Música

Josep Guardiola i la tradició jazzística amagada de Catalunya

La mort de Josep Guardiola em porta a fer una reflexió sobre la tradició de la música rítmica catalana, molt poc coneguda. Hem conegut aquest artista com a cantant melòdic, la versió nacional més propera al concepte de crooner. Va ser probablement el primer cantant comercial modern d’èxit, un èxit promogut per la ràdio –arran de la seva promoció per part de Joaquín Soler Serrano a Ràdio Barcelona– abans que triomfés Raphael, promogut a partir del seu triomf al festival de Benidorm.

Però Josep Guardiola era molt més. Va ser un dels últims supervivents de la tradició del jazz català de la preguerra. Una tradició molt poc coneguda perquè els seus membres per sobreviure van haver de disfressar-se de músics de ball horteres. Els seus mestres van ser el pare del Tete Montoliu i el mestre Jaume Planas, famós als anys 30 amb el grup Jaime Planas y sus Discos Vivientes. Aquests músics, amb una sòlida formació al conservatori, estaven fets a l’escalf del swing i van saber incorporar el latin jazz que va triomfar a Nova York, i això els va permetre ser músics per a tot, animant els balls a La Pérgola, Bolero, Emporium, Salón Rigat i tots aquests escenaris desapareguts. Guardiola ja es va fer força conegut com a saxofonista al conjunt que tocava al Rigat, on ara és El Corte Inglés de plaça Catalunya, i també era un notable violinista. El jazz el van haver d’aprendre fora del conservatori, doncs a aquest centre oficial de formació estava prohibit; com el tenia prohibit el mestre Lluís MIllet al Palau de la Música Catalana, fins que el Hot Club de Barcelona va aconseguir fer-hi el primer concert jazzístic.

Per als aficionats joves d’aleshores, el jazz era americà i francés, i no coneixiem els grans jazzistes que teniem a Barcelona. A Madrid no hi havia hagut una tradició com la catalana; allà es va popularitzar un saxofonista navarrés, Pedro Iturralde, i l’escenari era el Bourbon Street Jazz Club, impulsat per Alberto Bourbon. Era l’equivalent al nostre Jamboree, on les figures permanents eren Lou Bennet i el nostre Tete Montoliu, amb un trio que completavan Eric Peter al contrabaix i Billy Brooks a la bateria. Amb aquest trio va gravar en Tete el seu primer disc a Discos Edigsa.

Els cantants catalans no s’aproximaven als músics de jazz, tret de Núria Feliu, que gràcies al crític, periodista i musicòleg Albert Mallofré va conèixer els grans temes standard americans, i va començar a gravar temes com People, amb magnífiques versions lletrístiques del poeta Josep Maria Andreu. Andreu i el compositor Lleó Borrell van ser els autors de Se’n va anar, la cançó que Raimon i Salomé van fer triomfar al festival del Mediterrani; Borrell era un altre pianista provinent d’aquella tradició. Qui si que ho va fer era Francesc Pi de la Serra, que frequentava el Jamboree, on va conèixer el guitarrista René Thomas, que el va acompanyar en l’enregistrament de L’home del carrer, en una versió encara no superada. Pi de la Serra va ingressar als Setze Jutges no com a cantant, sinó com a guitarrista d’acompanyament de Miquel Porter, amant dels espirituals negres. Després va formar un quartet rítmic, Els 4 Gats, dedicat al rhythm and blues, el primer grup elèctric en català que va haver. Immediatament en van sortir dos més, Els Xerracs, liderats per Toti Soler i Jordi Barangé (que amb el temps es convertirien en Pic Nic, amb Jeannette Dimech), i Els Tres Tambors, amb Albert Batiste, Jordi Batiste, Josep Maria Farran i Gabriel Jaraba.

Però, en la pràctica, els veterans músics provinents de la tradició jazzística catalana de preguerra, després amagada, van ser el coixí musical de l’inici de la nova cançó. Començant pel mestre Josep Casas Augé, líder d’orquestres de ball i director musical de La Voz de su Amo, que va publicar el primer disc de les Germanes Serrano. Casas Augé, un gran catalanista, animava els cantants melòdics d’inicis dels 60 que treballaven en castellà a fer-ho en català, tasca a la qual es va afegir Salvador Escamilla, provinent del teatre i que havia actuat amb un grup vocal familiaritzat amb el latin jazz, liderat per Chano Montes i anomenat Los Millonarios de la Canción. Així vam sentir cantant en la seva llengua a noms populars d’aleshores com Francesc Heredero, Luisita Tenor, Toni Vilaplana i alguns més.

L’altre músic situat en un lloc clau va ser Francesc Burrull, que feia tasques de direcció musical per a Edigsa, a més d’Antoni Ros-Marbà (autor dels primers arranjaments de Raimon i Serrat) i que anys després ensenyaria en Lluís Llach a presentar-se en escena amb un grup musical complet. Aquesta tradició jazzística va influir els grups de rock amb formació musical, com ara Lone Star, amb el seu cantant Pere Gené, format com a pianista al conservatori, i el seu guitarra solista Joan Miró, l’únic membre dels grups dels 60 capaç de fer solos de guitarra com calia, junt amb el solista de Los Catinos, i a més virtuós del vibràfon. Lone Star van enregistrar un disc de jazz arran d’una actuació a Madrid i una altra feta a un portaavions de l’armada nordamericana.

Per als joves aficionats de l’època, els músics com en Josep Guardiola i altres, com ara Rudy Ventura, Dodó Escolà i tants altres esforçats jornalers dels escenaris, com ara en Chupi (pare d’en Toni Saigi) eren simplement patxangueros horteres. Però aquesta generació de músics es va treure la màscara amb l’aparició de la música laietana, quan l’Orquestra Mirasol aparegué incorporant Ricard Roda, el millor saxofonista català de tots els temps. Aleshores la gent va descobrir que altres col.laboradors dels cantants catalans eren gegants: Ricard Miralles, coautor del primer LP de Pi de la Serra i qui va ensenyar a Joan Manuel Serrat com es dirigia un espectacle musical, o Gabriel Rosales, el primer gran guitarrista que el nostre veí va tenir abans de Josep Maria Bardagí, hereu també d’aquesta tradició.

El tret comú de tots aquests músics era un sentit de l’humor extraordinari, àcid, punyent i immisericorde. Una manera d’encarar la vida i relacionar-se amb la gent molt vital, tremendament viva. Quan en Guardiola acabava una gravació, i era enllestida la darrera presa bona, començava aleshores a gravar la versió porno de la canço, creada i improvisada per ell al mateix estudi. Qui sap on deu parar la versió ultrapornogràfica que va fer de Come prima…

Puc donar fe personal de la característica comuna de tots aquests músics, als quals he tractat com a periodista, aficionat i amic: una bonhomia extraordinaria, una generositat inacabable, un afecte i calidesa personal entranyables. Tots ells han estat mestres de música i mestres de vida i mereixen la més gran admiració.

Fotografia: Carlos Pérez de Rozas (pare).

Tàpies, gracias por abrirme los ojos

La muerte de Antoni Tàpies me ha hecho recapacitar sobre lo que pienso, o pensaba, de las artes plásticas.     Nunca he sido aficionado a la pintura, pero es en estos últimos años cuando vuelvo la mirada a ellas, quizás porque la vida apresurada del periodista me ha hecho pasar de largo ante cosas que merecían la pena. Tàpies era para mi la persona solidaria que apoyaba a Comisiones Obreras, el PSUC, la Assemblea de Catalunya, con la entrega de obra de la cual extraer reproducciones para recaudar fondos. He simpatizado con algunos pintores cuando me parecían cercanos a los músicos, amigos muy conocidos, como Joan Pere Viladecans, por quien siento un afecto especial, o con Niebla, o Genovés. Pero miro ahora imágenes de cosas de Tàpies publicadas ahora en la prensa y lo veo diferente.

Hasta ahora he creído que no entendía de pintura. Y me acabo de dar cuenta de que la pintura no se entiende. Leo una carta al director en la que el firmante declara que mira la Maja desnuda de Goya y la entiende, y hace lo propio con Tàpies, y no. Pues no, amigo, usted no entiende tampoco la Maja desnuda; simplemente, ve una imagen en la que cree reconocer algo reproducido de la realidad. Pero entenderlo es otra cosa. Cuando se dice que “no se entiende” una obra abstracta se está diciendo que no se consigue identificar su imagen con algo previamente existente o reconocible en la realidad empírica. Que el observador pueda establecer tal identificación no tiene nada que ver con entender algo. Pero lo que hay en la pintura no es una reproducción de la realidad empírica. En puridad, ella no puede ser reproducida, pues toda cosa que existe en el universo es única e irrepetible. Lo que pretende ser reproducción es otra cosa igualmente única, y por tanto distinta.

Sucede lo mismo con la música. Se cree entenderla porque sus sonidos se parecen a otros sonidos musicales escuchados antes. Pero la situación de la música es más radical que la de las artes plásticas: no existe música figurativa. La música no reproduce los sonidos de la naturaleza, ni siquiera los imita; tal música sería más extraña aún que la música dodecafónica. Una de las razones del bajo nivel de cierta música new age es su imbricación con la reproducción (parcial y selectiva) de ciertos ambientes sonoros naturales, precisamente.

Si nos quitamos este prejuicio de la mente, entonces podemos “entender” el arte. Pero “entenderlo” significa mirar las imágenes y, oh paradoja, dejarse mirar por ellas. Pero para poder mirar así es necesario ponerse en otro ritmo, en otro tiempo vital y en otra actitud mental. MIrar el arte exactamente igual que miramos cualquier otro elemento del mundo creado. Porque la creación no es que exista un dios externo que haya extraído las cosas de la nada, lo creado es aquello que surge ante nosotros y es visto como por primera vez. (Una lectura poética y simbólica de los primeros capítulos del Génesis podría darnos sorpresas). Descubrir el arte representa descubrir la radical originalidad de cada y única cosa, la creación afluente e incesante que mana de la Fuente.

Ya sé que todo esto que digo es de parvulario, la pena es que cuando nos hacemos mayores dejamos de percibir las cosas como cuando íbamos a él. Seguro que el hecho de que cuando crecemos dejemos de dibujar bien, incluso que renunciemos a hacerlo, tiene que ver con la incapacidad de gozar del arte en la edad adulta, y sobre todo, con la incapacidad de relacionarnos con el mundo y las cosas con la inmediatez, profundidad y sensibilidad que nos permitiría vivir una vida más humana.

Será una tontería, pero siento que la visión de las pinturas de Tàpies, aunque sea reproducidas sobre papel prensa, me ha liberado de algo que no sabía que me limitaba. Gracias, maestro y compañero.

Ilustración: Llibertat, de Antoni Tàpies. Notas y créditos.

La música de Sony en Anonymous

EL ENLACE DE ANONYMOUS PARA ACCEDER AL FONDO DE SONY MUSIC: 
http://pastehtml.com/view/bllpf04jv.html
 Vía Genís Roca.