GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

Jordi Pujol i les tricoteuses hipòcrites

tricoteuses

Em pregunto: haurem de ser els qui mai no hem votat Jordi Pujol, els qui ens trobem a les antípodes del que ha estat el seu moviment polític, els que hem considerat el “pujolisme” un element involutiu per a Catalunya, els qui sortim ara en la seva defensa política? De la mateixa manera que un dia va esdevenir inspiració i guia per a una majoria de la població que buscava una sortida moderada al trencacolls en que la dictadura de Franco va deixar Catalunya, Jordi Pujol ens va semblar als joves d’esquerres que vam militar en les organitzacions antifranquistes clandestines el retorn d’un perfil de català que voliem superat per l’evolució de la nostra societat. Alguns dels que ja érem periodistes aleshores ben aviat vam comprovar que l’agitador i organitzador dels sectors catalanistes petitburgesos era no només un senyor antipàtic que mirava de ficar cullerada a tot arreu –com si fos l’amo del país sencer– sinó un pèssim empresari cultural i de la comunicació, que va dur les seves ànsies de control al paroxisme i va deixar per allà on passava (Oriflama, Enciclopèdia Catalana, El Correo Catalán) petja de mala gestió, sectarisme i administradors incompetents, maldestres i encara més maleducats. Encara no haviem vist que el sectarisme no era privatiu d’aquests sectors conservadors emergents i que tan forta era l’ànsia d’alliberament de Catalunya com fort era el seu potencial d’autodestrucció, a causa precisament del sectarisme polític, la frivolitat intel.lectual i l’infantilisme creixent dels seus ciutadans.

Quan Josep Tarradellas es va plantificar a Catalunya per a presidir la Generalitat provisional, jo i molts altres joves militants ens vam quedar de pasta de moniato: aquell tipus sinistre que des de l’exili mirava d’atiar tant com podia les diferències entre els grups antifranquistes i catalanistes, aquell Maquiavel en sabatilles d’estar per casa entestat en destruir les nostres més preuades consecucions unitàries (Consell de Forces Polítiques, Assemblea de Catalunya), aquella encarnació dels dirigents maldestres i irresponsables que van dur els nostres pares, quan eren capitans, a la derrota i el camp de concentració quan ells fugiren a França, s’erigia ara en personificació de la nova Catalunya lliure del feixisme mentre servia de tallafocs entre les estructures quasi democràtiques  i les forces combatives de les esquerres militants i el poble bolcat en la recuperació de les llibertats nacionals. De manera que la identificació entre país i president que es va esdevenir després no ens va venir de nou.

Altres, en canvi, van descobrir en Tarradellas una mena de kryptonita amb la qual conjurar Superpujol i el pujolisme. Els socialistes van elevar aquell home alt a la categoria de contramodel del principal dirigent de la Catalunya autònoma sense cap solució de continuïtat en esdevenir els més fervents tarradellistes precisament aquells que, amb el PSUC, havien estat l’objectiu i la víctima principal de la conspiració i jugada mestra tramada per Manuel Ortínez. Dolguts amb Pujol per haver esdevingut la figura senyera de la Catalunya finalment democràtica, els socialistes van fer una oposició lleial però van desenvolupar alhora una cultura com a mínim tan sectària com la matriu política adversària. El pujolisme tromfant va esdevenir ferotgement venjatiu respecte a la cultura i la militància esquerrana del tardofranquisme i la primera transició, volien tirar endavant una veritable revolució cultural que revertís l’hegemonia cultural de l’esquerra liderada pel PSUC, i en aquesta tasca va excel.lir el que després seria anomenat “sector negocis” del partit i els intel.lectuals orgànics que l’acompanyaven. La contraposició de sectarismes va esclatar amb el cas Banca Catalana, que va produïr ferides coents en tots dos bàndols.

La autoinculpació de Jordi Pujol d’aquests dies i les reaccions corresponents semblen un retorn pel túnel del temps a aquella època: sembla que ningú no ha aprés res. I en canvi, l’entorn polític i institucional és molt diferent: el partit que governa Espanya té un seriós problema de finançament fraudulent (Gürtel, Bárcenas), una política de recentralització arriscada i un autoritarisme postdemocràtic molt perillós. I mentrestant. a Catalunya tothom ha girat la mirada envers Pujol tot dient “ell també!”. Per a uns ha caigut un mite, per a d’altres s’ha confirmat el que sempre han cregut, malgrat que la sentència per Banca Catalana va ser absolutòria. Emergeix la cara més lletja del “sector negocis” personificada pels fills del President mentre que tornen a sortir al carrer les “tricoteuses”, aquelles senyores que quan la revolució francesa, treien la cadira davant la porta de casa seva per seure-hi i esbroncar els qui marxaven cap a la guillotina i sense deixar de fer mitja mentre els veien desfilar.

Les tricoteuses nostrades que ara esbronquen Pujol s’asseuen no en una cadira de cul de boga sinó sobre un corrent de demanda de moralització de la vida pública que pot ser molt sanitós o pot arribar a ser una altra cosa que encara no sabem. Entre les tricoteuses apareixen veus que diuen “Ja us ho dèiem als anys 80!”, i rancúnies que difícilment s’expliquen únicament pel sectarisme polític, l’engarrotament ideològic o la simple rutina mental. És clar que si no hi haguéssin aquells diners a la banca andorrana ningú no podria dir res. Però com he dit, l’entorn polític d’ara és molt diferent del de fa 30 anys. Aleshores hom podia treure la raó als convergents quan deien “van en contra nostre i en contra de Catalunya”. Ara ningú no pot negar que si algún procés hi ha hagut respecte a l’autogovern del nostre país ha estat una estratègia d’atac i desprestigi de Catalunya i els seus representants polítics –no només els dirigents–, especialment en campanya electoral, un intent de revifar un substrat no ja anticatalanista sinó anticatalà que rau en el subconscient col.lectiu espanyol (“¿quiere firmar aquí contra Cataluña, quiero decir contra el Estatuto de Cataluña?”) i un procés mesurat i constant de reconduïr l’autonomia catalana vers, si cal, la suspensió o la desactivació de les seves bases socials (llei Wert, finançament, televisió pública). El que és sorprenent és que, en aquest marc, sigui la pròpia Convergència la que dugui a terme polítiques escandalosament reaccionàries respecte a la sanitat pública tot nomenant conseller del ram al líder del lobby de la sanitat privada o respecte als mitjans de comunicació, on tornen a aparèixer amb altres rostres els coneguts gestors maldestros i mesquins que vam conèixer en els 70 en el pujolisme periodístic.

En aquesta dinàmica, l’Estat –els qui el representen a les institucions però també els qui les seveixen des de la discreció– creuen que la manera de dur Catalunya a la paràlisi passa per desarticular la raó i la força dels seus dirigents. Presenten l’actual tendència majoritària cap a una possible independència del país com una dèria dels dirigents locals (amb una pobresa intel.lectual i política indigna d’un diari com El País i fins i tot els seus editorialistes gràfics, com Peridis o fins i tot El Roto) i semblen creure que Artur Mas es Ibarretxe. I a mesura que s’ha acostat la data de l’entrevista entre els presidents dels governs d’Espanya i de Catalunya, han donat un cop de clau al cargol. Quin cop de clau exactament no ho sabem, però sí sabem que Jordi Pujol no serà el darrer personatge destacat de la “dirigència” catalana que ha volgut ser desactivat mitjançant el desprestigi. No, aquest altre “procés” no s’acaba amb la autoimmolació de Pujol pare; i no sabem si ha estat ell qui ha posat el coll a l’abast de la guillotina per protegir els seus fills –aquella senyora que en un dinar amb Sánchez Camacho deia que Jordi Pujol fill “es una fiera en la cama” segueix garlant a raig– o bé ha estat empés pel Gran Diner català/castellà per tal de desviar el “procés” cap una tercera o quarta via del gust dels amics del pont aeri. Esbrinar això seria precisament la tasca d’anàlisi política pertinent en aquest moment i no fer anar més depressa les agulles de fer mitja de les tricoteuses sorgides d’una societat infantilitzada on ningú no explica que democràcia és fer dels vicis privats virtuts públiques.

Jo no tinc cap banc en propietat, cap negoci i ni tan sols estalvis. Però sé ben clar que no van a per en Jordi Pujol. Van a per mi i per tots nosaltres.

Archivado en: Política, , , , ,

16 Responses

  1. “Però sé ben clar que no van a per en Jordi Pujol. Van a per mi i per tots nosaltres”. A part aquesta frase, tot molt confús!

    • És confús si un es situa en la superficialitat i el sectarisme del diàleg corrent que hi ha sobre la política del país, lamentablement esquemàtic. Ara bé, si es llegeix amb calma i atenció tot mirant de percebre’n els diversos matisos que hi ha, aleshores pot ser entenedor.

  2. Jose dice:

    Me parece bien su visión, pero no se confunda, ni intente confundir: el subconsciente de una “hooligan” del PP captado por una cámara, no representa la opinión de “España” o “los españoles” sobre Catalunya y los catalanes. Igual que el dúo cómico que Esquerra ha enviado a Madrid no nos representa a todos los catalanes.

    Por supuesto no dude que ésto de Pujol no habría salido a la luz si el oasis hubiera seguido siendo tal. ¿O no recuerda a Maragall arrepintiéndose inmediatamente de lo del 3%? Lo que ocurre es que ahora se están buscando las cosquillas y si sigue así la cosa van a acabar todos mal. Nosotros no sólo los veremos desfilar, sino que sufriremos sus desatinos.

    • Nunca me han gustado los oasis, sólo son buenos para los camellos. No intento confundir, solamente reflexionar de un modo más matizado que lo que es moneda corriente en el esquematismo del comentario político vigente. Y no me confundo, hace medio siglo que estoy metido en este rollo de la política catalana. Gracias por su amabilidad en leerme.

