Sant Jordi, el dia de l’esperança

sant jordi

Per a mi els dos dies més grans de l’any són Nadal i Sant Jordi. Sant Jordi és el dia que els catalans som feliços, en el qual ens mostrem com voldriem ser, tot fent una representació col.lectiva d’una vella aspiració: viure com es viu allà on la gent és lliure, desvetllada i feliç, que deia el poeta. Quan era un preadolescent que maldava per sortir del petit món en el que vaig passar la infància la diada de Sant Jordi em va descobrir com era, o com podia ser, el món real que tenia a tocar, més enllà dels móns de Verne, Dumas i Twain que havia devorat a soles. Sant Jordi representava el món en el qual jo volia viure. Igual que ara.

M’agrada que Sant Jordi s’hagi convertit en un esdeveniment de masses. Que venguin molts llibres els escriptors anomenats mediàtics, els famosos, els personatges coneguts per altres activitats. Qui escriu és escriptor, no hi ha un lloc on et despatxen un carnet d’escriptor. La legitimitat d’escriptor te la donen els qui compren o llegeixen els teus llibres; no hi ha res més democràtic. I si qui ha escrit el llibre del famós és un negre literari, bona sort, que bé que l’escriptor haurà cobrat la seva feina. Ara bé, hi ha gent que pensa com aquell que deia “aquest Mozart no deu ser tan bo si agrada a tanta gent”.

Sant Jordi és el dia del llibre, no el dia de l’escriptor o de la literatura de ficció. I la presència del llibre als carrers de la ciutat, convertit en protagonista i objecte d’admiració. Malgrat que sigui el dia que compren llibres els qui no en compren els altres dies; malgrat l’intent de fagocitació política per part d’institucions, dirigents i grups; malgrat el dirigisme de la gran indústria editorial; el dia del llibre és el dia de l’esperança. Actualment assistim a un fet insòlit en la història: la tradicional admiració i respecte de les classes populars per la cultura s’ha perdut. S’ha trencat un vincle molt subtil entre cultura i treball, que existia mentre els treballadors veien l’adquisició de cultura com a mitjà d’ascensió social. La crisi actual de l’escola no és altra cosa que l’expressió d’aquest trencament: les criatures s’avorreixen perquè no veuen sentit en el que fan i ben aviat s’hi giren d’esquena, l’aprenentatge i la formació no els diuen res perquè els consideren inútils, veuen les oportunitats de promoció en un altre lloc, en esdevenir famós en l’àmbit de la comunicació i l’entreteniment, o en la promesa de diversió immediata que proporcioni dosis d’intensitat i aliment al narcisisme adolescent. Els pares, conscients que l’ascensor social no funciona, s’enfronten a l’escola considerant-la un aparcament provisional dels seus fills, i s’enfronten als mestres com a representants d’alló que els frustra, com a funcionaris inútils que posen en evidència el buit en el qual els seus fills viuen; també aspiren a que ells obtinguin la quota de gaudi a la qual creuen que tenen dret i demanen que se’ls doni “alguna cosa d’útil” per a tirar endavant en la jungla socioeconòmica. La cultura ja no és percebuda com a quelcom admirable sinó com a un destorb prescindible que només els privilegiats es poden permetre però que per a ells no representa res.

Aquest és el cultiu social en el qual el dia del llibre es fa present. No l’estat de la creació literària o el de la comercialització editorial, no l’estat de la llengua catalana en el medi ambient sociopolític. La paradoxa és que l’èxit general i la massificació de la diada s’esdevé en mig d’aquest tràgic trencament històric. Aquest entusiasme general al voltant del llibre és el darrer reducte dels qui creuen que la cultura val la pena, ni que sigui en la seva expressió més prima o intranscendent. La celebració massiva de Sant Jordi ofereix a la cultura la taula de salvació en termes del que a la societat actual compta de veritat: l’admiració de les masses, la consideració de quelcom com a desitjable, l’aire de prestigi al voltant d’un objecte o fet, l’atracció popular en forma de mercat real o potencial: se’n diu audiència.

Més enllà d’aquesta multitud momentània només resta el buit de la televisió, el famoseig i el narcissisme alimentat per la nova comunicació. El gran diner i el poder que treballa per reduïr la ciutadania en dos, un exèrcit d’infraempleats i una munió de candidats al lumpen –amb gairebé un 45% d’atur juvenil– va guanyant terreny mentre fa retrocedir una a una les conquestes socials i democràtiques de les darreres dècades. Les masses que ahir van omplir els carrers de Barcelona són els últims creients en que la cultura val la pena, ni que sigui representada per un llibre de receptes de cuina. No, no està tot perdut mentre aquestes masses surtin al carrer somrients i disposades a celebrar un dia de primavera que la vida val la pena. El trencament entre treball i cultura és una realitat en els sectors del proletariat profund que es troba al caire de la lumpenització. La responsabilitat dels qui ahir van celebrar la vida i la cultura és impedir que aquest trencament es faci més gran. I, animats per l’èxit de Sant Jordi, posar-se ara a salvar l’escola. Per això, que visquin tots els llibres i tots els seus autors, sense excepció.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s