GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

Els meus onzes de setembre

allende mason 2

1963.– Als 13 anys vaig trepitjar per primera vegada una comissaria, i no per fer-me el carnet d’identitat. Em va venir a buscar a l’escola un Seat 1500 adaptat, de color gris, de la Policía Armada, amb el rebombori imaginable al cole i al barri. El nen estudiós i bona fe que semblava raret es va fer rar del tot: cap a la Via Laietana entre dos grisos, a declarar per haver cantat al tren, tornant d’excursió, “La muntanya venerada”, una tonada muntanyenca especialment odiada pels falangistes que trescaven a la recerca d’excursionistes i escoltes per a atonyinar-los. Uns quants anys abans havia preguntat al meu pare: “Papá, ¿quienes son  los rojos?”, i em va respondre: “Los rojos somos nosotros”. Amb això vaig tenir prou per ingressar a la consciència de la meva generació: érem els fills dels derrotats a la guerra civil. Quan tornava de la Via Laietana, que havia mobilitzat les seves forces per detenir un vailet de 13 anys –nihil novum sub sole, Eric Bertran– ja sabia que nosaltres també érem derrotats en l’actualitat, “por rojo y separatista”, tal com em va etzibar el comissari. Aquell 11 de setembre de fa 50 anys, dos mesos després d’aquell episodi, un servidor ja se sentia comunista, és a dir, rojo, i catalanista, si no separatista, desitjós de la recuperació de les llibertats catalanes.

1973.– Deu anys després, el jove “rojo separatista” treballava a Diario de Barcelona, mirant d’aixecar notícies per tal de fer mèrits. Al mes de juliol d’aquell any, arribo a la redacció amb un tema per a la secció d’internacional, jo que era un reporter d’informació local: l’exèrcit xilè preparava un cop d’estat contra el govern d’Unitat Popular presidit per Salvador Allende. Ho publicava Chile Hoy, un setmanari polític d’esquerres publicat al país andí, que atribuïa els preparatius colpistes a l’exèrcit de l’aire del seu país. A la premsa espanyola corrien, com a tot arreu, brames de cop a Xile, però ningú era capaç de donar-lo per fet i posar-hi data. A vint anys del naixement d’internet, la rotunda informació del setmanari xilé era ignorada al nostre país, i jo la vaig aconseguir de mans d’un representant del Partit Comunista de Xile establert a Barcelona. Per als comunistes catalans i espanyols, l’experiència d’unitat popular xilena era la confirmació que la via pacífica al socialisme era possible. La seva frustració va incrementar el nostre antifeixisme i va donar lloc a un internacionalisme com mai l’haviem experimentat. Els dos onzes de setembre de malaurança apareixien davant nosaltres amb una forta significació. Malgrat el fracàs, Xile havia demostrat que era possible un avenç cap al socialisme en la segona meitat del segle XX, amb plena democràcia i sense deformacions; al 1968 vam haver d’assistir a l’espectacle de Cuba donant suport a la invasió de Txecoslovàquia pels països del Pacte de Varsòvia i el final de la Primavera de Praga d’Alexander Dubcek, i ja no ens vam poder mirar igual el país caribeny. L’internacionalisme era una altra cosa, i ho vam comprovar amb la descomunal onada mundial de solidaritat amb Xile i Vietnam. Avui, quan algú em pregunta amb recança com és possible juntar la reivindicació social i la nacional, o com es pot ser nacionalista i internacionalista alhora, em limito a respondre: Ho Chi Minh.

1976.– La celebració del primer Onze de Setembre en situació de legalitat va tenir per a mi un gust agredolç. Hi anava amb la mentalitat de militant clandestí: d’una banda, alegria per veure com s’aplegava una multitud per celebrar el que fins aleshores era un breu acte de lluita –manifestacions llampec al carrer– que comprometia les persones prèviament organitzades; d’altra, tristesa en veure que els llocs de protagonisme a la tribuna de parlaments eren ocupats per Jordi Carbonell, Miquel Roca Junyent i Octavi Saltor: ni un socialista, ni un comunista, ni un representant de l’esquerra obrera qui havia aguantat a pes de braços la implantació al carrer de l’Assemblea de Catalunya. Encara no ho havia vist tot, ni imaginat que una bona part de l’esquerra celebraria l’arribada d’un Tarradellas que havia estat ferotgement enemic del moviment unitari del catalanisme popular. Ho aniriem aprenent: la democràcia és transacció. Pocs mesos després hi hauria la matança d’Atocha on van ser assassinats uns advocats comunistes de Comissions Obreres. Els militants hi són quan toca posar la sang.

2001.– Veig caure les torres bessones novaiorqueses per la tele, des de casa, i cuito a trucar a Francesc Fàbregas per tal de preparar programes especials adients per al Canal 33, del qual equip de programació formo part en aquell moment. La data fatídica ho és ara per als nordamericans, a més dels catalans i els xilens. Em sento totalment identificat amb les víctimes; les meves arrels esquerranistes estan al progressisme nordamericà, negat per uns i amagat per altres, la nova esquerra i la contracultura; el moviment pels drets civils; el moviment obrer i el sindicalisme, que no és “groc” com diuen els tergiversadors sinó implantat, popular i influent; Angela Davis, els Wobblies, Pete Seeger i el folk; l’esquerra religiosa que va des dels Unitaris Universalistes fins els Episcopals passant pels quàquers i tanta altra bona gent que prega i lluita; i sobretot per un esperit de civisme arrelat a la constitució, les idees dels pares fundadors i una societat civil que sovint des d’Europa no s’entèn però que és enormement viva. L’11-S nordamericà enceta el segle XXI i l’era de la complexitat. Una part de l’esquerra s’entesta en aplicar-li la lògica brezhneviana, però les raons de guerra que inspiren l’atemptat són unes altres, necessàriament complexes i diferents. I per als progressistes d’arreu del món la jornada ens dóna una reflexió molt seriosa: els morts a les torres bessones eren treballadors, no hi ha víctimes culpables, pensar altrament és pensar com ETA.

2012.– La Catalunya que surt massivament al carrer per reclamar el dret d’autodeterminació està sotmesa a transformacions tan profundes com les dels anys 60 i 70, de naturalesa diferent i l’abast de les quals encara no podem veure. Deu mesos de govern del Partit Popular han començat a deixar Espanya convertida en la desferra que ara estem veient. Prop d’un milió de persones surt al carrer en un acte de civisme durant el qual no es trenca ni un vidre. Tots els polítics (tots, de tots els partits i a tots els nivells) no són capaços de comprendre la naturalesa i abast de la mobilització. L’esquerra es mostra desorientada, però, com deia el cant revolucionari llatinoamericà, “si esto no es el pueblo, ¿el pueblo dónde está?”. L’independentisme ha deixat de ser un moviment marginal per esdevenir part de la cultura mesocràtica i familiar de la societat catalana, malgrat els propis independentistes. Mal que pesi a uns i altres, aquest és el “catalanisme popular” del qual parlava Antoni Gutiérrez Díaz en els últims anys de la seva vida. Macià i Companys eren herois populars i representaven les aspiracions del poble. Fa dos anys que he deixat de treballar a TV3, on he passat dinou anys durant els quals he pogut veure com l’esquerra despreciava la televisió pública nacional del país quan no la podia utilitzar; tant PSC com ICV l’han sentit sempre aliena. I jo sento aquest dia que treballar pel catalanisme popular des de la comunicació ha estat gratificant. Hi ha un fil conductor que travessa la nació de generació en generació i assegura la supervivència del nostre poble, amb un orgull sovint incomprés, a fora i a dins, que no és identitari sinó tota una altra cosa. És la supervivència contra la injustícia.

2013.–  Un any després de la gran demostració cívica, Espanya segueix sense entendre res. Per això, avui els catalans els ensenyem el que millor sabem fer: l’organització social per a la mobilització cívica. Ara com ara està perplex qui vol. Esquerra vol dir lluitar contra la injustícia, ras i curt. La gran demostració abasta enguany el conjunt del país: la Catalunya ciutat era això. I si el catalanisme popular no és això, què és? Mai he sentit “orgull nacional” ni he proclamat el “Déu nos do ser catalans”. No hi ha cap mèrit en nèixer català, sí que l’hi ha en construïr un civisme nacional popular que és exemplar. L’autodeterminació és això. Si se’m demana votar per la independència de Catalunya votaré que sí. Perquè aquest poble ha demostrat que la mereix.

Fotografia: Salvador Allende amb el davantal que l’identifica com a mestre maçó.

Archivado en: Política, ,

4 Responses

  1. “Los rojos somos nosotros” Los nadies, sin nombe, sin voz ni voto, los que las leyes nunca estan alli para nosotros, los desheredados de todas las naciones, los que no importa que ganemos o perdamos las guerras siempre vuelve la misma mierda, los que mandan y los que obedecen a la fuerza.

  2. Layret dice:

    Gràcies, per dir-lo. No tothom té aquest valor.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 923 (sobre 1.045) amb 1.333 tuitaires seguidors i un 62 (sobre 100) de quota d’influència a Klout.

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:

EL MEU TWITTER

  • Periodista no és qui té el títol sinò qui pensa i actua com a periodista, i ho fa professionalment. Si un alumne ho fa ho és @amandasfranch 2 hours ago
  • Quan un estudiant diu que és "projecte de periodista" no és lloablement humil sinò que rebaixa el seu perfil professional @amandasfranch 2 hours ago
  • Els estudiants de periodisme no s'han de definir com a "projecte de periodista" sino per les seves habilitats i virtuts @amandasfranch 2 hours ago
  • Anotad lo que valen los ebooks y cuando el IVA pase del 21% al 4% ved si han bajado de precio. Y luego lloran y maldicen la tecnología. 2 hours ago
  • RT @JMPEREZTORNERO: @GabrielJaraba @aikaeducacion en el futuro, no habrá educación sin pantallas. Así que toca que la educación esté en tod… 5 days ago
Follow Me on Pinterest
septiembre 2013
L M X J V S D
« Ago   Oct »
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
30  

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 62 seguidores

A %d blogueros les gusta esto: