70 anys de Pi de la Serra, el millor cantant català de tots els temps

El cantant, músic, compositor i poeta Francesc Pi de la Serra va fer ahir 70 anys, en plena activitat artística. Fou un dels primers membres d’Els Setze Jutges i segueix essent el meu cantant català preferit. La seva personalitat artística no ha estat mai igualada, imitada ni superada. La seva música i poesia no s’assembla a cap altra i admet múltiples lectures, i se situa en tots els registres poètics. El ritme n’és part fonamental però la melodia és d’un lirisme corprenedor. Ha estat l’artista més original de la cançó i potser per això no ha estat pres com a bandera, model o líder, ni ningú ha estat capaç de concedir-li l’honor i el reconeixement que mereix sobradament.

A la meva adolescència vaig viure dos commocions musicals: descobrir els Beatles i Pi de la Serra. Als primers els vaig veure actuar en directe; al segon el vaig tractar professionalment i vam fer-nos bons amics. Quan un té 16 anys i comença a tocar un parell d’instruments, apassionat pel rhythm and blues, si es troba amb el seu artista preferit el millor que pot esperar és que li signi un autògraf. Amb en Pi de la Serra em va passar una altra cosa: em va dur a casa seva, al carrer General Castaños, em va fer sentir discs de Big Bill Broonzy, Lightinin’ Hopkins i Snooks Eaglin i em va ensenyar els rudiments de les tècniques que havia aprés d’ells, amb una paciència pròpia de la Trapa.

Poc temps més tard vaig començar a fer periodisme a partir del meu coneixement de la música, i amb els anys vaig esdevenir una de les firmes habituals en els comentaris de l’actualitat i la crítica de la cançó catalana a la premsa, tenint l’honor de compartir una mena d'”equip crític habitual” amb Albert Mallofré, Jordi Garcia-Soler i Àngel Casas. El que havia d’escriure sobre l’altíssim valor artístic de Pi de la Serra ja ho vaig fer, doncs, durant 25 anys, des de la revista Oriflama fins El Periódico de Catalunya. Però ara vull dir una altra cosa, amb motiu d’aquest aniversari.

Pi de la Serra és el membre de la nova cançó més generós i bondadós, junt amb l’Ovidi Montllor. La bondat i la generositat no són valors que cotitzin culturalment, sobre tot en una cultura que volent ser crítica ha esdevingut cínica. Si ho ets, la gent ho sap perfectament, però concedeixen les distincions als espavilats, els gasius i els cínics. En Quico no ha tingut l’oportunitat de rebutjar la Creu de Sant Jordi perquè no l’hi han ofert. A ell no l’han elevat com a guia cap a una Itaca independent perquè prèviament va proposar que el gènere humà és la Internacional, i això no es perdona mai.

Però quan la defensa de la llengua i la cultura catalana, de la democràcia política, econòmica i social significava risc de repressió, Pi de la Serra era a primera línia de combat. Va patir prohibicions, censura, foragitament del país, detencions, amenaces. Era dur però no dogmàtic: defensava el monolingüisme en la cançó però era gran amic del moviment de cançó castellana, era partidari del socialisme però acollia a casa seva a Wolf Biermann quan ja havia fugit de la RDA.

Durant la meva carrera com a periodista musical, vaig tenir l’oportunitat de tornar a en Quico la seva amabilitat, en forma de reportatges, entrevistes, crítiques, portades de revistes i tot el suport possible (la seva cançó Un dia gris a Madris la va fer arran de la seva presentació a la capital d’Espanya que jo vaig promoure). Però estic convençut que la societat catalana no l’hi ha retornat tot el que ha fet per la democràcia, la cultura i el país. Les dues-centes famílies que es perpetuen com a rovell de l’ou de Catalunya no perdonen, no obliden i no aprenen. Quan al si de la cultura catalana resistent els sectors intel.lectuals compromesos amb el socialisme es van desmarcar del conservadorisme i el nacionalisme burgés, ell era al capdavant. Quan el franquisme va desfermar la repressió més ferotge contra el moviment democràtic, ell es va situar radicalment al costat del moviment obrer, va donar suport a les combatives Comissions Obreres i va reivindicar l’aliança de les forces de la cultura i del treball per a conseguir no només la llibertat de Catalunya sinó una societat més justa en la que el treball havia de vèncer. I fins el dia d’avui això no l’hi ha estat perdonat. La venjança es diu mur de silenci.

I jo llenço una pedra contra aquest mur de silenci i dic: Pi de la Serra és el millor de tots aquells, el millor de tots nosaltres. Des del seu debut cantant L’home del carrer, al seu 70 aniversari i d’aquí a 500 anys.

(Fotografia: Juan Miguel Morales).

7 Comments

  1. Firmo y rubrico todo el comentario, y como presente aquel día gris en Madris te acompaño en la valoración de que no se han sabido (o querido) reconocer sus valores artísticos y personales. Salud.

  2. Més enllà de la seva música, ben poc en sabia de la persona d’en Quico Pi de la Serra. Felicitats a ell pel seu rodó aniversari i gràcies a tu per apropar-nos-el.

  3. Chapeu, Gabriel. Com sempre, l’encertes del tot. I aquesta manera de fer no és exclusiva del terreny cultural o musical, és general: si ets mínimament generós i bona persona, poc agraïment rebràs. Carles Pérez.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s