GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

Catalunya nova època (3): el PSC i les ànimes perdudes

Els nacionalistes cometen dos errors greus en considerar el PSC: la qüestió de les “dues ànimes” del partit i titllar-lo de sucursal o apèndix del PSOE. Totes dues consideracions són falses. La nova era que emprén Catalunya ho ha demostrat.

El PSC no té dues ànimes: senzillament no en té cap. De la fusió de les organitzacions que va donar origen al PSC (PSC-PSOE) no va resultar un partit dividit en dues comunitats lingüístiques o nacionals. El PSUC tampoc no les va tenir mai en el seu si, tot i la importància dels castellanoparlants en la seva militància i cultura, perquè va executar magistralment una política d’integració nacional gràcies a la qual Catalunya avui no és Euskadi. Ara se li reconeix aquest mèrit, però en el seu moment, el PSUC rebia exactament les mateixes acusacions al respecte que el PSC actual.

Sobre la feina de cohesió nacional feta pel PSUC, el PSC va anar més enllà i va bastir una organització molt extensa i eficient per ajuntaments i diputacions, la qual va voler actual com a contrapoder del pujolisme vencedor en la Generalitat. L’organització de Pujol era molt més minoritària i feble que els partits d’esquerres quan va vèncer, però el líder nacionalista havia aprés quelcom que els socialistes no van saber interioritzar. Pujol va aprendre del PSUC la importància d’una organització centralitzada i sòlida, i de Togliatti i Gramsci la importància de bastir un discurs nacional popular que s’adrecés a tot el país. Els comunistes estaven ensinistrats en fer això, des que Stalin va recomanar l’entrada als sindicats franquistes i la traducció al país de les polítiques de front popular. Durant els 60 i els 70, el PSUC es va batre en el seu front esquerre amb organitzacions tendents al sectarisme que l’acusaven de revisionisme precisament per defensar una política inclusiva que posés en primer pla la recuperació de les llibertats democràtiques alhora que les nacionals i socials. La creació del PSC va atreure alguns membres d’aquestes organitzacions, que es van endur amb ells part del seu discurs anacional i acostumat a l’enfrontament eixut i sense matisos. Mentre que el nucli fundacional del PSC ies basava en persones socialdemòcrates i fins i tot socialcristianes foguejades en la tolerància, l’organització partidària que s’anava estenent incorporava antics militants provinents de cultures menys acostumades a operar amb matisos.

Així, mentre els pujolistes eren conscients de la importància de bastir un discurs i un relat inclusiu i majoritari, podien, mentre ho feien, obrar d’una altra manera, mantenint els seus tics sectaris dins els processos de desplegament de poder (administració, policia, comunicació, etc.). Mentre que el PSC no va aconseguir mai bastir un discurs propi que anés més enllà dels límits de l’organització i la seva àrea d’influència. Quan les lluites fratricides van destruïr el PSUC (i la seva incapacitat d’operar en un context obertament democràtic i en concurrència amb el discurs pujolista) el PSC no va ser capaç de fer l’alquimia necessària d’assimilar la imatge del partit a un relat ampli, inclusiu i majoritari. Així, per més que puguéssin avançar en el territori i crèixer en implantació i vots, no podien abastar una majoria suficient per governar, ni tan sols quan van superar en vots CiU.

El pacte del Tinell va dur el PSC a la presidència de la Generalitat amb una bomba de rellotgeria al seu si. D’una banda, Pasqual Maragall va entendre que només amb un nou discurs adreçat més enllà dels límits socialistes podia aconseguir l’hegemonia política. D’una altra, el grup que finalment es va constituïr en equip dirigent del partit creia que calia una organització conduïda amb mà de ferro per derrotar el pujolisme i substituïr-lo en el poder, i que els mecanismes que CiU havia fet funcionar en profit seu ho farian ara en el seu propi.

És aquesta dualitat la que ha dut el PSC on és i no una suposada divisòria al voltant de l’eix de la qüestió nacional. L’absència de relat majoritari, que continua mentre PSC, ERC i ICV-EUiA són al govern, impedeix consolidar l’experiència del tripartit d’esquerres. Amb la defenestració de Maragall, Montilla intenta mantenir controlats els socis tot creient en els poders de l’organització fèrria: “fets i no paraules”. L’experiència demostra que sense relat no es pot governar ni ser hegemònic.

La implantació d’un nou relat impensadament hegemònic, l’independentista, agafa el PSC convertit en un cos que pivota al voltant de qüestions d’organització, d’equilibri de poders, de compensació mútua de sectors. El darrer congrés es tanca en fals, i n’emergeix una direcció encara més aïllada però encara més convençuda de que les palanques de control organitzatiu són la pannacea. Els dies que van des de l’11 al 27 de setembre són la demostració de les limitacions d’aquesta concepció.

La perplexitat i immobilisme del PSC davant l’emergència independentista no és fruit d’una eventual resistència a assumir el procés d’autodeterminació. És el resultat de creure en el mantra “fets i no paraules”: convençuts que els temps actuals eren el final de la política amb majúscules i dels gran relats omniabarcants, s’havien mogut entre una oposició soft al govern Mas i intents de sociovergència parcial. Es tractava de resituar-se en la situació de pèrdua del poder per tal de veure-les venir, a costa de cedir a ICV-EUiA el lideratge de l’oposició. La mentalitat era relativa a com consolidar una posició definida i sòlida per tal d’administrar curosament i precisa els moviments tàctics propis d’aquesta direcció desideologitzada. Per això Pere Navarro provoca moviments al grup parlamentari, per tal que aquest coincideixi amb el grup dirigent orgànic. El tsunami independentista el sorprén al mig de l’operació i el deixa garrativat. Aplica aleshores els tacticismes disponibles per fer de la necessitat virtut: les eleccions anticipades poden, paradoxalment, enfortir-lo, tot reblant el clau de la redefinició del grup dirigent i el grup parlamentari. Adéu primàries, desactivats els dissidents de Joan Ignasi Elena, marginat Ernest Maragall. Un petit moviment intern condueix a l’abstenció a la sessió del final de legislatura, car els dirigents “catalanistes” estan tan adherits al tacticisme com els dirigents de ferro. Uns i altres queden empantanegats en aquest tacticisme sense relat ni vocació hegemònica.

Si al PSC hi haguéssin hagut les famoses dues ànimes, aquest tacticisme de curta volada no s’hauria esdevingut. Tampoc si el PSC fos la sucursal del PSOE. En realitat, el PSOE renega mil vegades del PSC, ara i abans. Ara, Rubalcaba plantifica als nassos del PSC la seva incapacitat d’anar més enllà del “federalisme” verbal. Abans, González i Zapatero van veure sempre en CiU l’aliat perfecte per a les polítiques de gran abast, i en el PSC un mer subministrador de vots en les eleccions generals. I el PSC sempre n’ha estat conscient, li agradaria ser la “sucursal” veritable del PSOE com ho ha estat Convergència Democràtica. Però la política d’Artur Mas, de moment el més semblant a un lideratge nacional d’àmplia inclusió, ambició política i prudència tàctica, ha capgirat tot això plegat. Per tant, el PSC no s’alçarà amb la bandera antiindependentista com se li ha demanat, sinó que continuarà fent petits moviments tàctics per no desmarcar-se ni de l’electorat ni del poder hegemònic actual amb el qual pactar en el Parlament allò que no abasta a la societat.

I de les idees què? Ja fa anys que el PSC i tot l’àmbit socialista va renunciar al diàleg amb els intel.lectuals i a l’el.laboració d’idees. El grup Avancem! ho ambiciona; tant de bó en fos capaç. Però les sales de màquines organitzatives s’avenen poc amb els think tanks veritables i els cervells independents. La destrucció del PSUC que Santiago Carrillo va propiciar amb el desmantellament de les organitzacions eurocomunistes catalanes d’intel.lectuals i professionals en diu molt d’aquesta temptació. Que el PSC ha reproduït fil per randa. I així està: un grup dirigent fort i aïllat, uns disconformes desesperats per no perdre l’últim lligam amb la societat i una dirigent que es creu capaç de revertir en profit seu la gran maquinària.

Archivado en: Independència

3 Responses

  1. […] Jaraba. Publicat en el blog de l’autor. Tweet (function() { var s = document.createElement('SCRIPT'), s1 = […]

  2. David dice:

    Collons quina claretat d’idees!!!!!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 923 (sobre 1.045) amb 1.333 tuitaires seguidors i un 62 (sobre 100) de quota d’influència a Klout.

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:

RSS Gabriel Jaraba Online

  • Ha ocurrido un error; probablemente el feed está caído. Inténtalo de nuevo más tarde.

EL MEU TWITTER

Follow Me on Pinterest
septiembre 2012
L M X J V S D
« Ago   Oct »
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 62 seguidores

A %d blogueros les gusta esto: