La Barcelona actual o el perquè de tot plegat

bcn

La vida no només és irònica i paradoxal sinó cruel. Ves per on és amb el partit dels botiguers manant a l’alcaldia que el comerç tradicional de Barcelona s’enfonsa. Per la llei dels lloguers però també perquè moltes estructures polítiques vigents estaven pensades per la governança d’una altra societat. Vaig sentir dir un dia a Joan Majó quan era ministre d’Indústria que l’escola prepara la gent per a una societat que ja no existeix; podriem dir que els partits i les institucions actuals pretenen organitzar les restes del que ja comença a ser una altra cosa. Les botigues tradicionals, allò que impedeix que una ciutat sigui un “no lloc” (Marc Auge) van desapareixent mentre Convergència i Unió en versió municipal és impotent per aturar el degoteig; si el PSC, fins i tot amb ICV, estigués al seu lloc, els passaria el mateix. Hi ha un nom que, com el fantasma de Canterville, és sempre present per recordar-nos que Barcelona és una ciutat on si vols anar en sèrio contra el gangsterisme especulatiu t’assaltaran el pis i t’amenaçaran de mort; Itziar González Virós, regidora de Ciutat Vella elegida independent a la llista del PSC i filla de l’eminent constitucionalista Josep Antoni González Casanova i la gran rectora de la UPF Rosa Virós.

Xavier Trias és una bellíssima persona que ha vist, perplex, com l’acusaven d’amagar diners a l’hisenda pública, justament anys després que a la ciutat dels prodigis s’obrés el miracle de fer possible el porciolisme –o alló que el porciolisme tenia de possible– gràcies a l’esquerra governant en coalició. No crec que Trias sigui més impotent davant els fets consumats que Hereu o, ai, Clos. En tot cas, ell no ha signat les coses que ells, Maragall i Serra van signar cadascú en el seu moment, cosa que l’honoraria si no fos perquè cada persona viu com pot el seu temps i la seva circumstància. Però el moment històric contemporani de la Gran Encisera fou quan l’esquerra va trobar amb els Jocs Olímpics l’oportunitat que el zeitgest demanava: el pacte entre les èlits barcelonines (els hereus de Miquel Mateu) i els líders democràtics de l’oposició al tardofranquisme. Tirar endavant un model de ciutat expansiva que no posés en qüestió l’estructura de classe del poder de la ciutat mentre s’esponjava el teixit urbà i es creaven nous serveis i espais ciutadans, cosa que permetia la quadratura del cercle: fer la ciutat més habitable mentre els qui han de guanyar (molts) diners en guanyaven (més que mai) sense la lletjor porciolista com a llufa.

El preu de l’operació l’estem veient ara. Fa dues dècades la gent sentia que havia recuperat la ciutat: rondes, platges, vila olímpica, nous serveis, transports, parcs i espais urbans recuperats. S’expressava a les noves festes populars l’alegria de sentir-se novament protagonistes de la vida de la ciutat. Però alhora les associacions de veïns, reivindicatives i organitzadores dels ciutadans a l’entorn de les lluites, anaven essent substituïdes per centres cívics municipals, en els quals la gent era considerada com a mera receptora de serveis i atencions. Els moviments d’Ada Colau i simil.lars són la rebelió tardana contra aquell procés que es va anar escolant sense ressistència.

Ara és massa tard. Les dinàmiques que fan de la ciutat el que acaba essent estan fora de control democràtic. El turisme és la indústria hegemònica a una ciutat que, als anys olímpics, volia ser capdavantera en innovació tecnològica i creativitat i es troba que als dosmildeu, els espais del Poble Nou que s’havien de dedicar a la creació d’empreses i al desenvolupament tecnològic s’amaguen rera els solars on els immigrants precaris emmagatzemen ferralla.L’estampa de la Guàrdia Urbana prohibint una modesta revetlla a Palo Alto és una cruel caricatura del procés.

Fa vint anys, aquell despotisme il.lustrat era despotisme però democràtic, un possibilisme que mirava d’arrencar beneficis per a la col.lectivitat d’entre els beneficis privats que la dinàmica de renovació ciutadana afavoria. Ara, ni això. Els guanys del turisme van a la butxaca dels hotelers i de les multinacionals de roba de marca estandaritzada; no per cert al seu personal mal pagat, tractat a baqueta i contractat de mala manera. Uns i altres empresaris semblen cada dia més un cartel que, si no del.liberadament si gràcies a la inèrcia de les coses, imposa la seva llei privada al rovell de l’ou de l’interès públic.

Tot passejant pel centre de Barcelona anava rumiant tot això plegat i em preguntava dues coses. Una: per què entre tot aquest personal d’hoteleria mal pagat i mal preparat que treballa als mil i uns locals de tapes no hi ha ningú capaç de fer una truita de patates com Déu mana? Una altra: tot aquest fotimer de botigues de roba venen realment prou roba com per justificar el volum i l’extensió del seu negoci? Perquè probablement si algú volgués blanquejar diners –i el diner a blanquejar en grans quantitats ja sabem de quins negocis surt– no podria trobar una tapadora legal més apropiada. Perquè la millor manera d’amagar una cosa és, com ens va ensenyar Edgar Allan Poe, posar-la ben a la vista. I així s’explicaria tot.

7 Comments

  1. Molt interessant, sobre la truita amb patates, els contractes de cambrer duren de vegades un mes o setmanes, impossible aprendre cap ofici ni falta que els fa als qui remenen els calerons. En tot cas es va constatant una cosa que no es nova des dels temps de Marc Aureli, ni els millors governants poden arranjar els disbarats ni enfrontar-se amb èxit a determinats poders, així que o es corrompen o es resignen o es cremen. Trist, però és així.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s