  3. […] Em pregunto: haurem de ser els qui mai no hem votat Jordi Pujol, els qui ens trobem a les antípodes del que ha estat el seu moviment polític, els que hem considerat el "pujolisme" un element involu…  […]

  4. fpuigcarbo dice:

    L’he enllaçat al meu blog, per a mi es un brillant i lùcid article.

    salut

  5. Xiruquero Kumbaià dice:

    Quan la reflexió és acurada, els fets històrics son imprescindibles. Magnífic article.

  6. OLIMPIA dice:

    És un article interessant però tendenciós. No sé si se n’adona però deixa ben clar el discurs de la por i jo no en vull tenir com no vull posar tots els polítics en el mateix sac perquè, no hi dubte, que en queden d’honestos. A mi no m’ha sorprès el tema Pujol de qui mai no vaig ser votant però tampoc trobo decent que de l’arbre caigut se’n facin estelles com ho proposa el seu article no per dens poc entenedor. Si està tan ficat com diu en política catana hauria de saber que molts i molts tenim clar que Pujol no és Catalunya i que si bé ha fet coses malfetes que vostè enumera, probablement amb plaer contingut, no és menys veritat que també ha deixat molt bones obres. La Història el jutjarà i no ho farà, esperem, de forma tendenciosa com ho fa vostè en aquest article.
    Gràcies per llegir-me.

    • Moltes gràcies per llegir l’article i el blog. Em sap greu, però ha arribat vostè a les conclusions diametralment oposades respecte al sentit del text. Si té l’amabilitat de repassar-lo amb una mica més de temps, i sobre tot sense atribuïr-me intencions i plaers continguts que no apareixen per enlloc, veurà que es tracta d’una defensa de Jordi Pujol precisament en aquest precís moment, com es desprèn fàcilment del títol i de les primeres línies de l’article i les del final.

  7. Miguel Aznar dice:

    Tot llegint el seu article, anava pensant: ‘aquest senyor deu haver llegit les coses que jo he anat dient aquí i allà…’ Tant es semblava al que jo sé i penso! Després he vist que hi sortien coses que jo havia pensat però que no havia dit encara. I després, d’altres que ni les havia pensat. És clar que el que vull dir és que estic d’acord pràcticament en tot, i que li agreixo algunes perspectives i connexions que m’ha mostrat i que m’ajuden a completar la visió de conjunt.

    Salvador Euras, avui oblidat, deia que ‘quien una idea no entiende, la contradice u objeta. Pero aquel que la comprende, la completa’. Permeti’m, dons, uns petits comentaris complementaris:

    No oblidem, a dins del popurri, el ‘sector negocis’ del PSUC. Els militants de base les van passar molt magres, però els senyoritos ho van passar molt bé en moltes dimensions.

    Allò del ‘autoritarisme postdemocràtic’ es un eufemisme excessiu per aquest règim totalitari (en el seu més literal sentit) en formació. I que es formarà, si els deixem.

    Va tenir sort si li van dir: “¿quiere firmar aquí contra Cataluña, quiero decir contra el Estatuto de Cataluña?”. A mi, quan m’ho proposaven (a Madrid, a Murcia …) la segona part no me la deien, i, si jo la volia sentir, tenia de repreguntar molt… i no sempre ho aconseguia.

    • Miquel, moltíssimes gràcies per la seva atenció i la seva reflexiva lectura. Fa bé en citar el (mini)sector negocis del PSUC, potenciat per l’era olímpica. I per l’arriscadíssima proximitat de la Diputació de Barcelona, on s’hi fa l’aprenentatge. L’eufemisme autoritari” no ho és tant: és com el sociòleg Juan José Linz definia el franquisme.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 923 (sobre 1.045) amb 1.333 tuitaires seguidors i un 62 (sobre 100) de quota d’influència a Klout.

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:

EL MEU TWITTER

  • Periodista no és qui té el títol sinò qui pensa i actua com a periodista, i ho fa professionalment. Si un alumne ho fa ho és @amandasfranch 2 hours ago
  • Quan un estudiant diu que és "projecte de periodista" no és lloablement humil sinò que rebaixa el seu perfil professional @amandasfranch 2 hours ago
  • Els estudiants de periodisme no s'han de definir com a "projecte de periodista" sino per les seves habilitats i virtuts @amandasfranch 2 hours ago
  • Anotad lo que valen los ebooks y cuando el IVA pase del 21% al 4% ved si han bajado de precio. Y luego lloran y maldicen la tecnología. 2 hours ago
  • RT @JMPEREZTORNERO: @GabrielJaraba @aikaeducacion en el futuro, no habrá educación sin pantallas. Así que toca que la educación esté en tod… 5 days ago
Follow Me on Pinterest
julio 2014
L M X J V S D
« May   Ago »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 62 seguidores

A %d blogueros les gusta esto: