En el periodisme i la literatura se’n diu negre de l’escriptor que escriu un llibre que firma un altre. Aquest altre és, generalment, un personatge famós o, més sovint del que es pensa, un escriptor professional que té mandra d’escriure o ha davallat en l’ofici. Qui més qui menys, en aquesta feina, ha estat negre o si més no mulat, com un servidor. No és deshonor sinó guanyar-se la vida dignament. L’escriptor i periodista Xavier Febrés recorda en el seu blog que encara hi ha personatges importants que saben com col.laborar amb un escriptor sense amagar-lo o menystenir-lo sinó reconeixent-lo. No me’n puc estar de reproduïr-ne el post sencer: “
No he votat mai Jordi Pujol, però avui em trec el barret davant d’ell per un fet concret. Arran de l’aparició del tercer volum de les seves memòries, ha tornat a deixar ben clar que el periodista Manuel Cuyàs l’ha ajudat a escriure-les, igual com els volums anteriors. Aquest fet tan normal a mi em sembla extraordinari. Jo he “ajudat a escriure” prop d’una vintena de memòries i llibres de polítics i personatges públics. Pràcticament mai la meva feina no ha estat objecte de reconeixement, contracte editorial ni participació en els drets d’autor. Era això o res.
Manuel Cuyàs va apuntar arran de la presentació al Palau de la Música de les memòries de Pasqual Maragall titulades Oda inacabada: “És estrany
que Maragall, tan generós amb gairebé tothom en el libre i en l’acte d’ahir, no hagués tingut unes paraules per a Xavier Febrés, el periodista que l’ha ajudat en la redacció de les memòries” (El Punt, 1-12-2008).
Vaig proposar a Manuel Cuyàs compartir el projecte d’elaborar un llibre sobre els “negres” literaris. Amb tota la raó em va fer observar que ell no tenia prou experiència, no ha fet de negre”
Más poético (y un tanto tétrico) es el término en inglés: “ghost writer”. Más de uno es algo más que transparente, también da miedo…
Publicado por Jaume | marzo 9, 2012, 6:59 pm