GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

Margaret Thatcher, l’esquerra i nosaltres

 

thatcherA Margaret Thatcher la sobreviu la seva obra, continuada en l’actualitat per l’encarregada delegada, Angela Merkel, i els seus ajudants disciplinats, com ara Mariano Rajoy i Silvio Berlusconi, que vetlla armes gràcies a la fidelitat de vot que de vegades ofereix la democracia i que els ingenus atribueixen a la televisió. La feina consistia en replantejar els consensos sociopolítics sorgits del final de la Segona Guerra Mundial, els pactes de Yalta i el compromís entre democristans i socialdemòcrates de tirar endavant un estat del benestar que permetés la reconstrucció de l’Europa postbèlica i alhora crear un model de demòcràcia liberal que fes dessistir les clases populars de polítiques revolucionàries. La propina era l’aïllament del bloc soviètic en el marc de la guerra freda i el preu, l’aparició d’unes classes mitjanes amb capacitat de consum que relativitzéssin o fessin desaparèixer la contracultura obrera i el seu projecte de contrasocietat.

Pero ni Merkel ni Rajoy són Thatcher. Ni una ni l’altre han tirat endavant un combat tan dur contra tot i contra tots. Merkel aplega uns consensos al voltant seu impensable en el cas de la británica. Rajoy va entrar a la Moncloa gràcies a un perfil baix que volia fer oblidar el soroll i la fúria d’Aznar, aquests sí tant thatcherians.

La batalla de Margaret Thatcher era una revolució política i cultural alhora. Es tractava de trencar l’aliança entre treballadors –classe obrera i classe mitjana—amb la promesa d’un “capitalisme popular”, de més eficiencia de l’estat i aprimament del mateix per deslliurar forces productives. Com que els polítics de dretes són més gramscians que els d’esquerres (Pujol) va entendre que l’hegemonia política i hegemonía cultural van plegades, i per tant el projecte d’imposició del neoliberalisme havia d’anar acompanyat de la destrucció de la cultura d’esquerres com a equivalent a cultura democrática.

Thatcher va fer palés un cop més que política no és pedagogía, com creia Rafael Campalans, sinó decisió en emprendre l’acció necessària per introduïr canvis en l’estatus sociopolític. El geni de la primera ministra británica va ser entendre que havia arribat l’hora d’aplicar les polítiques proposades per Milton Friedman i l’escola de Xicago, que el bloc soviètic era “un tigre de paper” i que la cultura obrera i socialista, en altre temps en la centralitat de les societats europees, havia esdevingut un bluff. Com els neoliberals nordamericans, creía que les classes mitjanes eren el punt de suport de la palanca que havia d’esberlar la situació, però a més estava convençuda que la seva determinació era capaç de subvertir l’estatus quo europeu.

La determinació fèrria de Thatcher va demostrar que tenia raó. Que tingués raó en la seva visió de la situació no vol dir, que se’m entengui bé, que tingués la raó moral. I la prova és que el sistema britànic sencer la va seguir en el procés d’enfonsament de l’estat del benestar. Amb els caps d’Arthur Scargill i Neil Kinnock a cada ma, la primera ministra ultraconservadora va aixecar la bandera del “capitalisme popular” per a atreure’s les capes mitjanes i va combatre l’esquerra sense treva. Dècades després de l’inici d’aquest combat reaccionari, l’esquerra sembla no haver entés res de l’episodi: l’estirabot del cineasta Ken Loach demanant la “privatització” de l’enterrament de la Dama de Ferro és tan significatiu del simplisme amb el qual certes esquerres consideren la realitat com de la impotència d’una certa cultura d’esquerres reclosa en un gueto cultural i social.

La mort de Margaret Thatcher, en el moment que la seva política s’aplica a bastament al nostre país, hauria de servir per a que les esquerres reflexionéssin sobre la seva teoría, pràctica i cultura, els tres peus sobre els quals s’aguanta una hegemonía. Si el neoliberalisme va derrotar les esquerres britàniques va ser perquè aquestes esquerres estaven en condicions de ser derrotades. Fa basarda haver d’escriure evidències lògiques com aquesta. Tant el laborisme con les forces a la seva esquerra van retrocedir, alguns de grat, altres per força. Retreure-li la seva duresa i crueltat és com retreure un bulldog que tingui dents i les faci servir. Allò del dit, la lluna i el tonto: no és només la força atacant, és la fortalesa dels atacats el que compta i decideix. El llegat de Thatcher no ha estat només dur a la victoria el neoliberalisme i el seu combat contra l’estat sinó demostrar que el rei anava nu: les esquerres, en la seva teoría, pràctica i cultura, després d’ella, són un tigre de paper.

No se vive celebrando victorias sino superando derrotas”, deia el Che Guevara. A hores d’ara no es veu per enlloc cap estrategia, cap construcció teórica ni cap pràctica que dugui a la recuperació de les economies socials i democràtiques per part de l’esquerra. Les esquerres es conformen amb un ressistencialisme combinat amb la superioritat moral de sempre: la “indignació”. Als dirigents postthatcherians, la indignació els importa un rave. Les formes clàssiques de lluita de la contracultura obrera han quedat obsoletes: aventeu-los-hi tantes manifestacions i vagues generals com vulgueu, que les entomen totes. La tercera via laborista i giddensiana va tenir clara una cosa, al seu torn: aquesta contracultura estava morta i ben morta, i calia trobar altres vies per a produïr canvis i transformacions a les societats complexes. Però no la tenia en creure que es podía contemporitzar amb la determinació neoliberal de destruir l’estat i imposar l’individualisme insolidari.

El laborisme i la socialdemocracia van creure que, d’acord amb la seva falaç concepció de la política com a pedagogía, hi havia prou amb fer dels ciutadans treballadors mers beneficiaris de polítiques socials executades des de dalt. Però en fer això van desproveïr els ciutadans del protagonisme polític, i per tant, posats a ser subjectes passius, aquests van optar per l’oferta del millor postor: la promesa del capitalisme popular. En el cas espanyol, el vot al PP mogut per la falsa consciencia que la gent acostumada a traginar amb diners seria capaç de solucionar els problemes econòmics; el desig d’estar aprop dels rics, passivament, com abans s’havia estat aprop dels conferidors de beneficis socials.

El triomf de la contrarevolució thatcheriana no ha suposat, però, l’acompliment de les seves promeses. No hi ha hagut capitalisme popular sino pobresa creixent. No hi ha hagut veritable individualisme democràtic sino retirada de la gent a una privacitat insolidària. No hi ha hagut pàtries engrandides sino una Unió Europea cada cop més irrellevant com a potencia, estats nacionals inclosos. No hi ha hagut desencadenament de forces productives sino destrucció de teixit industrial, desaparició de petits emprenedors i desinversió en recerca. El balanç de l’acció de Margaret Thatcher i els seus seguidors ha estat la catástrofe. I encara no ho hem vist tot. El neoliberalisme –jo l’anomeno retroliberalisme—deixa com a fruit la desmoralització social i personal i països profundament dividits, sense res a canvi.

L’herència de Margaret Thatcher és tan contradictòria com galdosa. Desapareix en el moment que a Europa tots els dirigents malden per aplicar les seves polítiques tot dient que fan una altra cosa. O no dient res en absolut, com en el cas espanyol. Poden permetre-s’ho: la victoria cultural de la primera ministra va ser fer que la dreta conservadora perdés no només el respecte a la cultura d’esquerres sinó que recuperés l’orgull de nissaga. Mentre Anglaterra vetlla, dividida, la despulla de la británica més poderosa després d’Isabel I, al continent només a França hi ha un govern socialdemócrata que mira de fer com si tingués una altra opció que reeditar la tercera via de Blair. Però el món continua girant. I, si en la seva època Reagan va substituïr Roosevelt, Wojtyla a Montini i ella mateixa a Harold Wilson, ara l’eix reaccionari es capgira un altre cop: Obama ha demostrat que les polítiques neoreganianes són una bogeria inaplicable, Francesc emet incessantment signes de reconciliació amb el món modern i de solidaritat amb els més febles, i els tories están liderats per un Cameron que és un demócrata a qui no se’l acudiría aixoplugar Pinochet. No, el final de la historia no ha arribat, sinó que torna a donar una altra volta d’espiral. Cal ara que hi hagi algún gramscià al capdavant de l’esquerra, que entengui que les revolucions, reaccionàries o progressistes, es fan sempre volant amb dues ales. Pel que fa a Catalunya, molt em temo que aquesta esperança està, de moment, perduda.

Article publicat a la revista societat.cat

Archivado en: Política, ,

4 Responses

  1. D’acord en tot, senyor Jaraba. Ho lamento però comparteixo el que diu.

  2. Júlia dice:

    És més fàcil l’actitud ingènua de brindar amb xampany quan algú mor de vell que no pas fer autocrítica de perquè l’esquerra -o el que en quedi- no va ser prou convincent com per derrotar la dama de ferro a les urnes quan tocava.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 923 (sobre 1.045) amb 1.333 tuitaires seguidors i un 62 (sobre 100) de quota d’influència a Klout.

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:

EL MEU TWITTER

  • Periodista no és qui té el títol sinò qui pensa i actua com a periodista, i ho fa professionalment. Si un alumne ho fa ho és @amandasfranch 2 days ago
  • Quan un estudiant diu que és "projecte de periodista" no és lloablement humil sinò que rebaixa el seu perfil professional @amandasfranch 2 days ago
  • Els estudiants de periodisme no s'han de definir com a "projecte de periodista" sino per les seves habilitats i virtuts @amandasfranch 2 days ago
  • Anotad lo que valen los ebooks y cuando el IVA pase del 21% al 4% ved si han bajado de precio. Y luego lloran y maldicen la tecnología. 2 days ago
  • RT @JMPEREZTORNERO: @GabrielJaraba @aikaeducacion en el futuro, no habrá educación sin pantallas. Así que toca que la educación esté en tod… 1 week ago
Follow Me on Pinterest
abril 2013
L M X J V S D
« Mar   May »
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930  

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 62 seguidores

A %d blogueros les gusta esto: