archivos

Archivos para

José Martí Gómez: amb vostès, un periodista de veritat

José Martí Gómez és un periodista de 75 anys, jubilat de les empreses desprès de ser una cosa que a ell l’emprenya molt que li diguin: un mestre de periodistes. Probablement perquè aquesta definició s’utilitzava per afalagar Emilio Romero, aquell director del diari Pueblo, editat pels sindicats franquistes, que sempre va voler ser ministre, es deia socialdemòcrata i mai va dir fava quan Franco signava penes de mort. Martí és un dels grans del periodisme català; va rescatar la crònica judicial de l’abjecció amb que la practicaven redactors que feien de confidents de la policia a estones lliures i la va elevar a literatura de qualitat o gran periodisme (és el mateix); amb Josep Ramoneda va convertir l’entrevista en una reflexió crítica i sempre va tenir el que tot periodista ha de tenir: l’orella i el cor enganxats al que diu, pensa i sent la gent que no té on caure morta.

Potser per això mateix, José Martí Gómez no treballa ni publica a cap mitjà de comunicació convencional, tot i haver estat una veritable figura a la cadena Ser, en els últims anys. Abans, cal dir-ho tot, el van contractar a El Periódico per a tenir-lo assegut davant una taula fumant puros, perquè no hi havia pebrots de fer-li fer el que sabia fer. Ultimament, a La Vanguardia feia una crònica setmanal sobre el RCD Espanyol que ella tota sola era una lliçó de periodisme esportiu de qualitat i exercici de l’ironia esmolada i sagnant i també això li van treure. Els Martí Gómez inquieten a unes empreses periodístiques el qual problema principal no és el descens de pubicitat i vendes sinó el pànic a tenir-hi treballant periodistes de veritat i fer periodisme en lloc de noticietes que ja hem vist abans als Telenotícies.

Vaig tenir la sort de conèixer en Martí Gómez quan jo era un nano que rondava cada dia vora les redaccions dels diaris, per tal de veure si se’m enganxava alguna cosa dels que en sabien. En Martí em convidava a una cocacola i escoltava les meves preguntes. No em donava cap lliçó ni calia, perquè els savis no ensenyen amb paraules sinó amb la seva presència. Era ja aleshores una persona profundament compromesa amb allò que alguns antiquats en diem compassió, que no és sentir pena pels altres sinó empatia solidària i afectuosa. L’ètica periodística no depèn de codis escrits, de llibres d’estil, de defensors dels lectors ni de coses així sinó de recordar l’actitud dels periodistes als quals ningú pot comprar i que serveixen exclusivament els seus lectors i no a les empreses, les institucions o les capelletes ideològiques i culturals.

Avui, oh sorpresa, el diari Ara publica una entrevista del seu director, Carles Capdevila, amb José Martí Gómez, i jo la reprodueixo tot seguit perquè pugueu veure com és un periodista de veritat i no el que ara passa per tal. I si voleu veure com les gasta el personatge, seguiu diàriament el seu blog La lamentable penya.

Amb vostès, José Martí Gómez, periodista.

Vostè ja ha viscut altres crisis.

Com aquesta, cap. Sóc del patronat d’Acció Solidària contra l’Atur, fundada l’any 1981 perquè hi havia un atur molt alt: va ser la primera que va donar microcrèdits i va funcionar. Ara estem desbordats, cal una acció urgent contra l’atur perquè, mentre l’austeritat continuï en aquest nivell, encara augmentarà. Fa dos anys vaig passar un mes fent un reportatge sobre entitats per a gent sense sostre i la situació era dramàtica. Ara és molt pitjor.

I cau en la pobresa gent inesperada.

A Arrels va venir un tio i em va dir: “No em recordes? Jo treballava amb tu aEl Correu Català , jo era el cap de relacions públiques”. Vaig quedar tocat. Si a Barcelona un dia paressin la Creu Roja i Càritas i tanquessin les parròquies de base que donen assistència, hi hauria un caos absolut. Una doctora que porta un grup d’alcohòlics i fa una tasca enorme em deia que persones que havia rehabilitat ara tornen a ser al carrer sense feina i sense res.

Anirà a més?

Als Estats Units ja hi ha gent que agafa esquirols dels parcs per fer caldo, i abans els agafaven per donar-los menjar. Això conviu amb aquesta societat de l’autoajuda, a sobre has d’aguantar que et diguin: “Si vostè ha perdut la feina, no es preocupi perquè ara podrà fer coses que abans no podia fer…”

Creu que ens en sortirem?

Algun dia esclatarà alguna cosa. El més alarmant és l’apatia, la falta de rebel·lió, l’acolloniment, perquè cada dia bombardegen amb noves mesures d’austeritat. La culpa la tenen els partits polítics, que quan va arribar la democràcia es van distanciar de les masses socials: la militància s’ha diluït i els partits gestionen una burocràcia interna cada cop més mediocre.

I la crisi d’Europa?

Sóc europeista, però la unió econòmica sense la unió política és molt difícil. Una vegada vaig sentir un eurodiputat que deia: “D’europeistes partidaris de Schengen de debò només hi ha les cadenes mafioses, perquè els permet passar per tots els països sense control”.

I el periodisme, com està?

És un reflex de la societat. La societat és gris, està en crisi, la gent deixa de comprar diaris, se’n va a les coses gratuïtes, se’n va a internet. Jo encara crec en el diari de paper.

Vaig llegir que havia cregut que el periodisme era el millor ofici, però que ara ja no ho creu.

Jo sempre li deia al Huertas que era el millor ofici del món. La meva sensació és que els diaris d’abans eren més dolents que els d’ara, però hi havia més vida a les redaccions. Internet ha matat el periodisme de carrer, trobo a faltar històries de vida. Es fan cròniques judicials en els grans casos, però no en casos petits en què moltes vegades hi ha més suc.

Massa estadístiques sobre la condició humana i pocs casos personals.

Quan vaig començar a fer tribunals, un dia va sortir un magistrat i em va dir: “De derecho no tienes ni puta idea, ¿verdad? ” Jo em vaig quedar acollonit i li vaig dir que no, i em va dir: “ Se nota, por eso tus crónicas están muy bien “. Al cap d’uns mesos em va dir: “ Ya sabes un poco de derecho, ahora tus crónicas ya no valen nada… ” Fins i tot a ell li agradava la part de vida de la crònica.

Realment, es feia amic d’alguns delinqüents?

Sí. Hi havia l’Horteguita, que era un pirulero que vivia de robar i anava a fumar droga al Salón de los Pasos Perdidos, perquè deia que era l’únic lloc on no el trobaven mai, i un dia va venir el Dalí a veure les pintures i, mirant-se l’Horteguita, em va dir: “I a aquell desgraciat d’allà se li ha mort la mare?” I li vaig dir: “No, està fumant grifa”. I ell: “Fantàstic, quin exemple!” Aquestes històries les has de viure.

La delinqüència d’ara potser és més violenta i menys pintoresca.

A l’Espanya pobra el delicte eren estafes miserables. Quan comença l’expansió ve l’estafa dels pisos, després el gran delicte econòmic i les bandes cada cop més violentes, sense el carisma i la sociabilitat d’abans, dels que eren amics i delinquien junts i eren solidaris. Als anys 80 vaig llegir un informe que advertia que venia una delinqüència més violenta i amoral. Un atracador com el Rojano diu que no és d’homes anar amb una navalla a una pobra dona. El xulo de la puta d’abans vivia d’ella però en certa manera l’estimava, ara són màfies cruels que violen i droguen les noies.

I a Catalunya com la veu?

El problema amb Espanya, com diu el Castellet, és irresoluble. Als anys 70, aCuadernos para el Diálogo venia gent de Madrid i el discurs era bo, hi havia gent oberta, els podia costar comprendre algunes coses, però ho intentaven. Tinc una filla a Denver i, en una recepció, un alt càrrec del ministeri d’Indústria se li va acostar i li va dir: “ Veo que hablas a tu hijo en catalán, ¡qué manera de perder el tiempo viviendo en Estados Unidos! ” Això és un reflex d’on som.

I la convivència a Catalunya?

El PSUC va fer una gran tasca i és el gran risc de la decaiguda del PSC-PSOE, que feia feina de fusió de les dues comunitats, i si això es trenca es pot crear un lerrouxisme d’esquerra perillós. Però hi ha convivència: el primer que fa l’emigrant és fer-se del Barça, perquè és un signe d’identificació. La meva mare, que era murciana, no va renegar dels orígens i es va sentir part d’aquest país d’acollida, agraïda a l’escola nocturna del Poble-sec i a l’escola d’infermeria de la Mancomunitat per haver-la integrat com una catalana més.

El preocupa la xenofòbia d’alguns partits?

És perillós, però es pot aturar si els partits democràtics juguen amb valentia. Quan Mayor Oreja era ministre d’Interior, el Ramoneda i jo estàvem dinant amb ell i ens va dir: “ El problema de España en el futuro no será ETA, que tarde o temprano acabará, el gran problema será la inmigración “. El discurs de la immigració és demagògic perquè la gent que diu que n’hi ha massa veus que als seus familiars els cuida una peruana. No fotem!

El secret del periodisme?

La clau és dir el que creus que és la teva veritat. Si no t’atreveixes a dir-la, si l’amagues, estàs perdut. El periodista té una responsabilitat, té l’obligació d’arriscar. Les modes passen, però hi ha coses que no passen mai: ser bona persona, ser decent, ser honest.

El Ramoneda m’ha dit que sempre ha estat pessimista, però constructiu.

Diuen que tinc la mirada cansada. Tinc 75 anys i sóc al peu del canó, hi ha molts optimistes que ja han plegat: alguna cosa dec tenir! A més, si ara un tio diu que és optimista és que és tonto! Part del meu pessimisme vital és haver fet molt de carrer. He estat a les barraques de Montjuïc al matí i a la tarda al Ritz en un còctel, i veus els dos mons i dius: el món que és injust i s’ha de millorar és aquell. Una vegada vaig entrevistar un senyor molt potent que em va dir que només tenia deu minuts per a mi perquè el seu temps valia or. Al cap de dos anys vaig rebre una carta seva des de la presó i vaig anar a veure’l, i llavors era jo qui decidia quan s’acabava l’entrevista.

I l’afició per l’Espanyol?

Ja no hi vaig, i el veig molt poc per la tele. Reivindico la figura del Jonathan Soriano, que l’Espanyol va liquidar sense guanyar ni un duro i al Barça B s’està fent un tip de fer gols. El club s’ha fotut en un merder amb el camp aquest, que és preciós però no el pot pagar. S’ha hipotecat.

L’antibarcelonisme sí que el manté intacte?

No, tampoc, la meva dona és del Barça, els néts també, i els néts americans encara més, que és un fenomen que no entenc, perquè el seu pare només entén de beisbol, la meva filla és de l’Espanyol i els dos fills han sortit uns entusiastes del Barça. El meu gran sacrifici d’avi va ser un dia passar-me quatre hores al Camp Nou amb els néts esperant que sortissin tots els jugadors a signar autògrafs.

Veu negre el futur de la generació dels seus néts?

Sí. Potser els dels Estats Units tenen més sortida. Allà a les universitats busquen nanos que siguin un 10 en estudis i que, a més, tinguin una vocació marcada. Quan vénen estudiants de periodisme sempre els dic: “Serà difícil, però si aguanteu en vocació o passió al final us en sortireu”.

Bookcamping, biblioteca colaborativa

Interesante iniciativa vinculada al movimiento indignado: una librería que agrupa muchísimos materiales y libros libres de derechos, con el acento puesto en la disconformidad y los movimientos sociales. Hay un gran número de estanterías desde la cual descargar ebooks, con temas que van desde la historia hasta la ciencia, pasando por literatura infantil, la utopía y la distopía. El sueño instructivo de los libertarios ilustrados de los años 30 hecho realidad en la red.

Muere el ugetista Justo Domínguez

Me entero del fallecimiento de Justo Domínguez, líder ugetista catalán y uno de los primeros artífices de la unidad de acción con CCOO gracias a José Luis López Bulla, que publica un artículo emocionante en su blog. Busco por webs y blogs socialistas. Miro las webs y blogs socialistas y no encuentro nada al respecto; será que he buscado poco. O quizás que de sectarismos hay para todos los gustos. Menos mal que mi tío José Luis es de Comisiones, que si no lo llega a ser… Aclaremos que un servidor, militante veterano de Comissions Obreres, también se siente plenísimamente representado por la Unión General de Trabajadores, y no sólo porque mi padre fue fundador del sindicato de hostelería de la UGT en los años 30.

TV l’Hospitalet: Quan el PSC fa de CiU

Quan vaig escriure el post TV3, la televisió que tothom desitja i ningú vol vaig advertir que si la televisió pública catalana perillava, no calia esperar de l’oposició cap esforç per al salvament. El tancament de Televisió de l’Hospitalet m’ha donat la raó. Quan el tancament va ser anunciat pel govern municipal, ICV-EUiA s’hi van resistir però han acabat cedint. I al final, mortus est qui non respira i qui la pota estira. L’esquerra té una concepció merament instrumental de la comunicació, oblidant que, amb Gramsci, no es pot aspirar a l’hegemonia política sense l’hegemonia cultural. Per això el govern tripartit d’esquerres ha estat una anècdota exòtica en la història de Catalunya, sense voluntat real d’impulsar una cultura d’esquerres que en la societat actual passa per la comunicació. Van confondre aquesta acció política amb gestos patètics que volien ser “pedagògics” i l’experiència els ha destruït, tret d’ICV-EUiA, on encara hi ha qui no ha perdut el seny. Ara, l’alcaldessa de l’Hospitalet creu que pot utilitzar internet per a una “comunicació” institucional vertical i leninista, i que amb això pot prescindir de la TV local. Ai, senyor.

Lucía y la piratería

Cuando Lucía Etxebarría dijo que dejaba de escribir porque le “pirateaban” sus obras, una lengua de doble filo soltó que en realidad lo hacía porque la había dejado el negro que le escribe lo que publica, cansado de no cobrar. Servidor no se lo creyó porque los negros escribimos mucho mejor. El gran Hernán Casciari le dedicó un consejo amable y realista a partir de su exitosa experiencia como escritor en la red, de lectura imprescindible. Dejaré aparte el jugoso debate sobre la cuestión, que es, en realidad, un cambio de modelo en la producción y la cultura al que nadie puede dar la espalda, para afirmar un hecho: los piratas, los verdaderos bucaneros de garfio y parche en el ojo, han sido siempre los editores, que han estafado sistemáticamente a sus autores con unos contratos leoninos y unas liquidaciones del país de las maravillas. Si no, ¿porqué se inventaron los agentes literarios? Sergi Pàmies explicó una vez cómo eligió editorial: “Busqué una que no hubiera estafado a mi madre”.  En esa situación, llamar piratas a tus seguidores es simplemente tonto. Excepciones que conozco entre los editores ladrones: Roca Editorial, Jaume Vallcorba, Atalanta y La Liebre de Marzo.

Entrevista sobre educación y democracia en Connect Euranet

Connect Euranet es una red de radios en línea que vincula todas las emisoras universitarias de Europa, para fomentar el europeísmo y el debate democrático. Hace unos días me entrevistó para uno de sus programas la joven periodista catalana Carla Llamas, corresponsal de esta red, bajo el tema de Education in crisis: What Spanish university teachers say about their role.

Aquí está el link al archivo de audio con el reportaje.

En la página de Facebook de Connect Euranet, Carla impulsa el debate sobre el asunto, y yo hago hincapié sobre algunas cuestiones que van más allá de la entrevista difundida:

“No education, no democracy at all – that is what Professor Gabriel Jaraba answered to Carla Llamas Peña, our Connect.Euranet student representative of the Universitat Autònoma de Barcelona, when she asked him about the future of universities if governments keep cutting down budgets on education — as it’s happening in Spain. Well, let her first give you the idea, and you then tell her what you think in comments afterwards. This is how she remembers what Prof Jaraba said – he will possibly also suggest refinements of his words, he was invited to choin this Facebook commentary chat”.

“Here prof. Jaraba; thank you very much indeed for your kind attention and comments. I think the point is what Francisco Sequeiro says: University does not only produce professionals but citizens as well. Shortings in public education are equal to restrict high education to a small bunch of future corporate executives. We need to remember that the actual crisis is not produced by public budgets but by irresponsible financial ventures out of democratic control, by money that doesn’t produce industrial goods but private profit. So, shortings in education are not a responsible decision related with the control of the crisis but a strategy oriented to diminish the democratic rights of the citizenship”.

Blog de la reportera Carla Llamas, corresponsal de Connect Euranet.

¡Bon Nadal!

Desitjo un Bon Nadal a tots els lectors d’aquest blog.

Glòria a Déu a dalt del Cel, pau a la Terra a tota la humanitat.

Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Pau, Raó, Tolerància.

La Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB lliura la Ploma d’Or

Dimecres dia 14 de desembre fem a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB l’acte de lliurament de la Ploma d’Or 2011, que es concedeix a periodistes destacats per la seva trajectòria durant tota la vida. Enguany la donarem a Rosa Maria Calaf, ex corresponsal de TVE; Xavier Vinader, periodista d’investigació, i Josep Manuel Soler, director de l’Eco de Sitges. Jo faré la presentació del senyor Soler. Dimecres 14 de desembre, 12 h, Aula Magna de la Facultat.

Kindle ofrece ebooks a precio de saldo

Amazon España tiene disponibles libros electrónicos con precios entre cero y seis euros. Una buena señal y un signo de su capacidad de empuje en un entorno tan apelmazado como la distribución y comercialización del libro. Y una buena oportunidad para iniciarse en el uso del lector de libros electrónicos para quienes no los usen todavía.

La Unión Europea y la tentación de la tiranía

Enric González, corresponsal de El País en Jerusalén, hace unas más que interesantes reflexiones sobre la deriva actual de la Unión Europea en un post titulado Sobre la tiranía:

Basta hablar con cualquiera de los técnicos que ejercen el poder en la Unión Europea, un entramado legal e institucional tan complejo que supera a los dirigentes políticos, para comprobar que se sienten afectados por el cansancio y la incomprensión de los que se quejaba Hierón: ellos, abanderados de la razón, están condenados a lidiar con los desastres ocasionados por la cerrazón populista de los partidos, por la mezquindad de los ciudadanos, por la incompetencia de los líderes y por la avidez insaciable de los mercados financieros.

(…)

La cesión de soberanía monetaria efectuada por los Estados firmantes en Maastricht se realizó en beneficio de una entidad técnica, el Banco Central Europeo. Ahora, como supuesta solución a la crisis del euro, se propone la cesión de la soberanía fiscal a otro ente técnico bajo límites de maniobra muy estrictos. Los electores europeos, quizá con la excepción parcial de los alemanes, ya no podrán decidir si quieren más o menos impuestos, si quieren revaluar o devaluar su moneda, si prefieren una dosis de inflación (que actúa como impuesto redistributivo) o una dosis de desempleo (que beneficia a las rentas del capital frente a las del trabajo).

En términos prácticos, la tiranía suele identificarse con la represión más o menos violenta de la crítica. Puede pensarse que en los próximos años, en los que se empobrecerá de forma drástica la vida de quienes dependen de rentas del trabajo o de la asistencia pública, ese fenómeno se convertirá en una de las características de la gobernanza europea.

Y sin embargo, la alternativa no representa más democracia ni más estado del bienestar. La situación descrita por González animará euroescepticismos populistas de derechas, e incluso a la para mí incomprensible tentación antieuropeista de la izquierda radical. Habrá que dar batalla, pues, en el terreno del debate, de la preservación de la libertad de información, de la movilización social y del derecho a una utopía humanista y social.

La idea de la sanidad pública sólo para pobres no fue de Boi Ruiz

Lo explica José Martí Gómez en su blog La Lamentable Penya y la atribuye a Francesc Moreu, gerente tecnócrata que fue en el hospital de Sant Pau, donde duró año y medio. “Boi Ruiz recogió las palabras de Francesc Moreu, experto en políticas de salud, que defendió  la necesidad de crear una póliza articulada en dos partes: la administración se haría cargo de los procesos sanitarios de alta complejidad y más costosos y los ciudadanos con rentas medias y altas deberían buscar en el sector privado los servicios sanitarios básicos. Dicho en plata: que el Estado cargue con la sanidad que cuesta dinero y que las empresas privadas se forren con lo que apenas cuesta nada. Ruiz y Moreu son almas gemelas”. Leed en el enlace del blog la entrevista que le hizó Martí a Moreu y calibrareis la medida del personaje.

Para saber más sobre los desmanes que se cometen contra la sanidad pública, imprescindible el blog Punts de vista, de Àngels Martínez Castells.

Per Nadal, regaleu granotes i cuques

El dibuixant Daniel Boada acaba de publicar un llibre d’edició limitada amb una selecció de les tires còmiques de la sèrie Granotes i cuques, popularitzada pel diari Avui, de tema nadalenc. Titulat Nadal al bassal, el llibre es pot trobar a les llibreries La Central, Laie, Jaimes, Catalonia, Al·lots i Castelló 70. És un regal simpàtic i de qualitat per a aquest Nadal.

Aquesta tira còmica és, en la meva opinió, la millor de totes les que es publiquen a Espanya. Sorprenentment, l’Avui va deixar d’incloure-la en l’edició diària i la manté mig amagada en algun suplement del cap de setmana. Però, i no exagero, Granotes i cuques està a l’alçada de les grans tires còmiques que han fet història a la gran premsa moderna, com ara Blondie, Fred Basset, Andy Capp o Peanuts, i és superior, de bon tros, a Garfield. A Daniel Boada no se li reconeixerà aquest mèrit perquè, massa sovint, els catalans quedem afectats pel que jo anomeno la síndrome d’en Rabadà: aquell personatge d’Els Pastorets que malfia de tothom, creu que res val la pena i només pensa en omplir-.se el pap: “”Què m’ha de dir ara, aquest”, “No serà tant”, “Vull esmorzar!”.

Granotes i cuques té tots els ingredients d’una tira de gran qualitat candidata a esdevenir clàssica. S’adreça a tots els públics, però permet tant una mirada infantil-ingènua com adulta-irònica. És una història brevíssima però la lectura apunta lluny. Crea un univers propi, una localització domèstica, que tothom pot reconèixer; ens mostra un món petit, tancat i quotidià que pot ser el nostre. Capgira, però, aquesta realitat aparentment propera i li dóna una dimensió molt més profunda, tot fent-ne una metàfora breu i succinta de la totalitat de la vida quotidiana i social.

Granotes i cuques està ambientada en un bassal on les granotes viuen tota la gamma de situacions pròpies de la vida humana en interacció amb unes cuques les quals, a més de compartir veïnatge, són el seu aliment i sovint llaminadura. Com s’assemblen als humans aquestes granotes tan simpàtiques afectes al canibalisme! La ingenuitat aparent de la tira és més aprop del que sembla del poema de William Burroughs: “What keps humankind alive? Humanikind is kept alive by bestial acts”.

Són un granotaire empedreït i recomano vivament que ho esdevingueu també. Regaleu Nadal al bassal i, per anar obrint boca, descobriu la tira al seu blog: Granotes i cuques.

BIENVENIDOS A MI BLOG

DR. GABRIEL JARABA
Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo.

Soy un periodista senior en ejercicio desde 1967, con experiencia en prensa, radio, televisión e internet. Me dedico a tareas académicas y de activismo social como Doctor en Ciencias de la Comunicación y Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona. Actualmente sirvo como profesor en esa Universidad; en la Cátedra Internacional UNESCO Unaoc UniTwin de Alfabetización Mediática y Diálogo Intercultural, la Cátedra UNESCO de MIL para el Periodismo de Calidad, la Cátedra RTVE-UAB para la Innovación de los Informativos en la Sociedad Digital y en el Gabinete de Comunicación y Educación de la UAB.

Soy analista de la información y los medios en la Fundació Periodisme Plural y escribo en el diario Catalunya Plural. Hago investigación en comunicación, en redes sociales de internet y en humanidades digitales. Elaboro métodos de impulso de la creatividad y de gestión mental.

Autor de los libros Periodismo en Internet (Ed. Robinbook); Twitter para periodistas (Ed. UOC); Youtuber (Ed. Redbook) y ¡Hazlo con tu smartphone! (Ed. Redbook) y coautor de otras obras sobre comunicación y educación.

Como ciudadano promuevo el apoyo a Naciones Unidas en la perspectiva de Una Sola Humanidad, como colaborador de la ONG internacional World Goodwill – Buena Voluntad Mundial.  Soy miembro de la European Transpersonal Association y del Institut de Psicologia Transpersonal de Barcelona. Propongo un universalismo inclusivo basado en el humanismo y desde el catolicismo que ejemplifica el papa Francisco, y soy feligrés de la parroquia de Santa Anna.

Entre los 50 mejores blogs periodísticos

GABRIEL JARABA BLOG ha sido incluido en la relación de 50 blogs para periodistas sobre periodismo en español, publicada por eCuaderno.

Analista de la información y los medios en:

AL RANQUING DE PERIODISTES I COMUNICADORS CATALANS CURAT PER SAÜL GORDILLO

Introduce aquí tu correo electrónico para recibir actualizaciones de este blog.

Únete a 143 seguidores más

SOY PROFESOR E INVESTIGADOR EN:

CATEDRA UNESCO DE MIL Y PERIODISMO DE CALIDAD

GABINETE DE COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN UAB

Profesor e investigador

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

MASTER EN COMUNICACIÓN Y EDUCACIÓN

MENTOR

CERTIFICACIÓN PROFESIONAL EUROPEA EN PSICOTERAPIA Y PSICOLOGIA TRANSPERSONAL

diciembre 2011
L M X J V S D
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031