa le corresponde ganarse su interés, y no es otra su tarea. Pero las empresas periodísticas andan entretenidas con otros asuntos.

La prensa española es propiedad, en última instancia, de los bancos que han asumido sus deudas, y estos mantienen en vilo a las empresas periodísticas orientándolas hacia una u otra estrategia política de acuerdo con intereses que no son los de los lectores ni de la ciudadanía en general. En los últimos años hemos visto que se ha producido una concentración de los medios en torno a posiciones que podríamos calificar de derechistas siendo benevolentes y cualquier observador mínimamente moderado podrá constatar que un repaso de sus publicaciones arroja un aroma suavemente reaccionario. Los medios digitales, que hubieran podido aportar innovación o por lo menos cierta renovación son en general panfletos partidarios directamente subvencionados por fondos cuya procedencia más vale la pena, por caridad cristiana, llamar opacos. No hay futuro ni en la prensa impresa ni en la digital, salvo ciertos medios aislados que se empeñan en hacer periodismo, como Eldiario.es o Público  y algunos otros. La prensa española de hoy día es un conglomerado de periódicos de partido o de intereses fragmentados interesados en provocar ciertos estados de ánimo políticos que ha respondido, en el campo mediático, a un proyecto de derechización de la sociedad en general. En mi tesis doctoral “De qué hablan los periodistas españoles en Twitter” demuestro la extremada polarización ideológica de los profesionales en torno a un mundo ideológico e ideologizante que es muy reducido y limitado a lo que llamo “el Madrid periodístico institucional” en el que no se advierten señales de innovación ni de apertura de horizontes.

La recepción del nuevo gobierno por parte de ese mundo mediático, hecha a regañadientes, muestra no sólo las dificultades del sector para abrirse a una nueva realidad sino el recelo que siente ante la posibilidad de verse privado de ciertos alicientes económicos e institucionales con los que se ha venido sintiendo como pez en el agua. Falta saber ahora si el rediseño institucional que puede desprenderse del cambio acelerará unas transformaciones necesarias en la prensa o acelerará una obsolescencia informativa que se percibe ya como factual en el simple hecho de que los periódicos españoles de hoy se elaboran y se difunden de espaldas a los lectores y por tanto, del futuro más inmediato.

Els anys del Grup de Folk (2)

L’aparició del Grup de Folk, entre 1966 i 1967, va ser l’element que va donar un tomb radical al moviment de la cançó popular catalana. Tant que va ser el nucli del qual van sortir les diverses branques segons les quals la música i la cançó van acabar evolucionant: la música folk d’arrel, que es desenvolupa segons les línies del Tradicionàrius, Jordi Roure o de Jaume Arnella; la cançó avantguardista de rel psicodèlica i contracultural, com ara Sisa i Pau Riba; la cançó infantil participativa, de Xesco Boix a Noè Rivas, Àngel Daban o Els Cinc Dits d’una Mà; la música laietana i progressiva, a partir dels músics que es van aplegar al voltant de Jordi Batiste, Albert Batiste i Sisa; i el rock català, l’arrel del qual foren Els Tres Tambors i Pau Riba. Per, com diu la sentència antiga, el grup eren “nans que caminàven a esquenes de gegants”: va ser la feina de base de la cançó d’animació, callada i al marge dels cercles culturals i artístics establerts, i els seus impulsors, l’escoltisme, els moviments juvenils d’església i l’Hogar del Libro els qui van cuinar el cultiu de base, van fer possible la popularització del grup, el van dotar d’estructures i el van aproximar al seu públic natural.

TOT VA COMENÇAR AMB AQUELLS PETITS CANÇONERS DE BUTXACA. En el capítol anterior hem parlat de “Cançons a flor de llavi”, el cançoner de la JOC, que va ser publicat el 1955 per aquest moviment d’església i reeditat el 1964 per editorial Nova Terra. En aquella època no només no hi havia mp3, ni tan sols cassettes musicals; per la ràdio només es sentia música comercial i sovint queca i només qui s’apropava als nous moviments aplegats al voltant dels centres excursionistes, parròquies, corals, orfeons i grups culturals molt reduïts tenia accés a redescobrir les cançons tradicionals catalanes i les incorporacions al repertori de tonades semblants d’altres països. Oriol Martorell, músic i fill del gran pedagog Artur Martorell, va fundar el 1947 la Coral Sant Jordi. L’Oriol va esdevenir ben aviat un personatge molt popular entre aquesta jovenalla: a més de conduïr una coral que sabia com desmarcar-se de qualsevol pudor a resclosit que podia quedar en determinats entorns orfeonístics, era un gran animador de cant. La seva figura esprimatxada i bellugadissa, les seves expresions facials i les seves grandíssimes dots de comunicador el feien imprescindible a les concentracions d’escoltes o excursionistes, en les quals sabia encendre la llum màgica de la unió fraternal entre grups que volien enterrar els anys foscos i trobaven en aquests moviments la possibilitat d’una vida més enllà dels limitadíssims horitzons realment existents (alguns el recordareu dirigint “Els Segadors” a la primera Diada Nacional de Catalunya el 1976 a Sant Boi del Llobregat, i potser també com a diputat al Parlament pel Partit dels Socialistes de Catalunya). Hi havia grans entitats com l’Orfeó Català o petites agrupacions com els Cantaires de la Unió Excursionista de Catalunya, dirigits per Elisard Sala, però la Coral Sant Jordi era capaç tant d’escometre qualsevol repte del repertori clàssic com fer lluïr un campament general de Catalunya o una gran jornada escolta.

Quan un jovenot d’aleshores havia descobert de la mà d’Oriol Martorell –doctor en Història i llicenciat en Pedagogia– que la seva veu es podia afegir al cant col.lectiu, la màgia continuava funcionant: se sentia “empoderat”, com es diu ara i volia més i més d’aquell gust de llibertat, de realització personal i d’harmonització grupal. Calia aleshores espavilar-se i buscar gent que li agradés cantar i trobar els moments adeqüats per fer-ho.  Cal dir que no es tractava de grups estables i ni tan sols organitzats, sinó fruit de trobades efímeres a la tornada d’una excursió, a un foc de camp o en alguna acampada de breu durada, entre persones que probablement no es tornarien a trobar o com a mínim no en la mateixa formació. ¿Quin element, doncs, feia que aquell moviment espontani de cançons que es podien cantar anés fent-se permanent i general? Doncs la construcció progressiva d’un repertori conegut per tothom i compartit. Sense discos, i amb una enorme falta de cultura musical de base, que feia que poquíssima gent fos capaç de llegir una partitura, el vehicle van ser els cançoners en format de butxaca, pensats per a excursionistes, grups espontanis i escoltes, que es van anar creant.

L’èxit de l’esmentat cançoner i tot aquest context va suscitar una demanda ben aviat corresposta. Primer, l’editorial Nova Terra, d’inspiració catòlica progressista i amb una línia editorial orientada a donar suport al moviment obrer, liderada per mossèn Joan Carrera –que va arribar a bisbe en la democràcia– i Josep Verdura, líder obrer de base vinculat a CC OO i el moviment de barris. Després, una original empresa familiar fundada el 1945, Hogar del Libro. Una empresa independent però els propietaris de la qual la van posar al servei dels nous moviments d’església i especialment la joventut i tot el que fos innovador. L’Hogar (encara no es deia La Llar del Llibre, les empreses i comerços no podien tenir noms en català) estava formada per dues llibreries, una al carrer Bergara, al centre mateix de Barcelona, i una sucursal al centre de Sabadell; una distribuïdora –que es va fer càrrec del fons editorial de Nova Terra– i una editorial. L’editorial Hogar del Libro va tenir una orientació originalíssima; proporcionava materials als educadors en el lleure, als neixents especialistes en expressió corporal, musical i plàstica; facilitava la feina de l’escola de mestres Rosa Sensat i ben aviat va polaritzar al seu voltant tota l’edició relacionada amb el puixant moviment del jovent actiu i innovador, a més de publicar, per als capellans progressistes i les comunitats cristianes, els materials resultants del Concili Vaticà II. I el fill més jove de la família, Àngel Fàbregues, es va fer un forat en el negoci esdevenint l’editor més innovador del grup: es va fer càrrec de la línia de cançoners juvenils i la va innovar com mai no s’hauria pogut pensar. Àngel Fàbregues, una persona imaginativa, dinàmica, valenta i sobretot enormement empàtica i generosa, va ser l’home que va tenir la visió del que seria el Grup de Folk, el qui va saber aplegar i teixir tots els elements que li donarien força i va proporcionar la plataforma impulsora necessària per a que aquella colla tan heterogènia, improvisada i improvisadora fos capaç d’esdevenir una força d’alt impacte.

Al germà petit de la família el pare i els germans grans el miraven de reüll, però la seva iniciativa va proporcionar un èxit comercial innegable: es va empescar un cançoner destinat al públic d’aquestes publicacions però que deixava enrera les cançons tradicionals de muntanya i reproduia noves tonades per als campaments escoltes combinades amb versions en català d’èxits internacionals, és a dir, el que cantaven els joves dels anys 60, podriem dir que la repercussió en el món del cançoner excursionista de la influència de la nova cançó. D’aquell llibret, titulat “Uel.lé” i subtitulat “Cançons d’ara” se’n van vendre 10.000 exemplars de la primera edició en un any i 8.000 de la segona, una xifra insòlita no només per al gènere sinó per a l’edició en català en el seu conjunt. L’èxit de l'”Uel.lé” va estabilitzar la posició de l’Àngel a l’empresa  i la incorporació del seu equip de col.laboradors: Joan de Déu Soler i Amigó, poeta badaloní, traductor de cançons i estudiós del folklore, que ha arribat a ser el folklorista català més important contemporani després de Joan Amades; Jaume Arnella, cantant popular i poeta, aleshores diaque de la diòcesi barcelonina i obrer textil del Vallès Occidental; i Arseni Sallent, director general de les botigues de material excursionista La Tenda i dirigent de l’escoltisme catòlic. Més tard m’hi vaig afegir jo mateix al grup, però això ja ho explicaré més endavant.

Animats per l’acollida del cançoner renovador, el grup va pensar aleshores una edició d’un nou títol, en aquest cas directament adreçat als joves escoltes, amb cançons, danses, jocs i trucs d’animació, el Iukaidí, que palesava aquesta especialització en la foto d’un minyó escolta que saltava d’un arbre agafat d’una corda. Va tornar a ser un altre èxit, continuat de seguida per la seqüela, Iukaidí II: l’escoltisme ja havia deixat de ser un grup reduït per a l’educació dels fills de les classes benestants catalanistes i s’havia estés per barris, pobles i viles junt amb el naixent moviment de barris, els capellans obrers, les Comissions Obreres, havia deixat enrera un cert aire elitista dels anys 50 i era el moviment juvenil popular de tota una generació; es començava a experimentar amb noves orientacions educatives en el seu si i ja al 1966 l’escoltisme laic no confessional va incorporar la coeducació amb la creació d’unitats mixtes, a l’associació Girl i Boy Scouts de Catalunya.

L’Àngel Fàbregues era un d’aquests dirigents escoltes juvenils. I havia vist món, havia estat testimoni de com l’escoltisme havia donat impuls a una generació de joves francesos; precisament els qui protagonitzarien el maig del 68, havia experimentat el poder transformador del cant associatiu i veia més lluny que cap altre en aquestes possibilitats. I tenia les mans lliures per innovar perquè no depenia a l’efecte de la jerarquització del moviment escolta, disposava de la seva pròpia empresa i tenia la benedicció, valgui la redundància, del clero de la diòcesi. Era, en resum, la mostra vivent de que el moviment escolta de Catalunya podia formar noves generacions de joves dotats d’iniciativa, creativitat, un sòlid fonament ètic i una actitud de servei a la societat. El jove editor, amb la seva guitarra, havia aprés ben aprop de l’Oriol Martorell, havia rebut formació a França, era tossut, minuciós i valent… i tenia un cor més gran, valgui de nou la redundància, que una catedral.  Perquè aleshores no ho sabiem, però l’escoltisme europeu va fer, molt abans que s’inventés, el que ara fa l’Erasmus: emmotllar una nova generació de joves europeus capaç de mirar el futur amb confiança. I de seguida va descobrir que el folk seria la seva aportació personal en aquest sentit.

La sèrie comença aquí: Els anys del Grup de Folk (1)

I continua aquí: Els anys del Grup de Folk (3)

Els anys del Grup de Folk (1)

Va ser una bona idea commemorar el 50è aniversari de la fundació del Grup de Folk al mateix lloc on va nèixer publicament, el parc de la Ciutadella, a Barcelona. La creativitat i empenta de Jordi Fàbregas, anima bona de Tradicionàrius, i els seus aliats ho han fet possible. I el resultat és que més de mil persones es van reunir diumenge 27 de maig amb nosaltres per cantar plegats les cançons que mig segle abans havien estat els seus himnes de joventut. Fou un dia feliç per a tots i, calladament, tots sabiem que la jornada amagava un gran nombre de significats, molts compartits però també d’altres particulars. Miraré, en aquest post i en d’altres que en seguiran, de recuperar aquests signes i reflexionar-hi una mica.

I UN DIA LA GENT ES VA POSAR A CANTAR. El maig del 68 va començar, a Catalunya, al 1966, amb la tancada de joves al convent dels Caputxins de Sarrià per a fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i la consegüent repressió policial i gubernativa del franquisme. Els estudiants catalans van trobar de seguida el suport dels obrers i dels religiosos en un clima social molt diferent als anys foscos 40 i 50, marcat pel pluralisme i per nous agents de canvi. La manifestació de capellans amb sotana a la Via Laietana en protesta per la tortura a un dirigent estudiantil indicava que l’església romana ja no era equiparable al nacionalcatolicisme de la mateixa manera que el moviment obrer ja no era antireligiós, amb les parròquies i els capellans progressistes donant suport i formant part de Comissions Obreres (la Comissió Obrera Nacional de Catalunya es va fundar, el mateix 1966, a la parròquia de Sant Medir). Els nens, adolescents i joves més actius formaven part de l’escoltisme i no del Frente de Juventudes, els ciutadans s’associaven als centres excursionistes o casals de barri i tot aquest ambient generava una nova manera de viure no només contra sinó al marge del franquisme; eren les “illes de llibertat” que va teoritzar el PSUC i el PCE. Aquestes illes eren, de manera molt significativa, espais que deixaven enrera l’abatiment i la tristor dels anys de plom del franquisme, i tot d’una, la gent que hi vivia es va posar a cantar.

Els historiadors no han valorat prou –no sé si ni tan sols han valorat– el fet que un dia, en mig de la foscor franquista, la gent es posés a cantar de nou. Al manifest fundacional de la nova cançó catalana, “Ens calen cançons d’ara”, escrit per Lluís Serrahima i inspirat per Miquel Porter, els seus autors es van adonar de la importància d’aquest fet. Tota societat necessita cançons, i no qualsevol mena: cançons del temps present, que no només es puguin escoltar sinó transmetre i cantar. La intuició genial de Josep Anselm Clavé, obrer, francmaçó i fundador del primer diari comunista de Catalunya va ser que no només calia crear una consciència musical catalana, que aquesta neixeria d‘un moviment popular i que aquest moviment havia de ser associatiu i participatiu. Els cors de Clavé no van tenir continuadors a l’alçada d’aquesta visió, de manera que quan a la moderna societat de masses la música popular havia passat a ser industrialitzada, la societat catalana que renaixia a inicis dels 60 no tenia cançons “d’ara” en la llengua pròpia. La nova cançó va ser quelcom més que una correcció d’aquesta anomalia: va esdevenir un fenòmen cultural que es va afegir al corrent general de recuperació de la cultura catalana, amb un èxit popular massiu i immediat.

Amb Els Setze Jutges i altres artistes inspirats per ells Catalunya va recuperar unes “cançons d’ara” però, ai las, aquestes cançons no eren cançons per cantar-les de manera col.lectiva. El model de producció cultural personal no havia estat completat i contrastat pel model associatiu de Clavé. Quan va aparèixer Raimon va marcar una diferència: “Al vent” i “Diguem no” es podien corejar, i aquells brams –en el bon sentit– del noi de Xàtiva van obrir les boques de la gent i van eixamplar-ne els pulmons: “no, diguem nooo, nosaltres no som d’eixe món!”. Cançons que es podien cantar i que expressaven rebuig i ànsia de llibertat. Raimon no només va deixar bocabadat el públic sinó els mateixos Jutges (si llegiu avui les lletres dels components del grup no hi trobareu el més mínim vestigi de protesta ni de politització en els continguts; aquestes eren presents al simple fet de cantar en català i de fer-ho des de fora de la cançó industrialitzada dins el sistema franquista, com de seguida va deixar ben clara la censura oficial i les prohibicions gubernatives. Teniem cançons d’ara però n’hi havia poquetes que es poguéssin cantar, doncs havien estat pensades per ser escoltades.

Mentre la nova cançó catalana maldava per crear una cultura musical paral.lela a la indústria de la cançó en castellà sota model franquista, hi havia, però, un petit nucli resistent. I la bandera d’aquest grup irreductible era un petit cançoner imprés a una sola tinta, en tipografia i en paper barat: “Cançons a flor de llavi”. Havia estat publicat per la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i era fruit del treball de mossèn Francesc Baldelló i un grup de seminaristes. No eren cançons “d’ara” però es podien cantar, i va ser aquest fet el que les va fer actuals: tots els excursionistes duien un exemplar d’aquest llibret a la motxilla i es sabien de memòria totes les peces. Aquest repertori va sonar, irremissiblement, als focs de camp, als trens i als refugis de muntanya cada diumenge, cada cap de setmana, des del 1956 fins l’aparició dels primers discs d’Espinàs, Pi de la Serra i Raimon, i ben aviat el cançoner popular realment existent va aplegar les cançons més “cantables” dels autors (com ara “Pregària”, “Les portes” i l’esmentat “Al vent”) i els temes clàssics de muntanya com “Muntanyes del Canigó”, “La muntanya venerada” o “El vell xalet”. Allò que anomenem “kumbaià” ja era aquí molt abans que arribés la cançó del mateix nom.

