archivos

Archivos para

El llibre digital no acaba d’engegar

kindle_3_0

Diuen els experts que estem davant l’esclat d’una altra bombolla: el llibre electrònic. La venda de llibres digitals amb prou feines creix a Estats Units i a Espanya només l’11,1 per dent dels lectors utiliza aquest format. A Amèrica les vendes d’ebooks és molt lluny del boom que hom esperava quan va aparèixer l’invent i al nostre país els joves es resisteixen a adoptar-lo.

A mi m’hagués agradat que el llibre digital triomfés més. No per deixar de comprar llibres impresos i relligats sinó perquè sóc un tecnòfil empedreït, un cas típic d’allò que els apocalíptics anomenen tecnoidiota, un dels qui creuen en el “mite digital” que tant desprecien els qui es neguen a acceptar el que la història ensenya: que el progrés és ara com ara indestriable de la tecnologia, que el progrés material ens pot haver aportat moltes mancances però ha acabat amb la mortaldat dels infants i mares, les pestes continentals i les fams endèmiques. Si avui hi ha fam, malaltia i misèria infantil no és per la manca de ciència i tecnologia o de diners per a difondre-la sinó perquè la humanitat està dividida en classes socials, el patrimoni comú ha estat apropiat per uns pocs i perquè la prosperitat dels uns s’aguanta sobre la misèria dels altres.

Jo em vaig comprar el Kindle, el lector de llibres digitals d’Amazon, tan bon punt va aparèixer (el que tinc és com el que es veu a la foto, amb funda i tot). Em semblava i em sembla un invent genial: dur a sobre una biblioteca de consulta i lectures d’emergència per a l’entreteniment és una cosa meravellosa. Aleshores encara no havia sortit l’iPad, i ara, que utilitzo aquest darrer com a alforja digital, trobo que la lectura en tinta electrònica dels ereaders convencionals és molt més agradable que la pantalla retroil.luminada de les tauletes. De manera que tinc Kindle i iPad i llegeixo en format electrònic en tots dos.

Però cada vegada llegeixo menys llibres digitals, gairebé gens. El llibre imprés és insuperable, i no per l’olor de la tinta o el tacte del paper, segons determinat criteri cursi tan esmentat com poc creïble (“hum, vaig a llegir Collita roja, de Dashiell Hamett, és que aquest gramatge té un tacte que…”). No fotem: el llibre en format còdex és d’una sofisticació tecnològica insuperable (igual que el llapis: un tros de grafit entaforat en un tros de fusta i apa, a escriure sense aturar-se quan se’n va el corrent o quan s’acaba la tinta). El llibre digital encara ha de còrrer molt per arribar a les prestacions del llibre imprés.

Segur que en la reticència d’adoptar l’ebook hi intervenen molts factors. Però en el meu cas n’hi ha un: em sento estafat igual que quan en la música vam passar del vinil al CD. Els editors discogràfics que ara ploren per les cantonades tot donant la culpa als “pirates” són els que en canviar de format, el preu del disc de llarga durada va passar de les 750 pessetes de l’edició en vinil a les 2.500 de l’edició digital. El preu del mateix producte triplicat amb escreix, mentre que la impressió i producció de les còpies en CD era una tecnologia menys problemàtica i més barata que la impressió en vinil, que precisa de màquines ben centrades per a reproduïr amb exactitud els solcs de la matriu. Tres vegades i escaig més per menys: les obres d’art que moltes portades de LP lluïen van desaparèixer del panorama cultural.

Amb el llibre digital passa el mateix. Un nou producte que no li cal paper ni procés d’impressió ni relligat, matèries primes i producció que constitueixen (o no?) el càrrec econòmic principal; tampoc emmagatzematge, distribució física ni transport. Ni cartulina o cartoné per a les portades i la corresponent impressió en color. I en la major part dels títols, l’import de la versió digital és només cinc o fins i tot quatre euros inferior al de la versió impresa. El lector pensa que segurament l’estan estafant. Després donarem la culpa a Amazon, argumentarem la necessitat del preu fix del llibre i aportarem tota mena de raons, però al client la cara se li queda com al consumidor de discs de vinil que es va rebel.lar i encara no ha baixat de la muntanya.

Jo sóc el client ideal de qualsevol llibreria. Em puleixo una burrada de pasta al mes en llibres. Quan entro a La Central o Laie  m’haurien d’estendre una estora roja al meu pas i tocar l’aria d’Aida; en canvi, els dependents deambul.len com a espectres per les botigues i quan et miren, ho fan emprenyats perquè els has distret de no se sap quina tasca que els demana una profunda abstracció (diuen que en el cas de La Central es deu a un tracte laboral diguem-ne poc just, però el cas és que la sorruderia del dependent llibreter s’ha estés a la quasi totalitat de les llibreries “importants”; cosa que explica l’exit de les llibreries petites de proximitat). A casa tinc una biblioteca d’uns 10.000 llibres, adquirits durant tota la meva vida (mai he robat un llibre de cap llibreria, no fotem, ni quan em gastava en un llibre les peles que tenia per menjar). Al meu estudi tinc emmagatzemats els llibres de consulta: història, sociologia, marxisme, antropologia social, religió i espiritualitat, simbolisme, maçoneria, astrologia, psicologia, periodisme, comunicació i educació. Els tinc ordenats en estanteries especialitzades, però també en petites taules o lleixes a nivell de cintura, per tal de tenir a la vista les matèries que m’interessen, els camps on estic treballant i les tasques que vaig duent a terme en progrés. De manera que el llibre físic em fa un servei que no em pot fer el digital: em mostra de manera immediata, total i conjunta el que m’interessa de la vida intel.lectual i de la meva feina en l’estudi i l’escriptura. Miro cap a una direcció de la sala, cap a una altra i la meva ment processa, probablement també de manera inconscient, idees que lliguen o no lliguen, sentits de prioritats i possibilitats. El meu estudi atapeït de llibres m’estimul.la la imaginació quan el miro, el meu Kindle no.

Vet aquí doncs que la qüestió no és la comoditat d’un format o altre de lectura, o d’una cursi sensualitat del producte imprés. És que el procés de gestació de coneixement, imaginació i suggestió de la ment humana i la seva vinculació amb els suports i mitjans de comunicació, emmagatzematge i transmissió de coneixement és més complex que el que ens ha volgut fer creure una psicologia eixuta que redueix la psique humana a una caixa processadora d’inputs i outputs i el que addueix com a excusa una mirada romàntica, ingènua i antiga, que vol oposar-hi sensacions. No; l’ésser humà i el llibre, a aquestes alçades de la història, tenen una relació molt complexa, en mig de la qual la irrupció del llibre digital encara no ha tingut temps per a introduïr-hi elements importants. Les vendes i producció de llibres digitals depenen, doncs, d’aquesta complexitat i no de la “pirateria”, com els gremis d’editors s’entesten en argumentar. És escandalós: per a què va aparèixer la figura de l’agent literari, si no per a protegir a l’autor de la pirateria sistemàtica exercida per aquells editors que en sa vida van lliurar una declaració de vendes veritable (Sergi Pàmies va dir un dia que havia tardat en trobar un editor perquè buscava algun que no hagués estafat la seva mare).

Jornada de comunicació, música i internet

quintana

Divendres 16 participo en una jornada sobre comunicació, música i internet que organitzen el Gabinet de Comunicació i Educació i el Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB. Es tracta d’una sèrie d’actes que aplegaran estudiants de periodisme i comunicació al voltant de músics, editors, promotors, productors i periodistes del sector musical per reflexionar sobre com Internet i, especialment, les xarxes socials han contribuït a generar escenaris i/o problemàtiques en l’àmbit musical. Els convidats més destacats seran Gerard Quintana (Sopa de Cabra) i Adrià Salas (La Pegatina).

En les sessions també es farà la presentació de diversos projectes de revistes musicals digitals, realitzats per alumnes de l’assignatura Escriptura periodística en multmèdia i interactius, de la qual sóc professor, que van més ellà dels exercicis de curs i s’estableixen com a productes professionals q, e indiquen tendències de futur.

Les sessions comencen a les 9,30 del matí a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació, on continuen tot el matí, i a la tarde es celebren a la Sala de Juntes. A aquesta primera hora tindré l’honor de fer la presentació de la jornada junt amb el catedràtic José Manuel Pérez Tornero, director del Departament de Periodisme, i el doctor Santiago Tejedor, vicedegà de Docència.

La recuperació d’un sector musical català en el camp de la comunicació ha estat fet cultural tan important com poc destacat. S’oblida que durant el franquisme, l’aparició de la nova cançó i les noves músiques va suscitar l’aparició dels continguts corresponents a la premsa, que d’altra manera no haurien pogut publicar materials disconformes amb la realitat oficial d’aleshores. L’aliança entre periodistes, músics i cantants va ser un veritable front de lluita antifranquista. Ara aquest nou resorgir del sector musical comunicacional hauria de tenir com a objectiu situar en primer pla de la comunicació els interessos dels joves, tant culturals como generacionals, per sobre dels interessos privats de les indústries.

Programa dels actes

Escritura periodística en multimedia e interactivos

 

 

 

La Barcelona actual o el perquè de tot plegat

bcn

La vida no només és irònica i paradoxal sinó cruel. Ves per on és amb el partit dels botiguers manant a l’alcaldia que el comerç tradicional de Barcelona s’enfonsa. Per la llei dels lloguers però també perquè moltes estructures polítiques vigents estaven pensades per la governança d’una altra societat. Vaig sentir dir un dia a Joan Majó quan era ministre d’Indústria que l’escola prepara la gent per a una societat que ja no existeix; podriem dir que els partits i les institucions actuals pretenen organitzar les restes del que ja comença a ser una altra cosa. Les botigues tradicionals, allò que impedeix que una ciutat sigui un “no lloc” (Marc Auge) van desapareixent mentre Convergència i Unió en versió municipal és impotent per aturar el degoteig; si el PSC, fins i tot amb ICV, estigués al seu lloc, els passaria el mateix. Hi ha un nom que, com el fantasma de Canterville, és sempre present per recordar-nos que Barcelona és una ciutat on si vols anar en sèrio contra el gangsterisme especulatiu t’assaltaran el pis i t’amenaçaran de mort; Itziar González Virós, regidora de Ciutat Vella elegida independent a la llista del PSC i filla de l’eminent constitucionalista Josep Antoni González Casanova i la gran rectora de la UPF Rosa Virós.

Xavier Trias és una bellíssima persona que ha vist, perplex, com l’acusaven d’amagar diners a l’hisenda pública, justament anys després que a la ciutat dels prodigis s’obrés el miracle de fer possible el porciolisme –o alló que el porciolisme tenia de possible– gràcies a l’esquerra governant en coalició. No crec que Trias sigui més impotent davant els fets consumats que Hereu o, ai, Clos. En tot cas, ell no ha signat les coses que ells, Maragall i Serra van signar cadascú en el seu moment, cosa que l’honoraria si no fos perquè cada persona viu com pot el seu temps i la seva circumstància. Però el moment històric contemporani de la Gran Encisera fou quan l’esquerra va trobar amb els Jocs Olímpics l’oportunitat que el zeitgest demanava: el pacte entre les èlits barcelonines (els hereus de Miquel Mateu) i els líders democràtics de l’oposició al tardofranquisme. Tirar endavant un model de ciutat expansiva que no posés en qüestió l’estructura de classe del poder de la ciutat mentre s’esponjava el teixit urbà i es creaven nous serveis i espais ciutadans, cosa que permetia la quadratura del cercle: fer la ciutat més habitable mentre els qui han de guanyar (molts) diners en guanyaven (més que mai) sense la lletjor porciolista com a llufa.

El preu de l’operació l’estem veient ara. Fa dues dècades la gent sentia que havia recuperat la ciutat: rondes, platges, vila olímpica, nous serveis, transports, parcs i espais urbans recuperats. S’expressava a les noves festes populars l’alegria de sentir-se novament protagonistes de la vida de la ciutat. Però alhora les associacions de veïns, reivindicatives i organitzadores dels ciutadans a l’entorn de les lluites, anaven essent substituïdes per centres cívics municipals, en els quals la gent era considerada com a mera receptora de serveis i atencions. Els moviments d’Ada Colau i simil.lars són la rebelió tardana contra aquell procés que es va anar escolant sense ressistència.

Ara és massa tard. Les dinàmiques que fan de la ciutat el que acaba essent estan fora de control democràtic. El turisme és la indústria hegemònica a una ciutat que, als anys olímpics, volia ser capdavantera en innovació tecnològica i creativitat i es troba que als dosmildeu, els espais del Poble Nou que s’havien de dedicar a la creació d’empreses i al desenvolupament tecnològic s’amaguen rera els solars on els immigrants precaris emmagatzemen ferralla.L’estampa de la Guàrdia Urbana prohibint una modesta revetlla a Palo Alto és una cruel caricatura del procés.

Fa vint anys, aquell despotisme il.lustrat era despotisme però democràtic, un possibilisme que mirava d’arrencar beneficis per a la col.lectivitat d’entre els beneficis privats que la dinàmica de renovació ciutadana afavoria. Ara, ni això. Els guanys del turisme van a la butxaca dels hotelers i de les multinacionals de roba de marca estandaritzada; no per cert al seu personal mal pagat, tractat a baqueta i contractat de mala manera. Uns i altres empresaris semblen cada dia més un cartel que, si no del.liberadament si gràcies a la inèrcia de les coses, imposa la seva llei privada al rovell de l’ou de l’interès públic.

Tot passejant pel centre de Barcelona anava rumiant tot això plegat i em preguntava dues coses. Una: per què entre tot aquest personal d’hoteleria mal pagat i mal preparat que treballa als mil i uns locals de tapes no hi ha ningú capaç de fer una truita de patates com Déu mana? Una altra: tot aquest fotimer de botigues de roba venen realment prou roba com per justificar el volum i l’extensió del seu negoci? Perquè probablement si algú volgués blanquejar diners –i el diner a blanquejar en grans quantitats ja sabem de quins negocis surt– no podria trobar una tapadora legal més apropiada. Perquè la millor manera d’amagar una cosa és, com ens va ensenyar Edgar Allan Poe, posar-la ben a la vista. I així s’explicaria tot.

BIENVENIDOS A MI BLOG

DR. GABRIEL JARABA
Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo.

Soy un periodista senior en ejercicio desde 1967, con experiencia en prensa, radio, televisión e internet. Me dedico a tareas académicas y de activismo social como Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona. Actualmente sirvo como profesor en esa Universidad; en la Cátedra Internacional UNESCO Unaoc UniTwin de Alfabetización Mediática y Diálogo Intercultural, la Cátedra UNESCO de MIL para el Periodismo de Calidad, la Cátedra RTVE-UAB para la Innovación de los Informativos en la Sociedad Digital y en el Gabinete de Comunicación y Educación de la UAB.

Soy analista de la información y los medios en la Fundació Periodisme Plural y escribo en el diario Catalunya Plural. Hago investigación en comunicación, en redes sociales de internet y en humanidades digitales. Elaboro métodos de impulso de la creatividad y de gestión mental.

Autor de los libros Periodismo en Internet (Ed. Robinbook); Twitter para periodistas (Ed. UOC); Youtuber (Ed. Redbook) y ¡Hazlo con tu smartphone! (Ed. Redbook) y coautor de otras obras sobre comunicación y educación.

Como ciudadano promuevo el apoyo a Naciones Unidas en la perspectiva de Una Sola Humanidad, como colaborador de la ONG internacional World Goodwill – Buena Voluntad Mundial.  Soy miembro de la European Transpersonal Association y del Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona. Propongo un universalismo inclusivo basado en el humanismo y desde el catolicismo que ejemplifica el papa Francisco, y soy feligrés de la parroquia de Santa Anna.

Entre los 50 mejores blogs periodísticos

GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

Analista de la información y los medios en:

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 144 seguidores

SOY PROFESOR E INVESTIGADOR EN:

CATEDRA UNESCO DE MIL Y PERIODISMO DE CALIDAD

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Profesor e investigador

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

MENTOR

CERTIFICACIÓN PROFESIONAL EUROPEA EN PSICOTERAPIA Y PSICOLOGIA TRANSPERSONAL

enero 2015
L M X J V S D
« Dic   Feb »
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031