archivos

Archivos para

Mis publicaciones en Aika sobre educación, comunicación y tecnología

aika

Tengo la enorme fortuna de publicar regularmente artículos en Aika, diario de innovación y tecnología en educación, una publicación que ha abierto un importante espacio en el debate de ideas, recursos y acciones en el sector del campo educativo abierto a las inquietudes que provoca el actual cambio civilizacional. Aika es un diario digital de calidad promovido desde  el Gabinete de Comunicación y Educación de la UAB y la asociación educativa internacional Mentor, y  colabora activamente con en el MILID Unitwin Cooperation Program propiciado por Naciones Unidas y UNESCO; se integra en el movimiento global representado por la Global Alliance for Partnerships on Media and Information Literacy. Mi colaboración se debe a la enorme amabilidad de los profesores José Manuel Pérez Tornero y Santiago Tejedor, impulsores de Aika.

Ahora que llevo ya publicados algunos textos los traigo aquí para que los lectores de mi blog tengan un acceso directo y conjunto a ellos:

Whatsapp, los adolescentes y el nuevo no tiempo. El tintineo de la llegada de whatsapps a nuestro móvil es simplemente un leve aviso de lo que se viene, que nos reclama clarividencia, capacidad de reacción y adaptación a una nueva manera de estar en el tiempo y en el espacio, es decir, en el mundo.

Innovación en los informativos de TV. Si la prensa impresa se enfrenta a su propia supervivencia como medio que se expresa en un soporte de papel, en el caso de la televisión el reto no es menor: cómo va a transformarse y subsistir en un universo multiplataforma en el que no solamente se va a luchar por porciones de audiencia y cuota cada vez más pequeñas sino por la propia relevancia de la televisión informativa.

No tan líquida, caramba: la educación y la sociedad pétrea. La nueva sociedad pétreamente rocosa que emerge de las nieblas de la sociedad líquida nos muestra así la educación señalada como enemigo a batir por la nueva dominación. Y nos indica tanto las razones como la necesidad de defenderla para salvar no solamente a los jóvenes sino a todos nosotros.

Siete propuestas para ir más lejos en tu creatividad. Unas propuestas para ir un poco más lejos en el cultivo de la creatividad, que nos revelan que ser creativo no es ser ingenioso sino vivir asombrado por el mundo y los seres humanos.

Siete consejos para potenciar la creatividad en la vida cotidiana. La creatividad no es mera espontaneidad, inconcreción o peor aún, arbitrariedad consentida. Tampoco se trata de algo limitado a las artes, incluso a las plásticas. Ni siquiera lo que ha sido apropiado en exclusiva por la publicidad. La creatividad es consecuencia y causa del aprendizaje: la capacidad de dar respuesta a interrogantes de manera certera y de hallar soluciones nuevas a problemas conocidos o imprevistos.

La educación en la vida móvil.  La tecnología por sí misma no es interesante. Nadie se entusiasma ante una lavadora. La que atrae y apasiona es la que nos relaciona con otros seres humanos.

Todos los artículos de Gabriel Jaraba en Aika.

Encara no hem entés l’enorme aportació de Kilian Jornet a l’alpinisme

Walter-Bonatti

No s’està valorant prou l’enorme aportació de Kilian Jornet a l’alpinisme. Jornet no és només un ultratrailer, un esportista d’altíssima performance dotat de condicions físiques excepcionals. No és un noi que corre ràpid i amb gran resistència per la muntanya com podria fer-ho per qualsevol altra superfície natural o fins i tot artificial. Kilian Jornet no és un corredor, és un alpinista integral. I no és només un esportista, és un humanista de cap a peus.

Amb la seva ascensió ultraminimalista a l‘Everest (Chomolungma en la cultura local, que vol dir Deesa Mare de les Neus) Kilian Jornet ha mostrat molt clarament quin és el seu propòsit: tornar l’alpinisme a la seva essència. L’ultraminimalisme jornetià no és la recerca d’un més difícil encara sinó una actitud del.liberada i conseqüent: retornar l’alpinisme a una senzillesa equànime i elegant que mantingui en primer pla el protagonisme del diàleg entre l’home i la muntanya.