Faltava, però, un element decisiu, o elements. I aquests els va aportar el pre-maig català del 1966. La gent s’havia posat a cantar i quan la gent es posa a cantar no hi ha qui la faci callar. Van passar moltes coses a la cançó, com el “Se’n va anar”, la repressió sobre Raimon i Pi de la Serra, l’èxit de Joan Manuel Serrat i la seva “Canço de matinada”, l’aparició de valuosíssims músics com Antoni Ros Marbà, Lleó Borrell, Josep Casas Augé, Francesc Burrull, Manuel Cubedo o Ricard Miralles, però faltava l’element decisiu, la visió genial de la cançó com a fenòmen associatiu, de grup i mobilitzador: cançons d’ara que es poden cantar i fer cantar i tot fent-les cantar participant-hi, fer que la gent es mobilitzi amb alegria i confiança.

Aquest “cinqué element” va ser el Grup de Folk i els seus genis inspiradors. En parlarem a bastament en el proper article, perquè aquesta sèrie… continuarà.

La sèrie segueix aquí: Els anys del Grup de Folk (2)

 

BIENVENIDOS A MI BLOG

DR. GABRIEL JARABA
Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo.

Soy un periodista senior en ejercicio desde 1967, con experiencia en prensa, radio, televisión e internet. Me dedico a tareas académicas y de activismo social como Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona. Actualmente sirvo como profesor en esa Universidad; en la Cátedra Internacional UNESCO Unaoc UniTwin de Alfabetización Mediática y Diálogo Intercultural, la Cátedra UNESCO de MIL para el Periodismo de Calidad, la Cátedra RTVE-UAB para la Innovación de los Informativos en la Sociedad Digital y en el Gabinete de Comunicación y Educación de la UAB.

Soy analista de la información y los medios en la Fundació Periodisme Plural y escribo en el diario Catalunya Plural. Hago investigación en comunicación, en redes sociales de internet y en humanidades digitales. Elaboro métodos de impulso de la creatividad y de gestión mental.

Autor de los libros Periodismo en Internet (Ed. Robinbook); Twitter para periodistas (Ed. UOC); Youtuber (Ed. Redbook) y ¡Hazlo con tu smartphone! (Ed. Redbook) y coautor de otras obras sobre comunicación y educación.

Como ciudadano promuevo el apoyo a Naciones Unidas en la perspectiva de Una Sola Humanidad, como colaborador de la ONG internacional World Goodwill – Buena Voluntad Mundial.  Soy miembro de la European Transpersonal Association y del Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona. Propongo un universalismo inclusivo basado en el humanismo y desde el catolicismo que ejemplifica el papa Francisco, y soy feligrés de la parroquia de Santa Anna.

Entre los 50 mejores blogs periodísticos

GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

Analista de la información y los medios en:

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 145 seguidores

SOY PROFESOR E INVESTIGADOR EN:

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Profesor e investigador

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

Professor de periodisme i comunicació

CATEDRA INTERNACIONAL UNESCO UNAOC UNITWIN DE ALFABETIZACIÓN MEDIÁTICA Y DIÁLOGO INTERCULTURAL

Profesor y Secretario Internacional para el Diálogo Intercultural

CÁTEDRA RTVE-UAB

Investigador

OBSERVATORIO PARA LA INNOVACION DE LOS INFORMATIVOS EN LA SOCIEDAD DIGITAL

Colaborador

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

Profesor

MENTOR

Corresponsal en España

MASTER EN PERIODISMO DE VIAJES

Profesor y tutor

MASTER EN GESTION DE LA COMUNICACION POLITICA Y ELECTORAL

Profesor

INSTITUT DE PSICOLOGIA TRANSPERSONAL DE BARCELONA

Formador y coordinador de la formación

CERTIFICACIÓN PROFESIONAL EUROPEA EN PSICOTERAPIA Y PSICOLOGIA TRANSPERSONAL

COLABORO EN AIKA. Diario de Innovación y Tecnología en Educación

FOCUSED Revista sobre educación y medios

CULTURA MASÓNICA

MASONERÍA CÍVICA, mi blog masónico

FUNDACIÓ L’ALTERNATIVA

junio 2018
L M X J V S D
« May   Jul »
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
252627282930