Sant Jordi, el dia que els catalans som feliços

Sant Jordi és el dia que els catalans som feliços. Per mi és el millor dia de l’any, amb les festes de Nadal, i ho deixo tot i surto a passejar amb la meva dona, a veure llibres i gent. Els llibres que hi ha me’ls sé de memòria i la gent també, però m’agrada caminar per Barcelona com si encara hi visqués, és a dir, sense adonar-me que entre l’ambició d’uns i la covardia d’altres, la meva ciutat és cada cop menys la ciutat de tots nosaltres. Però, què seria de Catalunya sense una capital com Barcelona? Doncs, el Rosselló, amb tots els respectes als rossellonencs i als catalans de “comarques” que veuen en el “centralisme barceloní” la mare de tots els greuges.

De manera que, Rambla de Catalunya avall, vaig anar trobant amics i companys d’aquells que, tot i haver treballat plegats, te’ls estimes. En Jaume Barberà, contentíssim de l’èxit del seu programa Singulars, signant el llibre que ha fet sobre els seus entrevistats, i al seu costat, en Lluís Caelles, que amb en Nicolàs Valle ha escrit un sobre el tsunami de Japó i la catàstrofe de Fukushima. En Jaume s’entreté dedicant el seu llibre als lectors i està convençut que l’èxit de Singulars es deu a que en la situació actual, la gent busca algú que els expliqui coms i perquès i els doni ànims.

Més avall arribo a la paradeta de El Jueves, amb el meu vell amic Oscar Nebreda al capdavant. Tot just veure’m, exclama: “¡Ostia, ya has salido de la cárcel! A mi, hoy me han soltao las monjas…”. Amb una forta abraçada recordem els farts de riure que ens hem fet en l’època en que la gent reia amb tonteries. La fidelitat que El Jueves ha suscitat en el seu púbic és admirable. Si la gent és capaç de riure amb historietes i acudits és que encara anem bé. Hi ha qui diu que la manca de compromís polític de molts ciutadans es deu al programa Polònia, i jo vaig dir una vegada que em tocava representar TV3 davant un públic inquiet que el dia que veiéssin que la televisió només donava òpera, programes literaris i coses molt serioses és que havia arribat l’hora de sortir al carrer amb armes. A l’Òscar els seus lectors li demanen que els dibuixi un Jordi Culé, quan fa gairebé 20 anys que el ninotet no apareix a TV3; això vol dir que de moment estem salvats.

I finalment em trobo amb Rafael Nadal, autor de Quan èrem feliços i ex director d’El Periódico. L’èxit del seu llibre és rotund: el segon més venut entre els de ficció. I jo me’n alegro molt. En Rafa ha dirigit magníficament a la gent que ha tingut a les seves ordres al diari, i va plegar per no haver d’aguantar el que no podia aguantar i per no haver de fer el que li demanaven fer. S’ha reconvertit en autor d’èxit i en articulista original, aquella originalitat que consisteix en dir el que es pensa sense ajustar-se a les mesures preestablertes pels mandarins polítics, culturals o institucionals d’aquest signe, de l’altre o d’el de més enllà. Exactament el llit de Procust que està engegant cap a la misèria la premsa impresa. En Rafa està exultant i, per acabar de compondre l’estampa, apareix l’esposa del nostre enyorat mestre Josep Pernau. Sant Jordi és el dia que tot encaixa i que tots ens trobem plegats: és el Nadal de primavera.

Sant Jordi és el dia que els catalans sortim al carrer éssent allò que voldriem ser: nets, nobles, cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços. Per un dia deixem les cabòries a banda i ens submergim en un jo col.lectiu que ens retorna el millor de nosaltres mateixos. De vegades em pregunto si, al llarg de la nostra història, els catalans hem assumit moltes més càrregues que les que un poble pot dur a sobre. No només la salvació de la llengua, la cultura i el país, sinó aparèixer davant el món com els més pulcres, eficients, educats, cultes, exquisits, solidaris, cívics i excel.lents. La nostra polaritat no és el seny i la rauxa, és el narcisisme i la depressió obsesiva. Així, prohibim les corrides de toros a les capitals i autoritzem els correbous meridionals; diem que el nostre model és Manhattan i ens delim per guanyar Eurovegas; demanem que TV3 sigui la perla més pulcra de la nació però ens fa por lluitar per la seva independència gubernamental.

I tot és molt més senzill: es tracta de ser com som, ser qui som i ser feliços. Com ahir, que no hi va haver crisi i es van vendre més llibres que mai mentre la gent passejava i somreia. Així de simple.

Fotografia: Rafael Nadal signant llibres. Foto de Marc Martí.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s