archivos

Archivos para

El país més solidari del món

“Sento l’honor de representar el país més solidari del món”, ha dit el president Artur Mas, no només per la participació dels ciutadans a La Marató sinó també en la donació d’òrgans o de sang. “Quan es tracta d’implicar la gent en causes solidàries, aquest país és excel·lent”, ha afegit Mas, que creu que “Catalunya pot convertir-se en l’abanderada d’un nou sistema de valors a l’Estat i al sud d’Europa”, i que ‘La Marató’ n’és “un bon exemple”.

El president de Catalunya té raó. El somni nacional català implica la visió de la pròpia nació com a un col.lectiu excel.lent, capaç d’exemplificar davant el món les virtuts de la democràcia moderna: llibertat, igualtat, fraternitat. El somni de l’excel.lencia nacional és transversal, des de, com a mínim, la Renaixença. Els burgesos catalans van bastir una revolució industrial i van voler que la prosperitat material es reflectís en la bellesa i l’art. Els proletaris que treballaven per a ells van somiar amb bastir un nou món sorgit d’una revolució mundial. Quan els catalans s’hi posen no ho fan per poc: Narcís Monturiol inventa el submarí, Ramon Mercader mata Trotski, els doctors Trueta i Broggi creen la moderna cirurgia de guerra, i així successivament. Però també són excel.lents en el rebre: Barcelona i Granollers són l’escenari primigeni de les grans matances de civils amb mitjans aeris, precedint Londres, Coventry, Dresde, Hiroshima i Nagasaki; la llengua catalana és, amb els seus 10 milions de parlants i amb una tradició literària de segles, l’únic idioma de la Unió Europea important que no té la protecció de cap estat.

Hi ha quelcom que lliga la voluntat de ser catalana i l’aspiració a l’excel.lència. Però aquesta aspiració té una altra cara: sovint s’ha manifestat com a estrategia de supervivencia. Derrotada la Catalunya republicana, exiliats els seus talents, abandonada pel món democràtic, la única manera de fer perviure la Catalunya somiada era seguir mostrant al món la seva excepcionalitat. És la corrent dels catalans universals, amb el discurs de Pau Casals davant l’Assemblea General de l’ONU com a episodi central. Potser d’aquí la cara fosca d’aquesta dimensió: la desesperada voluntat de supervivencia ha desembocat de vegades en l’obsessió neuròtica amb un desig de perfecció i, per contradictori que pugui semblar, però explicable per la frustració, la tendència a destruïr les coses excel.lents que els catalans són capaços de fer quan els deixen fer-ho, en nom d’aquest perfeccionisme malaltís.

Potser per això els articles dels periodistes esportius sobre el Barça i la sortida de Guardiola estan tan plens d’eufemismes sobre “l’entorn”. Sembla una contenció (excessivament?) prudent per no donar llum a uns sectors amb una capacitat destructiva extraordinària. Estem a punt de passar del “culte” a Guardiola a, novament, el remor del que ell mateix anomena “les ametralladores”. Personalment, crec que la marxa de l’entrenador es deu a la necessitat de preservar la seva salut, immers fins al coll com està en un ambient que a primera vista un percep com a malaltís. L’eclosió de la figura de Josep Guardiola és fruit, precisament, d’aquest ambient contradictori, extremat, en el qual ell s’imposa per apassionament, voluntat i serenitat (mai s’ha acabar d’explicar bé la importància que té el cas de l’acusació de dopatge per nandrolona, l’estat de corrupció del futbol italià, la resistència a obeïr dictats mafiosos, la venjança contra ell i la resiliència per acabar de resoldre la qüestió als tribunals). Veurem ben aviat com l’excel.lència que projecta la seva feina anirà sent enterbolida per tota mena de rumors fruit d’aquesta neurosi col.lectiva.

L’altre espai de Catalunya on es barreja l’excel.lència i la neurosi projectada és TV3. D’ella es pot dir allò que “el éxito sorprendió a la propia empresa”. Fins la seva creació, l’aventura de la comunicació en català era un seguit d’insuficiències i entrebancs, amb un fil conductor: la gasiveria extrema i la curtedat de mires dels empresaris o sectors impulsors. L’etapa de Jordi Pujol com a empresari de El Correo Catalán va convertir un diari catalanista que va esdevenir popular i exitós als 70 en una desferra, igual que va passar amb Destino. Oriflama, primera i única revista juvenil catalana molt moderna, molt llegida i influent entre els joves, va ser ofegada en ser convertida en portaveu d’Unió Democràtica. La barreja de petulància i gasiveria va tornar a emergir amb El Observador. L’Avui, sorgit del que avui diriem crowfunding popular, va ser igualment apropiat per un sector del catalanisme que no responia a la transversalitat dels seus origens. L’èxit de TV3 va ser l’èxit de tot el país perquè les forces gasives no se la van poder apropiar, gràcies a una genial connexió entre uns professionals competents i lúcids i un públic que va saber demanar-li –i obtenir-ne– el que es demana a un mitjà de comunicació de masses i no al portaveu d’una capelleta. Només PSC i ICV van ser incapaces d’entendre-ho, i per aquest motiu, incapaces de gestionar-la quan van accedir al govern.

Les energies que es van deslliurar arran de la connexió de TV3 amb el seu públic han contribuït a canviar Catalunya i a fer-la progressar. A alliberar-se de l’esperit poruc, gasiu i manipulador d’unes classes dirigents còmodes en la conxorxa còmplice i del mateix esperit d’unes esquerres acostumades al dirigisme, el tacticisme i idèntica gasiveria (vicis exhibits a bastament en la gestio de Ràdio 4, COM Ràdio i TVE-Catalunya). La Marató és un dels exemples més excel.lents d’aquestes energies. Per això té raó Artur Mas en fer la declaració que ha fet. El mèrit és dels professionals de la CCMA i, en aquest moment, també dels qui no gosen encara posar-se-la per barret, empesos per, un cop més, la gasiveria i el sectarisme. L’interrogant és saber fins quan resistiran la temptació.

La Marató de primavera de 2012 és, per aquest motiu, un joc arriscat i un test, no només per als dirigents governamentals. Dedicar-la a la pobresa ha estat un tombant molt arriscat que posa en perill el blindatge de respecte del qual aquesta acció havia gaudit fins ara. En orientar La Marató vers el finançament de la recerca científica i la divulgació de la solidaritat envers les malalties, se la desmarcava dels espectacles de sentimentalisme i caritat mal entesa que semblaven inevitables en el cas d’aquests teletons. Era un cercle de protecció invisible que ningú gosava traspassar.

L’excepció d’aquesta Marató contra la pobresa posa en perill el model d’aquesta acció i contribueix a desfer la connexió esmentada. Perquè va en contra del consens implicit des de l’inici del projecte: defugir la contraposició entre solidaritat i caritat. Aquesta ruptura demostra una manca de perspectiva profunda, i ja ha obert una bretxa a crítiques ben intencionades sobre els drets socials que, malgrat tenir la raó lògica i política, obliden que l’esport de donar coces al govern al cul de la televisió pública només serveix per a afeblir-la. Però això encara no ho han entés els puristes, ideológics, lingüístics o nacionals, els qui encara que sembli que exigeixin l’excel.lència són en realitat partidaris del com pitjor millor, com sempre ha fet l’extremisme dogmàtic.

Som la nació més solidària del món. Però també la més frustrada pel que fa a la voluntat de ser i el que hem arribat a ser. Siguem solidaris, doncs, amb nosaltres mateixos i no alimentem la neurosi obsessiva que envolta les nostres aspiracions més nobles.

(Imatge: Pau Casals a l’ONU, amb el secretari general, U Thant).

La agenda oculta de Esperanza Aguirre y el fascismo español

José Luis López Bulla mira más allá y sabe ver el alcance de la provocación de la presidenta de la comunidad de Madrid:

“Las palabras de Aguirre son, objetivamente, un inequívoco aliento a la manifestación que han convocado los falangistas ese mismo día a horas cercanas a la celebración del evento deportivo con miles de seguidores catalanes y vascos. De ahí que Aguirre, por su peso institucional, se convierte claramente en la dirección de ese movimiento ultra.
Así pues, las intenciones visibles (desviar la atención de los problemas de la comunidad autónoma) tienen un alcance chato y efímero. Sin embargo, el rescoldo que puede dejar el aliento que presta a los ultras ya es asaz preocupante y de largo recorrido. Porque puede abrir en la derecha del Partido popular una doble militancia (si es que no existe ya): una, aflorada en dicho partido; otra, submergida en las sentinas de los falangismos, viejos y nuevos”.
El artículo original, en Metiendo Bulla.

El 15M como un movimiento de queja moral típico en la historia de España

El 15M es un movimiento con propuestas socialdemócratas que se expresa con dinámicas libertarias. De ahi lo atractivo que resulta para la mayoría de la población. Es un movimiento reformista que hace las delicias del revolucionario que todo español lleva dentro.

El revolucionario o reformista español no quiere menos estado sino más. El 15M más que un movimiento político es un movimiento ético que reclama al estado que cumpla con su papel de expresión institucional de la democracia y de llevar a la práctica los derechos cívicos, sociales y políticos. Curiosamente, el alma revolucionaria del 15M no clama contra el estado sino contra “los políticos”: el reproche que les hace no es político sino moral, de una estricta moral: “ganan mucho por no hacer nada”.

Al disconforme español, siéntase reformista o revolucionario, le aterra quedarse solo con sus propias capacidades, abocado a emprender, idear, promover y conseguir, siempre confiando en si mismo y su potencial. La historia ha desposeído a nuestros conciudadanos de su poder personal; de ahí el miedo actual.

Lo opuesto es el vendedor estadounidense que trabaja a puerta fría, el vendedor de cepillos puerta a puerta, como Og Mandino, Napoleón Hill, etc. El emprendedor individual puede serlo porque existe un consenso social y una legalidad, al alimón, que forman un marco de reglas de juego invariable. Puede haber una moral individual porque hay una moral colectiva no escrita. En los países latinos las morales colectivas se escriben e inmediatamente se vulneran, son papel mojado. En el liberalismo anglosajón, y en Francia, quien firma un talón sin fondos va a la cárcel, aquí Ruiz Mateos ha repetido su hazaña, y la repetirá tantas veces como quiera.

El colectivismo español no es revolucionario sino antiindividualista. El ciudadano traicionado por poderes incontestables se defiende diluyéndose anónimamente en el colectivo anonimizador (Fuenteovejuna). La máscara Anonymous es el Fuenteovejuna postmoderno. Fuenteovejuna es el producto sociopolítico de la opresión infame del imperio español del siglo de oro. La mentalidad del siglo de oro es la propia de las clases dirigentes españolas: creen que el poder les pertenece por derecho de nacimiento. Pero también la contraparte de esa mentalidad permanece todavía entre ciertos sectores populares: la gallardía de las novelas de Pérez Reverte o los arrojos moralizadores de Julio Anguita: “qué buen vasallo sería si tuviera buen señor”. Es decir, el problema no es el hecho del vasallaje sino la cualidad moral y la adecuación del señorío.

La familia es el colchón de los efectos de la crisis. El español se presenta como gallardo y adusto, pero en realidad es enormemente cariñoso. La familia es el espacio donde podemos comportarnos mutuamente con cariño de puertas adentro. La mutualidad familiar española no es de clan o de mafia sino de una cordialidad surgida de siglos de experiencia como refugio ante la opresión totalitaria imperial.

Los reaccionarios que gobiernan hoy España reaccionan agriamente contra el 15M porque les pone cara a cara con sus peores fantasmas. Los que ocupan los puestos gubernamentales y administrativos no son los poderosos sino sus lacayos. Nos gobierna una nueva casta de burócratas del estado muy bien entrenados en la superación de oposiciones, la conquista de los puestos administrativos y el manejo de los mecanismos que combinan el lucro privado hecho a expensas de la maquinaria del estado interpenetrada con las grandes empresas opacas. Estos nuevos burócratas reaccionan visceralmente ante el fantasma de la rebelión: los ven como unos desgraciados y temen al reflejo en ellos del desgraciado que llevan dentro. No es la altivez del aristócrata ante la purria sino la violencia del capataz ante los que son como el que él un día fue. De ahí la rabia que lleva al desalojo de Sol.

En España, el 15M apareció cuando el gobierno socialista de Zapatero daba sus últimas bocanadas. En Francia, el descontento ante el sarkozysmo ha llevado a los socialistas al poder. En España, el 15M clama contra los partidos. En Francia, la rebeldía ha encumbrado a la ultraderecha pero ha encargado a Hollande que les saque del lío. En España el 15M continúa con su queja moral bajo el gobierno de la derecha extrema  pero no configura ninguna corriente política de fondo como en Francia. Esa es la diferencia entre una república democrática y una democracia surgida de siglos de opresión y miseria moral.

Del 15M no surgen dirigentes personales no porque el movimiento lo impida sino porque quienes pudieran serlo tienen pánico. El individualismo español nunca ha existido, el supuesto individualista es alguien que busca una salida personal para sí dentro del caos, nunca es un visionario que asuma la tarea personal de liderar al grupo. No hay tal visionario porque todos están sometidos al dictado del qué dirán. El individualismo democrático es fruto de la ética protestante anglosajona y del respeto colectivo a las reglas del juego: el líder sabe a qué atenerse, en última instancia, enfréntese a las multinacionales opresoras o conduzca a sus hombres en el desembarco en Normandía. La derrota de la República Española en la guerra se debió no solo a la fuerza militar de los rebeldes y a la desorganización de las propias filas sino a la inexistencia o ínfima calidad de los dirigentes militares y políticos, sin excepción.

Los jóvenes que forman el 15M no han vivido personalmente todos esos avatares, pero la historia es un proceso de desarrollo colectivo de los pueblos, con causas y efectos colectivos que se transmiten generación a generación; el karma colectivo de las naciones no se rompe.

Si el 15M consiguiera dar origen a un movimiento político más amplio y de fondo, podría suceder como en Francia. Si no lo logra, se convertirá en una CNT difusa, crecientemente airada. Para que pudiera conseguirlo, debería existir un PSOE. Pero el PSOE actual está atenazado por el miedo, un triple miedo: a la situación, a la furiosa caterva de dirigentes derechistas reaccionarios y a la endeblez de su propia organización. Rubalcaba ni siquiera es ya un espectro, no existe. Y nuestro Hollande aún no se ha dado a conocer. Si es que existe.

Jordi Miralles i la seva visió d’una nova esquerra

Trobareu a Jaraba Internet, el meu portal informatiu, el text sencer de la conferència que Jordi Miralles va fer al Col.legi de Periodistes, en la que proposava un procés de confluència unitària de les esquerres plurals de Catalunya. També podreu trobar-hi el vídeo, igualment sencer. Cal mirar-ho i llegir-ho amb atenció perquè és potser el text polític més consistent que ha produït la política d’esquerres a Catalunya d’ençà el Pacte del Tinell. I és una proposta molt engrescadora, que cal considerar seriosament. Intentaré, més endavant, anar-la comentant aquí.

Les noves direccions de TV3 i Catalunya Ràdio vistes per Salvador Alsius

Em costa escriure sobre els canvis de direcció a TV3 i Catalunya Ràdio. Hi ha lloances als que se’n van i recels envers els que arriben que, tot i semblar-me justificats, contenen elements que m’impedeixen afegir-m’hi. Mònica Terribas va ser una gran directora, amb el coratge que li va faltar a Francesc Escribano, però perquè sentia darrera seu un suport polític que em temo que el segon no va tenir (el PSC i ICV no tenen ni la més mínima idea de què fer amb els mitjans de comunicació, a part d’instrumentalitzar-los i xulejar-los). I als que arriben. cal concedir-los credibilitat, però en un marc molt concret: la seva assumpció del càrrec després d’una reforma legal que fa de la CCMA un ens subjecte al diktat governamental.

Salvador Alsius, una de les figures pioneres de TV3, que la va deixar (o el van fer deixar-la) per incorporar-se a la Universitat Pompeu Fabra, ha escrit un article a El Periódico prou moderat, que expressa gran part del que penso (tinc maldats a la recàmera, però) i que reprodueixo tret del blog tv3teva.cat.

VEGEM QUÈ FAN, per Salvador Alsius

L’ any 2000 hi va haver a Praga una manifestació gegantina de ciutadans que protestaven contra el nomenament d’un nou directiu a la televisió nacional txeca. Consideraven que les característiques d’aquella persona i les circumstàncies en què s’havia produït la seva designació per al càrrec posaven en perill la independència d’aquell mitjà de comunicació i el servei públic que se’n podia esperar.

No és fàcil imaginar que un fenomen semblant pugui produir-se aquí. Però sí que hi ha hagut indicis clars que els recents nomenaments de nous directors a TV-3 i a Catalunya Ràdio no han estat vistos amb indiferència per sectors més o menys amplis. Les xarxes socials, especialment Twitter, n’han anat plenes. I hi ha hagut respostes no precisament entusiàstiques per part dels comitès professionals de les respectives empreses i, en un dels casos, fins i tot del Col·legi de Periodistes.

Ja hi va haver clars motius de preocupació quan el nou corró parlamentari va imposar una reforma (contrarreforma, se’n va dir) de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I això es va fer passant per alt totes les opinions crítiques procedents de sectors professionals i d’autoritats acadèmiques. Però a això, per desgràcia, ja hi estem massa acostumats. Tampoc a l’anterior etapa, ni a les precedents, aquí no s’ha vist mai res que s’assembli ni una mica al marc amb què funciona la BBC, per dir-ho de pressa i emprant un tòpic entenedor. Aquesta ja no és una qüestió que es pugui retreure a uns determinats partits polítics. Tots ells, es podria dir que sense excepció, mostren una voracitat gairebé impúdica a l’hora d’exercir controls sobre els mitjans de comunicació.

Així les coses, és lògic que la controvèrsia reaparegui quan del que es tracta és dels nomenaments concrets de les persones a qui els tocarà exercir aquell cobejat control. Dues coses s’han retret als perfils dels elegits. Una d’elles és el fet que no siguin periodistes. En el cas de Catalunya Ràdio, és cert que s’ha trencat en això la tònica existent fins ara. No és així en el cas de TV-3, on han ocupat la direcció persones procedents d’altres àmbits professionals. Val a dir que no està escrit enlloc que els directors d’aquests mitjans hagin de ser periodistes. I, en la situació present, en què els nomenats hauran de capejar els embats de la crisi, cal reconèixer que hi ha una excel·lent coartada per anar a buscar persones que atresorin una certa fama de bons gestors. Com succeeix, certament, en els casos presents.

Tots dos són persones amb prou capacitat per ser ben conscients que assumeixen una tasca delicada. El sector de la comunicació està en ple procés de canvis (¿que potser ha deixat mai d’estar-ho?) i un pilotatge erroni o erràtic de les grans naus que són TV-3 i Catalunya Ràdio podria tenir conseqüències nefastes per a aquests mitjans i, de retruc, per a la nació catalana. Amb un parell de falses maniobres es pot fer anar en orris tot allò que s’ha estat construint amb molt d’esforç des de l’any 1983. I ja hi ha hagut, tant en una casa com en l’altra, èpoques en què la mediocritat dels seus dirigents ho ha fet anar tot una mica de gairell.

L’altra gran qüestió és si els llocs de procedència de les dues persones les inhabiliten per als respectius càrrecs. En un cas l’origen és el grup Godó. Aquests dies s’ha fet anar molt una mena de teoria del tipus cavall de Troia, segons la qual el nou director de TV-3 hi hauria arr bat amb la missió més o menys explícita de fer minvar la implantació de la televisió pública en favor dels interessos privats als quals fins ara ha servit. És una hipòtesi que s’hauria de demostrar. I a la qual se li pot donar perfectament la volta. Més difícil de justificar, sobre el paper, és la procedència de la persona que ha passat a ocupar la direcció de Catalunya Ràdio: el comitè de govern d’Unió Democràtica de Catalunya. La veritat és que estètic, allò que es diu estètic, això no ho és. En la seves primeres declaracions el nou director ha dit que això no ha de ser un impediment perquè ell mantingui a l’antena el degut pluralisme. On verra.

En qualsevol cas, ben aviat hi haurà maneres de comprovar les intencions dels nouvinguts. La primera d’elles, la manera com enfoquin el nomenament dels corresponents caps dels Serveis Informatius. Caldrà veure si compten amb professionals de les pròpies cases o si, al contrari, necessiten portar gent de fora. I, sobretot, caldrà veure si en aquests càrrecs hi situen persones que estiguin marcades en un sentit o en un altre. I, de tota manera, hi ha encara una garantia que assegura el caràcter i la vocació de servei públic dels dos mitjans de comunicació. Aquesta no és cap altra que la convicció i el coratge dels seus professionals, que ja n’han vist de tots els colors i que no semblen disposats a admetre derives que posin en perill el bon rumb seguit fins ara.

Esta vez no tocaba

Ni rastro de reventadores, antisistema violentos y provocadores esta vez en la reunión del BCE en Barcelona. El secretario de estado de seguridad, Ignacio Ulloa, ha sacado pecho: “Cuando existe presión y control, los violentos no acuden”. Felip Puig, conseller de interior, más, y sobradísimo: “Creo que con los Mossos hubiera sido suficiente”. Hace cuatro días, según cierta manera de mirar, Barcelona era la Rosa de Fuego rediviva, y ahorita mismo, Disneyworld, gracias a que “la policia està al servei dels ciutadans”, como cantaba, con toda la sorna del mundo, el bianamado Pi de la Serra. De modo que cabe preguntarse si el control y la amenaza de represión han sido la medicina que la situación necesitaba.

Pues un servidor no sabe qué pensar. Si en la ciudad estuviese radicado un movimiento violento, alimentado o no desde el exterior, se hubieran producido incidentes, ya que la experiencia histórica enseña que el control policial, por importante que sea, no frena este tipo de protestas si quienes las animan están decididos a llevarlas a cabo. Desde luego, el despliegue policial realizado tiene alto poder intimidatorio, pero las personas que componen este tipo de grupos en todo el mundo tienen el prurito de hacer sentir su presencia de un modo u otro, y en cambio aquí no ha habido ni el menor “salto”. Si existe en Barcelona un movimiento de subversión violenta ha de ser muy peculiar.

Explicaré mi visión del asunto. Creo que en Barcelona ha existido un pequeño grupo de revuelta urbana, con algunos de sus elementos semiprofesionalizados, y otros deseosos de estarlo. El capitalismo produce lumpenproletariado, y en la sociedad compleja, éste adopta formas diversas. El lumpenproletariado “ideologizado” ha estado siempre vinculado a los movimientos sociales radicalizados, y la Barcelona de los 30 ofrece enseñanzas de manual en este sentido. Ciertos líderes ideológicos han buscado en este lumpen fuerza de choque, y a menudo la interacción entre unos y otros ha dado lugar a organizaciones fuertes, llámense CNT-FAI o patotas peronistas en Argentina.

Para que la violencia latente propugnada por el lumpen pueda hacerse efectiva es necesaria siempre la inducción y dirección ideológica. En Barcelona ha existido y existe cierto lumpen surgido de los restos del movimiento okupa, sus adherentes y las gentes vinculadas al negocio de los bares ilegales, entre ellos algunos extranjeros rebotados de ciudades menos permisivas. Ese subsector social se agrupó y consolidó gracias a la combinación de estulticia e ineficiencia de los ayuntamientos de izquierdas. No me cabe duda que agentes exteriores buscaron en él un peón que mover cuando les conviniese. No acierto a identificar tales agentes, pero Barcelona ha sido un éxito como ciudad demasiado brillante como para no interesar a quienes buscan proponer una alternativa mundial al sistema democrático sembrando mierda. No puedo identificarlos, pero baste decir que la caída del muro de Berlín dejó intactos los canales internacionales que antes se movían desde capitales centroeuropeas y norteafricanas desde los que se había trabajado intensamente en los años 70 y sus correspondientes provisiones de fondos.

Lo que me sorprendía en esa época, pues, no era que ese conglomerado estuviese activo, sino que la policía no fuese capaz de infiltrarlo. Una explicación podía ser una dejación de funciones de la Guardia Urbana, cuyo grupo musculado, formado por Ángel Abad bajo el mandato de Narcís Serra, tenía toda la cualificación para hacerlo, no en vano Ángel había sido un disciplinado militante comunista y muy motivado por el episodio de la extrema izquierda antidemocrática italiana. Otra explicación podía ser, simplemente, que los Mossos d’Esquadra, habiendo asimilado inquietantemente los peores modos y cultura de la Policía Nacional, fuesen incapaces de tener la finura suficiente como para realizar tal labor. Cierto es que esto segundo es un hecho y que, respecto a lo primero, baste decir que los vecinos de la Rambla piden que se instalen cámaras en la calle no para controlar a los chorizos sino a los urbanos que corren para otro lado cuando ven un trilero o un carterista.

Pero no había pensado en una tercera posibilidad. Que este sector estuviera adecuadamente infiltrado y manipulado, de modo que pudiera ser dócil a una gestión teledirigida. Por ejemplo, que se produjesen disturbios en las manifestaciones de trabajadores e indignados, con lo que se podía desprestigiar a estos movimientos y de paso encarcelar, a modo de escarmiento, a algunas personas. (Recuérdese que Barcelona es la ciudad del Caso Scala, y que la persona detenida el 1 de mayo es una dirigente de la CGT, sindicato libertario).

No es necesario que esa infiltración sea obra directa de la policía, y conste que soy partidario de que la policía infiltre esos grupos para neutralizarlos. En este tipo de cosas se juega siempre por carambola. Pero empieza a parecerme que tal infiltración se ha producido ya. Porque unas veces los grupos funcionan, y otras, como ahora, no. Un signo que, de corresponder a la realidad, denotaría mayor eficacia de la supuesta.

 

BIENVENIDOS A MI BLOG

DR. GABRIEL JARABA
Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo.

Soy un periodista senior en ejercicio desde 1967, con experiencia en prensa, radio, televisión e internet. Me dedico a tareas académicas y de activismo social como Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona. Actualmente sirvo como profesor en esa Universidad; en la Cátedra Internacional UNESCO Unaoc UniTwin de Alfabetización Mediática y Diálogo Intercultural, la Cátedra UNESCO de MIL para el Periodismo de Calidad, la Cátedra RTVE-UAB para la Innovación de los Informativos en la Sociedad Digital y en el Gabinete de Comunicación y Educación de la UAB.

Soy analista de la información y los medios en la Fundació Periodisme Plural y escribo en el diario Catalunya Plural. Hago investigación en comunicación, en redes sociales de internet y en humanidades digitales. Elaboro métodos de impulso de la creatividad y de gestión mental.

Autor de los libros Periodismo en Internet (Ed. Robinbook); Twitter para periodistas (Ed. UOC); Youtuber (Ed. Redbook) y ¡Hazlo con tu smartphone! (Ed. Redbook) y coautor de otras obras sobre comunicación y educación.

Como ciudadano promuevo el apoyo a Naciones Unidas en la perspectiva de Una Sola Humanidad, como colaborador de la ONG internacional World Goodwill – Buena Voluntad Mundial.  Soy miembro de la European Transpersonal Association y del Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona. Propongo un universalismo inclusivo basado en el humanismo y desde el catolicismo que ejemplifica el papa Francisco, y soy feligrés de la parroquia de Santa Anna.

Entre los 50 mejores blogs periodísticos

GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

Analista de la información y los medios en:

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 145 seguidores

SOY PROFESOR E INVESTIGADOR EN:

CATEDRA UNESCO DE MIL Y PERIODISMO DE CALIDAD

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Profesor e investigador

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

MENTOR

CERTIFICACIÓN PROFESIONAL EUROPEA EN PSICOTERAPIA Y PSICOLOGIA TRANSPERSONAL

mayo 2012
L M X J V S D
« Abr   Jun »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031