CUP + JxS: un obscé espectacle antidemocràtic d’opacitat, com una història de kremlinologia barata i demodé

lecarre

L’escandalós no és que una nació moderna com Catalunya, que aspira a ser un estat més d’Europa, estigui tres mesos sense govern perquè els qui haurien de votar la investidura del president no es posen d’acord. L’escandalós no és que el partit majoritari hagi de transigir amb propostes de govern que no són seves –ni dels qui els han votat– si volen propiciar el pacte. El que és veritablement escandalós i socialment intol.lerable és que tot aquest procés –el veritable “procés”?– que dura un trimestre consisteixi en unes negociacions secretes de les quals no es filtra ni tan sols una micona que pugui alimentar ni tan sols la morbositat dels observadors.

Hores i hores de conversació sobre les diferències entre nova i vella política, centenars de pàgines escrites per politòlegs sobre les tendències renovadores en la política democràtica, tot plegat per això: per acabar convertint Catalunya en un nou Kremlin. Us enrecordeu dels kremlinòlegs? Eren aquells observadors avesats a escrutar la impenetrabilitat del règim soviètic durant la guerra freda, veritables especialistes en inferir d’un gest d’un dirigent del politburó, una caiguda en desgràcia d’un funcionari, una inesperada ascensió en l’escalafó de la nomenklatura un gir previsible en les postures de la Unió Soviètica en el tauler d’escacs de la política internacional o una  probable escletxa en un sistema monolític. Aquesta disciplina a cavall entre la politologia, la comunicologia i la diplomàcia ara ens fa riure, però en els anys 50, 60 i fins i tot 60 ocupava la centralitat en la manera de mirar el món de les grans potències. Amb Khruixtxhov, amb Brezhnev, amb Andropov, amb Chernenko. De fons, l’ambient seductor, inquietant i enrarit de les novel.les de John LeCarré.

Simpatitzo amb el caràcter de moviment popular i de base de la CUP, les seves preocupacions i la voluntat revolucionària. Aprecio l’esperit de lideratge d’Artur Mas, insòlit en un país que, com hem vist, estem veient i continuarem contemplant, abomina de l’excel.lencia, desconfia de la vàlua personal i és especialista en desmuntar el que funciona i abatre el que destaca. Però em sembla obscé assistir a aquest espectacle, no ja de vella, vellíssima política, sinó d’una opacitat antidemocràtica intol.lerable, insufrible i imperdonable en el temps actual. No m’impressionen les assemblees: qualsevol militant mínimament expert sap com són de manipul.lables i quina relació s’hi estableix amb l’avantguarda dirigent. De fet, el xou de Manresa i els que estiguin per venir no valen ni per atenuar ni un bri l’ominosa opacitat regnant. Només faltava treure a passejar l’assassí de Bultó per demanar seny (!) per a que l’obscenitat assolís un nivell mai no vist. Ni Julian Assange –tan lloat– ni el seu Wikileaks en pes seria capaç de llençar ni una mica de llum sobre aquestes tenebres en que ens mantenen els que es suposa que han de dirigir, ai, el país. La condescendència d’actors no electes com Muriel Casals, Jordi Sànchez i el nou president d’Òmnium augmenten encara més la sensació de pena, tristesa i mediocritat.

Els governs tripartits ens van deixar tips de l’espectacle del tacticisme de vol curt i ras de les forces polítiques catalanes. El pitjor de la xerrameca políticament correcta va servir de cortina de fum per als equilibris entre impotències governatives diverses. Però això ho supera tot: tant parlar d’antipolítica i aquí teniu totes les forces polítiques catalanes enganxades en una no política no democràtica basada en l’opacitat, el despreci al vot dels ciutadans i al seu dret a saber el que en fan els seus dipositaris i el menysteniment miserable de l’opinió pública i la dignitat de la ciutadania.

Tant em fa el que pugui sortir d’aquestes maniobres ademocràtiques. La víctima ja està exposada davant tothom i es diu democràcia. Pitjor encara: es diu Catalunya. Un país que no mereix ser rebregat d’aquesta manera. Fora màscares, dimissions en general i eleccions ara mateix. Quan hi ha kremlinologia no hi ha democràcia. Tota la resta són excuses.

Fotografia: John LeCarré.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s