Periodistes que moren: la fraternitat no es trenca

Peiro

Gairebé mai escric sobre la mort de companys de professió, personatges que he conegut o, sobretot amics personals, que a més poden pertànyer a les dues categories anteriors. Ja vaig haver de fer-ho per obligació quan treballava a El Periódico, començant per  Xesco BoixGato Pérez, i no ho he tornat a fer mai més, amb una sola excepció, Josep Pernau, perquè era un dels meus tres mestres (un altre fou Josep Maria Huertas Claveria, i aquí ja no vaig tenir esma; Josep Maria Cadena, persona única a la meva vida, encara és feliçment viu).

A mesura que un es va fent gran aquest degoteig de desaparicions sovinteja i l’agenda es va buidant de telèfons que ja no responen. Alguns alumnes meus es sorprenen quan els dic: “Es que una gran part dels meus amics són morts” i em planyen. No; no escric dels amics que han mort perquè no tinc nostàlgia. Ben al contrari, i no és contradictori: tinc una memòria ferma i viva del passat, però per res del món voldria que tornés. Els meus amics són vius a la meva memòria i al meu cor, perquè recordar es “re-cordar”, tornar a passat pel cor (cor, cordis, en llatí). Crec en la continuïtat de la consciència, o com dèiem abans al Credo, en “la vida eterna” (per mi no és abans sino ara, el pronuncio cada dia). No hi ha enyorança ni nostàlgia en el meu record sino tendresa.

I un nota que encara es fa més gran quan els mitjans li demanen declaracions sobre la desaparició d’un coetani. Ahir em va passar amb la mort de Julià Peiró, el gran cronista de la nit, la faràndula i la frivolité, que va arribar a ser la figura més destacada de la crònica nocturna de Barcelona (gènere avui desaparegut). Txerra Cirbiàn, vell amic i redactor d’El Periódico, hi va reproduïr una declaració meva en el diari del qual Julià i jo vam ser fundadors probablement perquè considerava significatiu el que un company d’aquella generació redaccional pogués dir.

Quina sensació més estranya. No per lloar la memòria d’un amic desaparegut sinó perquè, de manera molt subtil, un és percebut com algú que és més aprop dels que són allà que dels que són aquí. Aixi, és com si un pertanyés ja més al món dels que son morts, vist com algú especialment agermanat amb els qui ja no hi són. Que se’m entengui: quan algú em diu “en els teus temps…” sempre responc: “el meu temps és aquest, el passat ja no existeix, el que m’apassiona és ara mateix”. Estic molt ocupat en totes les coses apassionants que passen ara i estic sempre amb gent jove, gairebé mai de la meva edat. La meva memòria és per a que l’aprofitin els joves si volen, i si no, també està bé, doncs cadascú s’equivoca amb els seus propis actes.

La memòria dels meus que ja no hi són és, com he dit, tendra i sempre present. I això, en lloc d’entristir-me o angoixar-me, m’allibera: la fraternitat no es trenca. Així de simple. I sí, en Peiró era un gran tio.

El Periódico: La noche barcelonesa pierde a Julià Peiró

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s