Kilian Jornet ha revolucionat el món de l’alpinisme d’una manera silenciosa per bé que les seves proeses són espectaculars. Ho ha fet generant una actitud filosòfica que, seguint Salvador Pániker, podriem anomenar retroprogressiva: retornar a l’origen com a actitud de progrés, havent aprés de tot el que ha passat però buscant una essència primigènia que passa per la recerca d’una senzillesa original. Trobem aquesta actitud retroprogressiva en el zen, el taoísme i alguns artistes plàstics moderns, com Klee, Kandinski i Miró.

Kilian no està sol en aquesta actitud, que ha generat igualment una nova concepció de l’escalada amb la nova escalada esportiva, que mira de prescindir al màxim de material, fins i tot corda, i busca l’adaptació màxima del cos i la ment de l’escalador a la roca, tant amb adherència com posturalitat. Els estreps, burins, bongs i escàrpies ja són reliquies i el que abans semblava imprescindible ara es mostra com a innecessari. Igual que el subministre d’oxígen a vuit mil metres, les cordes fixes o la concepció estratègica col.lectiva de les grans expedicions. Tornem a l’esperit dels temps de Whymper i Saussure.

La filosofia de l’alpinisme ha estat mal compresa i pitjor explicada. Amb laconisme i pragmatisme anglosaxó, algú va dir que calia pujar a una muntanya “perquè és allà”. Els francesos van afinar una mica més i van anomenar la pràctica “la conquesta de l’inútil”. En realitat, l’alpinisme és el model de l’exploració postmoderna per excel.lència; l’exploració moderna buscava tocar les fronteres, realitzar el descobriment, guanyar espai per a l’home (Auguste Piccard, amb batiscaf i globus va ser el darrer explorador modern) però l’exploració alpinística és la recerca de la condició humana desprovista de tot atribut: és l’exploració de la ment. Els alpinistes veterans com Jordi Pons, Josep Manuel Anglada, Elisabet Vergés i Carlos Soria es troben ara mateix abocats a aquesta comprensió.

L’alpinisme en orientació retroprogressiva busca despullar-se de tot el que no sigui un diàleg nu i radical entre l’home, la natura i la condició humana essencial. És una recerca extrema de la humanitat, igual que el zen, el dzogchen, l’art o la poesia. No es preocupa de la tècnica sinó de la resposta psicofísica, no s’ocupa del viatge extern sinó de l’intern. No raona en termes tecnoesportius sinó filosòfics i poètics; hi ressonen la passió per caminar dels grecs peripatètics o de Henry David Thoreau. De fet, per entendre Jornet cal llegir o rellegir Thoreau i Ralph Waldo Emerson i redescobrir el seu transcendentalisme. En aquesta manera de mirar retrobarem l’esperit dels grans alpinistes que van inspirar la nostra joventut, com l’immens Walter Bonatti, Lionel Terray, Kurt Diemberger, Reinhold Messner, Lino Lacedelli i Riccardo Cassin. Reviurem l’emoció de la lectura d’“El primer de la cordada”, de Roger Frison-Roche i ens adonarem que va haver un home que es deia Lluís Estasen. No es enyor romàntic de temps passats i Kilian Jornet ens vacuna contra aquesta malenconia. És un retorn a l’essència original i posar l’alpinisme novament sobre els seus peus.

Caldria ara que els alpinistes que vulguin i puguin deixin de banda aquest antiintel.lectualisme popular que malfia de la reflexió sobre el que un fa i esbrinessin què podem aprendre tots plegats d’aquest noiet.

Fotografia: Walter Bonatti

Nuevo artículo en Cultura Masónica

cm oficios de la logia

La revista Cultura Masónica ha tenido la amabilidad de publicar un artículo mío en su último número, un monográfico dedicado a los oficios de la logia. Titulado “El Segundo Vigilante, un guía nativo en un país desconocido, o el ejemplo masónico de Baloo y de Babalí, personajes de tebeo”, es una reflexión simbólica sobre el papel del oficial de la logia que tiene a su cargo la instrucción de los aprendices. Por extensión es también una argumentación crítica sobre la exigencia del compromiso masónico y la necesidad de que la formación en masonería se adapte a los nuevos tiempos.

Sumario de Cultura Masónica nº 29:

Editorial. Oficios de la logia.

El oficio de Venerable Maestro. Josep-Lluís Domènech Gómez.

La Primera Vigilancia. Vladimir Carrillo.

El Segundo Vigilante, un guía nativo en un país desconocido, o el ejemplo masónico de Baloo y de Babalí, personajes de tebeo. Gabriel Jaraba.

La fraternidad y el oficio. El orador. Javier Otaola.

Registro y memoria de la logia. El secretario. Rubén Baidez Legidos.

Tesorero, garantía silenciosa de igualdad. Juan Martín Mas.

El hermano hospitalario, columna de la fraternidad. Juan Martín Mas.

Maestro de ceremonias, el jinete del dragón. Guillermo de Miguel Amieva.

Hermano experto, el guardián y conocedor del rito. Jesús María Ruiz de Arcaute Gándara.

Guardatemplo, tradición e historia. Alberto Moreno Moreno.

Los diáconos, portadores de mensajes en logia. Alberto Moreno Moreno.

Maestro de la música, o “arquitecto de armonia”. Josué Bonnin de Góngora.

Oficios masónicos y geometría en el rito de Menfis. José Miguel Jato.

Comprar el nº 29 de Cultura Masónica

Leer mi artículo en línea en Gabriel Jaraba Online

 

 

 

Contra la religió

nazi naturism

Els partidaris del laicisme, que solem vigilar que la religió no es solapi amb l’estat, haurem d’afinar la vista, que no sigui que ens estiguem equivocant d’església. Els temps canvien i les religions també, i en la societat líquida , quan un element no fa la funció que se’n espera és substituït per un altre de diferent que fa una feina semblant.

Com saber quina és la religió actual i el seu paper polític, que és justificar l’injustificable i que la gent no badi boca? No és la new age, com pensen, pobrets, catòlics i cientifistes (aquests estranys siamesos enganxats per l’esquena) ni el pseudobudisme corporatiu. Ja fa temps que algunes ments crítiques indiquen que la religió d’ara és la religió de la salut. Seria el més natural atés que la salut ven diversos “valors” alhora al ciutadà individualitzat d’avui: seguretat tangible, promesa de longevitat, valor compartit amb la comunitat però gaudit personalment, acceptació i prestigi social i salvació. Hi ha a favor d’això fins i tot una prova del nou: el sorgiment de les corresponents heretgies en la forma dels antivacunes i altres moviments semblants.

A la religió de la salut ens han dut de bracet tres estranys companys de llit: el catolicisme antiabortista, el cientifisme materialista i el consumisme capitalista. El primer, quan postula que el valor suprem és la vida, quan no és cert: ho és la llibertat; per la llibertat d’un o dels altres es perd la vida si cal, com van mostrar Jesucrist i Espartac. El segon, per voler esborrar de la raó humana qualsevol vestigi de transcendència; l’ànsia de transcendència té horror vacui. I el tercer, perque el consumisme fa realitat la funció del geni de la llàntia màgica: t’ho puc concedir tot ara i aquí, l’eterna promesa de la màgia. La religió de la salut és una potent religió de substitució que presenta una fortalesa que no trobem a les religions transcendents: és indiscutible des del punt de vista de la raó pràctica.

La fortalesa imbatible de la religió de la salut — reforçada pel culte menor del naturisme essencialista — fa temps que ha estat identificada pel poder polític. El poder s’imposa mitjançant dues funcions: espantar i afalagar. La religió de la salut pot ser utilitzada en un i altre sentit segons convingui; és per tant poder en estat pur. Vegeu com el poder administratiu ha absorbit el reciclatge com a proposta de model de capteniment cívic tot rescatant-lo de l’ecologisme despullat de connotacions crítiques.

Però la veritable demostració del funcionament de l’aliança impúdica entre religió i poder avui dia és, precisament, veure com s’hi relacionen. Hi ha una manera infal.lible d’identificar el pervers mecanisme d’utilització mutua entre poder polític i poder religiós: quan es fan mesures de govern que ningú s’atreveix a discutir perquè estan basades en un fonament religiós acceptat per tothom. Així era a l’edat mitjana europea i així és a algunes societats musulmanes. Ara acabem de gaudir d’una petita mostra d’aquesta santa aliança: l’impost del Govern de Catalunya sobre els refrescos ensucrats.Les esquerres ecologistes l’han aplaudit, perquè l’ecologisme és devot també de la religió i abomina dels corresponents dimonis, els pèrfids cocacola i bollicao i ningú no gosaria dir que el rei va nu. Però la mesura és allò que abans dèiem una alcaldada. Perquè no penalitza les grans corporacionsfabricants del producte sinó les butxaques dels consumidors indefensos. La realitat atea és aquesta: quan un centre de poder no pot contenir els qui són més poderosos que ell s’abraona sobre els febles. Feble amb els poderosos i dur amb els febles, vet aquí l’exemple del mal govern. El mal govern s’ajudava abans amb la religió, i pel que veiem, ara també. No ens hem mogut de lloc. Què útil que és la religió, Déu meu.

Publicat a la xarxa de microblogs Medium

La revista Lupa Protestante ha tenido la amabilidad de publicar la versión de este artículo en lengua castellana. Mi agradecimiento a Lupa y mi recomendación a los lectores de que descubran esta magnífica publicación teológica.

Contra la religión

Lupa Protestante

Otros artículos míos en Lupa Protestante

BIENVENIDOS A MI BLOG

DR. GABRIEL JARABA
Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo.

Soy un periodista senior en ejercicio desde 1967, con experiencia en prensa, radio, televisión e internet. Me dedico a tareas académicas y de activismo social como Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona. Actualmente sirvo como profesor en esa Universidad; en la Cátedra Internacional UNESCO Unaoc UniTwin de Alfabetización Mediática y Diálogo Intercultural, la Cátedra UNESCO de MIL para el Periodismo de Calidad, la Cátedra RTVE-UAB para la Innovación de los Informativos en la Sociedad Digital y en el Gabinete de Comunicación y Educación de la UAB.

Soy analista de la información y los medios en la Fundació Periodisme Plural y escribo en el diario Catalunya Plural. Hago investigación en comunicación, en redes sociales de internet y en humanidades digitales. Elaboro métodos de impulso de la creatividad y de gestión mental.

Autor de los libros Periodismo en Internet (Ed. Robinbook); Twitter para periodistas (Ed. UOC); Youtuber (Ed. Redbook) y ¡Hazlo con tu smartphone! (Ed. Redbook) y coautor de otras obras sobre comunicación y educación.

Como ciudadano promuevo el apoyo a Naciones Unidas en la perspectiva de Una Sola Humanidad, como colaborador de la ONG internacional World Goodwill – Buena Voluntad Mundial.  Soy miembro de la European Transpersonal Association y del Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona. Propongo un universalismo inclusivo basado en el humanismo y desde el catolicismo que ejemplifica el papa Francisco, y soy feligrés de la parroquia de Santa Anna.

Entre los 50 mejores blogs periodísticos

GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

Analista de la información y los medios en:

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 146 seguidores

SOY PROFESOR E INVESTIGADOR EN:

CATEDRA UNESCO DE MIL Y PERIODISMO DE CALIDAD

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Profesor e investigador

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

MENTOR

CERTIFICACIÓN PROFESIONAL EUROPEA EN PSICOTERAPIA Y PSICOLOGIA TRANSPERSONAL

mayo 2017
L M X J V S D
« Abr   Jun »
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031