archivos

Archivos para

Josep Guardiola i la tradició jazzística amagada de Catalunya

La mort de Josep Guardiola em porta a fer una reflexió sobre la tradició de la música rítmica catalana, molt poc coneguda. Hem conegut aquest artista com a cantant melòdic, la versió nacional més propera al concepte de crooner. Va ser probablement el primer cantant comercial modern d’èxit, un èxit promogut per la ràdio –arran de la seva promoció per part de Joaquín Soler Serrano a Ràdio Barcelona– abans que triomfés Raphael, promogut a partir del seu triomf al festival de Benidorm.

Però Josep Guardiola era molt més. Va ser un dels últims supervivents de la tradició del jazz català de la preguerra. Una tradició molt poc coneguda perquè els seus membres per sobreviure van haver de disfressar-se de músics de ball horteres. Els seus mestres van ser el pare del Tete Montoliu i el mestre Jaume Planas, famós als anys 30 amb el grup Jaime Planas y sus Discos Vivientes. Aquests músics, amb una sòlida formació al conservatori, estaven fets a l’escalf del swing i van saber incorporar el latin jazz que va triomfar a Nova York, i això els va permetre ser músics per a tot, animant els balls a La Pérgola, Bolero, Emporium, Salón Rigat i tots aquests escenaris desapareguts. Guardiola ja es va fer força conegut com a saxofonista al conjunt que tocava al Rigat, on ara és El Corte Inglés de plaça Catalunya, i també era un notable violinista. El jazz el van haver d’aprendre fora del conservatori, doncs a aquest centre oficial de formació estava prohibit; com el tenia prohibit el mestre Lluís MIllet al Palau de la Música Catalana, fins que el Hot Club de Barcelona va aconseguir fer-hi el primer concert jazzístic.

Per als aficionats joves d’aleshores, el jazz era americà i francés, i no coneixiem els grans jazzistes que teniem a Barcelona. A Madrid no hi havia hagut una tradició com la catalana; allà es va popularitzar un saxofonista navarrés, Pedro Iturralde, i l’escenari era el Bourbon Street Jazz Club, impulsat per Alberto Bourbon. Era l’equivalent al nostre Jamboree, on les figures permanents eren Lou Bennet i el nostre Tete Montoliu, amb un trio que completavan Eric Peter al contrabaix i Billy Brooks a la bateria. Amb aquest trio va gravar en Tete el seu primer disc a Discos Edigsa.

Els cantants catalans no s’aproximaven als músics de jazz, tret de Núria Feliu, que gràcies al crític, periodista i musicòleg Albert Mallofré va conèixer els grans temes standard americans, i va començar a gravar temes com People, amb magnífiques versions lletrístiques del poeta Josep Maria Andreu. Andreu i el compositor Lleó Borrell van ser els autors de Se’n va anar, la cançó que Raimon i Salomé van fer triomfar al festival del Mediterrani; Borrell era un altre pianista provinent d’aquella tradició. Qui si que ho va fer era Francesc Pi de la Serra, que frequentava el Jamboree, on va conèixer el guitarrista René Thomas, que el va acompanyar en l’enregistrament de L’home del carrer, en una versió encara no superada. Pi de la Serra va ingressar als Setze Jutges no com a cantant, sinó com a guitarrista d’acompanyament de Miquel Porter, amant dels espirituals negres. Després va formar un quartet rítmic, Els 4 Gats, dedicat al rhythm and blues, el primer grup elèctric en català que va haver. Immediatament en van sortir dos més, Els Xerracs, liderats per Toti Soler i Jordi Barangé (que amb el temps es convertirien en Pic Nic, amb Jeannette Dimech), i Els Tres Tambors, amb Albert Batiste, Jordi Batiste, Josep Maria Farran i Gabriel Jaraba.

Però, en la pràctica, els veterans músics provinents de la tradició jazzística catalana de preguerra, després amagada, van ser el coixí musical de l’inici de la nova cançó. Començant pel mestre Josep Casas Augé, líder d’orquestres de ball i director musical de La Voz de su Amo, que va publicar el primer disc de les Germanes Serrano. Casas Augé, un gran catalanista, animava els cantants melòdics d’inicis dels 60 que treballaven en castellà a fer-ho en català, tasca a la qual es va afegir Salvador Escamilla, provinent del teatre i que havia actuat amb un grup vocal familiaritzat amb el latin jazz, liderat per Chano Montes i anomenat Los Millonarios de la Canción. Així vam sentir cantant en la seva llengua a noms populars d’aleshores com Francesc Heredero, Luisita Tenor, Toni Vilaplana i alguns més.

