GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

L’estel.lada és la bandera de les senyores Maries: ja hem guanyat

estelada

L’ABAST D’UNA TRADICIÓ. La pregunta pertinent amb perspectiva histórica és: la tradició catalana de civisme mobilitzador, desenvolupada durant dècades si no segles, acabarà per produïr efectes polítics? Amb efectes polítics vull dir transformacions del status quo positives, concordants amb les intencions dels mobilitzats. La resistència catalana i el redreçament del poble passen, una i altra vegada, per una capacitat cada cop més sofisticada i àmplia de mobilització cívica: el dol popular a l’enterrament de mossèn Cinto, el tancament de caixes, les protestes contra les lleves obligatòries per la guerra del Marroc, l’estatut de 1932, l’Assemblea de Catalunya, el “volem l’estatut” del 1978, la rebuda a Tarradellas, les protestes contra la guerra del Golf. És la “marca Barcelona”, segellada internacionalment per una frase de George Bush pare en unes declaracions. No són exagerats els punts de vista que assimilen les jornades olímpiques de 1992 a aquesta tradició ciutadana: els catalans sempre han volgut, en una o altra circumstància, mostrar-se al món com a col.lectiu. “Som una nació”: el lema era la declaració que concreta aquesta cultura col.lectiva de mostrar-se al món com dient “no ens reconeixen com a nació pero vet-nos aquí com a poble: la nostra presencia ara i aquí ho diu tot”. “Entre tots ho farem tot” va ser el feliç lema ideat per Joan Ballester i Canals, que resum perfectament aquest esperit.

Els ciutadans espanyols han vist, després de l’11 de setembre de 2014, que aquesta presencia és un fet. Els ha costat tres anys adonar-se’n però finalment ho han fet. L’impacte a Madrid ha estat gran, i n’és prova la relativa moderació de la reacció governamental. Mentre la gent mira cap a la capital d’Espanya, jo em pregunto sobre l’efecte a Catalunya. Tenen els dirigents del nostre país una estrategia a l’alçada d’aquesta gegantina onada popular, que no acabi per abocar-la a la frustració? Seran capaços d’abandonar la temptació constant del tacticisme de vol curt que és la contrapart tradicional per part institucional a la tradició del moviment cívic de la ciutadania? “Entre tots ho farem tot”: això encara està per veure pel que fa a les èlits i la dirigencia.

UN CANVI DE PARADIGMA EN LES MANIFESTACIONS. A una persona com jo, antic antifranquista obligat a moure’s en la il.legalitat, i per tant acostumat a manifestacions animades per “especialistes” i protagonitzades per militants, una manifestació com la de l’11.9.2014 el sorprén moltíssim. Això no ha estat una mani sinó una enorme festa familiar. L’onada independentista ha transformat les maneres de fer del movimentisme cívic català i l’ha fet transversal, festiu, familiar. Les imatges d’adolescents cremant fotos del rei a Girona semblen un anacronisme. La de dijous va ser una manifestació de senyores maries, i quan les senyores maries defensen una causa –en la qual no es trenca ni un vidre– la causa està guanyada. La moral dels barcelonins durant els bombardejos de l’aviació italiana quan la guerra va ser mantinguda per les mares de familia, la solidaritat en la construcció dels refugis als barris –pagats per la gent que comprava cupons per finançarlos, en un Verkami avant la lettre—i la complicitat entre les famílies i la veu del locutor de Ràdio Associació Teodor Garriga. El movimentisme cívic català en temps de guerra; el record del president mártir com a estampa sentimental de la ferida deixada per la derrota d’aquest civisme.

NOSALTRES SOLS. Hi ha quelcom de patètic en aquesta profusió de portades de la premsa internacional que informen de la gegantina demostració independentista i el silenci de les cancelleries dels estats. No només d’elles: el silenci dels altres pobles. On són les grans organitzacions, on són els sindicats? No hi ha cap partit socialista, comunista, obrer, cap organització cívicopolítica de cap país que sigui capaç ni de fer un comunicat lloant el civisme català, demostrat en una manifestació democrática i pacífica que ha estat la més gran haguda mai en la historia d’Europa? És clar que certa solidaritat internacional només es mobilitza quan hi ha víctimes; més encara, quan les víctimes s’ajusten al model mental i emocional dels solidaritzants. Però, en un moment que Europa i el món democràtic s’interroguen sobre l’avenir de la democracia i de la qualitat de la mateixa, no hi ha cap organització que cregui oportú fixar-se en la més gran manifestació democrática que ha tingut mai lloc a la historia d’Europa? Una manifestació que demana el dret a votar, formada per senyores maries, pares de familia, adolescents, infants i iaios, i adults de totes les classes socials? Sí, estem sols, però aquestes organitzacions, grups, partits, institucions, sense nosaltres també estan sols. En evidència. El món ens mira bocabadat mentre que les formes d’organització del progressisme democràtic es queden col.lapsades.

L’UNIONISME S’ENFONSA. Al coliseu de Tarragona no hi havia més de 200 persones, segons artistes que hi han actuat i saben quin aforament té quan és ple. Els organitzadors de l’acte han mostrat la capacitat de mobilització de les seves posicions. No era, però, una contraposició entre una mobilització i altra (en contra del que El País, amb la compaginació de la portada de la seva edició de Catalunya pretenia insinuar). L’absencia d’idees és esfereïdora en aquest grup. Seran molts més els que votin no en la consulta que els qui s’apleguen en torn d’aquestes iniciatives parainstitucionals. I jo no arribo a concebre com una persona tan ben informada i preparada com Carme Chacón, tan ben connectada amb tot el que és significatiu a la política i l’economia hagi estat capaç de cometre aquest error. Només s’explica per una raó una mica terrible: el tacticisme continuat, sense ideología, sense cap altre rumb que l’antipujolisme en que es resum el PSC com a organització ha acabat sent kryptonita per als seus propis dirigents. El PSC estava desaparegut l’11.9.2014, tot i que molts dels seus militants eren a la mani (però no hi diuen). Tan gran és aquest enfonsament que els temptats pel seguidisme d’aquest corrent han baixat veles (tret potser de Joan Boada) i no volen condicionar o matisar el corrent principal. La posició d’EUiA i el PCC ha estat elegant, intel.ligent i meritòria: han posat l’accent en que no hi ha democracia nacional sense democracia social.

L’ESTEL.LADA, BANDERA MAINSTREAM. Sí, l’ensenya nacional de Catalunya és la bandera quadribarrada. Seria trist que, gràcies a la matusseria unionista, anés essent assimilada a un signe merament institucional o que denota l’status quo. Un servidor mai hagués arribat ni a imaginar que la quadribarrada estelada seria la bandera de les senyores maries. Si l’estelada és un pendó de combat, ho és ara d’un combat transversal, multiclassista i familiar. Allò de “la force tranquille” que deia François Mitterrand. La força tranquila de Catalunya du l’estelada com a ensenya. (Com m’agradaria que ho poguéssin veure Joan Ballester i Canals, Xavier Romeu, Joan Cornudella i tants companys del Front Nacional de Catalunya).

Estem sols però hem guanyat. Fins i tot si perdem haurem guanyat. Fins i tot sense poder votar haurem guanyat. Perquè aquesta transformació profunda dels pobles no és passatgera sinó que indica mutacions històriques. Mutacions que demanen que els marxistes seriosos, sisplau, deixin de banda prejudicis i clixés i s’hi apliquin a l’estudi. Perquè, per una vegada, el poble de Catalunya ha guanyat.

Archivado en: Independència, ,

2 Responses

  1. Xiruquero-kumbaià dice:

    Aguda observació! perquè tanmateix, és gran el poder les senyores maries.

  2. Són elles les qui decideixen. A Stalin l’adoraven.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 923 (sobre 1.045) amb 1.333 tuitaires seguidors i un 62 (sobre 100) de quota d’influència a Klout.

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:

EL MEU TWITTER

  • Periodista no és qui té el títol sinò qui pensa i actua com a periodista, i ho fa professionalment. Si un alumne ho fa ho és @amandasfranch 2 days ago
  • Quan un estudiant diu que és "projecte de periodista" no és lloablement humil sinò que rebaixa el seu perfil professional @amandasfranch 2 days ago
  • Els estudiants de periodisme no s'han de definir com a "projecte de periodista" sino per les seves habilitats i virtuts @amandasfranch 2 days ago
  • Anotad lo que valen los ebooks y cuando el IVA pase del 21% al 4% ved si han bajado de precio. Y luego lloran y maldicen la tecnología. 2 days ago
  • RT @JMPEREZTORNERO: @GabrielJaraba @aikaeducacion en el futuro, no habrá educación sin pantallas. Así que toca que la educación esté en tod… 1 week ago
Follow Me on Pinterest
septiembre 2014
L M X J V S D
« Ago   Oct »
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930  

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 62 seguidores

A %d blogueros les gusta esto: