GABRIEL JARABA blog

Icono

Una mirada periodística universalista

José Martí Gómez: amb vostès, un periodista de veritat

José Martí Gómez és un periodista de 75 anys, jubilat de les empreses desprès de ser una cosa que a ell l’emprenya molt que li diguin: un mestre de periodistes. Probablement perquè aquesta definició s’utilitzava per afalagar Emilio Romero, aquell director del diari Pueblo, editat pels sindicats franquistes, que sempre va voler ser ministre, es deia socialdemòcrata i mai va dir fava quan Franco signava penes de mort. Martí és un dels grans del periodisme català; va rescatar la crònica judicial de l’abjecció amb que la practicaven redactors que feien de confidents de la policia a estones lliures i la va elevar a literatura de qualitat o gran periodisme (és el mateix); amb Josep Ramoneda va convertir l’entrevista en una reflexió crítica i sempre va tenir el que tot periodista ha de tenir: l’orella i el cor enganxats al que diu, pensa i sent la gent que no té on caure morta.

Potser per això mateix, José Martí Gómez no treballa ni publica a cap mitjà de comunicació convencional, tot i haver estat una veritable figura a la cadena Ser, en els últims anys. Abans, cal dir-ho tot, el van contractar a El Periódico per a tenir-lo assegut davant una taula fumant puros, perquè no hi havia pebrots de fer-li fer el que sabia fer. Ultimament, a La Vanguardia feia una crònica setmanal sobre el RCD Espanyol que ella tota sola era una lliçó de periodisme esportiu de qualitat i exercici de l’ironia esmolada i sagnant i també això li van treure. Els Martí Gómez inquieten a unes empreses periodístiques el qual problema principal no és el descens de pubicitat i vendes sinó el pànic a tenir-hi treballant periodistes de veritat i fer periodisme en lloc de noticietes que ja hem vist abans als Telenotícies.

Vaig tenir la sort de conèixer en Martí Gómez quan jo era un nano que rondava cada dia vora les redaccions dels diaris, per tal de veure si se’m enganxava alguna cosa dels que en sabien. En Martí em convidava a una cocacola i escoltava les meves preguntes. No em donava cap lliçó ni calia, perquè els savis no ensenyen amb paraules sinó amb la seva presència. Era ja aleshores una persona profundament compromesa amb allò que alguns antiquats en diem compassió, que no és sentir pena pels altres sinó empatia solidària i afectuosa. L’ètica periodística no depèn de codis escrits, de llibres d’estil, de defensors dels lectors ni de coses així sinó de recordar l’actitud dels periodistes als quals ningú pot comprar i que serveixen exclusivament els seus lectors i no a les empreses, les institucions o les capelletes ideològiques i culturals.

Avui, oh sorpresa, el diari Ara publica una entrevista del seu director, Carles Capdevila, amb José Martí Gómez, i jo la reprodueixo tot seguit perquè pugueu veure com és un periodista de veritat i no el que ara passa per tal. I si voleu veure com les gasta el personatge, seguiu diàriament el seu blog La lamentable penya.

Amb vostès, José Martí Gómez, periodista.

Vostè ja ha viscut altres crisis.

Com aquesta, cap. Sóc del patronat d’Acció Solidària contra l’Atur, fundada l’any 1981 perquè hi havia un atur molt alt: va ser la primera que va donar microcrèdits i va funcionar. Ara estem desbordats, cal una acció urgent contra l’atur perquè, mentre l’austeritat continuï en aquest nivell, encara augmentarà. Fa dos anys vaig passar un mes fent un reportatge sobre entitats per a gent sense sostre i la situació era dramàtica. Ara és molt pitjor.

I cau en la pobresa gent inesperada.

A Arrels va venir un tio i em va dir: “No em recordes? Jo treballava amb tu aEl Correu Català , jo era el cap de relacions públiques”. Vaig quedar tocat. Si a Barcelona un dia paressin la Creu Roja i Càritas i tanquessin les parròquies de base que donen assistència, hi hauria un caos absolut. Una doctora que porta un grup d’alcohòlics i fa una tasca enorme em deia que persones que havia rehabilitat ara tornen a ser al carrer sense feina i sense res.

Anirà a més?

Als Estats Units ja hi ha gent que agafa esquirols dels parcs per fer caldo, i abans els agafaven per donar-los menjar. Això conviu amb aquesta societat de l’autoajuda, a sobre has d’aguantar que et diguin: “Si vostè ha perdut la feina, no es preocupi perquè ara podrà fer coses que abans no podia fer…”

Creu que ens en sortirem?

Algun dia esclatarà alguna cosa. El més alarmant és l’apatia, la falta de rebel·lió, l’acolloniment, perquè cada dia bombardegen amb noves mesures d’austeritat. La culpa la tenen els partits polítics, que quan va arribar la democràcia es van distanciar de les masses socials: la militància s’ha diluït i els partits gestionen una burocràcia interna cada cop més mediocre.

I la crisi d’Europa?

Sóc europeista, però la unió econòmica sense la unió política és molt difícil. Una vegada vaig sentir un eurodiputat que deia: “D’europeistes partidaris de Schengen de debò només hi ha les cadenes mafioses, perquè els permet passar per tots els països sense control”.

I el periodisme, com està?

És un reflex de la societat. La societat és gris, està en crisi, la gent deixa de comprar diaris, se’n va a les coses gratuïtes, se’n va a internet. Jo encara crec en el diari de paper.

Vaig llegir que havia cregut que el periodisme era el millor ofici, però que ara ja no ho creu.

Jo sempre li deia al Huertas que era el millor ofici del món. La meva sensació és que els diaris d’abans eren més dolents que els d’ara, però hi havia més vida a les redaccions. Internet ha matat el periodisme de carrer, trobo a faltar històries de vida. Es fan cròniques judicials en els grans casos, però no en casos petits en què moltes vegades hi ha més suc.

Massa estadístiques sobre la condició humana i pocs casos personals.

Quan vaig començar a fer tribunals, un dia va sortir un magistrat i em va dir: “De derecho no tienes ni puta idea, ¿verdad? ” Jo em vaig quedar acollonit i li vaig dir que no, i em va dir: “ Se nota, por eso tus crónicas están muy bien “. Al cap d’uns mesos em va dir: “ Ya sabes un poco de derecho, ahora tus crónicas ya no valen nada… ” Fins i tot a ell li agradava la part de vida de la crònica.

Realment, es feia amic d’alguns delinqüents?

Sí. Hi havia l’Horteguita, que era un pirulero que vivia de robar i anava a fumar droga al Salón de los Pasos Perdidos, perquè deia que era l’únic lloc on no el trobaven mai, i un dia va venir el Dalí a veure les pintures i, mirant-se l’Horteguita, em va dir: “I a aquell desgraciat d’allà se li ha mort la mare?” I li vaig dir: “No, està fumant grifa”. I ell: “Fantàstic, quin exemple!” Aquestes històries les has de viure.

La delinqüència d’ara potser és més violenta i menys pintoresca.

A l’Espanya pobra el delicte eren estafes miserables. Quan comença l’expansió ve l’estafa dels pisos, després el gran delicte econòmic i les bandes cada cop més violentes, sense el carisma i la sociabilitat d’abans, dels que eren amics i delinquien junts i eren solidaris. Als anys 80 vaig llegir un informe que advertia que venia una delinqüència més violenta i amoral. Un atracador com el Rojano diu que no és d’homes anar amb una navalla a una pobra dona. El xulo de la puta d’abans vivia d’ella però en certa manera l’estimava, ara són màfies cruels que violen i droguen les noies.

I a Catalunya com la veu?

El problema amb Espanya, com diu el Castellet, és irresoluble. Als anys 70, aCuadernos para el Diálogo venia gent de Madrid i el discurs era bo, hi havia gent oberta, els podia costar comprendre algunes coses, però ho intentaven. Tinc una filla a Denver i, en una recepció, un alt càrrec del ministeri d’Indústria se li va acostar i li va dir: “ Veo que hablas a tu hijo en catalán, ¡qué manera de perder el tiempo viviendo en Estados Unidos! ” Això és un reflex d’on som.

I la convivència a Catalunya?

El PSUC va fer una gran tasca i és el gran risc de la decaiguda del PSC-PSOE, que feia feina de fusió de les dues comunitats, i si això es trenca es pot crear un lerrouxisme d’esquerra perillós. Però hi ha convivència: el primer que fa l’emigrant és fer-se del Barça, perquè és un signe d’identificació. La meva mare, que era murciana, no va renegar dels orígens i es va sentir part d’aquest país d’acollida, agraïda a l’escola nocturna del Poble-sec i a l’escola d’infermeria de la Mancomunitat per haver-la integrat com una catalana més.

El preocupa la xenofòbia d’alguns partits?

És perillós, però es pot aturar si els partits democràtics juguen amb valentia. Quan Mayor Oreja era ministre d’Interior, el Ramoneda i jo estàvem dinant amb ell i ens va dir: “ El problema de España en el futuro no será ETA, que tarde o temprano acabará, el gran problema será la inmigración “. El discurs de la immigració és demagògic perquè la gent que diu que n’hi ha massa veus que als seus familiars els cuida una peruana. No fotem!

El secret del periodisme?

La clau és dir el que creus que és la teva veritat. Si no t’atreveixes a dir-la, si l’amagues, estàs perdut. El periodista té una responsabilitat, té l’obligació d’arriscar. Les modes passen, però hi ha coses que no passen mai: ser bona persona, ser decent, ser honest.

El Ramoneda m’ha dit que sempre ha estat pessimista, però constructiu.

Diuen que tinc la mirada cansada. Tinc 75 anys i sóc al peu del canó, hi ha molts optimistes que ja han plegat: alguna cosa dec tenir! A més, si ara un tio diu que és optimista és que és tonto! Part del meu pessimisme vital és haver fet molt de carrer. He estat a les barraques de Montjuïc al matí i a la tarda al Ritz en un còctel, i veus els dos mons i dius: el món que és injust i s’ha de millorar és aquell. Una vegada vaig entrevistar un senyor molt potent que em va dir que només tenia deu minuts per a mi perquè el seu temps valia or. Al cap de dos anys vaig rebre una carta seva des de la presó i vaig anar a veure’l, i llavors era jo qui decidia quan s’acabava l’entrevista.

I l’afició per l’Espanyol?

Ja no hi vaig, i el veig molt poc per la tele. Reivindico la figura del Jonathan Soriano, que l’Espanyol va liquidar sense guanyar ni un duro i al Barça B s’està fent un tip de fer gols. El club s’ha fotut en un merder amb el camp aquest, que és preciós però no el pot pagar. S’ha hipotecat.

L’antibarcelonisme sí que el manté intacte?

No, tampoc, la meva dona és del Barça, els néts també, i els néts americans encara més, que és un fenomen que no entenc, perquè el seu pare només entén de beisbol, la meva filla és de l’Espanyol i els dos fills han sortit uns entusiastes del Barça. El meu gran sacrifici d’avi va ser un dia passar-me quatre hores al Camp Nou amb els néts esperant que sortissin tots els jugadors a signar autògrafs.

Veu negre el futur de la generació dels seus néts?

Sí. Potser els dels Estats Units tenen més sortida. Allà a les universitats busquen nanos que siguin un 10 en estudis i que, a més, tinguin una vocació marcada. Quan vénen estudiants de periodisme sempre els dic: “Serà difícil, però si aguanteu en vocació o passió al final us en sortireu”.

Archivado en: Periodismo, ,

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

BENVINGUTS AL MEU BLOG PERSONAL

Sóc un periodista senior en exercici des de 1967, amb experiència en premsa, ràdio, televisió i internet. Actualment serveixo com a professor a la Càtedra Internacional UNESCO d'Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, com a Secretar Internacional per al Diàleg Intercultural, i al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,, en el qual sóc investigador i docent. Formo part de l'Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona, en el qual sóc co-director de la formació en psicologia transpersonal que s'hi imparteix, i posseeixo la certificació europea en la matèria, concedida per l'European Transpersonal Association.
GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Saül Gordillo, un dels pioners de la web 2.0 a Catalunya i director de Catalunya Ràdio, manté un ranking de periodistes i comunicadors catalans, llistat de referència que recull més d’un miler de professionals classificats segons el seu nombre de seguidors a Twitter i la seva quota d’influència a Klout. Jo hi figuro en el lloc 923 (sobre 1.045) amb 1.333 tuitaires seguidors i un 62 (sobre 100) de quota d’influència a Klout.

AMNISTIA INTERNACIONAL

BUENA VOLUNTAD MUNDIAL

EL FUNDAMENTO ESPIRITUAL DE LAS NACIONES UNIDAS

MÉS WEBSITES MEUS

A Aquest blog publico les meves reflexions i informacions sobre les meves activitats i les qüestions que m'interessen. La documentació central sobre el que faig la trobareu a GABRIEL JARABA ONLINE, web que a més publica diàriament informació d'actualitat. A MASONERIA CÍVICA publico temes maçònics, i a UNIVERSALIS, qüestions humanistes, espirituals i transpersonals. MIra els seus RSS tot seguit:

EL MEU TWITTER

  • Periodista no és qui té el títol sinò qui pensa i actua com a periodista, i ho fa professionalment. Si un alumne ho fa ho és @amandasfranch 2 hours ago
  • Quan un estudiant diu que és "projecte de periodista" no és lloablement humil sinò que rebaixa el seu perfil professional @amandasfranch 2 hours ago
  • Els estudiants de periodisme no s'han de definir com a "projecte de periodista" sino per les seves habilitats i virtuts @amandasfranch 2 hours ago
  • Anotad lo que valen los ebooks y cuando el IVA pase del 21% al 4% ved si han bajado de precio. Y luego lloran y maldicen la tecnología. 2 hours ago
  • RT @JMPEREZTORNERO: @GabrielJaraba @aikaeducacion en el futuro, no habrá educación sin pantallas. Así que toca que la educación esté en tod… 5 days ago
Follow Me on Pinterest
diciembre 2011
L M X J V S D
« Nov   Ene »
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031  

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a otros 62 seguidores

A %d blogueros les gusta esto: