GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

Per la República Catalana, pel socialisme

republica catalana

Quan jo tenia 5 o 6 anys, era un nen que parlava en castellà i llegia i escrivia en català. Vaig aprendre’n a casa amb l’ajut d’una relíquia: un munt d’exemplars de la revista infantil En Patufet, que la meva mare havia recuperat d’una llibreria de vell del carrer Blasco de Garay, al Poble-sec barceloní, el nostre barri. El descobriment que aquell “prototebeo” em va dur va ser inesperat: la llengua que sentia parlar al meu veïnat i que jo no m’atrevia a pronunciar es podia escriure i imprimir. Jo llegia en castellà històries adaptades de Jules Verne, Emilio Salgari, Joana Spiri, Mark Twain, però mai havia vist cap llibre fet en català. Aquells Patufets van ser per a mi com un missatge extraterrestre, un testimoni dut per la màquina del temps des d’una època llunyana: havia existit una altra Catalunya, que s’escrivia amb ny, i no la Cataluña el nom de la qual era pronunciat com a reny o amenaça pels homes amb camisa blava que de tant en tant apareixien d’entre les ombres. Era una Catalunya dibuixada per Lola Anglada, Junceda i Batllori Jofre, escrita per Folch i Torres i poblada per senyors grassonets i riallers, vailets espavilats i, en els exemplars de data més recent –encara no feia vint anys– milicians amb granota i fusell a l’espatlla, i un vailet amb gorra frígia, pas decidit i puny enlaire. Jo me’l mirava i, transportat a aquella Catalunya ideal, em sentia com ell, el més petit de tots.

Sento o llegeixo que parlen de la República persones de la meva edat o una mica més joves i entenc que en parlen com d’una cosa llunyana, apresa intel.lectualment, però sense referències personals, familiars. La derrota –militar, nacional, social, política– va fer de Catalunya un país en altre temps republicà en el qual no es parlava d’aquella època, com si mai hagués existit, per dos motius: un, perquè es formava part dels vencedors o hom s’hi havia adherit; o dos, perquè la tragèdia de la derrota els havia submergit en un silenci que era o bé amargor, o bé rebel.lia muda. Potser totes dues coses alhora. De vegades em sembla percebre, en certs intel.lectuals o periodistes, que van haver de descobrir la existència d’una insospitada república catalana en la joventut o fins i tot adultesa, i en ambients llunyans per la de casa seva.

A casa es parlava de la guerra. Un dia vaig preguntar: “Papá, ¿quienes son los rojos?”. I em va respondre: “Los rojos somos nosotros”. De sobte ho vaig entendre: la meva família érem els supervivents d’una altra època, amb una altra manera de viure, amb uns horitzons més clars on un dia va irrompre una guerra terrible que els va exiliar a tots. Hi havia dos mons davant meu en el meu entorn infantil: el món dels tebeos de Bruguera, plens de patacades amb un rerafons d’amargor, d’ironies agres, de gent pobre com Carpanta, violenta com Don Berrinche o amargada com Doña Tula. I en canvi, el Patufet estava poblat per paisatges alegres i lluminosos, avions a la descoberta d’un món, en una època que l’aviació era el paradigma del progrés, on la Catalunya somiada era descrita com a escenari de concòrdia en les Pàgines viscudes i on el milicià era un defensor del poble. Fins i tot imprés en un paper fosc de mala qualitat per exigència de la guerra, el Patufet era, en cada exemplar, un testimoni d’optimisme i un crit de confiança en el futur i els valors d’aquella república. L’amargor esbojarrada de les historietes del Pulgarcito era el reflex de la societat a que la derrota d’aquell somni va donar pas. Per aquest motiu, amb 6 anys de vida, jo conservava com un tresor aquell missatge arribat pel túnel del temps.

Els joves o no tan joves que reclamen avui dia la república em porten, en un altre salt en el temps, a aquell 1956 tan llunyà, quan es parlava en xiuxiueigs de Companys, Macià, Azaña i Negrín. Enlairen la tricolor en senyal de donar per acabat un règim, en actitud de protesta social i com a expressió de la recerca d’una alternativa radical. A manera de traçar una línia vermella entre el temps actual i el de la transició, perquè l’esperit de concòrdia que més o menys maldestrament aquesta proposava ha estat traït. Avui, 14 d’abril de 2014, per la República Catalana. No per que torni aquell passat idealitzat sinó per poder guanyar un futur lluny de l’única dreta governant a Europa que no s’ha desmarcat del nazifeixisme.

Archivado en: Uncategorized

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 923 (sobre 1.045) amb 1.333 tuitaires seguidors i un 62 (sobre 100) de quota d’influència a Klout.

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:

EL MEU TWITTER

  • Periodista no és qui té el títol sinò qui pensa i actua com a periodista, i ho fa professionalment. Si un alumne ho fa ho és @amandasfranch 2 days ago
  • Quan un estudiant diu que és "projecte de periodista" no és lloablement humil sinò que rebaixa el seu perfil professional @amandasfranch 2 days ago
  • Els estudiants de periodisme no s'han de definir com a "projecte de periodista" sino per les seves habilitats i virtuts @amandasfranch 2 days ago
  • Anotad lo que valen los ebooks y cuando el IVA pase del 21% al 4% ved si han bajado de precio. Y luego lloran y maldicen la tecnología. 2 days ago
  • RT @JMPEREZTORNERO: @GabrielJaraba @aikaeducacion en el futuro, no habrá educación sin pantallas. Así que toca que la educación esté en tod… 1 week ago
Follow Me on Pinterest
abril 2014
L M X J V S D
« Mar   May »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930  

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 62 seguidores

A %d blogueros les gusta esto: