Catalunya nova època (1): el naixement d’una nació

Lluís Llach ho va dir: “Avui visc el dia d’una època nova”. Jo dic: i tant, fins el punt que no en som prou conscients. Estic impressionat i emocionat. Sé que molts amics meus han arrufat el nas o han mirat cap a un altre lloc. Jo crec que hem vist com el poble ha estat capaç de canviar, en unes hores, l’estat d’ànim col.lectiu de tota una nació. Sí, dic el poble. Paraula romàntica i passada de moda. Però el poble existeix i ahir es va donar a conèixer. No són els damnats de la terra, els personatges de la famosa imatge de Novecento o els segadors de fa 300 anys. Són famílies alegres amb criatures molt petites, joves encara adolescents en colla, senyors i senyores grans que exhibeixen una alegria molt particular pròpia dels nostres avis, el tarannà sobre el qual s’aguanta la solidaritat en temps d’injustícia social. En un milio i mig, dos milions de persones, hi ha molt més del que molts volen i diuen. Més que nacionalistes o independentistes. “¿Si esto no es el pueblo, el pueblo dónde está?” deia un eslògan revolucionari sudamericà.

No, no ha estat una manifestació dels independentistes, això ha estat una demostració massiva de patriotisme. Que se’m entengui: no nego el caràcter independentista de la manifestació de l’11 de setembre de 2012, només dic que l’independentisme, fins ara “ideologia” (ho dic en el sentit marxista) d’un sector de catalans, ha esdevingut el relat central amb el qual s’expressa el patriotisme de la majoria dels ciutadans. Com a mínim, dels que es senten conscientment patriotes i es mobilitzen per canviar el destí del nostre país.

Jo sempre he recelat d’aquest independentisme localitzat precisament perquè afirmava representar tota la nació, i la nació és molt més que, com a mínim, les formes que ha pres fins ara aquest moviment. Però ara ha estat el poble el qui ha fet seva la posició independentista, per raons complexes i senzilles alhora. L’independentisme ha guanyat la batalla del relat perquè, senzillament, ha estat l’única força política que tenia un. Parlarem en articles successius dels relats dels altres partits en contrast amb aquest, però ara només cal dir que a la política no hi ha prou amb ser-hi i presentar-se a eleccions. Figurava que a la postmodernitat els relats polítics forts havien desaparegut (oi, PSC?). Doncs mira ara.

Els dos milions de persones –o milió i mig, tant fa; és un nombre equivalent al dels habitants de la capital de la nació– que van sortir al carrer no eren “els nacionalistes”. Eren, ras i curt, el poble. Si algú vol saber què és el poble, ahir el va poder veure. A tot aquest munt de poble no el mou una institució, ni que sigui la Generalitat, ni el partit que la governa. No el mouen els mitjans de comunicació en català, car l’audiència més massiva a la qual pot aspirar TV3 són entre 800.000 persones i un milió; els diaris independentistes, com Ara i El Punt Avui tiren quantitats realment minses d’exemplars. L’ha mogut quelcom molt més important d’això: l’esperit de “societat xarxa”, en expressió del professor Manuel Castells, en la qual el pes de les institucions i entitats de pes es relativitza en favor del relat dominant, de la capacitat d’estendre una conversació i en la construcció d’una narració que representi anhels col.lectius. Que els constructors del fenòmen històric d’ahir hagin estat unes associacions petites però eficients, unes complicitats àmplies i decidides, és molt meritori; per contrast i pel seu valor intrínsec.

Aquest poble, les complicitats en xarxa i el relat bastit conjuntament han canviat, com he dit abans, l’estat d’ànim de la nació. No és poca cosa en la cansada Europa d’avui. en mig d’un clima de desànim social i econòmic, que es trasllada a la postura vital individual, el col.lectiu ha aixecat els ànims a la gent realment existent. A veure qui és capaç d’aconseguir un canvi d’ànim col.lectiu així a Europa avui. A partir d’una demostració patriòtica molt més nombrosa que les manifestacions de maig del 68, de la primavera de Praga del mateix any, de les celebracions per la caiguda del mur de Berlin al 1989. Només es pot comparar amb la festa en que es va convertir París quan l’alliberament del jou nazi, al 1945 (i allà també van ser els catalans, a la divisió comanada pel general Leclerc). Una demostració patriòtica que ha demanat i ha marcat un canvi de règim.

Aquesta demostració no se la pot apropiar Convergència Democràtica, ni l’Executiu de la Generalitat, ni tan sols les entitats convocants. Però tots ells, i tots els partits, associacions, grups i sindicats que hi han participat, comparteixen mèrit. Però compte; el canvi de registre en el relat i la sensibilitat comporta un canvi d’actituds dels partits i entitats institucionals, i sobre tot els sindicats. El poble els ha passat pel davant. La societat xarxa també és això. Serà difícil ara fer les giragonses políticoinstitucionals que van seguir a la manifestació de juliol del 2010. Per una cosa: perquè ara no ha estat ja el “català emprenyat” qui ha sortit al carrer. Ha estat el català engrescat, el ciutadà que exhibeix la seva confiança més autèntica en el seu potencial col.lectiu i personal de cara a la transformació social. El català engrescat és la força imparable i secular de Catalunya; ho hem viscut en moments històrics i ara ho estem tornant a viure. Aquest canvi qualitatiu és per a mi el factor decisiu en la nova època que Catalunya viu ara mateix.

La nova època de Catalunya és el seu naixement com a nació. Em direu que ho som de fa segles, per història, cultura, llengua i voluntat. Fins i tot per llei, quan la Constitució espanyola reconeix que aquest país està format per nacionalitats i regions, que utilitza l’expressió marxista històrica per anomenar les nacions, ni que sigui com a eufemisme o per subterfugi. Però una cosa és ser nació per història i voluntat i altra ésser-ho per llei i amb totes les conseqüències. Per això l’11 de setembre del 2012 marca el naixement de la nació catalana al segle XXI.

Jo no he estat mai independentista. No sóc nacionalista sinó internacionalista. Però la justesa i necessitat de la causa em fan ser-ho. No perquè no hi ha més remei, ni tan sols perquè és just i necessari: perquè l’independentisme ha sapigut mostrar al món el millor rostre de la meva nació, i amb ell, el millor rostre de tots els seus ciutadans. Per això, a més de comunista, jo també sóc independentista.

3 Comments

  1. Veure com un poble, amb tota la serenor del món, expressa sense embuts la seva auto-estima i es posa a fer política amb majúscules, no té preu. Raó i emoció. Intel·ligència emocional col·lectiva.
    No puc creure que un poble així no se’n surti.

    1. Podriem, certament, no sortir-nos-en. Però el moment històric de Catalunya ha arribat. El concepte d’intel.ligència emocional col.lectiva, que esmentes, és central. Aquest és el punt que impedeix que marxistes i materialistes entenguin la questió. Però el fonamental és que els pobles, els col.lectius d’humans, són protagonistes de la seva història. Catalunya ha de ser, i serà.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s