GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

El fantasma de Tarradellas torna a sortir a passejar

tarradellas suarez

Deu ser cosa de la tardor, estació que convida a la nostàlgia malencònica, o de la proximitat de la festa dels Fidels Difunts, que convoca esperits i fantasmes, que retorna el record de Tarradellas, pel cantó menys esperat. Repunta una certa reivindicació de Tarradellas, si no de la figura sí de l’episodi històric que va protagonitzar, a partir d’un editorial de Vicent Partal al diari digital Vilaweb. Politics make strange bedfellows, diu la dita, i vet aquí com convergeixen en l’admiració tarradelliana certs independentistes d’ara i els socialistes de sempre.

L’argument de Partal és interessant. L’estat espanyol diu que la consulta pel dret a decidir i el procés sobiranista són impossibles perquè la llei no els permet, però el cas del retorn de Tarradellas demostra que quan cal les estructures i les mentalitats centrals canvien d’opinió en un tres i no res: la necessitat d’integrar Catalunya en el procès de transició a la democràcia va fer que una institució republicana com la Generalitat de Catalunya fos assimilada per la nova legalitat postfranquista. El periodista valencià té raó: l’entossolament de les elits madrilenyes és tan persistent i dur com fungible en cas de necessitat. Hi ha un antecedent encara més dramàtic i sagnant: el lliurament a una potència estrangera d’una part del territori nacional espanyol, la província del Sahara, quan així va convenir. Els saharians, que comptaven amb document nacional d’identitat i nacionalitat espanyola, representants a les Corts i totes les prerrogatives legals pròpies dels ciutadans espanyols, van quedar convertits d’un dia a l’altre en membres d’un altre estat estranger pel simple fet que aquest va ser fidel a l’estratègia dels escacs que diu que l’amenaça és més forta que la seva execució. Els nacionalistes espanyols que criden a la repressió indiscriminada de tot intent de seccessió del territori nacional, Corcuera i Belloch inclosos, farien bé en recordar aquell malaurat 1976 i alhora la seva pulcritud en rentar-se les mans respecte a la sort dels saharians i el seu intent de bastir una república independent. Tan espanyols eren fins aquell any com espanyols som els catalans en el present.

Dissortadament, la memòria ens il.lustra també sobre la naturalesa de l’operació que va fer de Josep Tarradellas, d’un perfecte desconegut per a la majoria de catalans, president de la Generalitat. La raó per la qual Tarradellas va ser importat a Espanya, aval.lat per Adolfo Suárez, el rei i l’operació democràtica espanyola no va ser tant la integració de Catalunya com la contenció de les esquerres. Perquè Tarradellas va ser cridat per complir una missió: les esquerres del PSUC i el PSC havien guanyat les eleccions a Catalunya i calia evitar que la victòria política esdevenís hegemonia sociopolitica. Tarradellas no va venir a salvar Catalunya sino a salvar el cul de les dretes dominants a les institucions i l’economia que s’abocaven a la nova etapa democràtica amb la por de veure crèixer un procès d’esquerranització del país com el que s’estava donant a Itàlia, on el partit comunista més important d’Europa inquietava el capital transnacional i l’OTAN.

Durant el seu exili a França, Josep Tarradellas havia fet mèrits suficients per a poder rebre l’encàrrec. El vell president mirava amb recel tots els moviments que duien al catalanisme i l’agitació popular a recuperar força, organitzar-se i posar unes bases sociopolítiques molt diferents a les de la Catalunya republicana. Des de Saint Martin le Beau, Tarradellas es lliurava a una intensíssima campanya d’enviament de cartes personals als més diferents personatges i grups, orientada a desprestigiar uns, entabanar altres i dividir a tots. Dos personalitats van ser conscients del risc que això suposava per al moviment democràtic català, Josep Benet i Jordi Pujol. El primer buscava la reconciliació nacional entre els catalans vençuts a la guerra i els qui, havent lluitat amb els vencedors o estat afavorits en alguna mesura per la desaparició del règim republicà, seguien essent catalanistes en una o altra mesura. El segon volia construïr un nou moviment popular catalanista ben allunyat de les formes, pràctiques i imatges de l’era Macià-Companys, fins el punt que ambdós presidents no eren esmentats per ells ni tan sols per a mantenir l’escalf sentimental residual del catalanisme vençut. Tots dos sabien que, més lluny o més aprop de dinàmiques com el compromís històric italià, l’esperit tarradellià esberlaria les prometedores dinàmiques unitàries en curs.

Al seu torn, Josep Tarradellas es distingia per una actitud fonamental: despreciava profundament tots els líders, personatges i grups polítics de l’interior. De la mateixa manera que el seu capteniment durant la seva presidència va ser un despreci encara més profund i un menysteniment encara més palés envers els seus consellers i les organitzacions polítiques representatives del vot dels ciutadans. A tots ells els considerava uns aficionats en el millor dels casos i uns irresponsables perillosos en general. Les noves formes de cultura, sociabilitat i activitat política sorgides en una Catalunya molt diferent a la que havia deixat en 1939 li eren del tot desconegudes i en desconfiava profundament. Temia i fins i tot respectava, però, el poder madrileny, potser perquè de l’experiència de la guerra i l’exili havia tret una sola lliçó: només compta l’imperi de la força, i la raó ha de pactar amb ella per sobreviure.

Mai he aconseguit explicar-me certa passió tarradellista per part del socialisme català. Ni tan sols puc fer-ho tenint en compte que Tarradellas era un anti Pujol, no només per contramodel sinó per voluntat pròpia. Quan el PSC s’adona que Pujol i CiU l’hi han robat la cartera intenta bastir un front antipujol amb elements molt diversos, des de sindicalistes i militants molt bregats fins sectors burgesos barcelonins –i molts col.laboracionistes del règim anterior– que consideraven un parvenu al qui els va plantificar Banca Catalana als nassos. A Pujol el traïen el seu mal caràcter, una malfiança crònica i una gasiveria d’altra banda generalitzada entre la seva gent, però el seu fonament ètic era de pedra picada. Però Tarradellas era un extraterrestre perillós, sense cap víncul personal ni emocional amb la gent amb la qual havia de conviure. Avui els qui van formar part del front catch all antipujolista animat pel PSC semblen zombies, quan l’organització socialista ha llençat per la borda tots els aliats intel.lectuals, culturals, opinionmakers i estenedors de ponts que podien haver fet d’ella un veritable partit socialdemòcrata i no una oficina d’administració d’interessos de funcionaris de l’administració local (precisament el retret que Ségolene Royal va fer al PS quan va ser candidata, tot identificant perfectament el mal). En mig de l’actual zombie walk, els socialistes segueixen admirant qui va llençar la primera palada de terra sobre la seva tomba.

Diuen amics meus socialistes, gent que estimo, que Tarradellas va aconseguir implantar la Generalitat quan Pujol estava disposat a acceptar un consell polític mal engiponat institucionalment. Certament, la jugada va ser mestra, però també un consell de govern provisional ben articulat i fidelment representatiu de l’estructura de forces polítiques del país hagués pogut convertir-se en Generalitat sense cap impediment legal. No hagués estat gens menyspreable una traducció al govern executiu d’una Assemblea de Catalunya passada pel vot popular. En mig d’aquell joc de trilers, Josep Tarradellas va donar forma a una institució que des d’aleshores du un llast que pesa encara, va escamotejar la voluntat popular i va tancar els camins que haurien pogut donar a l’autonomia catalana veritables formes i dinàmiques de sobirania.

Ara, però, Tarradellas i la seva Generalitat són un espectre. La Generalitat que compta és aquella a la qual s’accedeix a travès de les urnes. No sé si la necessitat que es transforma en virtut farà algun dia que la casta extractiva estatal de Madrid faci una altra giragonsa. De moment, Rajoy confia en que el seu sentit franquista del temps polític, l’escanyament del.liberat i dosificat i la crisi econòmica facin baixar el que considera un suflé. Nacionalistes espanyols que passen per ser d’esquerres són partidaris exactament del mateix. La bala a la recàmera és la suspensió de l’autonomia i la inhabilitació del president de la Generalitat. Però la ment de la casta extractiva no està preparada, perquè no ha fet en cent anys, per trobar-se cara a cara amb un nou 1898. Cediria com ho va fer aleshores al Carib i més tard al Sahara i amb la Generalitat tarradelliana? L’error de les forces catalanes fóra creure que, com aleshores, Espanya és un estat feble. I un estat membre de l’OTAN no és feble. Vegeu Turquia.

Archivado en: Política, , ,

2 Responses

  1. Jordi Ribó Flos dice:

    Senzillament magistral-

  2. Moltíssimes gràcies, Jordi. Crec que la memòria històrica ben entesa comença per la història més recent en la qual hem participat.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 923 (sobre 1.045) amb 1.333 tuitaires seguidors i un 62 (sobre 100) de quota d’influència a Klout.

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:

EL MEU TWITTER

  • Periodista no és qui té el títol sinò qui pensa i actua com a periodista, i ho fa professionalment. Si un alumne ho fa ho és @amandasfranch 2 hours ago
  • Quan un estudiant diu que és "projecte de periodista" no és lloablement humil sinò que rebaixa el seu perfil professional @amandasfranch 2 hours ago
  • Els estudiants de periodisme no s'han de definir com a "projecte de periodista" sino per les seves habilitats i virtuts @amandasfranch 2 hours ago
  • Anotad lo que valen los ebooks y cuando el IVA pase del 21% al 4% ved si han bajado de precio. Y luego lloran y maldicen la tecnología. 2 hours ago
  • RT @JMPEREZTORNERO: @GabrielJaraba @aikaeducacion en el futuro, no habrá educación sin pantallas. Así que toca que la educación esté en tod… 5 days ago
Follow Me on Pinterest
octubre 2013
L M X J V S D
« Sep   Nov »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 62 seguidores

A %d blogueros les gusta esto: