GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

Inauguracio de la política killer a Catalunya: contra ridícul, vitriol

Mas Puigdemont

El 9 de gener de 2016 marca un abans i un després en la política catalana: el pas de la política de gestos a la política de viertat, és a dir la que deixa cadàvers pel camí i que busca, no necessàriament de manera cínica, el millor per a la col.lectivitat a partir d’accions que no voldriem que els nostres fills fessin. No és que no hi hagi cadàvers en el camí de l’evolució de la Catalunya democràtica: el de Pasqual Maragall, per exemple, però també els de Josep-Lluís Carod-Rovira, Raimon Obiols, Joan Reventós i Antoni Gutiérrez Díaz, en els seus moments. Sobre la inesperada solució d’Artur Mas al trencacolls del procés hi planen tres ombres històriques: la solució d’Alexandre al problema del nus gordià, la solució de l’alternança Putin-Medvedev al problema de la reconstrucció de l’estat soviètic sense soviets ni socialisme i la solució de Tamayo i Aguirre al problema de la consolidació de l’aznarisme pivotant sobre la comunitat de Madrid. Arran d’alguns comentaris informals que vaig fer ahir, d’urgència, hi ha que ha cregut exagerat i injust que jo hagi parlat de tamayazo. No cal, si ho voleu així, hi ha prou amb observar amb mirada entomològica aquesta col.lusió entre grups parlamentaris  i amb esperar a veure si l’oferta que un d’ells ha rebut era d’aquelles que no es poden rebutjar, en el sentit que va donar a l’expressió el gran Mario Puzo. Personalment no crec que hi hagi hagut coacció ni compra i venda, senzillament, Artur Mas s’ha revelat com a un veritable killer polític i ha mostrat als quatre vents com és de fàcil veure’s obligat a prendre la pròpia medecina quan un penja exclusivament d’un discurs i no d’una estratègia política pròpia del segle XX i en lloc del XXI. El tamayazo, si s’ha esdevingut, ha estat pactat, tot i que els camins que duen als pactes poden ser tortuosos i de vegades recorreguts a contracor.

L’abans i el després representa, i no és poca cosa, la necessitat d’allunyar-se d’un discurs i una cultura política propis del tardofranquisme i la transició. Aquesta cultura està basada en un mite i una gesticulació corresponent. El mite és “entre tots ho farem tot”, sorgit de la força de l’evolució democràtica de la societat catalana durant els últims anys de vida de Franco, quan es va produïr la veritable “desconnexió”: les formes quotidianes i culturals de la vida catalana van fer abstracció del règim i les seves institucions i obligacions, tot considerant-ho una molèstia passatgera; el nucli de la cosa era la visualització progressiva d’un “nosaltres” que esclata amb les manifestacions per l’amnistia de febrer de 1976 i el primer onze de setembre legal a Sant Boi de Llobregat. Les grans manifestacions dels darrers onzes de setembre han estat filles d’aquella mentalitat, però en aquests darrers mesos els ciutadans han descobert que no hi ha prou amb ser bons i valents per a aconseguir el que es vol. El pansiment emocional col.lectiu al voltant del procés és signe que aquest descobriment ha anat obrint-se pas entre la gent, i la concentració dual del darrer cap de setmana a la plaça de Sant Jaume i a la de la Catedral han estat la caricatura enfebrida de la malura que precedeix la revifalla.

La revifalla l’ha aplicat el president en funcions amb dosi de cavall. Un espectacle de política maquiavèlica practicat a cor obert sobre la taula d’operacions. Personalment, crec que l’habilitat de Mas supera la de Putin. Medvedev era un quasi enemic que ha acabat fet ostatge i obligat a aplicar la política putiniana amb més èmfasi que el seu autor. Puigdemont, en canvi, no és un titella ni un substitut de temporada. El nou president de la Generalitat de Catalunya és la gran esperança blanca de l’independentisme moderat, un home de coratge, imaginatiu, visionari i amb fam de futur; és un president 2.0 amb mentalitat de cultura de xarxa (per la qual cosa aquest modest blog li dóna una benvinguda afectuosa). Però el president sortint ha fet una advertiment: el pas que fa és, certament, al costat però no enrere, doncs, per si algún no se’n havia adonat, el procés independentista inclou la refundació de CDC sine qua non. Alguns ens preguntem, val a dir, si vist el que hem vist fins ara, el procés és, en el fons, alguna cosa més que aquesta refundació –amb un moviment social transversal sincerament interessat per la independència com a comparsa– amb un objecte estratègic ultrapartidari: reformular les relacions entre els grups hegemònics del diner i el poder a Catalunya i, en el marc d’aquesta reformulació i redefinició de forces, garantir que el que és i el que representa històricament el pujolisme segueixi essent qui gestiona la centralitat política, l’administració i la propaganda.

La cirurgia d’urgència ha estat aplicada sense gaire miraments a certes formalitats parlamentàries. Però l’esquarterament de la CUP en un tres i no res és especialment cruel quan té de rerafons l’espectacle de les seves darreres assemblees (en les quals es combinaven diversos mites que a partir d’ara s’esvaïran progressivament: l’esmentat mite del civisme benefactor col.lectiu dels catalans, el del poder assembleari com a forma superior de la democràcia, el de la fracció pura de l’esquerra que fa guàrdia per salvar l’essència dels probables traïdors). La sofisticació malèvola del text de l’acord i el seu contingut no amaga cap interés espuri, de diner o de poder, sinó que mostra clarament l’abast de la nova política de veritat: contra discurs i gestos basats en la irrealitat i l’autocomplaença narcisista, humiliació infligida davant tothom i encadenament a la política dominant si et plau o per força (“oi que dius que ets independentista? Doncs ara ho seràs de debó”). Tant fa si el vitriol vessat sobre la petulància de la CUP la dissoldrà ara o demà, el mal ja està fet i des d’ara tota agrupació política farà bé de no creure’s la pròpia propaganda. I això val també per a ICV, EUiA, els Comuns i Forcades (que ja ha tastat la diferència que hi ha entre fer política amb hàbit o sense).

Com va dir Franco quan es va assabentar de l’atemptat que va acabar amb la vida de Carrero Blanco, “no hay mal que por bien no venga”. Carles Puigdemont, com he dit, és el president que als ciutadans dospuntzero ens encanta. En les seves mans, la transversalitat necessària per al procés adoptara matisos nous. ERC haurà d’anar amb compte perquè la seva figura és molt més difícil d’apunyalar en l’ombra que d’altres. I tots plegats ens podem veure sorpresos per algú que sap com passar pantalla de veritat i crear escenaris molt més creatius que els basats en els relats polsegosos del tardofranquisme i la transició.  Aquests escenaris exigiran a les esquerres abandonar igualment el vell relat i filar molt prim si volen abastar l’esperança que han albirat en les últimes setmanes. I això passa per una reformulació radical, ambiciosa, valent, generosa i imaginativa d’allò que fou Catalunya si que es pot i que ja no és pero segueix podent i potser encara més.

Karma Peiró, a Nació Digital: un president activista de la internet catalana.

Foto: Artur Mas i Carles Puigdemont (Efe).

Archivado en: Independència, Política

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 923 (sobre 1.045) amb 1.333 tuitaires seguidors i un 62 (sobre 100) de quota d’influència a Klout.

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:

EL MEU TWITTER

  • Periodista no és qui té el títol sinò qui pensa i actua com a periodista, i ho fa professionalment. Si un alumne ho fa ho és @amandasfranch 2 hours ago
  • Quan un estudiant diu que és "projecte de periodista" no és lloablement humil sinò que rebaixa el seu perfil professional @amandasfranch 2 hours ago
  • Els estudiants de periodisme no s'han de definir com a "projecte de periodista" sino per les seves habilitats i virtuts @amandasfranch 2 hours ago
  • Anotad lo que valen los ebooks y cuando el IVA pase del 21% al 4% ved si han bajado de precio. Y luego lloran y maldicen la tecnología. 2 hours ago
  • RT @JMPEREZTORNERO: @GabrielJaraba @aikaeducacion en el futuro, no habrá educación sin pantallas. Así que toca que la educación esté en tod… 5 days ago
Follow Me on Pinterest
enero 2016
L M X J V S D
« Dic   Feb »
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 62 seguidores

A %d blogueros les gusta esto: