Qui ho havia de dir: Clochemerle al Born, 80 anys després

clochemerle

Quina raó tenia l’admiradíssim Oscar Wilde quan va dir que “la natura imita l’art”. Però va ometre afegir que sovint ho fa aportant un toc d’ironia malintencionada. L’episodi de l’urinari públic a cel obert instal.lat en una paret del Born i l’escàndol amb que un sector políticosocial barceloní ha reaccionat davant la disponibilitat del nou servei semblen indicar el nivell en que potser caldrà situar certa concepció de la política municipal a partir d’ara. Des que Ada Colau i el moviment que l’ha fet elegir han arribat a ocupar la seu que en altre temps van ocupar Maragall, Porcioles i Pich i Pon, les 200 families i els opinionmakers que mamen de les seves sines han reaccionat com si se’ls hagués aparegut el fantasma de Ferrer i Guàrdia. Els descendents directes de la generació que no va estaivlar l’afusellament al pedagog lliurepensador i que van arrufar el nas davant la publicació de “La ciutat del perdó” del no menys admiradíssim Joan Maragall s’han pres la presidència colaviana com si les milicianes de la CNT-FAI haguéssin tornat a sortir al carrer, Mauser a l’espatlla. És clar que la Gran Encisera ja no és una forja de bombes Orsini però hi ha gent que ni oblida ni aprén. Potser si llegíssin i recordéssin, això sí, el llegit s’estalviarien de fer el ridícul.

Perquè l’història de l’urinari del Born és, a grans trets, exactament igual que la d’una novel.la satírica publicada a 1934 que va seer un èxit de vendes internacional dècada rere dècada i va inspirar una sèrie de la BBC. Es tracta de “Clochemerle”, de Gabriel Chevallier, que situa l’acció a un poblet de la regió del Beaujolais, pròsper, conservador i sovint queco, en el qual un dia l’alcalde vol oferir al veïnat un modern servei com els que hi ha a la capital i instal.la un urinari, apte per a dues persones de sexe masculí per a que hi pixin dempeus a la via pública però sense que es puguin albirar els detalls de l’acte gràcies a una artística barana opaca feta de ferro forjat. D’aquests urinaris se’n deia “vespasianes” i sovintejaven força a Paris fins ben entrats els anys 50. Crec que a Barcelona també n’hi havia hagut, a la plaça Urquinaona, al costat dels urinaris subterranis fa temps inutilitzats.

La col.locació de l’urinari a cel obert al costat de l’església parroquial de Clochemerle causa la indignació escandalitzada de les mares de família, les joves solteres i la junta parroquial, puix tots plegats consideren que la instal.lació a tocar de l’església del poble és un sacrilegi i la possibilitat que els senyors el facin servir en horari diürn, una cotxinada mai vista a la vila. Aquest és l’inici de la trama argumental que serveix a l’autor per a fer un retrat, irònic i cru però sovint tendre de la vida de cada dia a un llogarret provincià que ha esdevingut un clàssic de la literatura d’humor que sovint s’ha motejat com a “crònica rabelaisiana”. Des d’aleshores, Clochemerle ha esdevingut una referència inexcusable per a definir un exemple d’escàndol hipòcrita i ridícul propi d’una societat provinciana.

“Clochemerle” va ser publicat per Le Livre de Pôche i la seva traducció a l’anglès, per Penguin Books. A Espanya va arribar amb la creació del Círculo de Lectores, genial idea de Reinhard Mohn i Pere Quintana, al 1962, i va formar part del llençament de lentitat va dur a terme. Recordo que la novel.la còmica de l’urinari era oferta amb títols tan sòlids com “La impaciencia del corazón”, de Stefan Zweig, gens malament per a una camnpanya de promoció de la lectura popular.

Cinquanta-tres anys de la seva publicació al nostre país i d’haver estat un dels llibres més populars de la primera fornada del Círculo de Lectores, “Clochemerle” segueix essent una novel.la exemplar. Exemplar de com passen les dècades i certes mentalitats romanen idèntiques a elles mateixes, i exemplar, sobre tot, de que quan certa opinió pública es mou o es deixa moure per determinades nicieses és senyal que una societat ha optat pel camí de la decadència. Perquè aquí ningú llegeix ni encara menys recorda el que ha llegit i el que no ha llegit.

4 Comments

  1. Posar un urinari contra una església és una estupidesa que l’autor no podia posar enlloc més que en un llogarret provincià que fés riure. Era impossible fer la novel·la situant la història a Paris, a Chartres, a Estrasburg o a qualsevol altra ciutat amb una esglesia monumental, i en general a cap ciutat perquè el seu ajuntament mai seria tan ximple de posar l’urinari en un lloc així.

    En canvi, l’ajuntament de l’Ada Colau ha reeixit a reeditar la història ridícula de Clochemerle en una ciutat que es vol cosmopolita i que és la capital del país. Posar l’urinari contra la paret del Born no escandalitza ningú per por de veure res que fereixi el pudor, sinó que escandalitza per l’estupidesa de posar una andròmina espantosa junt a un edifici catalogat i per posar homes a pixar contra el Born: el principal jaciment arqueològic mundial del s.XVIII i reliquia de la Barcelona del 1714 arrasada per Felip V.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s