PSC

Algunes observacions sobre la diada de Sant Jordi

Per si no havia quedat prou clar, Sant Jordi és el dia del llibre, no de l’escriptor ni de l’editor. El president del gremi de llibreters ho ha dit ben clar: “Hem aconseguit dur la moda el bestseller a Sant Jordi”. Sant Jordi és el dia que compren llibres els qui no compren llibres.

El Dia del Llibre ha esdevingut, amb els anys, un èxit descomunal. El preu és que els escriptors no comercials són gairebé invisibles, igual que les editorials petites. Totes les parades són gairbé iguals, totes amb gairebé els mateixos llibres. Però la diada fa efectiva la presencia del llibre a la societat com no passa a cap altre país.

El llibre i la lectura sempre estan en perill: ara, la manca de formació que es dóna a l’escola o a la universitat; ara, els aparells de lectura digital o internt; ara, la televisió. El cert és que mai hi havia hagut tanta gent alfabetitzada, mai s’havien comprat tants llibres i mai els havia comprat i llegit gent de classes socials tan diverses. Alguns encara tenen la Catalunya republicana com a la nació somiada, quan aleshores els lectors en català, i en castellà, eren una petitíssima minoria localitzada en una minúscula classe mitja i una minoritària avantguarda obrera. La Catalunya llegida és aquesta, la del nostre temps.

El fenòmen del llibre mediàtic és el que confirma l’èxit del llibre com a producte. Ja pots ser famós a la televisió, que no seràs algú fins que publiquis un llibre i el signis per Sant Jordi. I els escriptors no s’adonen d’aquesta prova del nou del seu èxit i hegemonia, i rondinejen –encara!– per la popularitat dels mediàtics.

Hi ha gent que es queixa que hi ha llibres que no es venen. Però és que hi ha llibres que no s’han de vendre. El fet que segons què escrit per segons qui tingués èxit seria una dada preocupant.

Els llibres d’autoajuda ocupen un lloc important a moltes parades. Per a mi és una dada positiva, vol dir que els maniàtics depressius de l’intel.lectualitat europea no tenen res a fer davant les necessitats i intuicions de la gent. Hi ha qui diu que estan mal escrits, es nota que no s’han posat a llegir més d’una novel.la signada per nom conegut.

No vaig veure ni una sola bandera del Barça ni moviment a l’entorn de cap llibre sobre aquest fet futbolístic. La derrota davant el Madrid i el reflex al Sant Jordi de 48 hores després fa pensar que hi ha alguna cosa de molt feble al cor del fenòmen de masses que anomenem barcelonisme.

Miro per sobre les parades dels partits: CDC, UDC, Reagrupament, SI, independentistes diversos, ICV, EUiA i PSC. A la dels ecosocialistes, el llibre de Nichi Vendola, en català i italia. A la dels socialistes, dos o tres llibres i dos fulletons de la fundació Rafael Campalans. I tot el mostrador ocupat per punts de llibre amb l’horripilant disseny d’urgència perpetrat per al darrer congrés del partit. Tot respirava una soledat eixuta i trista. Un dels llibres recull el pensament de José Antonio González Casanova, i està dedicat a l’enyorat Joan Ignasi Urenda; fa més punyent encara l’enyor.

L’endemà, l’Ara exhibeix la seva portada santjordienca feliç i optimista a l’edició digital. L’Avui dedica només un petit bocí amb una croniqueta titulada amb desgana. El seny és alegria i la rauxa, emprenyamenta paralitzant.

TV l’Hospitalet: Quan el PSC fa de CiU

Quan vaig escriure el post TV3, la televisió que tothom desitja i ningú vol vaig advertir que si la televisió pública catalana perillava, no calia esperar de l’oposició cap esforç per al salvament. El tancament de Televisió de l’Hospitalet m’ha donat la raó. Quan el tancament va ser anunciat pel govern municipal, ICV-EUiA s’hi van resistir però han acabat cedint. I al final, mortus est qui non respira i qui la pota estira. L’esquerra té una concepció merament instrumental de la comunicació, oblidant que, amb Gramsci, no es pot aspirar a l’hegemonia política sense l’hegemonia cultural. Per això el govern tripartit d’esquerres ha estat una anècdota exòtica en la història de Catalunya, sense voluntat real d’impulsar una cultura d’esquerres que en la societat actual passa per la comunicació. Van confondre aquesta acció política amb gestos patètics que volien ser “pedagògics” i l’experiència els ha destruït, tret d’ICV-EUiA, on encara hi ha qui no ha perdut el seny. Ara, l’alcaldessa de l’Hospitalet creu que pot utilitzar internet per a una “comunicació” institucional vertical i leninista, i que amb això pot prescindir de la TV local. Ai, senyor.