L’altre músic situat en un lloc clau va ser Francesc Burrull, que feia tasques de direcció musical per a Edigsa, a més d’Antoni Ros-Marbà (autor dels primers arranjaments de Raimon i Serrat) i que anys després ensenyaria en Lluís Llach a presentar-se en escena amb un grup musical complet. Aquesta tradició jazzística va influir els grups de rock amb formació musical, com ara Lone Star, amb el seu cantant Pere Gené, format com a pianista al conservatori, i el seu guitarra solista Joan Miró, l’únic membre dels grups dels 60 capaç de fer solos de guitarra com calia, junt amb el solista de Los Catinos, i a més virtuós del vibràfon. Lone Star van enregistrar un disc de jazz arran d’una actuació a Madrid i una altra feta a un portaavions de l’armada nordamericana.

Per als joves aficionats de l’època, els músics com en Josep Guardiola i altres, com ara Rudy Ventura, Dodó Escolà i tants altres esforçats jornalers dels escenaris, com ara en Chupi (pare d’en Toni Saigi) eren simplement patxangueros horteres. Però aquesta generació de músics es va treure la màscara amb l’aparició de la música laietana, quan l’Orquestra Mirasol aparegué incorporant Ricard Roda, el millor saxofonista català de tots els temps. Aleshores la gent va descobrir que altres col.laboradors dels cantants catalans eren gegants: Ricard Miralles, coautor del primer LP de Pi de la Serra i qui va ensenyar a Joan Manuel Serrat com es dirigia un espectacle musical, o Gabriel Rosales, el primer gran guitarrista que el nostre veí va tenir abans de Josep Maria Bardagí, hereu també d’aquesta tradició.

El tret comú de tots aquests músics era un sentit de l’humor extraordinari, àcid, punyent i immisericorde. Una manera d’encarar la vida i relacionar-se amb la gent molt vital, tremendament viva. Quan en Guardiola acabava una gravació, i era enllestida la darrera presa bona, començava aleshores a gravar la versió porno de la canço, creada i improvisada per ell al mateix estudi. Qui sap on deu parar la versió ultrapornogràfica que va fer de Come prima…

Puc donar fe personal de la característica comuna de tots aquests músics, als quals he tractat com a periodista, aficionat i amic: una bonhomia extraordinaria, una generositat inacabable, un afecte i calidesa personal entranyables. Tots ells han estat mestres de música i mestres de vida i mereixen la més gran admiració.

Fotografia: Carlos Pérez de Rozas (pare).

BIENVENIDOS A MI BLOG

DR. GABRIEL JARABA
Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo.

Soy un periodista senior en ejercicio desde 1967, con experiencia en prensa, radio, televisión e internet. Me dedico a tareas académicas y de activismo social como Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona. Actualmente sirvo como profesor en esa Universidad; en la Cátedra Internacional UNESCO Unaoc UniTwin de Alfabetización Mediática y Diálogo Intercultural, la Cátedra UNESCO de MIL para el Periodismo de Calidad, la Cátedra RTVE-UAB para la Innovación de los Informativos en la Sociedad Digital y en el Gabinete de Comunicación y Educación de la UAB.

Soy analista de la información y los medios en la Fundació Periodisme Plural y escribo en el diario Catalunya Plural. Hago investigación en comunicación, en redes sociales de internet y en humanidades digitales. Elaboro métodos de impulso de la creatividad y de gestión mental.

Autor de los libros Periodismo en Internet (Ed. Robinbook); Twitter para periodistas (Ed. UOC); Youtuber (Ed. Redbook) y ¡Hazlo con tu smartphone! (Ed. Redbook) y coautor de otras obras sobre comunicación y educación.

Como ciudadano promuevo el apoyo a Naciones Unidas en la perspectiva de Una Sola Humanidad, como colaborador de la ONG internacional World Goodwill – Buena Voluntad Mundial.  Soy miembro de la European Transpersonal Association y del Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona. Propongo un universalismo inclusivo basado en el humanismo y desde el catolicismo que ejemplifica el papa Francisco, y soy feligrés de la parroquia de Santa Anna.

Entre los 50 mejores blogs periodísticos

GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

Analista de la información y los medios en:

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 145 seguidores

SOY PROFESOR E INVESTIGADOR EN:

CATEDRA UNESCO DE MIL Y PERIODISMO DE CALIDAD

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Profesor e investigador

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

MENTOR

CERTIFICACIÓN PROFESIONAL EUROPEA EN PSICOTERAPIA Y PSICOLOGIA TRANSPERSONAL

abril 2012
L M X J V S D
« Mar   May »
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
30